Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimarts, 29 d’abril del 2008

diccionari de muntanya

Tuc de Colomèrs 2936m

Bellcaire: lloc de trobada i esmorzada dels assistents d'aquesta sortida, cap a quarts de dotze del migdia, camí de la vall d'Aran.

Túnel de Vielha: finalment de tres carrils; lloc de transició entre les comarques del Pallars i l'Aran, i que crea l'expectativa de veure què ens espera a l'altre costat, nivològicament parlant.

Salardú: poble aranès d'on surt la carretera que puja la val d'Aigoamòg.

Banhs de Tredòs: antics banys romans convertits en hotelet de muntanya de 3***; lloc on no deixem el cotxe perquè l'absència de neu ens facilita seguir la pista i aparcar relativament a prop del Pònt dera Montanheta.

Refugi de Colomèrs 2135m: aixopluc de vell nom i nova factura, de titularitat aranesa i gestionat pel guarda de tota la vida.
Sopa, llenties, amanida, llom amb pèsols, i poma.


06:00h: odiat moment del matí en què sona el despertador perquè vam pactar amb els guardes que ens donarien l'esmorzar a 2/4 de 7


Lac Major de Colomèrs, Estanh Plan, Lac Obago, Estanh de Ratèra de Colomèrs: llacs que voregem (el primer) i creuem (els altres) per tal d'atansar-nos al Portau de Colomèrs 2729m

Tuc de Colomèrs

Cara Sud de Colomèrs: vessant assolellat que ben arromangats flanquegem fins arribar al redreçat collet 2865m que ens acosta al cim.


Tuc de Colomèrs 2936m: objectiu assolit a les 12:00 del migdia, des d'on es veu tot i més, i on ens cruspim la llonganissa i el formatge, amb xocolata i te.


Pells de foca: peça adhesiva, sovint sintètica, que facilita la pujada amb esquís, i que guardem a la motxilla perquè ens espera un descens força engrescador amb neu de molt bona a no està malament.

Remar: activitat que, fora de context marí, ens toca fer per a progressar per les zones lacustres de Colomèrs, mentre ens rostim sota un Sol de primavera que s'entrena per a l'estiu.

Roba de recanvi: peces amb què cobrim els nostres cossos, sense dutxar-nos, un cop alliberats de les que duiem suades i segrestades dins de les botes.

Cotxe: giny mecànic que facilita el desplaçament de persones i/o coses, amb què tornem cap a casa, no sense aturar-nos a dinar a Vielha i a fer el cafè a Bellcaire, abans d'enfilar cap a la tortura dels 80km/h i pagant un ou pel gasoil.

Tuc de Colomèrs
26 i 27 d'abril, 2008
Manel, Rafa, Ricard, Sergi, Ramon.

pd: més fotos al Picasa

dimecres, 23 d’abril del 2008

dimarts, 22 d’abril del 2008

per un Tibet lliure... i tants d'altres...

una troballa

Can Celestino

Aquest cap de setmana ha estat diferent. El dissabte em va tocar treballar, de 18:20 a 02:20, així que vaig aprofitar el matí per anar a donar un tomb per Montserrat amb una amiga canària que ha estat de visita per aquí.

Un tomet des de St. Joan cap a St. Jeroni, amb vistes nevades del Pirineu, i tornada cap al Monestir pel Pla dels Ocells i el Pas dels Francesos; un clàssic per a foranis.

I el diumenge, llevant-me proporcionalment a l'hora que em vaig allitar, la intenció era fer un Montseny, però la pluja i l'espessíssima boira ho van impedir.

Què queda quan un diumenge ens surt plujós? és clar, un bon àpat. I a Espinelves, sense els firaires i els seus massius visitants, vam trobar una taula buida a Can Celestino.

La tria va ser per l'aspecte casolà del lloc, i va ser tot un encert. La mestressa, tan antropològicament autèntica com la fleca que dóna nom al restaurant, no ens va demanar què volíem i tot d'una van començar a dur plats i més plats. I tot plegat per la "morterada" de... 13,00€ + el cafè... Increïble, però cert.

La conseqüència fou ben diferent a la d'un cap de setmana amb 2000m de desnivell; bé, ja ho pairé.

Si mai aneu a Espinelves, no en dubteu:
http://www.restaurantsespinelves.com/can_celestino.htm

Bona cuina !!!!

divendres, 18 d’abril del 2008

ara fa cinc anys...

