Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimarts, 26 de febrer del 2008

embolica, que fa fort...

què en penses?
els sms i els correus electrònics, s'haurien de contestar sempre?
abans dels mòbils i dels e-correus la comunicació era més directa i personal. amb la implantació de les noves tecnologies això ha anat canviant.
ara és molt més fàcil i ràpid comunicar-se, però és evident que això no vol dir una millor qualitat de comunicació. això sempre dependrà de les persones.
dels missatges electrònics, en qualsevol suport, no se'ns assegura en el 100% que arriben al seu destinatari.
per això crec que tots els missatges/correus, llevat de casos evidents, haurien de ser contestats. el no fer-ho, pot donar peu a males interpretacions i conflictes, volguts o no.
o potser estic exagerant...
per participar-hi, si no estàs registrat a Blogger, pots contestar com a anònim. això sí, sisplau, signa el teu comentari... si vols... gràcies. Ramon.

divendres, 22 de febrer del 2008

embolica, que fa fort...

què en penses?
proposta d'estalvi en les infraestructures i d'altres:

  • autovies i autopistes de només dos carrils; en les de tres, el de la dreta mai no el fa servir ningú.
  • Metro i trens de Rodalies: una sola porta per a tot el comboi; a FGC, malgrat tenir 12 portes a cada costat per tren, tothom s'encaparra en entrar i sortir per la mateixa.
  • taxis sense intermitents: en coneixeu algun que els utilitzi?
  • bancs de seure: opció A: sense respatller, per a que els usuaris s'asseguin a la banqueta. opció B: sense banqueta, per a que els usuaris que s'asseurien al respatller no puguin posar els peus a la banqueta.

de ben segur que se'n poden fer més propostes. va, què espereu?

per participar-hi, si no estàs registrat a Blogger, pots contestar com a anònim. això sí, sisplau, signa el teu comentari... si vols... gràcies. Ramon.

