Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


divendres, 30 de maig de 2008

Sol solet, en solitud.

Quan arribem a Can Jorba, hi trobem un helicòpter dels Bombers i uns quants ídems fent pràctiques de rescat en terreny pla.
El terrabastall que origina ens acompanya en tota l'aproximació fins la Miranda de l'Agulla de Can Jorba.
Anem a fer la via Sol Solet, al costat de l'inici del Joc de l'Oca.

Els Bombers marxen i el Sol es queda just quan comencem la primera tirada; la botifarra de Calaf lluita per fer-se un espai a l'estòmac, ara oprimit pel talabard.

Fem els quatre llargs i els tres ràpels embolcallats d'un silenci només esguerrat pels nostres crits (assegura, recupera, ja em pots deixar, lliure...) logístics.
Compartim la quietud del moment amb una altra cordada que s'entrena en un pany de paret que fa basarda només de mirar-la.

I contents i relaxats ens en tornem cap a casa. I un servidor, cap a la feina.
Així s'encara molt milor la jornada laboral.


29 de maig, 2008
Sol Solet a la Miranda de l'Ag. de Can Jorba
amb el Cèsar

dimecres, 28 de maig de 2008

l'accident dels Ferrocates (més)

Bé, del comunicat de premsa en vam fer una versió més reduïda, mantenint l'acusació al Ramon Borrell de no dir la veritat, i la queixa als mitjans per la manca de rigor en el tractament de la notícia.

Aquest comunicat el vam lliurar a l'oficina de premsa d'UGT, a Rambla Sta. Mònica, per a que el distribuïssin als mitjans.

Doncs resulta que com els de l'oficina de premsa son periodistes i no els va agradar que els critiquéssim, es van inventar tot d'excuses per a no lliurar-lo als mitjans.

Visca la democràcia i la transparència. I això en un sindicat... democràtic !!!!

Així que hem enviat el comunicat directament a Catalunya Ràdio, al programa Catalunya Vespre; a hores d'ara no sé si el difondran o què...

De moment, a El Punt digital ens han penjat això:

dimarts, 27 de maig de 2008

la meva bso (la vida és un videoclip)

2001, una flor no fa estiu, però aquell estiu es va quedar sense bicicletes...

Dido - Here with me (Live)

dissabte, 24 de maig de 2008

l'accident dels Ferrocates

Arran del tractament de la notícia del xoc de trens del dia 21, i com a coneixedor dels fets i de la professió, estic al·lucinant de les coses que s'han arribat a dir i a publicar. I les declaracions d'alguns polítics?

El sentiment entre el col·lectiu de Maquinistes, us puc dir que és de cabreig generalitzat. El meu particular és d'una indignació que se surt de mare.

El dilluns tenim una reunió amb l'empresa per a tractar el tema.

Ni com a persona, ni com a maquinista, ni com a sindicalista, puc tolerar aquesta actitud banalitzadora de determinats mitjans de comunicació.
Per això he preparat el següent comunicat de premsa; ja veurem si me'l publiquen, però és la meva opinió, compartida amb molts companys.

En relació a l’accident de trens ocorregut el proppassat dia 21 a la línia Barcelona-Vallès dels FGC, i sobre el qual s’han escrit i difós notícies i declaracions ben allunyades de la realitat, aquesta Secció Sindical vol puntualitzar i deixar clar el següent:

. Que en l’accident hi van intervenir varis factors directament relacionats amb la circulació dels trens en les circumstàncies que ho feien.

. Que la limitació de velocitat al tram afectat és de 90 km/h, tant de la via com del material mòbil amb què es dóna el servei comercial.
Per tant, no són certes les declaracions del Sr. Ramon Borrell, Director de la Unitat de Negoci de Tren de FGC, en què afirma que hi havia una limitació de 30km/h.

. Que els trens no circulaven amb excés de velocitat, sinó a velocitat excessiva per a detenir-se davant del senyal en què es va produir l’accident.

. Que els trens circulaven amb el sistema ATP (Automatic Tren Protection) desconnectat en compliment de l’Ordre de Servei relativa als treballs de posada en servei del nou Enclavament de La Floresta.

. Que el sistema ATP actua sobre el moviment del tren, donant codis de velocitat i aturant-lo automàticament quan les circumstàncies ho requereixen. En cap cas aquest sistema de protecció actua, tal i com s’ha publicat en algun mitjà de comunicació, sobre l’obertura de les portes del tren, sigui quina sigui la seva circumstància.