La llei d’en Murphy a Gredos

El cel és net i clar. D’un blau intens sobre el qual es retallen els cims i les crestes que ens envolten. Cims nevats, amb blanques parets on es dibuixen les ombres d’altres cims projectades pel sol que aquest matí neix punyent.
Cavalquem sobre els nostres esquís deixant enrera el refugi. La neu encara és dura, del fred de la nit, i les nostres passes no deixen cap empremta damunt el mantell nival.
Després de travessar el llac guanyem alçada pels pendissos de la dreta fins arribar al coll, a 2258m.
Som al Circ de Gredos, la setmana santa del 2003. Avui és el millor dia de tots per a fer muntanya. Però no podrà ser. Ens en tornem cap a casa.

Després de quelcom més de 800km, que hem estroncat aturant-nos a Àvila, a visitar les seves muralles i a passar-hi la nit, arribem al darrer poble –Hoyos del Espino- abans de prendre la carretera que ens durà a La Plataforma, 1780m. Un indret que honora el seu topònim en forma de gran esplanada asfaltada i que no és sinó un aparcament. Aquí deixarem els cotxes i des d’aquí començarem la nostra excursió per aquesta zona del Sistema Central de la península.

El Circ de Gredos és una zona d’alta muntanya que malgrat les seves alçades relativament baixes –la cota màxima són els 2592m del Pico Almanzor- ofereix moltes possibilitats d’activitats hivernals gràcies al seu microclima, amb temperatures molt baixes i força acumulació de neu.
Un únic refugi dóna servei a la zona. El Refugio Elola, 1950m, situat a l’extrem sud de la Laguna Grande, pertany a la “Junta de Castilla y León”. Té 65 places de capacitat i és obert tots els caps de setmana.
Les distàncies i els desnivells des del refugi són curts i faciliten les ascensions i travessies pel circ. No obstant això, no s’han de menysprear les dificultats tècniques que presenten algunes de les seves muntanyes, així com les derivades de les inclemències meteorològiques.

Divendres, 18/04. A La Plataforma no hi ha ni una engruna de neu, així que quan tenim preparades les motxilles els hi afegim els esquís. Caminem per una mena de pista empredada, barrejats amb els nombrosos turistes que hi passegen. L’itinerari normal per anar al refugi passa pel Prado de las Pozas, s’enfila a Los Barrerones i baixa fins la Laguna Grande.
Nosaltres, però, aprofitarem l’aproximació per a fer un cim. Quan arribem al pluviòmetre girem cap al sud com si volguéssim anar a Prao Puerto. De seguida veiem i anem cap la caseta d’un vell i rudimentari telesquí. Som a 1880m i a partir d’aquí ja tenim neu. Així, doncs, ens posem els esquís.
Comencem a remuntar la Cuerda del Refugio (es refereix al Refugio del Rey, absolutament en ruïnes) cap a Navasomera. A la nostra dreta tenim, al fons el riu de Las Pozas, i a l’altre costat de la vall la cresta-llom dels Morezón. L’anem a buscar quan el terreny ens permet fer-ho sense perdre ni un metre de desnivell.
En aquest punt giren cua uns natius que també van amb esquís i a qui no els fa cap gràcia els núvols i les boires que comencen a colgar els cims.
Quan arribem al cim del Morezón, 2393m, ho fem enmig d’aquestes boires que a penes ens han deixat veure per un instant el refugi, 440m per sota nostre.
Per unes espectaculars canals iniciem el descens, netament a l’oest, fins a la Laguna Grande. Ja som al Refugio Elola.

Dissabte, 19/04. La pluja que va començar a caure ahir a la tarda es va convertir en neu a la nit. I neu ha continuat caient durant bona part del dia. Les hores es fan llargues i lentes quan no pots fer res més que esperar. Quan per la tarda sembla que afluixa una miqueta, sortim a prendre l’aire i a fer quatre pràctiques d’ARVA.

