Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dilluns, 28 de desembre de 2009

dissabte, 19 de desembre de 2009

tens 10 minuts per riure?

ho he trobat genial i m'he pixat de riure. i és real com la vida mateixa...
passa-t'ho bé.

dilluns, 14 de desembre de 2009

Una altra Àfrica

Trescant per La Palma

Mentre la neu es debat entre el ser o no ser d’aquest, de moment, sec prehivern, marxem cap al Sud a caminar pels corriols de l’anomenada Isla Bonita.

Sobrerament situat a l’alçada del continent africà, l’arxipèlag canari és el territori de què forma part la petita illa palmera. Farcida de camins que recorren la totalitat del seu territori, pot ser una bona alternativa per a una setmaneta diferent.

Així doncs, la volcànica illa de La Palma, amb la Caldera de Taburiente com a estrella principal i el Roque de los Muchachos com a sostre d’altitud, ofereix innombrables possibilitats d’itineraris de tota mena i varietat.



La capital, Santa Cruz, és el millor lloc per a establir la base de les excursions. El sistema de transport públic de l’illa, les anomenades “guaguas”, fa recomanable el llogar un cotxe per arribar a tots els indrets i no dependre d’uns horaris amb molt baixa freqüència.
Les curtes distàncies fan que els desplaçaments tinguin poca incidència en la tria dels recorreguts; no obstant, cal tenir en compte que les carreteres són força revoltades.

Nosaltres utilitzem la versió en castellà de la guia “La Palma” editada per l’alemanya Rother, amb tota mena de detalls. Aquesta illa és una destinació amb un elevat índex de visitants germànics.

Les rutes realitzades per nosaltres van ser:

• Ruta de los Volcanes: Refugio del Pilar 1440m – Cráter del Hoyo Negro – Volcán de La Deseada 1945m – Volcán Martín 1529m – Los Canarios (Fuencaliente) 722m.



• Roque de los Muchachos: Degollada de Franceses 2297m – Pico de Fuente Nueva 2366m – Roque de los Muchachos 2426m – Degollada de Franceses – Pico de la Cruz 2351m – Degollada de Franceses.



• De Los Tilos a los Nacientes de Cordero: Los Tilos 500m – Espigón Atravesado – Nacientes de Cordero 1410m – Nacientes de Marcos – 13 túnels de la canalització de les aigües – Casa del Monte 1300m – pista forestal – Espigón Atravesado – Los Tilos.



• Pico Bejenado: El Barrial 1150m – Tamarahoya – El Rodeo – Pico Bejenado 1854m – El Rodeo – Roque de los Cuervos – El Barrial.



A més vam visitar els volcans Teneguía i San Antonio i el Faro de Fuencaliente; el poblet de Santo Domingo de Garafía, i vam gaudir de la bellesa del Roque de Santo Domingo i el Roque de las Tabaidas.




6 al 13 de desembre, 2009
La Palma

Carmen, Ramon.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Snow Forecast 1 - Aemet 0

Pico de Baciás 2760m.

Durant tota la setmana vaig estar seguint la previsió de la méteo per a la zona de Panticosa.

Havia intentat un parell de cops, a l’estiu i a l’hivern, el Pico Baciás i no me n’havia sortit pel mal temps. A l’estiu per una megatempesta quan ja era al Cuello Alto de Brazato, pujant des de la vall de l’Ara; i a l’hivern, des de Baños de Panticosa, per l’enorme quantitat de neu acabada de caure la nit abans, i que no deixava progressar amb fluïdesa.

Doncs la méteo, us deia, pintava magra o no, en funció de qui era l’informador.
L’AEMET pronosticava 90% de probabilitats de precipitacions per al dissabte, amb la cota de neu als 1400m. Baños és a 1636m.
L’Snow Forecast pintava un sol lluent i punyent.
Així que sense un punt mig de consens, ens encomanem a St. Pere i decidim no anul•lar la reserva a la Casa de Piedra.



Per cert, les obres faraòniques que s’han carregat, sense cap mena de mirament ni respecte pel medi, una bona part de l’encant de Baños de Panticosa, estan aturades per efecte de la crisi.
Tot potes enlaire, com a la vall de Filià.
Quina pena.

El contrapunt a aquest desgavell és que, ara per ara, la continuïtat del refugi Casa de Piedra sembla que s’allargarà, perquè l’altra part no ha complert el contracte.
Altrament, la construcció del refugi de Bachimaña segueix endavant.

Bé, al tema.
El divendres sopem sols al refugi; quina sensació tan estranya tenir aquest refugi tan gran tot sencer per a nosaltres.

El dissabte es treu les lleganyes amb un cel net i clar i el sol aviat il•lumina els pics més alts de la zona, sobrers dels tres mil metres.



De moment, doncs, la cosa pinta bé.

