Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


diumenge, 19 de desembre de 2010

BON NADAL 10 i BON ANY 11


posa-te'l a pantalla completa
per tornar-lo a veure, has de tornar a entrar al Blog.

.

fugint del fred

Arribem a Montserrat i el termòmetre marca -2ºC, el bar de la Plaça és tancat i l'ambient de rigorós hivern congela l'ambient. Abans que caduquin els 30 minuts d'apacarment gratuït, marxem cap al Sud.

Avui no és dilluns i podrem gaudir dels plaers de l'Anna...

L'amfiteatre de La Codolosa és l'acollidora paret, damunt de Collbató, traçada de força vies d'una dificultat prou assequible i ben equipades, que convida a fugir del fred del Monestir.



18 de desembre, 2010
Montserrat
Collbató
Paret de La Codolosa
via Alimera
via L'Avi Trepador

Cèsar, Ramon.

.

divendres, 17 de desembre de 2010

però, no hi havia tantíssima neu... ??

Després d'un difícil diàleg de besucs, ens fem el càrrec que l'esmorzar ens el donaran dins d'una bossa per a que ens el cruspim allà on vulguem, però no pas tant d'hora, a les vuit, al menjador de l'hostal.

Hem dormit a Vilaller, camí de l'Aran. Al xamfrà de més avall, però, hi trobem l'alternativa. Al Bar Siscarri hi foten uns entrepans que garanteixen l'ascensió de qualsevol cim. Allà ens trobem amb en Koki i la Còncep que ja van pel final dels bocates.

Els contactes de la Vall ens desaconsellen els objectius inicials. La neu ha reculat de valent i ha despullat les muntanyes, o el fred nocturn n'ha glaçat els seus vestits. Cal anar a buscar cotes altes i orientades a Sud.


No ens escalfem gaire la closca i anem a parar al Pla de Beret 1845m. Una ruta en forma d'Scalextric esgarriat ens porta primer cap al Tuc deth Miei 2250m des d'on tracem una de les esses vers el NW fins el Cap dels Clòssos 2440m. Prop d'una dotzena i mitja d'individuus ens repartim la clapa herbosa que curulla el cim.

Després, cadascú escampa cap on li sembla; nosaltres baixem uns 200 metres fins a sota mateix del Miei i recuperem cota en direcció WSW cap el Tuc de Costarjàs 2333m. Fugim de la pista per baixar cap al Pla; la neu ens hi convida.


Anem a fer-li companyia a l'Aleix, guarda del refugi dera Honeria, que avui no tindrà més visitants. La comoditat d'un refugi en què només hi ha la pròpia gent, és impagable. Després d'un bon sopar, podrem manllevar tantes mantes com vulguem per a dormir calentons.


Aquí sí que ens donen l'esmorzar a l'hora convinguda. Sort, perquè no hi ha cap bar alternatiu al xamfrà. De fet, no hi ha xamfrà. I neu a prop, tampoc. Ens volíem firar a la zona del Portillon, però no és el lloc més adient.

Tornem cap a cotes altes; malgrat la distància d'on som, ens volem assegurar la jornada. El sol comença a escalfar el Pla de l'Orri mentre preparem l'equip.

Enfilem la vall d'Arriu Malo cap a l'Estanh de Bacivèr. Quan albirem el Tuc de Marimanha, força pelat, enfilem cap a l'Estanh deth Rosari per anar a cercar la neu de la cara Sud del Bacivèr, força millor que la resta de l'entorn.


La creu del Tuc de Bacivèr 2644m guarneix les fotos que fem des del cim, embolicats amb els "Gores" per a protegir-nos del fred vent que ens ha vingut a rebre.


El descens de l'esmentada cara Sud és la cirereta del pastís del cap de setmana. Malgrat alguna marrada, anem fent amb alegria fins arribar a l'aparcament de l'Orri.

Cerveses, patates, formatge i olives per a celebrar un senzill però complet cap de setmana.

10, 11 i 12 de desembre, 2010
Tuc deth Miei
Cap dels Clòssos
Tuc de Costarjàs
Tuc de Bacivèr

Anna, Còncep, Glòria, Koki, Manel, Ricard, Ramon.


.

dijous, 9 de desembre de 2010

si avui és dilluns, això és El Bruc.

Arribem a l'aparcament del Monestir i abans de baixar del cotxe ja veiem que els "Gorros" estan mullats, així que sense ni aturar-nos fem la volta a la rotonda i li donem la volta a la muntanya.

Quan ja anem salivant pensant en la botifarra de Calaf, ens trobem l'Anna tancat. Estupefactes, mirem si hi ha algun cartell o avís, res. De sobte, ens ve al cap que és dilluns; l'Anna tanca els dilluns. Segon cop. Ens quedem sense saber si això té res a veure amb la setència contra l'Estatut del TC que avui celebra el seu patronatge.

Abans d'anar a Can Jorba, esmorzem la botifarra a un altre bar. La situació es va redreçant.

Com que la gent deu ser de pont, o penjats d'un pont per la vaga dels controladors, l'agulla de Can Jorba està Sol(a) Solet(a) i cap allà hi falta gent.


6 de desembre, 2010
Montserrat
Can Jorba
Ag. de Can Jorba
via Sol Solet

Llobarro-Cèsar, Carmen-Ramon.

.

dimecres, 1 de desembre de 2010

inici de temporada d'hivern

A principi de la setmana passada, la méteo donava el 100% de probabilitats de precipitació a Panticosa per al cap de setmana; ja teníem la reserva del refugi feta i no la volíem canviar. A mesura que passaven els dies, la méteo, tant de l'AEMET com de l'Snow Forecast, anava canviant cap a millor i la previsió ja era més tranquil·litzadora.