dissabte, 16 de febrer del 2008

un conte d'alçada

d'Usuhaia cap a El Calafate, nov. 2004

Els motors de l’avió giraven a la màxima potència. La mateixa amb que brogien i que ens feia córrer per la pista de l’aeroport abans d’enlairar-nos.
Amb una inclinació de quasi 45º de seguida vam deixar enrere, i a sota, la ciutat d’Ushuaia. La més austral del món, segons els argentins, encara que els xilens tenen Puerto Williams, que segons els mapes és més al sud.
El Canal de Beagle s’anava estretint i les seves illes s’anaven fent petites. Les Islas de los Lobos, habitada per llops marins. Les Islas de Los Pájaros, plenes de cormorans.
L’illa on hi ha el Faro de Les Eclairiers, que ajuda els navegants que transiten el Beagle.
També s’allunyaven les muntanyes, mig nevades, que acullen nombrosos llacs, alguns encara gelats, tot i ser ben a prop del mar.
Al cap d’una estona volàvem per sobre d’un immens mar de núvols. Tot a sota nostre havia desaparegut.
L’avió va començar a descendir a poc a poc. Llavors va començar a reduir la velocitat i de sobte els motors es van parar. Però l’avió va seguir planejant, lentament, talment com si volgués aterrar damunt dels núvols.
Al cap d’una estona, davant la nostra incredulitat, l’aeronau s’havia aturat del tot a sobre d’aquell gran pedaç de cotó fluix.
Un sepulcral silenci s’havia estès per tot l’espai dels viatgers. Ningú no gosava moure’s. Just en aquest moment la veu del Capità ens va treure del nostre esglai comunicant-nos, amb una perceptible pau, que aquest era un vol especial que incloïa la possibilitat de gaudir d’una experiència única. Ens convidava a sortir a l’exterior.
Sense donar crèdit a les paraules que acabàvem de sentir ens vam mirar els uns als altres sense que ningú fes el més mínim gest.
Seguíem paralitzats. No sabíem què fer.
Llavors les hostesses, amb un somriure amable i cordial, van començar a obrir les portes. Una lleugera i fresca brisa va envair l’interior de l’avió, alhora que la Sobrecàrrec, de qui ja havíem oblidat el nom, ens mostrava com n’era de divertit moure’s per la densa superfície blanca.
Si anava amb compte, com si caminés de puntetes, només ensorrava els talons de les seves sabates. Si volia, feia desaparèixer els braços fins els colzes i els tornava a treure.
Ens feia gestos per a que l’acompanyéssim.
Encara bocabadats i absorts per la inimaginada sensació de ser on érem, els viatgers de les primeres files van començar a aixecar-se tímidament.
Els més agosarats van provar, temorosos, de trepitjar aquella superfície inconeguda. Aviat, en veure que no passava res, tots vam ser fora i vam començar a fer les més difícils cabrioles mentre el Capità ens observava des de la cabina tot comentant la jugada amb els seus tripulants. Aquella no era la primera vegada que això passava.
Amb la complicitat de les hostesses, i la seva experiència, corríem enfonsant-nos fins els genolls sense el més mínim esforç. Tot i ser a més de 9000m tampoc no teníem fred ni ens costava respirar. Sens dubte tot allò era ben estrany, però ara això no ens preocupava.
Agafats pels turmells formàvem llargs cucs i ens submergíem pel fons d’aquest mar que no ens mullava.
També provàvem de llençar-nos entre tres o quatre, a veure qui arribava més lluny o més al fons.
Quan ens capbussàvem tot era d’un blanc ben espès. No es veia res però ens sentíem tranquils.
Llavors, tot d’una, vam sentir el senyal acústic que ens indicava que ens cordéssim els cinturons de seguretat.
La veu del Capità ens informava que havíem començat el descens cap a l’aeroport d’El Calafate.
Tenia el cap arrepenjat a la finestreta, quan vaig obrir els ulls no es veia res. Tot era d’un blanc ben espès.
De sobte es va començar a veure, encara petit, el gran Lago Argentino, a la vora del qual hi ha el poble d’El Calafate i el seu aeroport.
Quasi de manera imperceptible vam aterrar, i l’avió ja rodava per la pista. Un cop aturat les hostesses van obrir les portes per a la sortida dels passatgers.
En passar pel seu davant, abans de sortir, vaig notar que el seu somriure, amable i cordial, m’era d’allò més familiar.
Em vaig aturar un instant, envoltat d’una sensació de dubte, abans de deixar anar un “Ciao”.
Ramon.

dijous, 14 de febrer del 2008

embolica, que fa fort...

què en penses?
els homes suporten el dolor físic pitjor que les dones?
per participar-hi, si no estàs registrat a Blogger, pots contestar com a anònim. això sí, sisplau, signa el teu comentari... si vols... gràcies. Ramon.
doncs el cas és que ahir vaig patir un còlic nefrític, altrament conegut com a "pedres al ronyó", i us puc assegurar que mai no havia tingut tant de dolor.
els comentaris de les infermeres eren que era tan dolorós com un part; no ho sé, és clar.
d'altra banda, es prou coneguda la sensació que quan un home té una grip, ja sembla que se'n vagi a l'altre barri, i que les dones són més sofertes.
doncs això...

dimarts, 12 de febrer del 2008

avui fa un diumenge preciós

Dent d'Alba 3120m

no sé si fa fred (-4ºC) o és que amb aquest hivern que “patim” a ciutat, ens estem destemperant, però fa una mandra sortir del sac que gira d’esquena, i mai millor dit.
a les set, a l’hotel dels Porxos de Senarta, és ben fosc. i allò d’una miqueta més, una miqueta més, ho hem estirat fins les vuit...

ahir, abans d’aclucar l’ull, els Porxos eren l’hotel amb més estrelles del món. espectacular.
i així se’ns ha presentat el diumenge. un cel net i serè, assolellat i sense vent.

sortim de l’Hospital de Benasque 1754m per la pista de La Besurta (el cotxe es deixa a l’aparcament d’estiu) sense saber ben bé quin cim volem fer.
de seguida agafem l’itinerari que va cap als Tubos de Paderna, tot i que encara no ho sabem.
ens n’adonem quan, després d’una encigalada, hem de remuntar un fort pendent, inestable per la neu acumulada, que ens mena, ara sí, a la base dels Tubos.
doncs ja que som aquí, no li’n farem fàstics.