Esmorzem i enfilem el GR11 cap als Ibons de Brazato; zigzaguegem pel bosc de roures amb el camí entapissat de fulles tacades de negre.

Trobem clapes aïllades de neu, i cap als 1900 ja hi ha una certa continuïtat de la neu, bastant dura, a la zona més obaga.

En sortir del bosc el sol ens dóna la benvinguda amb una càlida abraçada.



Una traça soliua esquinça la virginitat del mantell blanc que folra el sender dels Ibons.

Arribem a l’Ibón del Brazato 2380m mentre s’acosten els primers núvols de la jornada.



El voregem un tros pel Nord mentre guanyem alçada cap als Ibones Altos de Brazato 2480, i des del Cuello Alto de Brazato 2578m ens dirigim cap al S-SE a buscar l’aresta del Baciás.



Acabem de fer el llom fins el Pico de Baciás 2760m acaronats per un fort vent que ens gela de valent. També la càmera es queda garratibada i no podem immortalitzar les magnífiques vistes del Pirineu, patrocinades per Snow Forecast.



Aviat iniciem el descens sota l’amenaça d’una negra nuvolada que tímidament es va acostant.

Quan marxem cap a Boltaña, després de cruspir-nos l’embotit ben còmodament al refu, encara no cau ni una gota.

A l’allotjament de Boltaña ens desperta el soroll de la pluja, esmorteït pels gruixuts vidres de les finestres.
Baixem a esmorzar al bufet lliure i feina tenim a destriar la gana de la golafreria; però això ja és una altra història.


27 i 28 de novembre
Pico de Baciás 2760m

Carmen, Ramon.


divendres, 27 de novembre de 2009

embolica, que fa fort.


Editorial unitari dels diaris catalans El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa, en defensa de l'Estatut de Catalunya.

(Permeteu-me afegir que quan més ens collen des de l'Estat, més independentistes ens tornem.)

La dignitat de Catalunya


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

dijous, 26 de novembre de 2009

a ca la Montse

Avui he anat a escalar a Montserrat.

Volíem anar a la Panxa del Bisbe, però el ventet que hi feia era una mica emprenyador; així que canviem d'escenari i ens apropem a la veïna Miranda de Sant Benet, més protegida dels corrents d'aire.

L'Aresta del Violí és la via escollida; tres tiradetes no gaire picants, d'aquelles per a gaudi de la canalla, tot i que algun punt d'assegurança més o millor situat la faria més lògica, però bé.

26 de novembre, 2009
Montserrat
Sant Benet
Miranda de St. Benet
via de l'Aresta del Violí

dimarts, 24 de novembre de 2009

la meva bso (la vida és un videoclip)


És el meu darrer descobriment musical
Va ser per casualitat; vaig rebre un video d'esquí de muntanya que duia aquesta peça de música de fons, i em va entusiasmar.
Us animo a fer un exercici: primer escolteu la música mentre tanqueu els ulls i deixeu volar la imaginació; després mireu i escolteu el video d'esquí amb la música.
Ja em direu el què.




aquest és l'enllaç al video d'esquí: http://www.youtube.com/watch?v=WYORNv5FwpE

dilluns, 16 de novembre de 2009

Bolívia: trek del Condoriri + Huayna Potosí


Dels 4000 al cel
.

Bolívia és un país on és relativament fàcil aclimatar-se a l'alçada, perquè et mous constantment a la ratlla dels 4000m.
Ara, això no vol dir que baixant de l'avió ja puguis fer qualsevol cim, per això vam optar per fer un minitrek abans d'intentar assolir un 6000.
La tria ens va dur a fer l'anomenat "trek del Condoriri", tres dies de caminada passant colls a 5000m per arribar al refugi del Huayna. I llavors tres dies més per al cim.

Tuni 4448m, a dues hores de La Paz, és el poblet on comença el recorregut cap al refugi del Huayna.
Del carregament de tendes, tiberi i estris adients, se'n fa càrrec la mestressa de les mules. El material necessari per al cim ha anat directe al refugi.
La primera jornada és una passejada fins el camp base del Condoriri, al costat de l'estany de Chigara Quta 4700m.


La bellesa d'aquest cim ja justifica, per sí sol, l'estada en aquest indret.
El grup el formem dos xics francesos que mai abans han fet muntanya, nosaltres, el guia -en Nemesio- i la seva dona que fa d'ajudant. Tot queda en família.

Encetem la segona etapa, la més llarga, vorejant el llac on es reflecteix el cim amb nom d'ocellot i ens n'allunyem en anar a buscar el pas de Jallayco 5030m.
De mica en mica anem canviant de paisatge i entrem en una zona més àrida, terreny d'explotació d'antigues mines, ara abandonades.