Una trucada al refugi Casa de Piedra 1636m ens va fer saber, a més, la gran quantitat de neu caiguda els darrers dies. Caldria, doncs, portar esquís o raquetes. Molta neu però poc assentada entre els 1600 i 2000 metres feien triar entre carregar els esquís a la baixada o dur raquetes. La segona va ser l'opció escollida.

A les vuit del vespre del divendres, el termòmetre del cotxe dóna una temperatura de 8º sota zero a Baños de Panticosa. Quan ens n'anem a dormir ja hem arribat als -11ºC. Amb el sac de llençol, ens caldran fins a quatre mantes per a mantenir el confort.

Es compleixen les previsions més optimistes i el dia es lleva fred i serè. Els Picos de las Argualas estan massa carregats de neu i són molt amunt si cal obrir la traça. No cal començar la casa per la teulada. Farem un camí ja conegut de l'any passat per anar cap als Ibones de Brazato, amb la intenció, per no repetir cim, de pujar els Picos de Labaza; l'Alpina en fa una inintel·ligible descripció d'ascensió, però hi diu que l'Aresta Sud és fàcil.

Arribats, després de seguir en part una traça d'esquí i de fer-ne una de nova, al Cuello Alto de Brazato 2578m, ens mirem decebuts l'Aresta Sud dels Labaza. No sembla difícil, però plena de neu i aèria com s'endevina, no ens engresca gaire complicar-nos la vida. Donem la pujada per finita, mentre un parell de manyos amb esquís es fan enrere, atrapats pel que sembla neu dura, a la cara Nord de l'avantcim cota 2732m del Pico de Baciás.

El cel s'ennuvola seguint fil per randa el guió establert, però res fa témer que la baixada se'ns compliqui.

Mentre els companys esquiadors es queixen com si les rascades que esgarrapen les soles dels seus esquís les patissin en pròpia pell, nosaltres baixem per la via més directa que podem, enfonsant-nos d'allò més en l'espessa i encara no gaire assentada neu.

Les dreceres que ens permet fer el camí es tornen divertides baixades en què si caus no pot passar res. Ens hi llancem sense mirament. Fins al bosc.

Arribem tranquil·lament a la Casa de Piedra.


El diumenge volem anar fins els Ibones Azules passant per l'embassament de Bachimaña, a veure com està la construcció del nou refugi, tot i que amb la paralització de les obres de Baños, la Casa de Piedra segueix en actiu; tenen concessió fins el 2017.

La primera part del camí, més propera al riu, per la seva estretor, no permet l'utilització de les raquetes, així que cal obrir traça sense cap suport. Més amunt ja podem calçar-nos les raquetes, però hi ha tanta neu que la progressió és massa lenta per fer un horari prou digne. L'entorn està vestit de poesia visual; en gaudim tant com podem impossibilitats de retenir-ho digitalment, hem oblidat la càmera. Només arribem fins als 1950m, abans de la Cuesta del Fraile.

El temps fa un tomb i en poc temps canvia el color del cel, mentre comença a barrufar fem cap al refugi. Compartim el menjador, tot fent un mos, amb força gent que hi arriba per prendre quelcom. No hi ha res més obert a Baños.

Pel retrovisor del cotxe es veu com els cims s'han anat posant el barret. Cap al Sud sembla que el Sol encara conserva la seva força. Cal abaixar el para-sol del parabrisa per conduir amb comoditat...


26, 27 i 28 de novembre, 2010
Baños de Panticosa
Casa de Piedra

Carmen, Ramon.

.

dilluns, 29 de novembre de 2010

dijous, 25 de novembre de 2010

embolica que fa fort...

Per què no votaré els socialistes (mai més??) ??.

Hi ha res pitjor, en democràcia, que sentir-se decebut del partit que teòricament és més a prop de la classe treballadora?

En les darreres conteses electorals -municipals, nacionals, estatals i europees- dels últims vuit anys, he votat tots els components del tripartit, segons el moment. Amb això vull dir que no "sóc" de cap d'ells, però són, eren, els més propers. Ara, després del segon tripartit, tinc clar qui no votaré.

És probable que no sigui prou objectiu, però als desgavells generals -retallades socials, gestió dels Mossos (codi ètic) i Bombers (focs d'Els Ports), limitació a 80km/h, pèssima gestió d'FGC, etc-, responsabilitat per acció o per omissió dels tres partits del Govern, s'hi afegeix l'assumpte concret del conflicte a FGC -viscut en primera persona- per l'incompliment del Conveni Col·lectiu amb la reducció del 5% del sou, a més del greuge comparatiu amb Renfe, Adif, Aena, Bus, Metro, etc.

En la negociació per a la resolució d'aquest conflicte, els socialistes, des de les instàncies més altes del Govern, passant pel conseller de PTOP, al president d'FGC, van enganyar els sindicats i els treballadors per dues vegades, impossibilitant arribar a cap acord i forçant, doncs, les vagues que s'han dut a terme. Els altres partits del Govern no van fer res per a impedir-ho.

Actualment, els polítics només estan pendents de la campanya electoral, en què s'omplen la boca d'hipocresia amb tota mena de promeses, mostrant la seva cara amable de llops amb pell de xai.

Després de l'experiència, no em queda cap argument, cap ni un, per a votar novament cap dels partits del tripartit.

És probable que no sigui prou objectiu, però no m'ha quedat ni un bri d'esma per a suportar quatre anys més aquesta colla d'ineptes.

.

dijous, 18 de novembre de 2010

el President d' FGC no explica les coses tal com son...