en un exercici de dansa a la neu, ens dobleguem tantes vegades com cal per zigzaguejar la canal dels Tubos.
el darrer tram està més dur i cal clavar–hi bé els cantells dels esquís.

en treure el nas per sobre de la canal se’ns presenta, quasi de cop, el Pico de Paderna.
una traça perfecta sembla que hi porta. de moment la seguim.
ja ens comencem a creuar amb els més matiners; llisquen entre crits d’eufòria pel bon estat de la neu.

però la traça no hi va cap al Paderna. potser tots els seus visitants hauran pujat per La Renclusa. anirà cap a l’Alba?
dos xicots que baixen ens treuen del dubte. va cap a l’Alba.
doncs mira, pot ser un bon objectiu, amb un bon desnivell esquiable. que et sembla Mitx?
i el Mitx, que fa temps que no surt, no s’acaba d’emocionar.

quan ens plantem a sobre de la vall del Torrent d’Alba, ens aturem a fer un mos. tot seguit hi baixem i la comencem a remuntar.
ja no hi queda ningú, som els últims “mohicanos”.

ara la traça es bifurca, cap al Pic i cap a la Dent. aquí cal triar, i en Mitx aprofita per a dir-me que ell m’espera al solet.
trio la Dent i segueixo pujant; a l’ombra sí que es nota la fresqueta.

enfilo cap al circ que formen els Alba, el Mir i la punta Delmàs.
enlloc d’anar cap al Cuello de Alba, deixo els esquís clavats a la neu i remunto una pala que mena al collet entre la Muela i la Dent d’Alba.
hi ha molta neu acumulada i em costa progressar; tot i haver-hi traça, de vegades m’enfonso fins la cuixa.
però vaig fent com puc.

s’agraeix el solet de la cara Sud. grimpo i camino el curt tram de roca que em separa de la Dent d’Alba 3120m
m’extasio amb les vistes i les immortalitzo en els seus 360º
i no m’entretinc més, que en Mitx m’espera.

ens retrobem després de baixar corrents la pala, i esquiant les pales per on he anat pujant.
la neu està ben bona, d’aquella que et fa creure que saps esquiar.

en Mitx em diu que m’ha vist patir força a la pujada a peu. doncs sí.

plegats iniciem el descens pel mateix camí que hem ascendit. la bona neu ens deixa gaudir de la merescuda recompensa.
el tram més divertit és la canal dels Tubos i el descens pel bosc, genial.

feia molt de temps que no coincidia amb en Mitx, i no ha pogut anar millor.


9 i 10 de febrer, 2008
Dent d’Alba 3120m
Mitx
Ramon.

fotos:
http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/DentDAlbaFebrer0

divendres, 8 de febrer del 2008

embolica, que fa fort...

què en penses?
les veritats fan perdre les amistats?
per participar-hi, si no estàs registrat a Blogger, pots contestar com a anònim. això sí, sisplau, signa el teu comentari... si vols... gràcies. Ramon.

dijous, 7 de febrer del 2008

Baltoro, Pakistan 2004

Tres dies, tres hores...
(trescant pel Baltoro)

Veníem de visitar el camp base del Chogori, més conegut com a K2. Vam tenir la sort de poder parlar amb els membres de l’expe “Andalucia al K2”, mentre ens convidaven a te.
Vam saludar uns madrilenys que compartien objectiu. I ens vam acostar fins les tendes dels “Catalans al K2” on el Manel de la Matta ens va explicar com els hi anava fins llavors amb el seu projecte a la “Màgic Line”.
L’Óscar Cadiach ens va acabar de posar al dia a la sortida de la tenda de “Al filo de lo imposible”. Acabava de connectar en directe amb el Fòrum de Barcelona a través de TVE. Allí hi era també el mític Kurt Diemberger, recordant emocionat la tragèdia que li va tocar viure l’any 86 on va perdre la seva amiga Julie Tullis en el descens del cim.
Ara, l’Edurne Pasaban volia provar a ser la primera dona de l’Estat a fer el cim, juntament el Juanito Oiarzabal i d’altres cares conegudes.
Mentre devoràvem un parell de racions de pernil i formatge, a la tenda de la tele, va arribar l’Araceli Segarra que tot i sentir-nos parlar en català no va tenir ni el detall de saludar-nos, com havien fet totes les altres persones.

