Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.
El solstici d'estiu 2008, ha estat a les 23:59 UTC del divendres 20, que a casa nostra haurà estat a les 01:59 del dissabte 21, si no vaig errat.
Així doncs, haurà començat l'estiu i haurem gaudit del dia més llarg de l'any.
A partir d'ara, doncs, la durada de les hores de llum ja s'escurça.
La nit màgica de St. Joan se celebra a casa nostra aquest solstici, amb coca, cava, foc i els maleïts petards.
Quan anirem farcits de coca i, sobretot, de cava, ja ens veurem amb cor de saltar les fogueres per a purificar-nos amb el seu foc. I també serà la nit del primer bany, potser també purificador.
Quantes històries d'amor començaran al caliu d'aquests focs i a la fresca d'aquests banys?
Viviu i gaudiu l'estiu !!!!
Cançó de Sant Joan
Vespra de Sant Joan, un rebombori gran: se sent el tabalet, la dolçaina i gent que alegre s'afanya, a tall de comparsa, formant desfilada feliç i exaltada.
Hi va haver una vegada dos follets que s’havien passat tot l’hivern fent una cosa que ells en deien esquí de muntanya.
Sembla ser que anaven amunt i avall de les muntanyes lligats de peus a unes fustes llargues i estretes que els servien per a lliscar per la neu, insòlitament abundant en aquesta època per les seves contrades.
Però ells no eren els únics, ni de bon tros. De fet, a cada lloc on anaven, i amb qui anaven, se’n trobaven una munió que com ells trescaven, lligats de peus, muntanya amunt, muntanya avall.
A més, duien una caixeta petita on anaven guardant imatges d’allò que veien i d’ells mateixos, que després compartien amb d’altres follets; i s’explicaven on havien estat i què hi havien trobat; i així els uns amb els altres.
Doncs aquests dos follets van anar a passar la nit a la cabana d’un vell telefèric de la zona del Néouvielle, animats perquè la méteoFrance havia enganxat uns sols tan grans com els seus ulls junts.
A quarts de vuit de l’endemà, amb les fustes lligades a la motxilla, recorrien el barratge del llac d’Aubert 2150m, mentre uns amenaçadors núvols anaven agafant posicions.
Al cap de poca estona ja es van posar els esquís als peus i només se’ls van haver de treure per a passar la Bretxa Barris 2439m, i durant molt poc tros.
Abans d’això, ja havia plogut una mica i havia espantat una parella de follets mancats de fe. Però el Sol va anar imposant tímidament la seva presència. Encaminats cap a l’W ja es trobaven amb els primers follets matinadors que suraven amb alegria pendent avall; la majoria, però, encara estaven escampats per la cara Nord del Pic de Néouvielle.
Amb les ganivetes van traçar unes inclinades diagonals per arribar a la Bretxa de Chausenque 2790m, i sense ganivetes ni pells la van baixar per l’altra banda, on es van trobar sols com uns mussols.
Des de La Glere tampoc no hi pujava ningú.
Novament equipats per a pujar van anar guanyant alçada cap al Nord, per un llomet per sobre dels llacs de Maniportet, que cada cop era més rost. Cada follet va triar la seva manera de pujar-lo.
I ja només els va quedar acabar de pujar els darrers 100m fins el cim del Turon de Néouvielle 3035m, on hi van arribar a l’hora que ho feien els núvols, clarament guanyadors de la partida amb el Sol.
Abans de començar el retorn van omplir les caixetes amb les imatges de les muntanyes del voltant; la més blanca de totes, el Campbieil.
I contents i satisfets es van deixar anar pendís avall fins allà on van poder.
La pluja d’aiguaneu va arribar abans que ells a la Bretxa Chausenque. La neu s’hi havia podrit i la lamentable remuntada va estar guarnida per una col·lecció de renecs que ressonaven entre les parets.
A l’altre costat ja no hi quedava ningú. Només la boira que els anava empaitant, trepitjant-los els talons. Encara, però, era possible esquiar amb una certa dignitat.
Amb tot plegat, els nostres follets van anar baixant, i passada la Bretxa Barris van saber negociar prou bé l’aprofitament de la neu fins molt a prop del barratge del llac d’Aubert.
Mentre es menjaven uns bons entrepans a Bielsa, repassaven l’itinerari tot guaitant les fotos i rumiant si encara en farien alguna altra o si ja era el moment de guardar les fustes i caminar amb els peus lliures...
No n’ha transcendit la conclusió.