UGT demana al President de FGC que no confongui a la ciutadania i que compleixi els acords signats


dimecres, 17 novembre de 2010

FGC i el conseller Nadal han acordat amb el comitè d'empresa en dues ocasions (3 i 20 de setembre) retornar el 5% del sou a la plantilla i, per tant, respectar el conveni col.lectiu de l'empresa. En relació a les declaracions fetes pel president de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (Joan Torres) al programa “Els matins” de TV3 avui dia 17 de novembre, la secció sindical de la UGT de Catalunya vol fer els següents aclariments:

En primer lloc volem deixar clar que la plantilla de FGC no és funcionària. Disposem d’un conveni col·lectiu propi fruit de la negociació col·lectiva entre empresa i treballadors, que regula les nostres relacions i que, a hores d’ara, s’està incomplint amb l’aplicació del Decret llei 3/2010.

Certament existeix un acord de 2006 refrendat per treballadors (a través de les federacions i les seccions), empreses de transport i el Departament de Treball de la Generalitat en el qual es fixa per a vagues de 24 hores que en les franges horàries denominades “vall” no s’hauran d’establir serveis mínims. Aquest acord és vigent i és el que tant el dia 15 de novembre com avui dia 17 s’ha aplicat.

En referència a les directrius sindicals a les quals s’ha fet referència, volem aclarir que no s’ha pressionat en cap moment els treballadors i treballadores de FGC per tal que s’adherissin a les aturades. No hem d’oblidar que aquestes aturades van ser refrendades en una assemblea de treballadors.

Pel que fa a les promeses que, segons el president de FGC, els sindicats hem fet a la plantilla perquè estàvem en època de campanya sindical, hem d’assenyalar que els preacords i acords als quals s’havia arribat amb la Presidència de l’empresa i amb el propi conseller de Política Territorial i Obres Públiques eren anteriors i van ocasionar que es desconvoquessin dues vagues.

El dia 3 de setembre es va arribar a un preacord amb el conseller Joaquim Nadal i el president de FGC, Joan Torres, per retornar el 5% del sou a la plantilla i per tant respectar el nostre conveni, fet que va comportar la desconvocatòria de la vaga del dia 7 de setembre.

Posteriorment, el dia 20 de setembre, es va signar un nou acord amb la representació dels treballadors, el conseller Nadal i el president de FGC en el qual també es va arribar al compromís de signar un acord de Govern durant el mes d’octubre de 2010 per aprovar el Contracte Programa 2011-2014. Aquest Contracte Programa s’havia de basar en la congelació de les necessitats i subvencions i en la recuperació de la negociació col·lectiva per tal de recuperar el reequilibri retributiu en base als salaris del 31/05/2010. Aquesta signatura va portar a la desconvocatòria de la vaga del dia 21 de setembre.

Aquests dos acords o promeses, tant del president de FGC com del conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, són els que realment han generat unes expectatives a la plantilla que després no s’han portat a terme.

http://www.ugt-cat.net/subdominis/ferroviaris/index.php?option=com_content&task=view&id=184&Itemid=1

.

dimecres, 17 de novembre de 2010

consideracions sobre el GR20

Ara que ja fa un mes -falten dos dies- que vam acabar el GR20, em permeto la llicència de reflexionar sobre aquest itinerari.

El missatge omnipresent en totes les informacions relatives a aquest recorregut és el de la seva extrema duresa i dificultat. El més dur d'Europa, o el més difícil de França, són els qualificatius que es troben impresos a les guies i ressenyes.

De debò n'hi ha per tant? En el meu cas, puc dir que la dificultat i la duresa s'ha basat en el pes extrem que he hagut de carregar, donat que a partir de l'octubre els refugis no estan guardats i per tant cal dur el menjar; i a més no tenen mantes, així que cal portar sac. Això ha fet que la motxilla, en el pitjor dels casos, m'hagi arribat a pesar uns 24 kg. És cert que hauria pogut fer una motxilla més lleugera prescindint de coses, però en una travessia de 15 dies pot passar de tot.

Així doncs, i tornant al recorregut en sí, crec que els adjectius que se li dediquen són excessius. És clar que qualsevol opinió al respecte no deixa de ser subjectiva.

Si fem el GR20 a l'estiu, amb tots els refugis reservats a mitja pensió i hi comprem el pícnic per a l'etapa següent, es pot dir que amb una motxilleta de dia més un sac prim, ja en tindríem prou.

Llavors, la duresa aniria lligada a les condicions de les etapes. Només dues jornades superen els 1000m de desnivell, la resta oscil·len entre els 500m i els 900m. Res que un excursionista/muntanyenc que surti cada una o dues setmanes no pugui assolir. No així en el perfil tipus "Camino de Santiago".

Les dificultats tècniques, en condicions normals, estan rebaixades per l'ajut de les cadenes en els trams més difícils. I això només és molt notable en la quarta etapa, la del Circ de la Solitud. La resta, fora de la primera i segona etapa i un pas puntual de la setena, si no recordo malament, només és caminar.

Més dur ha estat en l'aspecte psicològic que no pas en el físic, acabar alguna etapa del tram Sud sense cap altre interès ni alicient que el d'arribar al refugi per seguir a l'endemà. Quina motivació té caminar prop de sis hores per un bosc per enllaçar dos punts comunicats per carretera?


D'això se'm planteja el dubte de si un itinerari ha de ser "pur" tant sí com no, o si pot ser més elegant incloent-hi etapes d'enllaç amb vehicle, com passa amb la famosa travessia Chamonix-Zermatt.

Per tant, m'atreveixo a fer una proposta de GR20 diferent, amb més interès alpinístic que de "Camino de Santiago", prescindint de les sis etapes del tram Sud i aprofitant part d'aquests dies per a completar amb ascensions les etapes del tram Nord.

