Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


divendres, 30 d’octubre de 2009

dia a dia


Aquest video ha estat realitzat per en Marc Fàbregas
http://marcfabregas.es/Catala/inicio.php
per a l'espai "Dia a dia" de BarcelonaTV.



si no pots veure el video, clica aquí: http://marcfabregas.es/Catala/multimedia_video.php?IdArchivo=130

diumenge, 25 d’octubre de 2009

una de cinema...


Llàstima que la història no es pugui canviar.

Genial pel·li d'en Tarantino, amb la cruesa que ens té acostumats, amb una trama diversa molt ben entrellaçada.
Àgil i imprevisible, la seva durada no és cap inconvenient.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

quina poooor... !!!!


Un acte de fe

Ens acostem a Manzanares el Real (Madrid) i el termòmetre del cotxe no para de baixar, arribant als 0º.
Coi, si hem d’escalar així ho tenim cru.

Ens aturem a Manzanares a fer un cafetó i realment l’ambient és fred, però el sol es va acostant amb parsimònia; esperarem els seus efectes.

L’aparcament és força ple, però encara hi encabim els cotxes. Ens trobem tots els que hem quedat, uns per escalar i d’altres també.


Fem l’aproximació fins la coneguda, allà, paret d’El Yelmo, objectiu del meu bateig grimpaire a la famosa Pedriza.
Allà s’hi escala només amb els peus. M’explico, la paret, prou inclinada per a permetre l’adherència dels peus de gat, no té preses per a les mans. Per tant, la progressió es fa amb passets curts i repenjant les mans a la paret, però sense agafar-s’hi.
Hòstia !!!! quina por !!!!


El sol fa la seva feina i ha foragitat els 0º ben lluny d’on som. Amb màniga curta, ens equipem com cal per a iniciar l’activitat prevista. Quina emoció.

La primera tirada vaig ben acollonit d’un “seguro” a l’altre, això de no poder agafar-se enlloc...
Ara, això sí, quan trobes la més mínima arruga on posar-hi el tou dels dits, et sembla quasi una bústia i notes una bona sensació d’alleugeriment. I a continuar.


Els següents llargs, menys pendissos, permeten anar familiaritzant-se amb aquesta forma d’escalada; al final té la seva gràcia.
Però convé una bona dosi d’adaptació.


Com a anècdota, quan ja havíem acabat l’escalada de la via “Ferroviario” (sí, molt escaient), va arribar un helicòpter dels Bombers a rescatar un escalador que havia caigut a la via “Hermosilla”. El van treure amb una cama ferida; no en vam saber l’abast.
Per cert, a Madrid també han començat a cobrar els rescats, seguint els passos catalans. Ai, Esperanza...


17 d’octubre, 2009
La Pedriza
El Yelmo
via Ferroviario

Carmen, Miguel, Natalia, Ramon.


http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/LaPedrizaOct09

dilluns, 19 d’octubre de 2009

nice to meet you


Encantat Gran

Amb la previsió d’un diumenge preciós arribem a l’aparcament de Prat de Pierró un dissabte plujós.
El plugim que fa i desfà, humiteja i refreda l’ambient, fent-lo agradable al caminar; encara que no saps si posar-te o treure’t el Gore.

En teoria vaig reservar les dues darreres places al refugi Mallafré, però encara en cap algú més; el gruix el fa el divers grup de vint persones que omple l’aixopluc.

Mentre el dia perd la seva condició i la nit s’atansa amb prudència, me’n vaig a esbrinar per on corre el camí que demà ens conduirà per la Valleta Seca. És ben fressat i no hi tindrem cap dificultat.


La sopa és una mica fada i convé trempar-la un xic. El pollastre, en canvi, fa posar-hi seny per no deixar que se’ns mengi la golafreria.

La guarda ens diu que fa tres dies que als matins plou, i malgrat la promesa del Tomàs Molina, res no fa pensar que demà serà diferent. Però com que de més verdes en maduren, no perdem l’esperança.

La boira cobreix els cims, també els de la llegenda que diu que aquestes dretes agulles eren només dos caçadors que havien fugit de missa per ser els primers a batre l'isard i que van ésser maleïts i varen quedar petrificats per sempre, Encantats…

El camí s’endinsa al bosc en direcció a la base de l’enforcadura, primer, i després fa un gir cap al SW per vorejar les escarpades parets encantades.


Un ventet gèlid dona ambient prehivernal al diumenge que fuig de les boires i es torna preciós. Encara que a mitges, perquè Amitges encara és tapat.

No sabem si hem marrat el camí i amb el mapa i l’altímetre ens sembla que sí, però no. Un grup oportú ens atrapa en el moment escaient i el dubte s’esvaeix amb el darrer cotó fluix de la boira.


El corriol enfangat que serpenteja per la canal de la via normal no és un passeig i el pendís pedregós penalitza l’excursió. El sol ens espera al seu capdamunt i ens gratifica amb un bany de calor que ens acompanya en la grimpada fins el cim del més gran dels Encantats.


El sol doblega l’ombra dels dos cims cap al llac de St. Maurici.

Com que hem matinat més que els altres, podem desfer l’enfilada i el camí rost tot sols, sense patir per les pedres que cauen només de fitar-les.
De nou a la valleta per tornar al refugi, tresquem eixerits estrenyuts per la gana. Al Mallafré, una clara i unes olivetes acompanyen el formatge i embotits...


10 i 11 d’octubre, 2009
Encantat Gran 2746m

Carmen, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/GranEncantatOct09

dijous, 1 d’octubre de 2009

per anar fent boca


Acabat d'arribar de Bolívia
, aquí van tres imatges representatives de l'activitat desenvolupada en aquell país.

Ara toca endreçar fotos i sensacions, i properament hi posaré les cròniques vàries.



Illimani 6439m.




Huayna Potosí 6088m.



volcà Tunupa 5432m.