Del camp base del K2 al del G2 on cares menys conegudes però carregades de molta més il·lusió maldaven perquè s’acabés el mal temps que els impedia intentar l’ascensió d’aquest vuitmil més “modest”.
Amb la gent de “Berguedà al G2” vam poder compartir la seva “casa” al Karakorum mentre queia una nevada que va fer canviar els nostres plans, força més planers.
Tornaríem a Concòrdia, a esperar que el temps ens obrís les portes per a passar el Gondogoro La.

Era un quart de vuit del matí. Tot just abans de sortir els pòrters formen una rotllana i en Hassan, el sírdar(cap dels pórters), recita en veu alta uns versos que el grup contesta encara més fort.
Després arrenquen carregats amb els seus embalums de 25kg cadascun. Anem cap a l’Alí Camp, a sota del Gondogoro.
Neva durant tota la tarda i rera les partides de cartes s’hi amaga una certa recança del que pot passar si no s’atura.

A un “good morning Sir” li segueix un silenci que només trenca el so del fanal de gas que il·lumina tènuement la porta de la tenda menjador on avui hi dormim tots plegats.
No es mou ningú, són dos quarts d’una de la matinada. Al cap de mitja hora comença un curt però intens concert de cremalleres acompanyat d’uns “bon dia” no gaire corals precisament.
Esmorzem te i txapatis que, sense res per barrejar-hi, costen d’empassar.

El cel és absolutament serè. El fred intens i sec. No hi ha ni un bri de lluna. A les dues comencem a trescar per la Glacera Vigne. Com que molts pórters no duen llanterna ens intercalem entre ells per a fer-los llum amb els nostres frontals.
Només veiem la traça oberta pels que han passat abans que nosaltres. A trenc d’alba els núvols foragiten els estels i espurnes de neu es passegen davant dels feixos de llum que ens surten del cap.
Ara que ja s’hi veuen els pórters ens passen al davant i amb pas decidit s’allunyen de nosaltres.

El camí és força pendís. Hi ha diferents trams de corda fixa que els forts portadors baltís no desaprofiten.
L’altímetre va pujant de 5 en 5 metres i cada cop ens costa més acompassar la respiració i el pas. Caminem entre enormes esquerdes i sota gegants seracs(blocs de gel) que pengen amenaçant. L’espectacle és magnífic.

Un tram redreçat ens mena a un indret ample que s’enfila pels costats i que baixa davant nostre. Els núvols han decidit que ja n’hi ha prou de nevar i deixen que el sol filtri febles raigs que il·luminen però no tenen força per a escalfar.
Veiem les muntanyes però no podem veure els cims. Són les sis del matí del 21 de juliol. Som al Gondogoro La, a 5650m, el nostre objectiu.
La il·lusió es desferma en crits d’alegria i emocionades abraçades. Estem contents.

Després de deixar enrere la vall del Baltoro ens precipitem per les cordes fixes que ens faciliten la baixada cap a la capçalera de la vall de Hushe. Ens aturem al costat d’un petit llac a reesmorzar.

La darrera nit del trekking els pórters fan la seva festa de comiat al voltant d’una foguera, i al ritme dels tambors canten i ballen per a celebrar que tot ha anat bé. Per a ells i per a nosaltres.
És increïble aquesta gent. Fan una feina més que dura per quatre rals, jugant-se fins i tot la pell –baixant del Gondogoro-. Són abnegats i alhora dignes. Durs i alhora amables. Imprescindibles per a poder fer realitat els nostres projectes a les seves muntanyes. Sense ells no hi ha vacances. Sense les nostres vacances ells no tenen feina. És un peix que es mossega la cua de l’ètica...
A l’inici del trek en portem 64 per a carregar 1600kg, que és el nostre material (equipatge, tendes, cuina, querosè, menjador, taula, cadires, etc.) i el menjar per a ells i nosaltres. Alguns van plegant tal i com van passant els dies i es va consumint menjar i combustible de les cuines.
Al final només n’arriben 30. A Hushe els fem una foto de grup abans d’acomiadar-los amb encaixades, abraçades i aplaudiments. Se’n van contents, amb el sou guanyat, a retrobar-se amb les seves famílies.