Això seria:
  • època més favorable: segona quinzena de setembre.
  • amb cotxe propi, deixant-lo a Vizzavona (final tram Nord) i anant amb tren fins a Calvi/Calinzana (inici GR20).
  • reserva prèvia dels refugis a mitja pensió i comprant-hi el pícnic de l'endemà.
Etapes:
  1. Calinzana - Ortu di u Piobu
  2. Ortu di u Piobu - Carrozzu
  3. Carrozzu - Ascu Stagnu
  4. Ascu Stagnu - Monte Cinto (cim més alt de Corsica) - Ascu Stagnu
  5. Ascu Stagnu - Tighjetu
  6. Tighjetu - Ciottulu à i Mori + ascensió Capu Tafunatu
  7. Ciottulu à i Mori - Manganu
  8. Manganu - Petra Piana
  9. Petra Piana - Monte Ritondu - Petra Piana
  10. Petra Piana - L'Onda, per la variant de les crestes
  11. L'Onda - Vizzavona, per la variant del Monte d'Oru
Regaleu-vos a Vizzavona una estada a l'hotel Casa Alta per celebrar el final de la travessia.


A partir d'aquí, agafeu el vostre cotxe -o llogueu-ne un a Corti- i aneu per carretera fins l'estació d'esquí d'E Capanelle per fer l'ascensió del Monte Rinosu pel llac de Bastani.

Un altre cim interessant és el de L'Alcudina, el més alt del Sud de Corsica. Des del poble de Quenza es puja al refugi d'Asinau i a aquest cim.

Finalment, acosteu-vos, per carretera, al Focce di Bavedda i feu excursions i escaleu per les Agulles de Bavedda, amb un granit excel·lent.

Si voleu arribar a Conca, per carretera fareu més via i us estalviareu l'etapa més horrorosa i inútil de tot el GR20.

.

dijous, 11 de novembre de 2010

quan no hi ha sherpes a Occident

CORSICA GR20 15 dies de Nord a Sud

Quan vam començar a cercar informació del GR20 –itinerari que travessa l’illa de Còrsega de Calinzana a Conca-, totes les referències parlaven de l’extrema duresa d’aquest recorregut, considerat com un dels més durs de tot el continent.

Semblava, doncs, una bona aposta per a les vacances d’aquest any, minvades de pressupost.

Bàsicament, hi ha una proposta corsa que fa la ruta en quinze dies, de Nord a Sud i una altra de catalana, a l’inrevés, en deu dies. I, posats a fer, en Kilian Jornet la va fer en menys de 33h.

Optem per la primera opció, la més assenyada, de llarg. Es tracta d’anar de refugi a refugi; fent-hi mitja pensió, no ens caldrà dur gaire pes. O això ens pensem, fins que el dia abans de fer el viatge ens n’assabentem per la web del Parcu di Corsica http://www.parc-corse.org/ que els refugis deixen d’estar guardats a partir de l’1 d’octubre.

Això canvia la logística i haurem de carregar menjar per a varis dies, en funció d’on puguem comprar menjar i per a quants dies. “À travers la montagne corse”, guia del GR20 editada per la “Federation Française de la Randonnée Pédestre”, i la web http://www.entremontanas.com/ forneixen tota la info necessària, malgrat alguns errors amb les cotes, per a emprendre aquesta aventura, que es pot complementar amb recerques internautes. Els horaris ja són una altra història. Cap dels dos no hi compten les aturades. Els de la web són molt optimistes (potser sense motxilla...); els de la guia, més normals, no contemplen la possibilitat d’anar carregat amb 20kg o més.

Perquè no només pleguen els guardes dels refugis a primers d’octubre, alguna “gîte d’etape” també haurà tancat, i també s’haurà esfumat alguna de les possibilitats de comprar tiberi. No podem, però concretar-ne les dates.

Així, doncs, ens basem en la teòrica oferta hotelera coincident amb els refugis d’alguna de les etapes.

Tret d’aquesta condició, que marcarà substancialment la travessia, la méteo i d’altres factors, alguns insospitats, complementaran sobradament les quinze jornades d’aquest GR.

Via París, el dia 2 volem fins Aiacciu i hi dormim; el dia 3 en tren (bus en cas de les habituals avaries) anem fins a Calvi i també hi dormim; i el dia 4 amb taxi ens desplacem fins la propera Calinzana per iniciar la travessia.

Els horaris anotats són totals, amb aturades incloses.

E1 04/10 Calinzana 230m – Refugi Ortu di u Piobbu 1560m 6h45’ +1360/-60

La primera etapa és la de més desnivell; la motxilla, amb menjar per a tres dies, pesa uns 20kg i la previsió de MétéoFrance i la d’un vell cors no s’equivoca i ens cau un bon xàfec. Per sort, al tram més compromès, amb grimpada i cadenes, ja ha deixat de ploure i la roca està eixuta.


Al refu hi trobem dos mallorquins i ens sorprenem de la quantitat de gent que enceta la travessia en aquestes dates.

E2 05/10 Ortu di u Piobbu 1560m – Refugi Carrozzu 1270m 6h45’ +780/-917

Fa temps, algú es va inventar els “moments Nescafè”; amb la guia de la FFRandonnée, es van crear els “moments tortura”, que consisteixen, bàsicament, en cagar-la amb els horaris i que determinats trams es facin insuportablement infinits...


De la Bocca di Pisciaghja a la Bocca d’Avartoli fem dues hores en comptes de només una, com proposa la guia.

Comencem a repetir cares, amb en Michel compartirem tota la travessia.