Al final, una mica avorrits, arribem per una pista al campament de Maria Lloco 4800m, situat a la base del cim que li dóna nom.
Dues cases solitàries que farem servir de cuina, nosaltres i un grup d'israelians que coincideixen en el camí.



Recuperem l'ambient més muntanyenc tornant a guanyar metres aclimatadors. El pas de Milluni 5150m ens situa prop d'un mirador d'on s'hauria d'albirar la ciutat de La Paz i el llac Titicaca, però la boira ens fa la guitza.

Baixant del pas fem un llarg tomb cap a l'W, enrere deixem el llac de Milluni, tenyit d'estranys colors provinents de l'explotació d'antigues mines d'estany; la contaminació dóna matisos a la natura...



A la capçalera de l'embassament de Zongo es dóna per acabat el minitrek, allí ens espera una furgoneta que ens trasllada al proper refugi del Huayna 4750m, on prepararem l'ascensió del cim.
De moment, tiberi i relax davant la llar de foc.

La boira embolcalla el refugi i el seu entorn; per farcir el matí sortim a donar un tomb i ens trobem en Félix que baixa del Huayna amb un grup.
Amb ell, la mateixa tarda anem a la glacera a fer pràctiques de piolet i grampons.

I comencem a posar el fil a l'agulla de l'ascensió del Huayna. Després del dinar del dia 20 acabem de preparar le motxilles i ens posem a punt de marxa.
Als xics francesos s'hi afegeixen un mexicà i una canadenca solitària; els guies són en Félix, en Mario i un tercer de qui he oblidat el nom... (perdó).
Fem l'aproximació cap al refugi d'alçada 5300m on hi farem nit. A les sis del vespre ja ens allitem.


És negra nit, només trencada pels estels i la llunyania il·luminada de La Paz.

Encordats i amb grampons i bastons ens disposem a recórrer la glacera del Huayna i a saltar les esquerdes que anem trobant. La foscor tacada per la llum de les frontals amaga els vertiginosos abismes blaus que clivellen la glacera.

A trenc d'alba arribem sota l'aresta cimera. Canviem els bastons pels piolets i ens enfrontem a la part més tècnica de l'ascensió. Travessem uns curiosos penitents amb un glaç força dur i encabat superem un tram rocós abans d'enfilar la darrera part del recorregut.


A les 07:10h del 21 de setembre, al cap de cinc hores de marxa, arribem al cim del Huayna Potosí 6088m.
El punt més alt de la muntanya és tan estret que hem de fer torns per a trepitjar-lo i fer-se la foto. Un dia esplèndid convida a prendre-s'ho amb calma.


Dues hores més tard ja tornem a ser al refugi d'alçada, on després de menjar i prendre un te, recollim i tornem cap al refugi del Huayna.
Un parell d'ous ferrats amb patates, àpat de vici, és el que li demanem a Doña Wilma, la cuinera del refu, com a menú de comiat.

Contents i cansats ens en tornem cap a La Paz.

16 al 21 de setembre,2009
Huayna Potosí 6088m

divendres, 13 de novembre de 2009

Bolívia: ascensió a l'Illimani


Divendres 25/09
.
Quan a la una de la matinada ens hem de llevar per a esmorzar, no es pot dir que en tinguem gaires ganes. Ni de llevar-nos, ni d'esmorzar.
Som al Camp I de l'Illimani, Nido de Cóndores, a 5500m.
Abans d'ahir vam arribar a Pinaya 4000m, darrer poble abans de l'inici de l'aproximació.
Amb les mules carregades amb el material i el tiberi, fem via cap a Puente Roto 4500m, Camp Base de la muntanya.



El matí de dijous es presenta bastant tranquil, no matinem gens per encetar el camí que ens menarà al Camp I, tot i que els 1000m de desnivell no són pas per a prendre-s'ho a la valenta. I si no, que els ho demanin als pòrters.
Al vespre, la posta del sol ens regala una impressionant vista del llac Titicaca, a la llunyania.
A quarts de set del vespre del dia de la Mercè, ja som al sac.


Passen vint minuts de les dues de la matinada quan comencem la marxa per la glacera de l'Illimani.
No trobem tantes esquerdes com al Huayna, però el pendent és més fort i mantingut, o sia, més cansat. També tenim més desnivell, i ja arrosseguem els 1000m des del C.B.


Ja fa una estona que clareja quan arribem al lloc anomenat "Escaleras al cielo". Aquí s'inicia un tram d'uns 200m de desnivell amb una inclinació de 50º; amb el glaç força dur, la progressió per aquesta part de la muntanya es torna delicada.
Una darrera esquerda és el pas a la part més agraïda del recorregut, tot i el cansament.