Machulu és el poble d’en Shamsher, el nostre guia baltí. Ens acull a casa seva. Sopem, dormim i esmorzem. Coneixem els seus quatre fills, el germà... però i la dona? Hi és però no “existeix”. Ni tan sols en fa esment. La dona, en aquesta societat rural, no participa de la vida social. Treballa al camp, té cura dels fills i del marit quan hi és, i es relaciona amb les altres dones. Però no pas amb els “amics” del seu home. És una crua realitat. Per sort a ciutat això és diferent.

Des de Skardu iniciem el retorn cap a casa. Amb un bus sense aire condicionat ens anem rostint durant les vuit hores i mitja que triguem a fer encara no 300km fins a Chilas. Ens fiquem de ple en la coneguda “Karakorum Highway”.
Els 450 km de l’endemà fins a Rawalpindi són força més llargs en el temps, catorze hores i mitja, però no tan acalorats per l’efecte dels núvols que, per un cop, s’alien amb nosaltres.
Al sopar de comiat a l’hotel Shalimar coincidim amb el grup de Vic amb què hem compartit una part del recorregut pel Baltoro.
A l’aeroport d’Islamabad passem un munt de controls físics i electrònics que ens escurcen el temps d’espera.

Deu hores d’avió ens menen a Europa. Tres dies seguits de viatge ens tornen a casa. Quan posem els rellotges en hora només hi ha tres hores de diferència.
Fa la impressió que en el viatge a través del temps i l’espai aquestes “només” tres hores es transformen, en realitat, en segles que separen dues cultures ben distintes i allunyades.

Torres del Trango, Masherbrum, Chogolisa, Hidden Peak, Gasherbrum (G2, G3, G4), Broad Peak, Chogori(K2), Concòrdia, Glacera del Baltoro, Glacera Godwin Austen, Glacera Vigne, Gondogoro La... Karakorum, Baltistan, Pakistan.

“N’hi ha prou amb dir que fins que no hagis vist el Karakorum encara no has vist res.” John Cleare.

al Sud del Sud

somnis patagònics 2003
Sent: Friday, November 07, 2003 11:31 PM
Subject: des de 13.000km
hola amics, companys, familiars i d'altres qualificatius que cadascú sabrà.
som a El Calafate, i tal com diu un cartell que hi ha pel carrer, a 13.000km de casa. però n'hem fet més perquè des de BCN vam anar a Frankfurt a agafar l'avió i vam tornar a passar per sobre de Barna. i per aquest país n'haurem fet, amb autocar, uns 3.500km i encara no hem arribat a l'entrada del Parc Nacional de les Torres del Paine. i és que aquest país és gran, però que mooooooolt gran i les distàncies són enormes. a això se li ha d'afegir que quasi no hi ha vols directes d'una ciutat a una altra, tot s'ha de fer anant a Buenos Aires, per això estem tirant tant de bus (21h de BsAs a Pto. Madryn, 16h de Pto. Madryn a Rio Gallegos, 5h de Rio Gallegos a El Calafate), tot i que amb el que sabem ara ho faríem d'una altra manera. des del dia 2 fins avui només hem passat dues nits en un hotel. avui també. les altres a l'avió o al bus de torn. en fi, que si tot va bé demà arribarem, després de 8 hores més de bus, a la zona de les Torres... i a caminar!!! que ja toca. hi ha molta gent pertot. els natius diuen que sembla temporada alta. hem comprat un bitllet d'avió per tornar (quan acabem de tot) d'El Calafate a BsAs pel dia 27, abans ja no hi havia res de res. bé, de moment res més. ara estarem uns quants dies incomunicats, així que,
SALUT i PETONETS

MANUEL, CÈSAR i RAMON.