E3 06/10 Carrozzu 1270m – Ascu Stagnu 1422m 5h45’ +790/-638

Quan hi arribem, en Michel i els mallorquins s’estan fotent un bon àpat a la terrassa de l’hotel Le Chalet http://www.hotel-lechalet-asco.com/ . La seva “gîte” està tota ocupada per un grup d’escolars així que agafem una habitació de l’hotel, amb l’aigua de la dutxa ben, ben calenta.


Hi comprem queviures per als propers dos dies.

Sopar cors de germanor amb els de ses Illes.

L’hotel, amb la botiga i la “gîte”, tanca el 15 d’octubre.

E4 07/10 Ascu Stagnu 1422m – Refugi de Tighjettu 1683m 6h40’ +1059/-798


L’etapa més espectacular de tot el recorregut, amb les dues hores d’entrada i sortida d’E Cascettoni (Circ de la Solitud), amb nombrosos trams de cadenes i una escala que ajuden, sens dubte, a resoldre el recorregut per les impressionants parets del Circ.


Avui estem sols amb en Michel; l’etapa ha provocat la primera selecció natural.

E5 08/10 Tighjettu 1683m – Castellu di Verghju 1404m 8h +650/-750

En una combinació diferent de les dues pròximes etapes, allarguem la primera més enllà del refugi Ciottulu à i Mori, fins a Castellu di Verghjo. Això ens permet escurçar la propera, massa llarga. I, sobretot, sopar, dormir i esmorzar a la “gîte” del seu hotel –no hi ha res més en aquesta antiga estació d’esquí- i comprar menjar per als propers quatre dies.


Aquí també tanquen el dia 15.

Avui també hem gaudit d’un infinit “moment tortura” abans no hem arribat al final d’etapa.

E6 09/10 Castellu di Verghju 1404m – Refugi de Manganu 1601m 6h30’ +530/-350

Els armaris tornen a ser feixucs, més que els dies anteriors; amb tantes pujades i baixades, els nostres genolls se’n comencen a sentir.


A la Bocca San Petru se’ns menja la boira i més amunt ens escup del seu interior per regalar-nos un paisatge encisador. Quan deixem la cresta de la Serra San Tumasgiu i arribem a la Bocca a Reta, la boira ja s’ha acomiadat de nosaltres. Però no per gaire temps...

E7 10/10 Manganu 1601m – Refugi Petra Piana 1842m 6h50’ +830/-589

La Bocca à e Porte 2225m és la cota màxima del GR si no es fa cap de les variants que ascendeixen cims. Nosaltres, carregats com anem, no farem cap variant.

Però la boira ha decidit acompanyar-nos tota la jornada; ens perdem les vistes extraordinàries cap als llacs de Melu i Capitellu. Això diu la guia.

I també perdem de vista els senyals blancs i vermells que balisen el camí, just quan som a prop del refugi. Sentim, però, les veus de la gent que hi ronda. Hi arribem quan comença a desfermar-se una forta i llarga tempesta.


La sorpresa que ens espera a Petra Piana, és una companyia de militars de la Legió Estrangera que dupliquen en nombre la capacitat del refugi. De muntanyencs en som tretze; fora plou a bots i barrals. Els militars cedeixen tants llocs com calen per als civils i els que no hi caben surten a muntar les tendes a fora, sota l’aiguat. Increïble.

E8 11/10 Petra Piana 1842m – Refugi de L’Onda 1430m 4h30’ +490/-902

Els militars marxen a les 7 del matí, sota un aiguat encara considerable. Havien d’anar cap a Manganu, però amb aquestes condicions toquen el dos cap avall. Potser van cap a L’Onda, potser ens els tornarem a trobar...

Nosaltres sortim a les deu; ja ha parat de ploure, però la boira segueix impertorbable.


La que serà l’etapa més curta del GR, també ho és còmoda. Baixem fins la Passarel•la de Tolla i pugem fins el refu... Els militars no hi són.

Els actors segueixen canviant; els russos s’han quedat a Petra Piana, els polonesos no sabem on són, i apareixen uns francesos que la fan de Sud a Nord i uns altres de Nord a Sud. I en Michel, és clar.

E9 12/10 L’Onda 1430m – Vizzavona 920m 6h20’ +711/-1221

Darrera etapa del tram Nord del GR20. Tenim constància que a La Gare de Vizzavona està tot tancat. No hi cap botiga per comprar menjar per als propers dies. I com que a partir de Vizzavona no hi ha cap opció de reavituallar-se fins a Conca, ens caldrà fer una jornada de parèntesi per anar a Corti a buscar la teca. De passada farem la jornada de descans que també havíem previst.


També sabem que hi ha un hotelet anomenat Casa Alta http://www.casa-alta.fr/ que està obert tot l’any i del qual tenim molt bones referències. Ens hi instal•lem en una habitació ben acollidora. La dutxa, després de quatre dies, no té preu i el sopar és un festival de la cuina corsa. Juntament amb l’amabilitat d’en Vincent, l’amo, l’estada en aquest hotel és un oasi enmig de la duresa de la travessia.

13/10 Vizzavona – Corti – Vizzavona

L’esmorzar a la Casa Alta està a l’alçada. A Corti hi anem en bus i tornarem en tren, coses de l’oferta del transport públic. A part de comprar-hi el menjar per als propers sis dies, a Corti hi fem una mica el guiri, passegem, ens connectem a Internet, i ens mullem una mica amb la barrumbada que cau a la tarda.