. Que els senyals de blocatge (semàfors) amb indicació de color ambre (o taronja, com ho defineix FGC al seu comunicat), autoritzen als trens a continuar la marxa. En cap cas, doncs, els trens afectats es van ”saltar” aquests senyals, tal i com s’ha publicat en algun mitjà de comunicació.

Així mateix, aquesta Secció Sindical ha tingut la sensació que part de la informació relativa a l’accident que han difós els diferents mitjans de comunicació, tant escrits com audiovisuals, ha esta força desafortunada i, com diem a l’encapçalament, allunyada de la realitat.

Això té conseqüències negativament directes en la construcció de l’opinió dels consumidors d’aquesta notícia, en contra del col·lectiu de ferroviaris de FGC.

Entenem que la professió de periodista, prou denigrada ja per determinades actituds, no es dignifica, precisament, amb el tractament d’aquesta notícia per la manca de rigor i el contrast de determinades informacions.

Altrament, també volem criticar l’actitud dels polítics, que sempre actuen en base a la rendibilitat política dels seus actes i manifestacions, sense importar-los res ni ningú. En aquest cas, usuaris i treballadors que van patir les conseqüències de l’accident.

Finalment, volem manifestar des d’aquí el nostre suport incondicional als Maquinistes afectats; així com felicitar tots els Agents de FGC que van treballar en la resolució d’aquesta incidència, amb els mitjans que disposaven i amb la més que provada professionalitat que els caracteritza.


Secció Sindical d’UGT a FGC.

dimarts, 20 de maig de 2008

la meva bso (la vida és un videoclip)

Un migdia de l'estiu del 98, dinant a Sitges en un restaurant de la part baixa del carrer de St. Pere (tenia una gran portalada i un pati interior; va tancar) sonava aquesta impressionant cançó de la no menys impressionant veu de l'Emma Shapplin.

Vaig córrer a comprar-me el CD (Emma Shapplin / Carmine Meo). Des de llavors, cada vegada que l'escolto se'm posa la pell de gallina.


Emma Shapplin-Spente le stelle concert

dilluns, 19 de maig de 2008

la meva bso (la vida és un videoclip)

A les vacances del 2001, que no van ser una odissea a l'espai, pel sud de l'Àfrica, no recordo on va ser que vam anar a una mena de "disco" on sonava aquesta música.
Després d'això la vaig escoltar moltes vegades.

Kylie Minogue "Can'nt get you out of my head live"

divendres, 16 de maig de 2008

botifarra de Calaf

Escaladetes a Montserrat

Aquest dijous, al Bar Anna, d'El Bruc, se'ls hi havien acabat les salsitxes, però ens han ofert botifarra de Calaf; molt bona, ens han dit.
I dit i fet.

Mentre esmorzàvem teníem un raconet d'esperança que la nuvolada que amagava les muntanyes de Montserrat marxés arrossegada pel vent.

Deixem el cotxe a Can Massana i anem a buscar l'Aresta Bruc de la Miranda de les Boïgues. I després, baixant per darrera, anem fins la Saca Gran i també l'escalem.
El mateix vent que s'emportava els núvols, ens refrescava la pell i feia ballar les cordes dels ràpels. Però tot ha anat bé.

Bé, quasi tot; en arribar a l'aparcament ens hem trobat que havien rebentat el pany del cotxe. No s'han endut res de valor, però la tocada de nassos és per desitjar-li al maleït individu, que no es mori mai. Malat, que visqui sempre malat, i d'allò més...

I sí, la botifarra de Calaf, molt bona.

Amb el Cèsar
15 de maig, 2008

dimecres, 14 de maig de 2008

de Tortosa a Andorra

Pic d'Arcalís 2776m

A mitja tarda del diumenge era a casa perquè la sortida a Soulcem s'havia anul·lat pel mal temps, benvingut sia.

I el dilluns tenia bicicletada a Tortosa per a fer les dues vies verdes que fan camí fins a Arnes http://www.arnes.altanet.org/

El Juan em diu, per telèfon, que uns quants s'han cagat a les calces i que la sortida en bici s'anul·la... Fotre !!!! i ara què?