Cap als 6300m tenim per davant un llarg i ample llom que amb l'escalfor del solet, malgrat el fred vent, torna aquesta muntanya una mica més humana.
A les 9 en punt del matí trepitgem el cim de l'Illimani, 6439m. Estem sols; a diferència del Huayna, molt més popular, aquí no hi puja tanta gent.
Una cordada d'italians que seguia les nostres passes, s'ha fet enrere pel mal d'alçada.


Tot i el sol, la força del vent, gèlid, no convida a romandre gaire estona al cim. El temps just per a fer quatre fotos i iniciar la davallada.
Els descensos són sempre més complicats. Caps a quarts de dotze tornem a ser al Camp I.
Reposarem forces abans de plegar els estris i seguir baixant cap a la vall.
Quan arribem a Pinaya, amb l'objectiu acomplert, estem tan cansats com contents.


23 al 26 de setembre, 2009
Illimani 6439m


dimecres, 4 de novembre de 2009

la meva bso (la vida és un videoclip)


El proppassat dissabte 24 vaig estar escalant la via Badalona del Gorro Frigi,
http://webdelmet.iespana.es/ressenyes/msrrat/gorros/gorrofrigi/gorrofrigi_badalona.html
i això em va fer recordar una divertida cançó d'en Serrat.

divendres, 30 d’octubre de 2009

dia a dia


Aquest video ha estat realitzat per en Marc Fàbregas
http://marcfabregas.es/Catala/inicio.php
per a l'espai "Dia a dia" de BarcelonaTV.



si no pots veure el video, clica aquí: http://marcfabregas.es/Catala/multimedia_video.php?IdArchivo=130

diumenge, 25 d’octubre de 2009

una de cinema...


Llàstima que la història no es pugui canviar.

Genial pel·li d'en Tarantino, amb la cruesa que ens té acostumats, amb una trama diversa molt ben entrellaçada.
Àgil i imprevisible, la seva durada no és cap inconvenient.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

quina poooor... !!!!


Un acte de fe

Ens acostem a Manzanares el Real (Madrid) i el termòmetre del cotxe no para de baixar, arribant als 0º.
Coi, si hem d’escalar així ho tenim cru.

Ens aturem a Manzanares a fer un cafetó i realment l’ambient és fred, però el sol es va acostant amb parsimònia; esperarem els seus efectes.

L’aparcament és força ple, però encara hi encabim els cotxes. Ens trobem tots els que hem quedat, uns per escalar i d’altres també.


Fem l’aproximació fins la coneguda, allà, paret d’El Yelmo, objectiu del meu bateig grimpaire a la famosa Pedriza.
Allà s’hi escala només amb els peus. M’explico, la paret, prou inclinada per a permetre l’adherència dels peus de gat, no té preses per a les mans. Per tant, la progressió es fa amb passets curts i repenjant les mans a la paret, però sense agafar-s’hi.
Hòstia !!!! quina por !!!!


El sol fa la seva feina i ha foragitat els 0º ben lluny d’on som. Amb màniga curta, ens equipem com cal per a iniciar l’activitat prevista. Quina emoció.

La primera tirada vaig ben acollonit d’un “seguro” a l’altre, això de no poder agafar-se enlloc...
Ara, això sí, quan trobes la més mínima arruga on posar-hi el tou dels dits, et sembla quasi una bústia i notes una bona sensació d’alleugeriment. I a continuar.


Els següents llargs, menys pendissos, permeten anar familiaritzant-se amb aquesta forma d’escalada; al final té la seva gràcia.
Però convé una bona dosi d’adaptació.


Com a anècdota, quan ja havíem acabat l’escalada de la via “Ferroviario” (sí, molt escaient), va arribar un helicòpter dels Bombers a rescatar un escalador que havia caigut a la via “Hermosilla”. El van treure amb una cama ferida; no en vam saber l’abast.
Per cert, a Madrid també han començat a cobrar els rescats, seguint els passos catalans. Ai, Esperanza...


17 d’octubre, 2009
La Pedriza
El Yelmo
via Ferroviario

Carmen, Miguel, Natalia, Ramon.


http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/LaPedrizaOct09

dilluns, 19 d’octubre de 2009

nice to meet you


Encantat Gran

Amb la previsió d’un diumenge preciós arribem a l’aparcament de Prat de Pierró un dissabte plujós.
El plugim que fa i desfà, humiteja i refreda l’ambient, fent-lo agradable al caminar; encara que no saps si posar-te o treure’t el Gore.

En teoria vaig reservar les dues darreres places al refugi Mallafré, però encara en cap algú més; el gruix el fa el divers grup de vint persones que omple l’aixopluc.

Mentre el dia perd la seva condició i la nit s’atansa amb prudència, me’n vaig a esbrinar per on corre el camí que demà ens conduirà per la Valleta Seca. És ben fressat i no hi tindrem cap dificultat.


