Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


divendres, 27 de novembre del 2009

embolica, que fa fort.


Editorial unitari dels diaris catalans El Periódico, La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa, en defensa de l'Estatut de Catalunya.

(Permeteu-me afegir que quan més ens collen des de l'Estat, més independentistes ens tornem.)

La dignitat de Catalunya


Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

dijous, 26 de novembre del 2009

a ca la Montse

Avui he anat a escalar a Montserrat.

Volíem anar a la Panxa del Bisbe, però el ventet que hi feia era una mica emprenyador; així que canviem d'escenari i ens apropem a la veïna Miranda de Sant Benet, més protegida dels corrents d'aire.

L'Aresta del Violí és la via escollida; tres tiradetes no gaire picants, d'aquelles per a gaudi de la canalla, tot i que algun punt d'assegurança més o millor situat la faria més lògica, però bé.

26 de novembre, 2009
Montserrat
Sant Benet
Miranda de St. Benet
via de l'Aresta del Violí

dimarts, 24 de novembre del 2009

la meva bso (la vida és un videoclip)


És el meu darrer descobriment musical
Va ser per casualitat; vaig rebre un video d'esquí de muntanya que duia aquesta peça de música de fons, i em va entusiasmar.
Us animo a fer un exercici: primer escolteu la música mentre tanqueu els ulls i deixeu volar la imaginació; després mireu i escolteu el video d'esquí amb la música.
Ja em direu el què.




aquest és l'enllaç al video d'esquí: http://www.youtube.com/watch?v=WYORNv5FwpE

dilluns, 16 de novembre del 2009

Bolívia: trek del Condoriri + Huayna Potosí


Dels 4000 al cel
.

Bolívia és un país on és relativament fàcil aclimatar-se a l'alçada, perquè et mous constantment a la ratlla dels 4000m.
Ara, això no vol dir que baixant de l'avió ja puguis fer qualsevol cim, per això vam optar per fer un minitrek abans d'intentar assolir un 6000.
La tria ens va dur a fer l'anomenat "trek del Condoriri", tres dies de caminada passant colls a 5000m per arribar al refugi del Huayna. I llavors tres dies més per al cim.

Tuni 4448m, a dues hores de La Paz, és el poblet on comença el recorregut cap al refugi del Huayna.
Del carregament de tendes, tiberi i estris adients, se'n fa càrrec la mestressa de les mules. El material necessari per al cim ha anat directe al refugi.
La primera jornada és una passejada fins el camp base del Condoriri, al costat de l'estany de Chigara Quta 4700m.


La bellesa d'aquest cim ja justifica, per sí sol, l'estada en aquest indret.
El grup el formem dos xics francesos que mai abans han fet muntanya, nosaltres, el guia -en Nemesio- i la seva dona que fa d'ajudant. Tot queda en família.

Encetem la segona etapa, la més llarga, vorejant el llac on es reflecteix el cim amb nom d'ocellot i ens n'allunyem en anar a buscar el pas de Jallayco 5030m.
De mica en mica anem canviant de paisatge i entrem en una zona més àrida, terreny d'explotació d'antigues mines, ara abandonades.

Al final, una mica avorrits, arribem per una pista al campament de Maria Lloco 4800m, situat a la base del cim que li dóna nom.
Dues cases solitàries que farem servir de cuina, nosaltres i un grup d'israelians que coincideixen en el camí.



Recuperem l'ambient més muntanyenc tornant a guanyar metres aclimatadors. El pas de Milluni 5150m ens situa prop d'un mirador d'on s'hauria d'albirar la ciutat de La Paz i el llac Titicaca, però la boira ens fa la guitza.

Baixant del pas fem un llarg tomb cap a l'W, enrere deixem el llac de Milluni, tenyit d'estranys colors provinents de l'explotació d'antigues mines d'estany; la contaminació dóna matisos a la natura...



A la capçalera de l'embassament de Zongo es dóna per acabat el minitrek, allí ens espera una furgoneta que ens trasllada al proper refugi del Huayna 4750m, on prepararem l'ascensió del cim.
De moment, tiberi i relax davant la llar de foc.

La boira embolcalla el refugi i el seu entorn; per farcir el matí sortim a donar un tomb i ens trobem en Félix que baixa del Huayna amb un grup.
Amb ell, la mateixa tarda anem a la glacera a fer pràctiques de piolet i grampons.