Sms al Ricard que em truca camí d'Andorra.
Guardeu-me lloc a la Borda Jovell, que hi pujo.
Amb el Paco Ortega... sonant a la ràdio, enfilo la carretera i passo la frontera sense que la pasma em renyi per dur el CAT enganxat a la matrícula... toco fusta.

A Sispony em fan un entrepà, i amb unes olivetes i una clara, sopo.

A l'estació d'Ordino no hi ha ni una ànima, ni el Danima, que és a Benàs.
Sota un cel amenaçador guanyem els 775m fins el collet a l'W del cim i mentres els altres se'n van amb esquís cap al Pic Sense Nom, el Joan M. i jo crestegem els restants 60m de desnivell de l'aresta fins el Pic d'Arcalís.

La baixada és una classe magistral de voltes maria per neu crosta, fins que cap a la cota 2240 (+/-) trobem que la neu fa el primavera, i podem esquiar, ara sí, sota una intensa pluja d'aigua-neu, fins el final.

Pic d'Arcalís i Pic Sense Nom
11 i 12 de maig, 2008
Glòria, Joan M., Manel, Ricard, Ramon.

dimarts, 13 de maig de 2008

embolica, que fa fort...

Amagar el cap sota l'sms...

No fa gaire que em van suggerir per aquesta "secció" que tenia un xic abandonada, que plantegés el tema de si els correus electrònics, i jo afegeixo també els "sms", s'utilitzen per a dir allò que no gosem fer en persona.

Una qüestió més, relativa a la comunicació entre les persones.
Doncs aquí queda plantejat.

la meva bso (la vida és un videoclip)

Desitjos de felicitat i prosperitat
Aquesta cançó dels indis americans, ara que ja sabem que els "dolents" no eren ells, va ser una de les que l'any 94 es van publicar al CD "Sacred Spirit".
Aquell any va ser de canvis importants per a mi; també va ser l'any de l'ascensió de l'Aconcagua, i del viatge al Vietnam.
No es pot dir que fos un any indiferent.
Que els desitjos dels indis americans us arribin a tots/es.

SACRED SPIRIT
Cants i Dances dels Indis Americans

Yeha-Noha

dimecres, 7 de maig de 2008

l'Odile i la belle donne

Massís de Belledonne, Alps d'Isère.

“Revuelta en el frenopático, el hombre del tiempo ahorcado y todo por haber jugado al Telediario. La asamblea de majaras se ha reunido. La asamblea de majaras ha decidido: mañana sol y buen tiempo.”
(aquest text és una aportació temporal i reversible de “Don Vito y la revuelta en el frenopático”, de Kortatu)


El xicot que agafem en autostop va a Revel. En el curt trajecte que fa amb nosaltres, ens explica que les flors que porta es regalen tradicionalment el primer de maig; de les que ha comprat a Grenoble, ens en dóna un ramet.

Quan arribem a l’aparcament de Pré Raymond 1372m hi trobem el cotxe dels catalans que ens han avançat a l’autopista. Companys d’altres aventures muntanyenques, encara no saben que tornarem a compartir espai i temps.

Esquís a l’esquena, els 25cm de neu nova que van caure feia res, s’havien fos i van deixar el camí fet un fangar.


La pista puja amb ganes pel mig del bosc fins que es converteix en camí; llavors s’humanitza una miqueta. Arribem a la neu al cap d’uns ¾ d’hora i “normalitzem” la situació.
El sol, en allò que serà habitual tots els propers dies, escalfa de valent.

El flanqueig del llac de Crozet 1974m és el pas previ per arribar al coll de la Pra 2175m, des d’on es baixa fins els 2110m del refugi de la Pra.


Ens surt a rebre l’Odile, la guarda, dona amb curts cabells pelrojos i cara colrada per la vida mateixa, que s’emociona d’allò més quan l’hi regalem el ramet que ens ha donat el noi de Revel. La seva simpatia serà un obsequi afegit a la seva bona feina.

Els altres catalans no semblen gaire sorpresos quan ens veuen entrar; s’ho esperaven des que l’Odile els ha demanat si eren els “Martínez”.
Salutacions i comentaris obren la porta a la fusió de persones i objectius en una causa comuna.

Divendres, mentre la majoria de la població occidental treballa, nosaltres set i tres francesets esmorzem austerament, escampant la mantega i la melmelada al pa, damunt la taula, sense plat ni tovalló; molt francès això.