Diumenge, 20/04. La previsió dóna un marge de bon temps pel matí. Amb intenció d’aprofitar-lo al màxim sortim del refugi amb l’Almanzor com a objectiu.
Prenem direcció sud-oest, cap al fons de la vall. A buscar la coma acanalada que puja cap a la Portilla Bermeja. Abans d’arribar-hi ja es comença a tapar el cel, però de moment seguim. Encara és molt d’hora i sempre som a temps de tornar enrera.
Per assolir la Portilla Bermeja, 2418m, ens hem de treure els esquís. El terreny es redreça molt, la neu és molt fonda i, a més, cal trencar una mica de cornisa que ens barra el pas.
La temperatura ha baixat notablement, fa vent, i les boires ens mullen i ens dificulten la visibilitat. Deixem els esquís i en aquestes condicions continuem fins la Portilla del Crampón, 2538m. Som a 54m del cim. Per assolir l’Almanzor cal fer una grimpada curta però exposada, que les circumstàncies meteorològiques no afavoreixen.
Decidim deixar-ho per a un altre moment i tornem al refugi enmig del mal temps.
Per la tarda s’asserena una mica i anem a provar sort cap al coll del Venteadero. Una sort que no tindrem i que ens farà renunciar un cop més.

Dilluns, 21/04. Avui és l’últim dia de vacances. Unes vacances curtes i guarnides amb mal temps, però que malgrat això no ens ha impedit conèixer, encara que de forma limitada, una nova zona. Voldríem haver intentat, també, el pic de La Galana. I haver fet la travessia de Las Cinco Lagunas. Potser l’any que ve. El lloc s’ho mereix.
Ara acabem de recollir tots els estris. Ens acomiadem del guarda i ens preparem per a marxar.
El cel és net i clar. D’un blau intens sobre el qual es retallen els cims i les crestes...

la meva bso (la vida és un videoclip)

Com que jo ja tinc una edat, sóc dels qui ens va tocar fer la mili. Però tranquils, que no us explicaré cap batalleta.
En el primer viatge de permís cap a Barcelona, jo era a Galícia, mil hores en autobus, una de les músiques que van sonar, segurament en aquells cassets de vuit pistes que duien els autocars, va ser el September, i se'm va enganxar força.
Encara ara, quan l'escolto, no puc deixar d'associar-la a aquell moment de la meva vida.
El video que he trobat, no és tal; només és l'àudio, però és el que reprodueix més fidelment la cançó tal com jo la recordo.


dimarts, 15 d’abril del 2008

no hi vam trobar l'Aurora

Tuc del Rosari 2594m

Com que al Rosta no els agrada matinar, vam quedar que ens deixaven l'esmorzar preparat. Nosaltres sí que volíem, o millor dit, havíem de matinar. En aquesta època ja se sap; i a 1/4 de 7 els mòbils van començar a donar la tabarra cada cinc minuts, fins que en vam fer cas.

D'un article del Vèrtex 203 vam triar el Bargadèra, però no va poder ser. Amb el cotxe vam fer tota la pista, senyal que la neu era força amunt. Ho vam deixar estar i vam canviar d'aires. Cap a l'Orri hi falta gent.

coll dels Estanys i Tuc del Rosari

No vam ser gaire originals amb la tria, i a l'aparcament del Pla de l'Orri 1850m, a 2/4 de 9 (hauríem pogut dormir una hora més...) s'hi concentrava tota l'activitat d'esquí de muntanya de la vall. Unes quantes cares conegudes on poder posar noms van fer amena la coincidència.

encetant l'itinerari de romeria

Iniciats, iniciadors i debutants ens vam anar fent companyia en un recorregut que convida a fer-la petar mentre es va guanyant alçada, no pas la d'un campanar...
La méteo, aquest cop, va fer cas del guió escrit per la Mònica Lòpez, i els núvols no van aparèixer fins el migdia, així que ningú no ens va fer ombra sota el solet dominical.

traça compartida

L'últim tram, del coll en amunt, presentava símptomes d'haver estat castigat pels darrers vendavals. Tot i així, es podia apurar amb esquís sense problemes fins dalt.
Com que els més "agonies" ja havien marxat, vam disposar de força espai vital al cim.

Ramon, Ricard, Glòria i Manel, al Tuc del Rosari 2594m

A l'hora de baixar, i per donar-li un toc de "distinció" a la jornada, ho vam fer per les pales orientades a Sud, cap a l'estany de Garrabea 2160m sense acabar d'arribar-hi; i llavors, amb pells, remuntàrem fins la Forqueta d'Arreu 2402m.
Fora pells i cap avall que fa baixada !!!! Bueno, i alguna remadeta, que aquest itinerari ja ho té això.

Al Pla de l'Orri, ara, tocaven l'hora dels adéus. Petons, encaixades i arreveures van deixar en la més absoluta solitud aquell espai, desert d'asfalt amb arbres metàl·lics.