15.11.2003
hola gent
doncs si, encara som més lluny. concretament a Punta Arenas (Chile)
esperant per anar encara una miqueta més lluny. aquesta tarda agafarem
una avioneta per a creuar l'estret de Magallanes fins a Tierra del
Fuego, a la capital, Porvenir.
la travessia per les Torres del Paine va ser més curta del que teníem
previst perquè un dels ponts del recorregut havia desaparegut i no es
podia creuar el riu.
a l'oficina del Parc Nacional ens van dir que l'itinerari que volíem
fer estava "prohibit" per aquesta causa, i a més que al pas John
Gardner, a 1240m, hi havia 1,5m de neu i estava perillós.
així que vam fer-ne un altre anomenat "W" que ha durat 6 dies i que ens
ha permès veure i flipar igualment amb les Torres del Paine, els
Cuernos del Paine, Valle del Francés, Campo de Hielo Patagónico Sur, i
d'altres paisatges "menors".
la cota màxima ha estat de 1020m, la mínima 40m, i l'habitual sobre els
300m, i fot una rasca que sembla que estiguem al principi de l'hivern
del Pirineu.
doncs bé, com que ens han sobrat 3 o 4 dies els omplim amb aquesta
extensió al sud del sud.
a veure què hi trobem.
de moment, a part del gel i les muntanyes, hem trobat una gran simpatia
i cordialitat de la gent del pais.
el proper dilluns tornem a El Calafate, a preparar la zona del Cerro
Torre i Fitz Roy. i el Perito Moreno, és clar.
fins la propera.
salut. siau.
Manuel, César, Ramon.

25.11.2003
bon dia / tarda des d'EL CALAFATE
avui estem de turistes totals un cop hem tornat d'EL CHALTÉN. han estat
sis dies de caminades per aquella zona, acampant o visitant llocs tant
emblemàtics com el camp base del FITZ ROY o del CERRO TORRE.
el primer, anomenat també El Chaltén, el vam poder veure al segon
intent en tot el seu esplendor i grandària.
l'altre, el Cerro Torre, ha estat jugant a fet i amagar amb els núvols
i només el vam poder veure des de la carretera, però no des de sota. i
també ho vam provar dues vegades.
hem trobat alguna cordada d'escaladors pacients esperant que el temps
millorés per a poser escalar-los.
aquí fa, sempre, molt de vent i no n'hi ha prou que faci bon temps.
també cal que no venti gaire...
hem descobert altres llocs insospitats i meravellosos. i hem imaginat
noves i interessants caminades com ara la travessia amb esquís del
CAMPO de HIELO PATAGÓNICO SUR, entrant pel Paso Marconi i sortint-ne,
una setmana després, pel Paso del Viento.
les possibilitats de fer coses, més o menys ambicioses, són
inacabables...
d'altra banda l'experiència a Tierra del Fuego -chilena- va ser no gens
convencional. lluny de tot circuït turístic erem els únics "guiris" en
una població de 5.000 hab.
va ser una descoberta quasi antropològica on un capellà andalús que hi
portava 50 anys ens va dir que lo pitjor del poble era la moral...
"son indios", ens va dir amb el mateix convenciment dels primers
intents evangelitzadors de la zona.
doncs aquí ens teniu, a EL CALAFATE, apurant les darreres hores abans
de tornar, aquesta tarda i amb avió, a Buenos Aires.
allí ens hi estarem tres dies passejant sense motxilla, sense fer
fotos, dormint en algun llit i no sobre el matalàs aïllant, tots tres
apretats dins la tenda mentre no para de ploure durant tot el vespre i
tota la nit, com ens va passar al campamento POINCENOT.
bé, tampoc es tracta d'explicar-vos-ho tot ara. deixarem alguna cosa
per a quan veiem les fotos i les diapos.
així que ja serà fins la propera, segurament més a prop vostre.
petons i abraçades (quin gust escriure amb un teclat amb accents i "ç").
Manuel, César, Ramon.