Per consell de l’Odile, anirem avui a la Croix, el cap de setmana pot haver-hi molta gent. De fet ja en trobem que pugen directament des de l’aparcament, però no és pas la romeria de la Pica un diumenge qualsevol.

La Croix de Belledonne 2926m és la punta més baixa, però l’única esquiable de les tres que formen els Pics de Belledonne, visibles només quan arribem al coll de Belledonne.

Des de la talaia d’aquest estret cim la vista se’ns perd en la immensitat de desconeguts pics, valls i muntanyes, i sense saber-ne l’origen, s’entén que el seu nom sigui el de la bellesa d’una dona.

De tornada al refugi, aprofitem per pujar el Grande Lance de Domène 2790m pel seu vessant E i baixar directament al refugi pel costat W.

El box del nostre “dortoir” té sortida directa a una balconada del refugi on aprofitem per a estendre-hi la roba del dia.


Mentre ens cruspim una part dels queviures, amb Pelforth i Panachè, els natius jeuen com a llangardaixos a l’esplanada de davant del refu.

Anem netament cap al S, les ganivetes són absolutament necessàries per a flanquejar l’inclinat pendent que envolta el llac Claret.
Arribats a un coll sense nom, traiem el mapa per a definir el que veiem i situar on volem anar. Les Puntes de Jasse Bralard, no deixen marge d’error i emplacen perfectament la resta de muntanyes.
Davant nostre, la cara N del Pic de Mirebel sembla inaccessible amb esquís. Després, quan ens hi acostem, ens la treballem seguint una antiga traça malmesa per les allaus que la muntanya ha anat perbocant.
Els darrers 125m els fem amb els grampons, més per precaució que per necessitat. Pic de Mirebel 2603m.

Llisquem cap al coll de la Grande Vaudaine 2485m sota un potent sol de migdia.
L’Odile ens ha advertit sobre el “tres dangereux” flanqueig de la cara E de la Grande Lauziére. Tornem a calçar les ganivetes o els grampons, segons preferències, i escometem la feina amb un pèl de recança.
Potser és una mica tard per a fer aquests passatges.


Una irregular piràmide de pedres forma la fita cimera de la Grande Lauziére 2741m.
El descens per la cara W és èpic, trobem la neu en el seu punt òptim per a esquiar a cor que vols.

Avui, dissabte, l’esplanada del refugi encara hi té més pobladors; però la noia de cabells daurats, llargs i arrinxolats, tan alta com prima, que amaga els seus ulls de color cel darrera les ulleres de sol, no ha tornat.
Potser només haurà estat un miratge de la Belledonne...

En Cristian és un vell militar retirat que va estar destinat 18 anys per aquestes muntanyes. Viu a Briançon i ha vingut a passar aquest dies amb els guardes de la Pra, coneguts seus de fa temps.
Amb ell fem l’última excursió d’aquests dies.

Toca tornar cap a casa. Ens acomiadem de l’entranyable Odile i d’aquestes muntanyes, una autèntica descoberta, de bellesa quasi mediterrània i lluny de la massificació de les zones amb més renom.

Quan deixem enrere el refugi de la Pra, el sol encara no s’ha tret les lleganyes. Anem a trobar el llac Merlat que travessem abans de remuntar els pendents que ens menaran al Grand Colon 2394m.
Fem un intent de descens per la seva Nord, però les condicions aconsellen anar a buscar una baixada més còmoda.
La trobem per un collet a 2260m a l’Est del cim, que passant per sota de la Roche Fendue ens situa al llac de Crozet, una mica més fos que quan hi vam passar a la pujada.

Al restaurant de les Granges de Freydière encara hi queda alguna taula lliure a l’ombra. Ens hi acomodem per a gaudir de les delicatessen de la gastronomia local abans d’enfilar els 700km que ens separen de casa.

El Manel em diu que posi el CD amb la cançó de l’Alaska. Encara no ha acabat que ja dorm, i el Ricard també.


Massís de Belledonne
refugi de la Pra
Croix de Belledonne
Grande Lance de Domène
Pic de Mirebel
Grande Lauziére
Grand Colon

1 al 4 de maig, 2008

Manel, Ricard, Ramon.
i Joan, Pere, Teresa, Úrsula.