Potser llavors hi va treure el nas l'Aurora...

Tuc del Rosari
13 d'abril, 2008
Glòria, Manel, Ricard, Ramon.

dilluns, 14 d’abril del 2008

una diada oblidada...?

14 d'abril, dia de la República (encara que sigui l'espanyola).



la meva bso (la vida és un videoclip)

No ho recordo amb exactitud, però crec que era a principis dels 80 que a les nits de la Ser, el Jesús Quintero feia un programa que es deia "El loco de la colina".
Amb el seu estil peculiar, el Quintero m'havia enganxat; m'agradava el seu programa, que escoltava cada nit, i que sempre començava amb la música dels Pink Floyd "Shine on you crazy diamond".
Aquesta peça magistral dels Pink Floyd va ser, i encara és, per a mi, música de culte.


dijous, 10 d’abril del 2008

per pal·liar la sequera piuladera...

matinal "dominguera" al Montmalús 2782m AND

Després d'un matí de dissabte intens, buscant per Internet, telèfon, i en persona, unes botes d'esquí de muntanya per a substituir les velles, em trobo corrents cap a la L3 del Metro per arribar al NUS abans no tanquin, a les dues.

Content i amb parsimònia, me'n torno cap a casa com un nen amb botes noves.

Ara toca estrenar-les aquest mateix cap de setmana.
En un intent autodissuassori de marxar tot sol, truco en Manel(et) i, oh!! monja detinguda (sor_presa), surten al vespre cap a Andorra.

Unes quantes trucades més i ja ho tenim tot a punt. Bé, tot menys les botes noves. A veure com queden als esquís?
Aaaaahhhh...!!!! no quadren amb les fixacions!!!! Però si són del mateix número i marca...
El meu "goç" en un "poç".
Oooooommmmm...

Sona el telèfon; hi ha una baixa. Ens retruquem i requedem de nou: a les 7 del vespre. Per cert, l'Aureli i jo som veïns de carrer, davant per davant, i no ens coneixíem ni ens havíem vist mai. El món és un "panyuel"...

Mentre sopem a Oliana, truquem l'Aina. Tanquen a 2/4 de 12, però ens esperaran fins les 12. No cal, som puntuals i arribem "on time".

Allaus 2 a la Meteofrance per Andorra, i la Meteoandorra que ho afusella de la Meteofrance l'hi dóna un 3. La Meteocat, un 2 a banda i banda.

La vall d'Incles es fa tota amb cotxe, i no sembla que cap a La Cabaneta hi sobri la neu. Millor ens assegurem la tirada.
Sortim de Grau Roig a 2/4 de 10, poc ortodoxe per a l'època, però suficient per a l'objecte de desig, gens obscur, per cert, tot ben blanc de dalt a baix.
I, a més, som dels primers.

Quan arribem al Coll de Montmalús, aquella noia camallarga que ha sortit igual que nosaltres, però per la pista de més amunt, ja baixa del cim.
Passa pel coll i baixa cap a l'estany de Montmalús, fins on arriba la neu. Mentrestant nosaltres iniciem l'assalt final al cim... 75m de desnivell.
I la morenassa, alta com l'Aureli, pam amunt pam avall, encara torna a fer cim abans que nosaltres. No tenim... paraules.

Dalt del cim estant s'albira l'horitzó immens i curull de blanques muntanyes... Hem fet el Montmalús 2782m.

Baixem, nosaltres també, per la cara Sud fins on la neu ens ho permet. Una baixada de 175m tan esplèndida com curta; de les millors de la temporada (setmana santa a part).
Remuntem 100m fins el coll i desfem el camí de pujada cap al cotxe.

De tornada, i després de les galtes al forn, fem tot el viatge amb l'aire condicionat en marxa.
I el cotó no enganya, som a primers d'abril. :-(

Montmalús
6 d'abril del 2008
Aureli, Manel, Ramon.

dimarts, 8 d’abril del 2008

la meva bso (la vida és un videoclip)

Era l'època de la dictadura i la repressió, també la moral. I l'agosarada cançó de la Jane Birkin i el Serge Gainsbourg va escandalitzar el règim i la seva difusió va ser prohibida.
Alguns la van comprar a Perpinyà, aprofitant una escapada a veure determinades pel·lis "de culte".
Més tard, morta la cuca s'acabà el verí, i la vam poder gaudir en llibertat.
També en una rajola de 40x40...