Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimarts, 24 de febrer de 2009

Pirineu de Huesca, punt de trobada.


Bisaurín, el retrobament.

Sona el despertador a l’apartament de Jasa on ens allotgem; el refugi de Lizara no disposa de places per al cap de setmana i hem hagut de buscar alternatives.
L’estança de la Paquita és més que correcte.

Pugem a esmorzar directament al refugi, per anar per feina i no perdre gaire temps. Però la carretera que hi dóna accés té un petit parany, un tram glaçat prou llarg per a que no passin segons quins cotxes sense cadenes.
Un dels nostres s’hi queda i hem d’empènyer-lo per treure’l del “marron”.

La carretera, a la part final, és una trampa d’un sol carril enclotat entre dues parets de més d’un metre de neu cadascuna, on és impossible girar cua o creuar-se amb un altre vehicle.

El dia se’ns presenta assolellat però ventós, sobretot a les part altes. La pols de neu arrossegada per les ratxes de vent forma insòlits núvols que s’aboquen al buit des de les balconades cimeres.


Una consistent traça d’infanteria assenyala de manera inequívoca el camí que neix al Refugi de Lizara 1540m cap al clàssic Bisaurín.
La duresa de la neu i la considerable inclinació dels prop de 600m de la seva cara Sud, desaconsellen la utilització de raquetes; així doncs, els companys trien el mètode de transport més primitiu: a peu i a pèl. Jo els faig dentetes amb els esquís.

No som pocs els candidats a petjar el cim, i una bona corrua de gent s’escampa per la muntanya.

El Colláu de lo Foratón 2016m és el punt intermedi del recorregut, i un bon lloc per a fer un mos preventiu i per calçar-se els grampons. Les ganivetes les posaré més amunt.

Llargues ziga-zagues es dibuixen sobre l’amplada de l’arrebossada cara Sud del Bisaurín, cosida també per més d’una cremallera de petjades que la sargeixen de baix a dalt.


Amb ritme tranquil però constant anem sumant metres a les cames i els descomptem del dèbit dels 1130m de desnivell que haurem de fer per atènyer el cim.

A la part alta el vent embogeix en remolins de cristalls de neu que se’ns claven com agullons a la cara i ens impedeix progressar amb decòrum. Més d’un i d’una acaben ajaguts al terra per a protegir-s’hi.


Els 2670m del cim del Bisaurín queden quelcom protegits de les ratxes de vent i s’hi pot romandre, tampoc gaire, a guaitar l’increïble paisatge presidit pel majestuós i irrepetible Midi d’Ossau.


En el constant anar i venir de gent, compartim temps i espai amb uns companys catalans i valencians que fan la travessia cap a Gabardito, amb esquís i raquetes.

Nosaltres encetem la davallada; a peu no presenta cap complicació. Amb esquís, la qualitat de la neu, pols dura, la inclinació considerable i la llargària de la cara Sud, són un regal impagable per a un descens de vici pecaminós.

En diferents tongades anem arribant al refugi, on ens reagrupem. El fred, amanit per aquest vent etern, és força viu i no engresca gens a prendre la fresca.

Al refugi s’espera l’arribada d’una vintena de cotxes amb la gentada que l’endemà farà una marxa social al Bisaurín.
Així doncs, hem de fugir al més aviat possible per a no veure’ns capturats a l’aparcament de Lizara.
Al tercer intent ens en sortim.


Bisaurín
21 de febrer, 2009

Carmen, Diego, Isabel, Miguel, Natalia, Paloma, Quique, Rafa, Tomás, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/BisaurinFebrer09

dijous, 19 de febrer de 2009

una de cinema


Les dues hores i escaig
d'aquesta pel·li no se'm van fer gens pesades.
Em va agradar força i vaig trobar que la Kate Winslet fa tot un paperot, molt millor que la Penélope Cruz a Vicky...


dimecres, 11 de febrer de 2009

la meva bso (la vida és un videoclip)


La música del Dakar...?
No sé si vaig errat, però em sembla que aquesta peça musical va ser la sintonia d'un Dakar d'ara fa molts anys.
Algú se'n recorda?


dimarts, 10 de febrer de 2009

encigalada al Pedra

.