La sopa és una mica fada i convé trempar-la un xic. El pollastre, en canvi, fa posar-hi seny per no deixar que se’ns mengi la golafreria.

La guarda ens diu que fa tres dies que als matins plou, i malgrat la promesa del Tomàs Molina, res no fa pensar que demà serà diferent. Però com que de més verdes en maduren, no perdem l’esperança.

La boira cobreix els cims, també els de la llegenda que diu que aquestes dretes agulles eren només dos caçadors que havien fugit de missa per ser els primers a batre l'isard i que van ésser maleïts i varen quedar petrificats per sempre, Encantats…

El camí s’endinsa al bosc en direcció a la base de l’enforcadura, primer, i després fa un gir cap al SW per vorejar les escarpades parets encantades.


Un ventet gèlid dona ambient prehivernal al diumenge que fuig de les boires i es torna preciós. Encara que a mitges, perquè Amitges encara és tapat.

No sabem si hem marrat el camí i amb el mapa i l’altímetre ens sembla que sí, però no. Un grup oportú ens atrapa en el moment escaient i el dubte s’esvaeix amb el darrer cotó fluix de la boira.


El corriol enfangat que serpenteja per la canal de la via normal no és un passeig i el pendís pedregós penalitza l’excursió. El sol ens espera al seu capdamunt i ens gratifica amb un bany de calor que ens acompanya en la grimpada fins el cim del més gran dels Encantats.


El sol doblega l’ombra dels dos cims cap al llac de St. Maurici.

Com que hem matinat més que els altres, podem desfer l’enfilada i el camí rost tot sols, sense patir per les pedres que cauen només de fitar-les.
De nou a la valleta per tornar al refugi, tresquem eixerits estrenyuts per la gana. Al Mallafré, una clara i unes olivetes acompanyen el formatge i embotits...


10 i 11 d’octubre, 2009
Encantat Gran 2746m

Carmen, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/GranEncantatOct09

dijous, 1 d’octubre de 2009

per anar fent boca


Acabat d'arribar de Bolívia
, aquí van tres imatges representatives de l'activitat desenvolupada en aquell país.

Ara toca endreçar fotos i sensacions, i properament hi posaré les cròniques vàries.



Illimani 6439m.




Huayna Potosí 6088m.



volcà Tunupa 5432m.











dilluns, 31 d’agost de 2009

per fi, ha arribat el millor torn de feina...

.



només de l'1 al 30 de setembre
dels quals marxo
del 5 al 30
a




.

dimecres, 26 d’agost de 2009

tot és qüestió de fe...?


Aquest proper cap de setmana se celebra la cursa de muntanya més dura del món: la ULTRA TRAIL MONTBLANC: 166km i 9400m de desnivell positiu.
http://www.desnivel.com/object.php?o=18889

El català Kílian Jornet, amb només 20 anys, va guanyar-ne la passada edició amb un temps de rècord absolut i estratosfèric: 20h56'59" una hora menys d'allò previst pels organitzadors.

Però un individu italià, Marco Olmo, dues generacions més gran que en Kílian, ens dóna tota una lliçó de vida, de fe, de voluntat i d'esperit de sacrifici.

Ara ens presenta un documental sobre la seva vida; aquí teniu la notícia: http://www.barrabes.com/revista/articulo.asp?idArticulo=6294

de www.barrabes.com
» Marco Olmo: el corredor
Marco Olmo tiene una razón para vivir: correr por la montaña. A los 60 años, y tras ser campesino, camionero y obrero, se ha convertido en campeón del mundo de Ultratrail y en ganador por dos veces de la Ultratrail del Mont Blanc.



dilluns, 24 d’agost de 2009

Facebook a Vall de Núria


L’Eloi i jo ens coneixem de fa molts i molts anys
, de quan sortíem amb la UEC de Sants, per allà els 80, de quan la millor música, no? bueno, sí, això és una altra història...

Ara només coincidim de tant en tant, tot i que aquest de tant en tant es va allargant; la vida.

En la darrera trobada em va convidar a una sortida a la Punta Escuzana, Bujaruelo, en què hi venia gent diversa, entre la qual, la Queralt. S’havien conegut amb l’Eloi al trekking del Baltoro, Pakistan, el 2006.

L’any passat vaig fer un trekking al Mera, Nepal, en què vaig coincidir amb una gent molt maca, d’entre la qual, la Carmen.

La Carmen havia fet el Baltoro el 2006 i jo el 2004; tots dos amb Banoa. Així que vam tenir el mateix guia baltí, en Shamsher.

L’Eloi, amb el Pedro i el Carles, va anar al Baltoro amb Banoa, m’havia demanat com m’havia anat a mi i ho va trobar bé.

Allí, doncs, van coincidir tots plegats.