E10 14/10 Vizzavona 920m – Refugi E Capanelle 1640m 5h50’ +890/-224

Comencem el tram Sud amb les motxilles més pesades de tot el recorregut. Als 17kg habituals, de tot el material que portem per necessitat i per si de cas (tot és relatiu), cal afegir-hi els dos litres d’aigua i uns 5kg de tiberi; tot plegat uns 24kg. Ens assegurem no passar gana i ens regalem moments de caprici.

Aquesta és una de les etapes inútils de la travessia. No aporta res i només és l’enllaç de dos indrets que es podria fer amb cotxe, donada la manca d’interès del recorregut.


El refugi E Capanelle és petit i ple de gent. Tenim sort que hi ha qui munta la tenda per estar més còmode i això allibera quatre places, dos per a nosaltres i dos per a dos francesos que hi arriben cap al tard. A fora torna a ploure.

Entre les noves incorporacions, s’hi afegeix la Nuri.

E11 15/10 E Capanelle 1640m – Refugi de Prati 1820m 7h25’ +890/-590

Es confirma la tendència a la baixa de l’interès del tram Sud. Més quan ja portem cinc dies caminant enmig de la boira, sense veure res de les parts altes i caminant per boscos de les parts baixes.

Al passar per la Bocca di Verde, una cruïlla de pistes forestals, ens assalta la primera temptació d’abandonar en veure uns boletaires que pugen al seu cotxe... Però encara ens queda molt de tiberi...


Avui som dels primers en arribar al refugi; els que han anat per la variant del Monte Rinosu arriben tard i mullats, en Michel també. Els alemanys no arriben.

E12 16/10 Prati 1820m – Refugi d’Usciolu 1750m 6h +697/-747

No passen més de deu minuts des que sortim del refugi, que el que havia de ser una jornada de crestejar entre els dos refugis i veure la costa Est de l’illa, es converteix en una jornada on la boira i el fred són l’única companyia. Ja hem perdut el compte dels dies que fa que només veiem la boira. Aquesta etapa tenia pinta de ser interessant...


Com que és dissabte, nombrosos excursionistes nadius han tingut la mateixa idea: anar a fer nit a Usciolu... que maco!!!! La tranquil•litat ens dura ben poc.

E13 17/10 Usciolu 1750m – Refugi d’Asinau 1530m 8h25’ +845/-1065

La info sobre aquesta etapa –llarga i dura- i la previsió de temps que ens han dut els excursionistes de cap de setmana –fred i neu-, fa que ens plantegem seriosament abandonar. Ja n’estem tips de caminar entre la boira i el fred, arrossegant un armari que mai no havia pesat tant, i tot només per dir que haurem fet el GR20. Doncs no.

Som els últims en deixar el refugi. Convenim que quan arribem a la Bocca di l’Agnone valorarem l’opció d’escapar-nos cap a Zicavo. Però el cert és que el dia es va arreglant i esperarem a la propera cruïlla amb possibilitat d’escapolir-nos.


Finalment fem tota l’etapa, que resulta ser una de les més maques del GR. I fem l’únic cim de la travessia, almenys l’únic cim evident: el Pic de l’Alcudina 2134m. Encara hi trobem restes de la nevada de la matinada.

E14 18/10 Asinau 1530m – Refugi d’I Paliri 1055m 6h45’ +429/-910

Nou càstig de caminar i caminar perquè sí, perquè cal enllaçar tant sí com no aquests dos refugis, encara que sigui contra natura. Els que fan la “Variante Alpine” encara hauran tingut l’al•licient de passar per les Agulles de Bavedda, però ja hem quedat que nosaltres portem massa pes per fer les variants.

Arribem a Foce di Bavedda i hi fem una aturadeta gastronòmica just en el moment en què es desferma una fortíssima tempesta de la que ens en lliurem.


Amb el pap ple continuem la jornada que acabem passant per la porta del refugi més auster de tots, arribant-hi cinc minuts abans que la tempesta que s’anunciava sonorament ja feia una estona. Estem tenint sort amb les pluges.

Com que hem quedat amb la panxa contenta, regalem els espagueti, la tonyina, el tomàquet i el formatge als tres alemanys, que no s’acaben de creure el mannà que els ha caigut del cel.

E15 19/10 I Paliri 1055m – Conca 252m 5h30’ +200/-963

L’etapa més lletja i horrorosa de tot el GR20. Feta només per estirar el recorregut el més cap al Sud possible. Camí ple de còdols, com si caminessis per algun bosc de la Costa Brava.


L’únic interès i satisfacció de l’etapa és acabar-la i prendre’s una cervesa a la “gîte” La Tonnelle per donar per finalitzat aquest mític, i rebuscat en la seva part Sud, GR20.

del 4 al 19 d'octubre
Travessia del GR20 a Corsica

Carmen, Ramon (amb la companyia d'en Michel i la Nuri).

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/CorsicaGR20Octubre_10

.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

la ciència i la música

al programa Redes (La 2, els diumenges al vespre), l'Eduard Punset explica el funcionament de la cèl·lula amb aquest video. ho he trobat genial.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

dimarts, 28 de setembre de 2010

embolica que fa fort...

els colombians copien els alemanys...



.

dilluns, 27 de setembre de 2010

embolica que fa fort...

Qui gosarà posar en qüestió el seny dels alemanys...?



.

dimecres, 22 de setembre de 2010

travessia de crestes

Mentre el Posets es veu ple de gent, al cim del Pavots només hi ha tres persones quan hi arribem. Ens demanen d'on venim i s'estranyen una mica quan els diem que del Collado de Grist. I més quan els fem saber que anem al Posets. Ells vénen directament de la Vall de Llardaneta. Nosaltres venim de la mateixa vall, més concretament, del refugi Ángel Orús 2115m, on hem passat la nit.