dimarts, 5 de febrer del 2008

trescant per l'Himàlaia

volta als ANNAPURNA ’ 02


03.10.02
bus KATHMANDU – BESI SAHAR.
1/2 pensió Hotel Sayapatri 2154Rs/dormir 250Rs
07:00h


04. BESI SAHAR – Chanaute – Bhalam – Khudi – BHULBHULE (dinar Everest Guest House 755Rs) – NGADI.
1/2 pensió Mina Hotel 2500Rs/dormir 280Rs
06.30h


05. NGADI – Lampata – Bahundanda – Dhule Khola – Besi – LILI (dinar 725Rs) – Ghiluma – Syange – JAGAT.
1/2 pensió Everest Hotel 2700Rs
09:00h


06. JAGAT – Ghamje – Sattare – TAL (dinar Potala Guest House 880Rs) – Siranthan – Nigale Kakh – Hotoro – DHARAPANI.
1/2 pensió Trekkers Hotel 2250Rs/dormir 240Rs
08:45h


07. DHARAPANI – Bagarchhap – Danagyu – Timang Besi – LATA MARANG (dinar Tato Pani Guest House 1250Rs) – Thanchok – Besi Salla Chari – Koto – Qupar – CHAME.
1/2 pensió Sangso Guest House 2520Rs/dormir 240Rs
06:30h


08. CHAME – Thaleku – Bhratang – DHUKURE POKHARI (dinar 810Rs) – LOWER PISANG.
1/2 pensió Hotel Maya 2045Rs
05:30h


09. LOWER PISANG – Norodhara – Humde – Mungji – BRAGA.
04:30h


10. BRAGA – Ice Lake 4600m– BRAGA.
2 pensions completes Budda Hotel 9415Rs/dormir 540Rs
08:00h


11. BRAGA – Tangje – Manang – Tenghi – Gunseng – YAK KHARKA (dinar Gangapurna Lodge 2040Rs) – Letdar – Thorong Phedi – THORONG HIGH CAMP 4900m.
1/2 pensió Thorong High Camp View Hotel 3220Rs/dormir 250Rs
10:00h


12. THORONG HIGH CAMP – THORONG LA 5416m – MUKTINATH.
pensió completa Hotel Caravan 2925Rs/dormir 180Rs
07:00h


13. MUKTINATH – Ramipauwa – Jharkot – Khingar – Eklobhatti – JOMSON (dinar Hotel Majestyc 1260Rs) – Syang – MARPHA.
1/2 pensió Hotel Mount Villa 2807Rs/dormir 500Rs
08:00h


14. MARPHA – Ganga – Tukuche – Khobang – LARJUNG (dinar River Side Lodge 670Rs) – Sokung – Kokhethanti – Dhampu – Kalopani – Lete – Kaiku – GHASA.
1/2 pensió Kali Gandaki Guest House 2674Rs/dormir 180Rs
09:00h


15. GHASA – Kopchepani – Rukse Chhahara – Titre – DANA (dinar Kabin Guest House 1179Rs) – Guithe – TATOPANI.
1/2 pensió Hotel Himalaya 2805Rs
06:30h


16. TATOPANI – Ghara – Sikha – Phalate – CHITRE (dinar New Annapurna Lodge 1260Rs) – GHOREPANI.
1/2 pensió New Mountain View Lodge 2175Rs/dormir 200Rs
08:30h


17. GHOREPANI – Poon Hill – GHOREPANI – Nayathanti – Banthanti – ULLERI.
pensió completa (?) 3060Rs
03:15h


18. ULLERI – Tirkhedhunga - Hille – Sudame – Matathanti – BIRETHANTI.
pensió completa Hotel Sun Rise 3920Rs
03:30h


19. BIRETHANTI – NAYA PUL – enllaç amb bus – NAUDANDA – Kotmani – SARANGKOT.
pensió completa New Tourist Lodge 2300Rs
--:--h


20. SARANGKOT – POKHARA.
3 pernoctacions Amrit Guest House 1300Rs
01:30h


23. bus POKHARA - KATHMANDU
07:00h