Parlant amb la Carmen, m’explicava amb quina gent s’havia trobat al Baltoro.
Dues noies catalanes, la Núria i la Queralt, de Berga; i entre d’altres, uns nois de Mataró. De seguida vaig pensar amb l’Eloi, i ho vaig encertar.

Per tant, la Queralt que jo havia conegut a la Punta Escuzana, tots dos convidats per l’Eloi, era la que havia estat al Baltoro amb la Carmen.

Heu entès res?

Aclarit l’entrellat, confirmat amb fotos diverses, aquest dissabte hem caminat plegats per Núria la Carmen, la Queralt i un servidor.
















22 d’agost, 2009
Pic de la Fossa del Gegant 2805m
Pic de NouCreus 2799m
Pic de NouFonts 2861m
Pic d’Eina 2879m

Carmen, Queralt, Ramon.
.

dilluns, 17 d’agost de 2009

camina en feiner i treballa en festiu


Queralbs-Coma de Vaca-Núria


Com que aquest agost no tinc cotxe, haig de tirar de transport públic. I en concret de Metro, Renfe i Cremallera. I amb aquesta combinació només hi ha dues destinacions possibles.

La intenció és enllaçar els dos punts, però no pas pel camí més curt.

Em preparo per baixar a Queralbs, i tan bon punt mostro la intenció d’alliberar el seient es produeix un inquietant moviment d’assetjament entre els estrenyuts usuaris del tren de Núria.

Em faig l’orni i fujo de la munió d’estiuejants no afectats per la crisi que atapeeixen el Cremallera.

Prenc la carretera de Ribes fins el Pont de les lelles 1132m, el punt més baix de tot el recorregut. Al revolt de La Farga prenc la carretera de Daió, que s’acaba a la central, just on s’enceta el camí de les Gorges del Freser.

És migdia i fa una calor terrible, almenys per al meu termòstat. Fins que un cop passat el Pont de la Molsor el camí no surt del bosc, la sensació és d’una forta estuba.

Més ventilat, m’enfilo pel tram pedregós del camí. Deixo a sota meu el refugi de Coma de Vaca i prenc el camí de Tregurà fins el Coll de Tres Pics 2396m.
Aquí el ventet em fa revifar, ara que el desnivell em comença a fer sentir les cames.


Arribo al cim del Balandrau 2585m i com que no m’estreny el rellotge em dedico una estona a la contemplació abans de baixar cap al refugi Manelic (no sé qui li ha posat aquest nom), als Plans de Coma de Vaca 1995m.

Tenia l’esperança de poder gaudir de la pluja d’estels de les Persèides, però ja han passat les nits de màxima intensitat, i a més el cel està ennuvolat, i encara hi ha claror, i tinc son, i...

En Pere, el pastor de Tregurà que té cura de les vaques que pasturen per aquí, me’n fa cinc cèntims dels caps de bestiar i del bèstia del seu amo, que té poc cap. Això ja no és el que era.


Esmorzo amb els dos xicots amb qui, sense saber que anàvem al mateix lloc, vaig coincidir a la cafeteria de l’estació de St. Andreu Arenal.
Ells van arribar pel camí dels Enginyers i avui van cap a Carançà. Tenen més dies que jo.

Camino sol pel fons de la Coma del Freser seguint la traça i els senyals del GR11.7
Es guanya molt poca alçada en molta distància abans el camí no comença a enfilar-se, quan la coma es tanca i es fa estreta cap a les fonts del Freser.

El sender de Tirapits és força més animat. Diversos grups el tresquen venint d’Ull de Ter; uns cap a Núria i d’altres cap als cims.
Jo el faig un tros, fins que el terreny em permet atansar-me al Portell dels Gorgs per seguir la carena fins el Pic de l’Infern 2869m.
Aquest serà el punt més alt del recorregut.


Ara, anant cap a Núria, recorro la carena i faig tots els cims que em trobo pel camí: Pic dels Gorgs 2848m, Pic Inf. de la Vaca 2820m, Pic Sup. de la Vaca 2826m, i després del marcat Coll de Carançà 2723m pujo el Pic de la Fossa del Gegant 2808m.

Com que encara és d’hora i em queden ganes de circular, no plego i faig via cap al NouCreus 2799m.

La gana se’m manifesta quasi de cop i volta. Abans d’iniciar el descens m’atipo de llonganissa i formatge, em falta un bon crostó de pa.
Buido l’aigua que em queda a l’ampolla sabent que més avall la podré omplir a la font del Noufonts.

La cabana de Noufonts es conserva aparentment en bon estat malgrat el pas dels anys. Potser fa trenta anys que hi vaig passar una freda nit d’hivern abans d’intentar i renunciar al Pic Rodó. Hi havia massa neu.


Del coll de Noufonts 2654m baixo cap a Núria per un corriol que hauré trepitjat desenes de vegades. Des dels inicis de la meva època excursionista.

