Tres dies, tres hores...
(trescant pel Baltoro)
Veníem de visitar el camp base del Chogori, més conegut com a K2. Vam tenir la sort de poder parlar amb els membres de l’expe “Andalucia al K2”, mentre ens convidaven a te.
Vam saludar uns madrilenys que compartien objectiu. I ens vam acostar fins les tendes dels “Catalans al K2” on el Manel de la Matta ens va explicar com els hi anava fins llavors amb el seu projecte a la “Màgic Line”.
L’Óscar Cadiach ens va acabar de posar al dia a la sortida de la tenda de “Al filo de lo imposible”. Acabava de connectar en directe amb el Fòrum de Barcelona a través de TVE. Allí hi era també el mític Kurt Diemberger, recordant emocionat la tragèdia que li va tocar viure l’any 86 on va perdre la seva amiga Julie Tullis en el descens del cim.
Ara, l’Edurne Pasaban volia provar a ser la primera dona de l’Estat a fer el cim, juntament el Juanito Oiarzabal i d’altres cares conegudes.
Mentre devoràvem un parell de racions de pernil i formatge, a la tenda de la tele, va arribar l’Araceli Segarra que tot i sentir-nos parlar en català no va tenir ni el detall de saludar-nos, com havien fet totes les altres persones.
Del camp base del K2 al del G2 on cares menys conegudes però carregades de molta més il·lusió maldaven perquè s’acabés el mal temps que els impedia intentar l’ascensió d’aquest vuitmil més “modest”.
Amb la gent de “Berguedà al G2” vam poder compartir la seva “casa” al Karakorum mentre queia una nevada que va fer canviar els nostres plans, força més planers.
Tornaríem a Concòrdia, a esperar que el temps ens obrís les portes per a passar el Gondogoro La.
Era un quart de vuit del matí. Tot just abans de sortir els pòrters formen una rotllana i en Hassan, el sírdar(cap dels pórters), recita en veu alta uns versos que el grup contesta encara més fort.
Després arrenquen carregats amb els seus embalums de 25kg cadascun. Anem cap a l’Alí Camp, a sota del Gondogoro.
Neva durant tota la tarda i rera les partides de cartes s’hi amaga una certa recança del que pot passar si no s’atura.
A un “good morning Sir” li segueix un silenci que només trenca el so del fanal de gas que il·lumina tènuement la porta de la tenda menjador on avui hi dormim tots plegats.
No es mou ningú, són dos quarts d’una de la matinada. Al cap de mitja hora comença un curt però intens concert de cremalleres acompanyat d’uns “bon dia” no gaire corals precisament.
Esmorzem te i txapatis que, sense res per barrejar-hi, costen d’empassar.
El cel és absolutament serè. El fred intens i sec. No hi ha ni un bri de lluna. A les dues comencem a trescar per la Glacera Vigne. Com que molts pórters no duen llanterna ens intercalem entre ells per a fer-los llum amb els nostres frontals.
Només veiem la traça oberta pels que han passat abans que nosaltres. A trenc d’alba els núvols foragiten els estels i espurnes de neu es passegen davant dels feixos de llum que ens surten del cap.
Ara que ja s’hi veuen els pórters ens passen al davant i amb pas decidit s’allunyen de nosaltres.
El camí és força pendís. Hi ha diferents trams de corda fixa que els forts portadors baltís no desaprofiten.
L’altímetre va pujant de 5 en 5 metres i cada cop ens costa més acompassar la respiració i el pas. Caminem entre enormes esquerdes i sota gegants seracs(blocs de gel) que pengen amenaçant. L’espectacle és magnífic.
Un tram redreçat ens mena a un indret ample que s’enfila pels costats i que baixa davant nostre. Els núvols han decidit que ja n’hi ha prou de nevar i deixen que el sol filtri febles raigs que il·luminen però no tenen força per a escalfar.
Veiem les muntanyes però no podem veure els cims. Són les sis del matí del 21 de juliol. Som al Gondogoro La, a 5650m, el nostre objectiu.
La il·lusió es desferma en crits d’alegria i emocionades abraçades. Estem contents.
Després de deixar enrere la vall del Baltoro ens precipitem per les cordes fixes que ens faciliten la baixada cap a la capçalera de la vall de Hushe. Ens aturem al costat d’un petit llac a reesmorzar.
La darrera nit del trekking els pórters fan la seva festa de comiat al voltant d’una foguera, i al ritme dels tambors canten i ballen per a celebrar que tot ha anat bé. Per a ells i per a nosaltres.
És increïble aquesta gent. Fan una feina més que dura per quatre rals, jugant-se fins i tot la pell –baixant del Gondogoro-. Són abnegats i alhora dignes. Durs i alhora amables. Imprescindibles per a poder fer realitat els nostres projectes a les seves muntanyes. Sense ells no hi ha vacances. Sense les nostres vacances ells no tenen feina. És un peix que es mossega la cua de l’ètica...