Ahir vam fer cap al poble d'Eriste per pujar fins a l'aparcament de la Pleta de l'Estallo. Pujaríem al refugi Ángel Orús per l'agradable camí que surt del Puen d'Espigantosa. L'estada en aquest macroedifici, amb força ocupants, es pot considerar correcte.

A les sis del matí ja som a taula per esmorzar al més aviat possible; encara farem les primeres passes amb la llum dels frontals, però aviat clarejarà. Hem de sortir d'hora perquè la nostra empresa d'avui és de llarg abast, volem fer la Cresta Espadas-Posets.


Seguim la Vall de Llardaneta, rere tots els que van directament al Posets. Quan arribem a l'altura de la Canal Fonda, la seva via normal, ens quedem sols al camí que mena a l'Ibón de Llardaneta. Anem guanyant altura en diagonal per atansar el Collado de Grist 2864m. Dues persones ens vénen al darrere, però creuaran el coll i seguiran cap a Biadós.

Nosaltres encetem la grimpada per la cresta que ja no deixarem fins al seu darrer cim. Així, amb passatges entretinguts però no pas difícils, anem guanyant metres fins que sortim al tram superior de la carena per on caminem fins el primer cim de la jornada: Diente Royo 3010m.


La méteo, element important en una travessia d'aquesta mena, es mostra impecable. Ni un núvol i només un lleugeret vent que es desdibuixa contra el folre polar prim.

Aviat arribem al cim veí per l'aresta, més fàcil que no sembla a la vista. Al Pavots 3124m és on trobem les úniques persones en tota la cresta. Quan els diem que anem cap al Posets, els sembla que és massa lluny, tot i tenir un amplíssim marge d'hores de llum.


Ara ens enfrontem al tram més llarg entre cims, amb un ambient força alpí, passatges molt aeris, encara que sense dificultat. Fins que arribem als Picos de Las Espadas 3332m. Fem una paradeta de cinc minuts abans de fer cap a l'anomenat "Paso de Caballo"; un estret llom amb uns impressionants estimballs a ambdós costats, però que es pot passar caminant, malgrat que és l'únic lloc on ens encordem per pura precaució. Precisament, l'accés a aquest pas és força més exposat que el passatge en sí.


Ens enfilem a la Tuca de Llardaneta 3311m i ens relaxem tot caminant fins la Tuqueta Roya 3273m. Des del Collado Jean Arlaud veiem, amb prou feina, la sortida del corredor que puja de la Glacera de Llardana.

Cent quinze metres ens separen del final de la cresta, o millor dit, del seu darrer cim i el més alt: el Posets 3375m. Encara ens faltarà crestejar, de baixada, per l'ampli llom i posterior pala fins el Collado del Diente.


Al Posets no hi queda ningú i en podem gaudir amb merescuda tranquil·litat. Ni el vol d'un planejador sense motor interromp la mitja horeta que ens regalem com a premi, mentre ens cruspim uns talls de pernil del bo.

Del Collado del Diente ens endinsem a la Canal Fonda on ens cal posar els grampons per a fer els seus darrers metres, just abans de retrobar el camí que ens menarà al refugi Ángel Orús.


Fem un glop i hi recollim un parell de coses que no hem carregat abans de desfer el camí d'Espigantosa.

No passem de Graus que ens hem d'aturar a sopar, la gana no ens deixa esperar més...


4 i 5 de setembre, 2010
Cresta Espadas-Posets
Diente Royo 3010m - Pavots 3124m - Espadas 3332m - Tuca de Llardaneta 3311m - Tuqueta Roya 3273m - Posets 3375m.

Carmen, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/EspadasPosets4I50910

.

divendres, 17 de setembre de 2010

dissabte, 11 de setembre de 2010

dimecres, 8 de setembre de 2010

digue'm agosarat

En la meva dèria per assolir els tresmils del Pirineu, vaig ensopegant amb els ossos que se'm resisteixen. El Pico de la Rimaya i el Gendarme Schmidt-Endell, al massís de la Maladeta, són d'aquells que s'hi ha d'anar expressament. Vull dir que no són de fàcil accés i cal anar a buscar-los i no passejant, precisament.

Així que em vaig plantejar -que no inventar- intentar fer una travessia de crestes en què poguéssim assolir, entre d'altres, aquests dos cims, de manera que des del Cuello de Alba faríem les Maladetes Occidentals i seguiríem pel Pico de la Rimaya cap a la Maladeta Oriental. Baixaríem al Collado Maldito i ascendiríem el Gendarme Schmidt-Endell per fer la Cresta del Medio i cap avall.



Mentre dinem a Benasque, sentim la conversa de dos xicots que parlen de fer la segona part del nostre objectiu. Per això aniran a bivaquejar al Portillón. Nosaltres també hem previst fer un bivac. D'entrada havia pensat en fer-lo allà on ens enxampés, però això volia dir arrossegar l'armari durant tota la travessia. Una altra opinió més encertada proposa de fer el bivac al Llac de Paderna, deixar-hi els estris allí i recollir-los en tornar. Així ho farem.

Les restriccions de trànsit estiuenques ens obliguen a agafar el bus per anar a La Besurta 1900m. Només de posar la motxilla al portaequipatges d'aquest bus, ja ens fem una idea del que ens espera... mama por...

Escapolits de l'amenaça del cap de setmana més calorós d'aquest estiu, suem sota l'armari bivaco-escalador camí del nostre allotjament. En passar per La Renclusa 2140m podem copsar-hi l'ambient més significatiu d'un cap de setmana d'estiu al cim més alt del Pirineu.