A Núria hi arribo amb temps de deixar passar un Cremallera mentre em prenc una cocacola.
Agafo el de les 15:10 sabent que fins a 2/4 de 6 no tinc tren per tornar a casa.

Podré, doncs, rematar la qüestió gastronòmica, amb gelat i cafè abans de viatjar per la renovada via d’Adif per on corren els trens de Renfe.


13 i 14 d’agost, 2009
Queralbs – Balandrau – Coma de Vaca – Pic de l’Infern – Núria

Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/QueralbsComaDeVacaNuriaAgost09

dimecres, 12 d’agost de 2009

diumenge, 2 d’agost de 2009


Aquest matí
he patit un accident de cotxe quan anava a la feina. Jo no m'he fet res, però el cotxe se l'ha endut la grua.

La cosa ha anat així: a les 05:20h jo pujava pel carrer Dr. Roux i a la cruïlla amb Alt de Gironella, m'ha sortit de l'esquerra un cotxe que no ha respectat el "ceda-el-paso".

Instintivament tots dos ens hem esquivat, ell cap a la seva esquerra, cap a Dr. Roux; jo cap a la meva dreta, cap a Alt de Gironella. No ens hem tocat, però jo, sense prou angle de gir, m'he anat a encastar contra aquesta gran porta negra d'un aparcament que es veu a la foto.

Uns veïns han trucat la Urbana i jo a la feina (per avisar que arribaria tard) i al RACC.

L'altre cotxe ha fugit, ni s'ha aturat a veure si jo havia pres mal. Només he pogut veure que era un turisme vermell o granat.

Tot plegat un bon ensurt; ara a veure quan de temps haurà de passar per a resoldre-ho tot.



si no s'obre la imatge, clica aquí: Mostra un mapa més gran

.

dijous, 30 de juliol de 2009

embolica, que fa fort...


senyores i senyors, la polèmica està servida:


El Periódico de Catalunya 30/7/2009
PLA CONTRA LES NEGLIGÈNCIES AL MAR I LA MUNTANYA

Interior cobrarà el rescat als imprudents des de l’octubre

• Les sancions per als excursionistes irresponsables van de 300 a 70.000 €

La Conselleria d’Interior feia anys que anava avisant que les imprudències al mar i la muntanya s’acabarien pagant. I així serà a partir del mes d’octubre: les persones que actuïn de manera negligent i per aquest motiu hagin de ser rescatades pels equips de salvament de la Generalitat hauran d’abonar el cost dels treballs de rescat.

El secretari general d’Interior, Joan Boada, va aclarir ahir al presentar la mesura que «tothom [que tingui un accident a l’aigua o a la muntanya] serà rescatat». Amb tot, els que hagin tingut un comportament irresponsable hauran de fer front a les despeses, que podran anar des dels «barats» 300 euros fins als considerables 70.000, segons va detallar la directora general de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvaments, Olga Lanau.

EL COST DELS EQUIPS / No hi ha una mitjana exacta del que pot arribar a costar una d’aquestes actuacions, ja que engloben diverses possibilitats i accidents. Amb tot, sí que està estipulat l’import que suposa mobilitzar tot l’equip humà i material per a una d’aquestes operacions. Un membre de la patrulla de rescat: 30 euros per hora. Un vehicle terrestre: 39 euros. Un mitjà aeri: 2.271 euros per hora.

El que no té preu són les vides dels professionals que arrisquen el físic per salvar els altres. Per això Boada va insistir a reclamar «consciència» i «responsabilitat» als excursionistes. Especialment als que no hi estan acostumats i decideixen aventurar-se al mar o la muntanya de manera excepcional.

568 INTERVENCIONS EL 2008 / «L’any passat –va informar el número dos d’Interior– els especialistes de la Generalitat van efectuar 568 rescats i recerques» en boscos, rius, mars i fins i tot arran d’activitats aèries. D’aquestes intervencions, moltes degudes a negligències, 67 es van portar a terme a l’agost (56 a la muntanya i 11 en entorns aquàtics).

El mes que ve serà, si les dades d’anys anteriors es tornen a complir, el més pròdig en incidents d’aquest tipus. Després cedirà el pas a la tardor i l’hivern, dues estacions en què proliferen dos clars perfils de potencials muntanyencs irresponsables: el boletaire que es perd entre els arbres sense avisar ningú d’on va (a vegades, expressament per no descobrir la seva rovellonera), i l’esquiador que pretén demostrar la seva habilitat llançant-se per pistes verges i perillosos vessants.

ELS BOMBERS DECIDIRAN / ¿Però com es decidirà si hi ha negligència o es tracta d’un accident? Boada i Lanau van matisar que seran els experts dels bombers els que s’encarregaran d’elaborar l’informe i dictaminar si la persona rescatada ha comès una imprudència. ¿Però basant-se en quins criteris? Els responsables d’Interior van comentar que encara s’estan acabant de perfilar alguns aspectes, però van apuntar tres elements clau que seran tinguts molt en compte.