A l’inici del trek en portem 64 per a carregar 1600kg, que és el nostre material (equipatge, tendes, cuina, querosè, menjador, taula, cadires, etc.) i el menjar per a ells i nosaltres. Alguns van plegant tal i com van passant els dies i es va consumint menjar i combustible de les cuines.
Al final només n’arriben 30. A Hushe els fem una foto de grup abans d’acomiadar-los amb encaixades, abraçades i aplaudiments. Se’n van contents, amb el sou guanyat, a retrobar-se amb les seves famílies.
Machulu és el poble d’en Shamsher, el nostre guia baltí. Ens acull a casa seva. Sopem, dormim i esmorzem. Coneixem els seus quatre fills, el germà... però i la dona? Hi és però no “existeix”. Ni tan sols en fa esment. La dona, en aquesta societat rural, no participa de la vida social. Treballa al camp, té cura dels fills i del marit quan hi és, i es relaciona amb les altres dones. Però no pas amb els “amics” del seu home. És una crua realitat. Per sort a ciutat això és diferent.
Des de Skardu iniciem el retorn cap a casa. Amb un bus sense aire condicionat ens anem rostint durant les vuit hores i mitja que triguem a fer encara no 300km fins a Chilas. Ens fiquem de ple en la coneguda “Karakorum Highway”.
Els 450 km de l’endemà fins a Rawalpindi són força més llargs en el temps, catorze hores i mitja, però no tan acalorats per l’efecte dels núvols que, per un cop, s’alien amb nosaltres.
Al sopar de comiat a l’hotel Shalimar coincidim amb el grup de Vic amb què hem compartit una part del recorregut pel Baltoro.
A l’aeroport d’Islamabad passem un munt de controls físics i electrònics que ens escurcen el temps d’espera.
Deu hores d’avió ens menen a Europa. Tres dies seguits de viatge ens tornen a casa. Quan posem els rellotges en hora només hi ha tres hores de diferència.
Fa la impressió que en el viatge a través del temps i l’espai aquestes “només” tres hores es transformen, en realitat, en segles que separen dues cultures ben distintes i allunyades.
Torres del Trango, Masherbrum, Chogolisa, Hidden Peak, Gasherbrum (G2, G3, G4), Broad Peak, Chogori(K2), Concòrdia, Glacera del Baltoro, Glacera Godwin Austen, Glacera Vigne, Gondogoro La... Karakorum, Baltistan, Pakistan.
“N’hi ha prou amb dir que fins que no hagis vist el Karakorum encara no has vist res.” John Cleare.
(trescant pel Baltoro)
Veníem de visitar el camp base del Chogori, més conegut com a K2. Vam tenir la sort de poder parlar amb els membres de l’expe “Andalucia al K2”, mentre ens convidaven a te.
Vam saludar uns madrilenys que compartien objectiu. I ens vam acostar fins les tendes dels “Catalans al K2” on el Manel de la Matta ens va explicar com els hi anava fins llavors amb el seu projecte a la “Màgic Line”.
L’Óscar Cadiach ens va acabar de posar al dia a la sortida de la tenda de “Al filo de lo imposible”. Acabava de connectar en directe amb el Fòrum de Barcelona a través de TVE. Allí hi era també el mític Kurt Diemberger, recordant emocionat la tragèdia que li va tocar viure l’any 86 on va perdre la seva amiga Julie Tullis en el descens del cim.
Ara, l’Edurne Pasaban volia provar a ser la primera dona de l’Estat a fer el cim, juntament el Juanito Oiarzabal i d’altres cares conegudes.
Mentre devoràvem un parell de racions de pernil i formatge, a la tenda de la tele, va arribar l’Araceli Segarra que tot i sentir-nos parlar en català no va tenir ni el detall de saludar-nos, com havien fet totes les altres persones.
Del camp base del K2 al del G2 on cares menys conegudes però carregades de molta més il·lusió maldaven perquè s’acabés el mal temps que els impedia intentar l’ascensió d’aquest vuitmil més “modest”.
Amb la gent de “Berguedà al G2” vam poder compartir la seva “casa” al Karakorum mentre queia una nevada que va fer canviar els nostres plans, força més planers.
Tornaríem a Concòrdia, a esperar que el temps ens obrís les portes per a passar el Gondogoro La.
Era un quart de vuit del matí. Tot just abans de sortir els pòrters formen una rotllana i en Hassan, el sírdar(cap dels pórters), recita en veu alta uns versos que el grup contesta encara més fort.
Després arrenquen carregats amb els seus embalums de 25kg cadascun. Anem cap a l’Alí Camp, a sota del Gondogoro.
Neva durant tota la tarda i rera les partides de cartes s’hi amaga una certa recança del que pot passar si no s’atura.
A un “good morning Sir” li segueix un silenci que només trenca el so del fanal de gas que il·lumina tènuement la porta de la tenda menjador on avui hi dormim tots plegats.
No es mou ningú, són dos quarts d’una de la matinada. Al cap de mitja hora comença un curt però intens concert de cremalleres acompanyat d’uns “bon dia” no gaire corals precisament.