Us recordeu de quan éreu llobatons? o... com es deien els més grans...? ràngers o pioners...?
Bé, és igual. El cas, però, és que era l’època de quan començàvem a descobrir la muntanya i també de quan ens vam fotre les encigalades més sonades de la nostra etapa excursionista.

Doncs en un retorn insospitat a aquella era, aquest dissabte la vam fer bona als boscos del Pedra.
Però comencem pel principi.
Amb en Ricard anàvem camí de la Pleta de la Vila, cap a la Serra d’Ensija, quan en sortir d’aquell revolt en què se t’apareix el Pedra com si fos la MaredeDéu, vam tenir clar que l’objectiu havia de ser la màgica muntanya berguedana.


Prenem la carretera del refugi Estasen i aparquem el cotxe entre la Font Seca i el Mirador. Ara sabem que ho vam fer davant l’entrada de la Canal de les Bruixes 1550m (segons interpretació del mapa).

A 2/4 d’11 iniciem l’ascens per aquesta ampla canal esperant creuar-nos amb el camí que va del refugi a la tartera; però del camí ni rastre, colgat sota la neu abundant com mai no hem vist al Pedra.


Quan decidim girar cap al Sud ja hem pujat massa, i per sota de les parets que baixen dels Cabirols comencem un llarg i penós flanqueig en descens pel mig d’un bosc cada cop més espès i intransitable.


Unes quantes esgarrinxades més tard, per fi trobem un camí, tot i que no és el que buscàvem. Aquest, assenyalat com a “PR”, va de la zona de “pícnic” cap al refugi, paral·lel a la carretera.
Ja ens va bé, però.

De seguida el deixem per agafar, ara sí, un camí que puja directe cap a la sortida del bosc i inici de la tartera, absolutament desapareguda sota un mantell nival més que considerable.

Dues hores després d’haver començat l’aproximació, a 2/4 d’1, enfilem la tartera amb comoditat, sota un solet agradable i aprofitant el rastre d’una vella traça que més amunt ja es perd, segurament escombrada pel vent, i que hem de seguir improvisant nosaltres.


Ens atansem a la paret del Pollegó Inf. per escometre l’accés a la part central de la tartera i continuar guanyant metres, combinant ziga-zagues i llargues diagonals, en funció del terreny.

El darrer tram el fem per sota del Pollegó Sup., i pel bell mig de la canal arribem a l’enforcadura del Pedra 2350m.


Són ¾ de 3 de la tarda i decidim que ja està bé per avui; l’encigalada ens ha passat factura, però la millor recompensa està per venir.

A ¼ de 4 encetem una baixada de deliri per la Canal del Pedraforca, amb una neu pols de somni que ens permet fer de tot i més.

Retrobem el “PR” que, ara sí, seguim, fins la Canal de les Bruixes i davallem els darrers 130m de propina fins el cotxe, on arribem a ¾ i mig de 5 de la tarda.


Pedraforca, fins l’enforcadura 2350m
7 de febrer, 2009
Ricard M., Ramon.


enllaç fotos: http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/PedraforcaFebrer09

dimecres, 4 de febrer de 2009

embolica, que fa fort...


Sempre ens hem preguntat si hi ha vida després de la mort
.
Això que tant o tan poc ens amoïna no ho sabrem mai; i si ho sabem ja no ho podrem explicar...

Però ahir vaig veure un fragment d'una entrevista a l'Eduard Punset en què explicava l'anècdota d'haver vist a New York (perdoneu la pedanteria, però no m'agrada traduir els noms de ningú ni d'enlloc), als anys 60, un "graffiti" on algú es plantejava...

...hi ha vida abans de la mort?

Vivim la vida com si fóssim immortals, deixant escapar el present, esperant un futur que no sabem si arribarà.

Als 60, algú ja ho tenia ben clar...

.