El primer consisteix a no portar la roba, el calçat ni el material adequat per fer una determinada activitat (no és el mateix passejar per una pineda que intentar escalar un pic). El segon es refereix al cas omís que algunes persones puguin fer al veure un senyal que indica perill o prohibició. I el tercer tracta del mal ús dels serveis d’emergències (avisar per telèfon als bombers quan la situació no ho requereix, per exemple), tot i que la conselleria admet que sobre aquest punt encara falten serrells per tancar perquè hi ha falses alarmes que en un principi sí que podrien haver suposat un problema per a qui les emet.

SUÏSSA NOMÉS RESCATA FEDERATS /Boada va insistir que darrere d’aquesta mesura no hi ha «cap afany recaptatori», mentre que el vicepresident de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, Jordi Merino, va recordar que països com Suïssa només rescaten una persona, hagi comès o no una negligència, si està federada en una organització d’aquesta mena.

.

dilluns, 27 de juliol de 2009

el Medi natural, preservació o negoci ?


Onades de pedra


A les 7 del matí surt de Nerín el bus, de l'ajuntament de Fanlo, "dels muntanyencs" que recorre fins a Bacarizuala-Comariceto 11km de la pista, prohibida als vehicles particulars, que va fins a Torla. La tornada és a les 8 del vespre.

Aquest bus, a part de l'horari muntanyenc, té l'horari anomenat "turístic" amb dues sortides més, per fer la "Ruta de los Miradores".
El preu és de prop de 20€ i hi caben 35 persones. A més, disposen de furgonetes de 8 persones que també fan aquests recorreguts. Feu números.


D'acord que evitar que hi pugin tants cotxes com vulguin, preserva el medi. Però un servei ofert per un ajuntament, s'ha de considerar i costar com a turístic, o alternatiu i a preu de cost?

Bacarizuela-Comariceto 2175m és el punt on s'inicia l'itinerari alternatiu a la vall d'Ordesa per anar cap a Góriz. Es passa pel Cuello Gordo 2185m i se segueix per sota de la Sierra Custodia, guaitant a vol d'ocell la vall d'Arazas i la Cola de Caballo.


Abans d'arribar al refugi, on hi va tothom, trobem el GR-11 i el seguim netament cap a l'E fins el Collado Superior de Góriz 2343m. En aquest coll el GR es bifurca per anar, per dos recorreguts diferents, al coll d'Añisclo.
A nosaltres ens interessa el que va en direcció ENE, a buscar la llomada SE de la Punta de las Olas.

A la cota 2700 la uniformitat del cingle que fa estona que voregem per la seva base presenta un tall en què s'hi enfila el camí bastit al pedregam de las Olas.
Hi remuntem els 300m que ens separen del cim de la Punta de las Olas 3022m.


Aquesta muntanya és pas obligat per fer via cap als tresmils més orientals del massís del Perdut, inclòs aquest mateix.

Un servidor, il·lusionat per assolir tots els tresmils del Pirineu, havia triat acostar-me als Baudrimont, i cap allà que hi anem.

A primer cop d'ull, el camí cap al proper Baudrimont SE és força evident. Seguim, doncs, la lògica del terreny i fent una diagonal per la base de la seva paret Sud, ens enfilem fins els seus 3026m sense més complicacions.


Tenim al davant el seu germà gran, però la seva proximitat linial es veu escapçada per un vertiginós precipici que ens obliga , ja ho sabíem, a fer una bona marrada per atansar-nos-hi.

Guanyat el desnivell en què superem l'alçada del Baudrimont NW, ara cal baixar fins l'inici de la seva Aresta W que es recorre amb una senzilla grimpada fins el seu cim, 3045m.

Si haguéssim trobat lloc a Góriz, ara seria el moment de triar per quin camí anar-hi, però això és una utopia si no es truca amb mesos d'antelació, i nosaltres no ho hem fet.
Així que hem de tornar a buscar el bus de Nerín, i per això ens cal tornar a passar per la Punta de las Olas.

Desfet el camí, a l'alçada de Gòriz, on ja deixem el GR-11, ens aturem a fer un mos per omplir una mica el dipòsit, el mínim per arribar a la parada del bus.

Haurà estat una jornada tan llarga com assolellada i ben aprofitada.

A Sarvisé ens espera una bona dutxa i un millor sopar, recompensa merescuda a l'esforç esmerçat.


18 de juliol, 2009

Punta de las Olas 3022m
Baudrimont SE 3026m
Baudrimont NW 3045m

Carmen, Ramon.


http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/PuntaDeLasOlasBaudrimontsJuliol09