Al costat del Llac de Paderna 2240m, doncs, hi trobem un magnífic lloc, arrecerats en un racó al costat d'uns blocs de pedra, on posar-hi les màrfegues.





















Fent temps per al sopar, fem un escampall de material i preparem les motxilles per a l'endemà. Potser n'hem fet un gra massa, però no se'ns acut què hi podem deixar que no ens calgui. Així que la motxilla s'omple de tots els per-si-de-cas necessaris per a l'empresa que ens empeny.

Amagat dins del sac amb només un foradet per a respirar, obro els ulls als suggeriments explícits del Cèsar per a que ens llevem. Recoi, quina mandra!! Un colacao i dos donuts omplen d'energia la maquinària muntanyenca.

La manca absoluta de neu deixa al descobert els infumables pedregams que conformen la muntanya i que haurem d'anar travessant, alguns trams amb més pena que glòria, fins que no arribem al Cuello de Alba 3081m.




















Acabada l'aproximació, ens atansem fins la carena i pugem el primer cim, el Pico Mir 3184m. Però en un error d'interpretació el confonem amb la Punta Delmás, de manera que els següents cims tampoc són els que ens pensem. Així, quan creiem que som al Sayó, en realitat som al Cordier. No és fins al cap d'una bona estona que en un moment d'inspiració, reinterpretem el mapa, donant sentit a allò que veiem i que no ens quadrava.

Per tant, després del Mir, hem fet el Pico Sayó 3211m i el Pico Cordier 3263m. Donades les circumstàncies i veient el que ens queda per davant, reordenem les nostres expectatives, baixant dels núvols i tocant de peus a terra. Ens vestim d'escalacrestes i deixem la resta de material (bastons, piolet, grampons, roba, etc.) al Cordier amb intenció d'abordar el Pico de la Rimaya i tornar.




















Hi anem i tornem, però sense haver arribat al maleït cim, que sembla que quan més ens hi acostem, més s'allunya. Malgrat disposar de la millor méteo possible, d'altres factors ens fan deixar-ho estar per a una altra ocasió. Tornar al Llac de Paderna i baixar fins a La Besurta, a esperar el bus, ens tindrà entrentinguts una bona estona.

Tres tristos tresmils semblen poca cosa davant les honestes, però potser desmesurades, intencions inicials.

A l'alberg del Càmping Aneto hi trobem lloc per a dormir.




















El diumenge optem per estirar les cames amb una motxilla lleugera. Pugem la Tuca de Salbaguardia 2738m i passem el Portillón de Benás 2444m per baixar al refugi francès de Vénasque 2250m (ells ho escriuen així). Tornem a La Besurta i cap avall. Impressionant espectacle muntanyós allà on arriba la vista. Magnífic.

A la tercera anirà la vençuda al Pico de la Rimaya? I del Gendarme Schmidt-Endell ja en parlarem...

27 al 29 d'agost, 2010
Pics Mir, Sayó i Cordier.
Tuca de Salbaguardia.

Cèsar, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/Maladeta27290810
http://picasaweb.google.es/cesarmartinezisert/Maladetes?authkey=Gv1sRgCMjgjLqlkKrdlAE&feat=email

.

dijous, 26 d’agost de 2010

una ruta llicenciada

De camí cap a la Vall de Ribes ens aturem a Sant Quirze amb intenció d'esmorzar, però ens trobem amb la desagradable sorpresa que el Bar Sport és tancat per vacances. Quan vegi a la mestressa ja li demanaré on ha estat.

Seguim fins a Ribes i esmorzem allí abans d'anar a Queralbs, a deixar el cotxe a l'estació del Cremallera. Però no l'agafem el tren de Núria; fem el tram de carretera fins la Central de Daió de Baix, on començarem l'excursió que ens portarà al Camí dels Enginyers.

Molts cotxes aparcats als marges de la carretera i al costat de la Central testimonien que un dissabte en època de vacances hi ha gent per a donar i vendre. El riu, amb formoses gorgues que conviden al bany refrescant i el Salt del Grill acaparen molts d'aquests usuaris de la natura.



Nosaltres ens endinsem en la part més espessa del camí de les Gorges del Freser. La part que comença al Pont de Daió discorre per dins d'un dens bosc calorós i humit, per on gairebé no corre l'aire. No és fins que creuem el riu pel pont de la Molsor, a prop de la Font de la Costa Rubí, que guanyant altura pel marge esquerre de les Gorges gaudim d'una millor ventilació i ens sentim més còmodes.



Caminem per la part pedregosa, granítica ella, més alts que el refugi de Coma de Vaca, abans de baixar al Planell a fer una aturadeta al costat del refu. També aquí hi ha força gent. Fins i tot m'he trobat un "jefe" pel camí.



Podem dir que som a la meitat psicològica de l'itinerari. El Camí dels Enginyers, que diuen que va ser construït per facilitar la feina als enginyers que estudiaven la possibilitat de fer un embassament entre els rius Coma de Vaca i Freser, surt de darrere del refugi i s'enfila en un joc de muntanyes russes que segueix transversalment, per un vertiginós recorregut, l'orografia que mena dels Torreneules i els seus torrents, abocats als abismes de les Gorges del Freser, que ara tenim a l'altre costat.



Tot d'una, el camí s'ajau i manté la seva planada fins a passar per sota de l'Alberg de Núria, on decidim pujar-hi a prendre el telecabina per baixar a Núria. Per avui ja hem caminat prou.

El viatge en el Cremallera fins a Queralbs ens oferirà un punt de vista diferent del recorregut per on hem trescat aquest calorós dissabte estiuenc.


21 d'agost, 2010
Queralbs - Coma de Vaca - Núria

Carmen, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/CamiDelsEnginyers210810

.