I comencem a posar el fil a l'agulla de l'ascensió del Huayna. Després del dinar del dia 20 acabem de preparar le motxilles i ens posem a punt de marxa.
Als xics francesos s'hi afegeixen un mexicà i una canadenca solitària; els guies són en Félix, en Mario i un tercer de qui he oblidat el nom... (perdó).
Fem l'aproximació cap al refugi d'alçada 5300m on hi farem nit. A les sis del vespre ja ens allitem.


És negra nit, només trencada pels estels i la llunyania il·luminada de La Paz.

Encordats i amb grampons i bastons ens disposem a recórrer la glacera del Huayna i a saltar les esquerdes que anem trobant. La foscor tacada per la llum de les frontals amaga els vertiginosos abismes blaus que clivellen la glacera.

A trenc d'alba arribem sota l'aresta cimera. Canviem els bastons pels piolets i ens enfrontem a la part més tècnica de l'ascensió. Travessem uns curiosos penitents amb un glaç força dur i encabat superem un tram rocós abans d'enfilar la darrera part del recorregut.


A les 07:10h del 21 de setembre, al cap de cinc hores de marxa, arribem al cim del Huayna Potosí 6088m.
El punt més alt de la muntanya és tan estret que hem de fer torns per a trepitjar-lo i fer-se la foto. Un dia esplèndid convida a prendre-s'ho amb calma.


Dues hores més tard ja tornem a ser al refugi d'alçada, on després de menjar i prendre un te, recollim i tornem cap al refugi del Huayna.
Un parell d'ous ferrats amb patates, àpat de vici, és el que li demanem a Doña Wilma, la cuinera del refu, com a menú de comiat.

Contents i cansats ens en tornem cap a La Paz.

16 al 21 de setembre,2009
Huayna Potosí 6088m

divendres, 13 de novembre del 2009

Bolívia: ascensió a l'Illimani


Divendres 25/09
.
Quan a la una de la matinada ens hem de llevar per a esmorzar, no es pot dir que en tinguem gaires ganes. Ni de llevar-nos, ni d'esmorzar.
Som al Camp I de l'Illimani, Nido de Cóndores, a 5500m.
Abans d'ahir vam arribar a Pinaya 4000m, darrer poble abans de l'inici de l'aproximació.
Amb les mules carregades amb el material i el tiberi, fem via cap a Puente Roto 4500m, Camp Base de la muntanya.



El matí de dijous es presenta bastant tranquil, no matinem gens per encetar el camí que ens menarà al Camp I, tot i que els 1000m de desnivell no són pas per a prendre-s'ho a la valenta. I si no, que els ho demanin als pòrters.
Al vespre, la posta del sol ens regala una impressionant vista del llac Titicaca, a la llunyania.
A quarts de set del vespre del dia de la Mercè, ja som al sac.


Passen vint minuts de les dues de la matinada quan comencem la marxa per la glacera de l'Illimani.
No trobem tantes esquerdes com al Huayna, però el pendent és més fort i mantingut, o sia, més cansat. També tenim més desnivell, i ja arrosseguem els 1000m des del C.B.


Ja fa una estona que clareja quan arribem al lloc anomenat "Escaleras al cielo". Aquí s'inicia un tram d'uns 200m de desnivell amb una inclinació de 50º; amb el glaç força dur, la progressió per aquesta part de la muntanya es torna delicada.
Una darrera esquerda és el pas a la part més agraïda del recorregut, tot i el cansament.


Cap als 6300m tenim per davant un llarg i ample llom que amb l'escalfor del solet, malgrat el fred vent, torna aquesta muntanya una mica més humana.
A les 9 en punt del matí trepitgem el cim de l'Illimani, 6439m. Estem sols; a diferència del Huayna, molt més popular, aquí no hi puja tanta gent.
Una cordada d'italians que seguia les nostres passes, s'ha fet enrere pel mal d'alçada.


Tot i el sol, la força del vent, gèlid, no convida a romandre gaire estona al cim. El temps just per a fer quatre fotos i iniciar la davallada.
Els descensos són sempre més complicats. Caps a quarts de dotze tornem a ser al Camp I.
Reposarem forces abans de plegar els estris i seguir baixant cap a la vall.
Quan arribem a Pinaya, amb l'objectiu acomplert, estem tan cansats com contents.


23 al 26 de setembre, 2009
Illimani 6439m


dimecres, 4 de novembre del 2009

la meva bso (la vida és un videoclip)


El proppassat dissabte 24 vaig estar escalant la via Badalona del Gorro Frigi,
http://webdelmet.iespana.es/ressenyes/msrrat/gorros/gorrofrigi/gorrofrigi_badalona.html
i això em va fer recordar una divertida cançó d'en Serrat.