Turon de Néouvielle 3035m 14 i 15 de juny, 2008 DaniMa, Ramon.
piulada dedicada a tots els follets que surten a la muntanya a gaudir-ne i a compartir-la, sense importar-los res més. i als trolls que ja han oblidat que un dia van ser follets.
"¿Qué es la vida? Un frenesí. ¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño; que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son."
Elegía / Miguel Hernández
"En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha muerto como del rayo Ramón Sijé, a quien tanto quería.
Yo quiero ser llorando el hortelano de la tierra que ocupas y estercolas, compañero del alma, tan temprano.
Alimentando lluvias, caracolas y órganos mi dolor sin instrumento, a las desalentadas amapolas daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado que por doler me duele hasta el aliento.
Un manotazo duro, un golpe helado, un hachazo invisible y homicida, un empujón brutal te ha derribado.
No hay extensión más grande que mi herida, lloro mi desventura y sus conjuntos y siento más tu muerte que mi vida.
Ando sobre rastrojos de difuntos, y sin calor de nadie y sin consuelo voy de mi corazón a mis asuntos.
Temprano levantó la muerte el vuelo, temprano madrugó la madrugada, temprano estás rodando por el suelo.
No perdono a la muerte enamorada, no perdono a la vida desatenta, no perdono a la tierra ni a la nada.
En mis manos levanto una tormenta de piedras, rayos y hachas estridentes sedienta de catástrofes y hambrienta.
Quiero escarbar la tierra con los dientes, quiero apartar la tierra parte a parte a dentelladas secas y calientes.
Quiero minar la tierra hasta encontrarte y besarte la noble calavera y desamordazarte y regresarte.
Volverás a mi huerto y a mi higuera: por los altos andamios de las flores pajareará tu alma colmenera de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas de los enamorados labradores.
Alegrarás la sombra de mis cejas, y tu sangre se irá a cada lado disputando tu novia y las abejas.
Tu corazón, ya terciopelo ajado, llama a un campo de almendras espumosas mi avariciosa voz de enamorado.
A las ladas almas de las rosas del almendro de nata te requiero, que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero."
A Montserrat s'hi està prou tranquil entre setmana, tot i així no deixa d'haver-hi gent. Escoles, jubilats i guiris engreixen les estadítiques.
Caminar amb la panxa plena (de botifarra de Calaf) no és aconsellable, així que amb el funi de les 11:20 pugem a St. Joan; anem xino-xano fins la Magdalena Inferior i triem una via verda... No, no anem amb bici, és clar. És que la via Àpia té els "seguros" de color verd, una mica descolorits ja.
Els seus 100m els fem amb calma i tranquil·litat, gaudint-los i gaudint-ne. Després, un parell de ràpels i iniciem la retirada.
De baixada sí que fem el camí de St. Miquel. I en passar per "La Botiga" no ens en podem estar de comprar xocolata i un parell de coques i berenar-nos-les allí mateix. Un cafetó i omplir les garrafes a la font dels Monjos, i cap a casa.
Magdalena Inferior via Àpia 6 de juny, 08 amb el Cèsar i la Dani.
Ja fa 10 dies de l'accident de Les Planes. Llavors tots els mitjans es van abocar a donar informació i a fer reflexions i publicar declaracions. Tot en una cursa esbojarrada per a veure qui era el que la deia més grossa.
Com que no hi va haver víctimes, crec que els mitjans es van dedicar a crear el morbo que els faltava; i sense contrastar res, difonien tot el que se'ls posava per davant.
Arran del comunicat de premsa de FGC sobre les causes de l'accident, en què s'acusava directament als Maquinistes sense fer cap altra valoració, els grans mitjans ja en van tenir prou, i "a otra cosa mariposa".
Els sindicats hem intentar manifestar la nostra opinió i donar la versió completa dels fets, i, fora de petits rotatius locals, els següents mitjans: TV3, Catalunya Ràdio, La Vanguàrdia, El Periódico, El País, (l'Avui no ho sé), s'han abstingut de publicar o difondre els nostres comunicats.
Diuen que tenim el que ens mereixem. Potser sí, no ho sé.
Altrament, no estic descobrint res que no sabem; el que passa és que m'ha tocat massa de prop.
Quan sents tan a la vora la pudor de la merda que ens envolta, i es fa palès que tot és una gran comèdia, donen ganes de passar de tot i de viure al marge de tot.
terme feliç de l'ànima afligida,