Esmorzem te i txapatis que, sense res per barrejar-hi, costen d’empassar.
El cel és absolutament serè. El fred intens i sec. No hi ha ni un bri de lluna. A les dues comencem a trescar per la Glacera Vigne. Com que molts pórters no duen llanterna ens intercalem entre ells per a fer-los llum amb els nostres frontals.
Només veiem la traça oberta pels que han passat abans que nosaltres. A trenc d’alba els núvols foragiten els estels i espurnes de neu es passegen davant dels feixos de llum que ens surten del cap.
Ara que ja s’hi veuen els pórters ens passen al davant i amb pas decidit s’allunyen de nosaltres.
El camí és força pendís. Hi ha diferents trams de corda fixa que els forts portadors baltís no desaprofiten.
L’altímetre va pujant de 5 en 5 metres i cada cop ens costa més acompassar la respiració i el pas. Caminem entre enormes esquerdes i sota gegants seracs(blocs de gel) que pengen amenaçant. L’espectacle és magnífic.
Un tram redreçat ens mena a un indret ample que s’enfila pels costats i que baixa davant nostre. Els núvols han decidit que ja n’hi ha prou de nevar i deixen que el sol filtri febles raigs que il·luminen però no tenen força per a escalfar.
Veiem les muntanyes però no podem veure els cims. Són les sis del matí del 21 de juliol. Som al Gondogoro La, a 5650m, el nostre objectiu.
La il·lusió es desferma en crits d’alegria i emocionades abraçades. Estem contents.
Després de deixar enrere la vall del Baltoro ens precipitem per les cordes fixes que ens faciliten la baixada cap a la capçalera de la vall de Hushe. Ens aturem al costat d’un petit llac a reesmorzar.
La darrera nit del trekking els pórters fan la seva festa de comiat al voltant d’una foguera, i al ritme dels tambors canten i ballen per a celebrar que tot ha anat bé. Per a ells i per a nosaltres.
És increïble aquesta gent. Fan una feina més que dura per quatre rals, jugant-se fins i tot la pell –baixant del Gondogoro-. Són abnegats i alhora dignes. Durs i alhora amables. Imprescindibles per a poder fer realitat els nostres projectes a les seves muntanyes. Sense ells no hi ha vacances. Sense les nostres vacances ells no tenen feina. És un peix que es mossega la cua de l’ètica...
A l’inici del trek en portem 64 per a carregar 1600kg, que és el nostre material (equipatge, tendes, cuina, querosè, menjador, taula, cadires, etc.) i el menjar per a ells i nosaltres. Alguns van plegant tal i com van passant els dies i es va consumint menjar i combustible de les cuines.
Al final només n’arriben 30. A Hushe els fem una foto de grup abans d’acomiadar-los amb encaixades, abraçades i aplaudiments. Se’n van contents, amb el sou guanyat, a retrobar-se amb les seves famílies.
Machulu és el poble d’en Shamsher, el nostre guia baltí. Ens acull a casa seva. Sopem, dormim i esmorzem. Coneixem els seus quatre fills, el germà... però i la dona? Hi és però no “existeix”. Ni tan sols en fa esment. La dona, en aquesta societat rural, no participa de la vida social. Treballa al camp, té cura dels fills i del marit quan hi és, i es relaciona amb les altres dones. Però no pas amb els “amics” del seu home. És una crua realitat. Per sort a ciutat això és diferent.
Des de Skardu iniciem el retorn cap a casa. Amb un bus sense aire condicionat ens anem rostint durant les vuit hores i mitja que triguem a fer encara no 300km fins a Chilas. Ens fiquem de ple en la coneguda “Karakorum Highway”.
Els 450 km de l’endemà fins a Rawalpindi són força més llargs en el temps, catorze hores i mitja, però no tan acalorats per l’efecte dels núvols que, per un cop, s’alien amb nosaltres.
Al sopar de comiat a l’hotel Shalimar coincidim amb el grup de Vic amb què hem compartit una part del recorregut pel Baltoro.
A l’aeroport d’Islamabad passem un munt de controls físics i electrònics que ens escurcen el temps d’espera.
Deu hores d’avió ens menen a Europa. Tres dies seguits de viatge ens tornen a casa. Quan posem els rellotges en hora només hi ha tres hores de diferència.
Fa la impressió que en el viatge a través del temps i l’espai aquestes “només” tres hores es transformen, en realitat, en segles que separen dues cultures ben distintes i allunyades.
Torres del Trango, Masherbrum, Chogolisa, Hidden Peak, Gasherbrum (G2, G3, G4), Broad Peak, Chogori(K2), Concòrdia, Glacera del Baltoro, Glacera Godwin Austen, Glacera Vigne, Gondogoro La... Karakorum, Baltistan, Pakistan.
“N’hi ha prou amb dir que fins que no hagis vist el Karakorum encara no has vist res.” John Cleare.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada