Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


divendres, 26 de març de 2010

montaña palentina

Espigüete 2450m

Cardaño de Abajo 1320m és el castellà nom del petit poble que, situat al costat de l'embassament de Camporredondo, forma part del conjunt municipal palentí de Velilla del río Carrión. Propera als límits de Cantabria i de León, és el punt de partida per a les rutes de la cara Sud del Pico Espigüete, un dels referents, juntament amb el Curavacas, de la coneguda com a Montaña Palentina.




Després de passar el dissabte entre la pluja, les restes romanes de La Olmeda, San Salvador de Cantamuda, i d'altres indrets, el diumenge emergeix amb tan bona pinta com els croissants que ens donen per esmorzar a l'hostal d' El Abuelo.

Així doncs, després de pujar a la part alta de Cardaño de Abajo, deixem el cotxe a l'entrada de la pista, prohibida als vehicles, que discorre per la base de la cara Sud del pic i que ens disposem a recórrer per acostar-nos a la ruta d'ascensió escollida.



Abans d'arribar a la Loma Soña, una gran fita ens indica l'inici del camí que ens mena a la via normal de la Sud: La Pedrera. Encara ara, un bon gruix de neu estovada per la pluja amaga la majoria de la tartera i fa, a estones, més còmoda la progressió, si bé, aquest mateix gruix està per estrenar i ens hi hem d'esmerçar per a fer-nos el camí.



De mica en mica anem guanyant metres mentre esperem que la boira que cobreix el cim s'esvaeixi i ens regali les magnífiques vistes cap als propers Picos de Europa. Però la méteo sembla que ja en té prou amb que no ens plogui, de fet, nosaltres també ho donem per bo.

Quan arribem al collet, ja només ens queda fer la curta aresta fins al cim. Canviem els bastons pels piolets, el pendent a ambdós costats no és per a fer-hi broma, i penetrem al boirim que va i ve contínuament fins que topem amb el vèrtex geodèsic que guarneix el cim del Pico Espigüete 2450m.


Hi romanem una estona picant quatre ganyips i fent un parell de fotos del poc que es veu des del cim, però tampoc no ens hi entretenim gaire perquè la baixada promet ser entretinguda.

Sense esperar-nos-ho, tot just inciem el descens, que ens trobem un grup que segueix les nostres passes; ens mostren l'agraiment per la feina feta.
Potser, que hagin fet la nostra traça i, doncs, l'hagin compactada una miqueta més, fa que no ens enfonsem el que ens esperàvem, encara que de tant en tant hi trobem algun parany.


Variem una mica l'itinerari de baixada per a no trepitjar tanta pedra, més directes per la Loma Soña.
Retrobem la pista, que se'ns fa més llarga que a la pujada; les ganes d'arribar al cotxe.

Tornem a l'hostal de Camporredondo de Alba on ens hem allotjat. Ens deixen fer-nos una dutxeta i hi prenem una clara mentre ens cruspim el llom i el formatge.

Tot plegat, encarem el retorn dels 400km que ens separen de Madrid amb la gana tranquil·la i la feina feta.

L'endemà, tres hores d'AVE i cap a casa.


19, 20 i 21 de març, 2010
Pico Espigüete 2450m

Carmen, Carol, Rafa, Ramon.

i mentrestant, l'Elena i el David se'n van a fer una ruta pel Pozo de las Lomas.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/EspigueteCaraSud210310

.

divendres, 19 de març de 2010

tres en ratlla

Puigllançada, Tossa d'Alp (amb descens nocturn) i Costa Pubilla.

Breu nota, per manca de temps -i potser també una mica de desorganització-, per deixar constància de l'activitat esquiadoralpinista del passat cap de setmana.

Una negra nit, guarnida amb tots els estels del món d'entre els quals en destaca Orió, més que res perquè de seguida es reconeix la seva forma inconfusible, en què el fred s'amaga disfressat d'esperit invisible, però es manifesta, tan viu com transparent, i es passeja entre nosaltres.



Aquest és l'escenari en què es desenvolupa l'esquiada nocturna des de la Tossa'Alp per les pistes de Masella.

Havent sopat al refu de Niu d'Àliga, esperem el tret de sortida -figurat- que ens llança pistes avall entre la fosca, trencada només per la feble llum de  les nostres llanternes.

40 minuts d'emocionant descens dels 935m de desnivell des de la Tossa on hi hem pujat des de Coma Oriola, però lluny de les pistes, pel mig del bosc que ens mena a la cara oculta d'aquest cim.


Hi arribem a les set de la tarda, just quan fa dotze hores que he sortit de casa camí de St. Quirze de Besora, a esmorzar i a trobar-me amb la gent del Maresme amb qui he quedat per a fer aquesta sortida.

El primer objectiu, per estirar les cames i pair la botifarra, ha estat el Puigllançada; una mena de matinal, però sense tornar a casa.
Hi pugem des de La Molina, per la pista de la Muntanya Sagrada, atapeïda d'esquiadors pisteros de cap de setmana. Com se'ns acut ficar-nos en aquest embolic un dissabte...?

Arribats al Torrent Roig, enfilem cap al coll de Pal i abans d'arribar-hi fem una llarga diagonal ascendent que ens mena força a prop del cim aquest que hi té un plafó tan estrany com immens; lleig de collons.



Baixem de franc per les pistes de La Molina, barrejats enmig de la gernació lliscadora, i ens fem fonedissos tan aviat com arribem als cotxes.

Hem quedat amb en Ramon Boter al Pla de Masella, per dinar i coordinar el descens noctàmbul. Allò que ja us he explicat al principi...

El seu apartament, d'en Boter vull dir, és l'improvisat refugi on passarem la freda nit, enmig del Pirineu cerdà; màrfegues i sacs a dojo, excepte dos eixerits... bé, una, que l'amo no compta.

I el diumenge, en comptes d'anar a missa, ens decidim per una d'aquestes ascensions tirant a exòtiques, no pas pel to caribeny, tot i la calor més que primaveral, d'anar amb màniga curta. L'hivern ha dimitit aquesta nit.



Al Costa Pubilla em penso que no hi anava des que en tenia menys de 20 i ja en fa més de 20 que tinc vint anys.

Aquell darrer cop, el que recordo si més no, el vam fer sota una tempesta catastròfica; els danys causats van ser que dues formoses pubilles que venien a l'excursió, després d'aquell incomprensible caminar, tant sí com no, sota l'aiguat, no van tornar mai més...

Doncs lluny del fred patit el dissabte al vespre, ens arromanguem mentre encarem el sol a la sortida del poblet de Nevà, que com el seu nom indica, està ben nevat.

Malgrat els pans de pam que alguns arrosseguen, aquest cop jo me n'he lliurat, anem fent via i assolim el rodó i amable turó, protagonista de velles històries que no tornaran... ai...


El descens és un festival per la fonda i seca neu pols en què ens ensorrem fins els genolls... llàstima que per passar-me de llest, ens toca remuntar perquè de tan espès com és el bosc, ens quedem "pillats" i no hi podem passar.

Aquest cim me la té jurada...

Refem el camí i finalment ens en sortim amb dignitat.


13 i 14 de març, 2010
Puigllançada, Tossa d'Alp, Costa Pubilla.

Bernat, Bruno, Eloi, Lluís, Miki, Norbert, Txell, Ramon Boter, Ramon.



dimarts, 9 de març de 2010

embolica que fa fort...

I N D I G N A C I Ó

Ahir només vaig trigar mitja horeta en tornar a casa després d'una llarga i intensíssima jornada laboral (de les 16:20 a les 04:00); m'haig de considerar afortunat.
Hores d'ara hi ha gent que encara no ha pogut arribar a casa.

Quan hi vaig arribar, a les 04:45 (de la matinada), no em podia adormir; tal era l'excitació de l'experiència viscuda que quan aclucava els ulls em venien les imatges i situacions patides i m'era impossible.
Finalment, el cansament va poder més; avui, però, abans de les 10 ja m'he despertat. Estic trinxat.

El servei de transport públic en què treballo, ahir es va col·lapsar, com tot el país. Quan les carreteres es fan impracticables per als vehicles públics i privats, l'alternativa és el Metro, Ferrocarrils i Renfe. Quan l'alternativa també es col·lapsa, el país es paralitza.

És l'inici del caos. És l'inici de la incompetència per a resoldre el caos. Que aquest país no està preparat per a excepcionalitats ja fa molt de temps que ho sabem, però que els dirigents polítics tinguin la barra, davant dels fets gravíssims ocorreguts ahir, de dir-nos que ja ens havien avisat, és un insult inqualificable i definitivament imperdonable.

Em sembla més que patètic veure i sentir el Joan Boada, Secretari Gral. d'Interior, justificant-se amb arguments injustificables.

Però els polítics no en tenen prou insultant-nos; a més a més pretenen vendre'ns una realitat distinta, la seva veritat, o sia, enganyar-nos malgrat les inqüestionables evidències.

TV3, al canal 3/24, a les notícies de les cinc de la  matinada, que vaig voler veure per saber què en deien de l'afectació a FGC, no en va fer esment en cap moment.

Així és com ens tracten els nostres dirigents, amagant el que no convé, com en els millors temps. I això ho fa un Govern d'esquerres (??) i un polític d'Iniciativa; els mateixos de la imposició dels 80km/h en contra de l'opinió majoritària de la societat i d'Institucions com el RACC; els mateixos del foc d'Horta de St. Joan...

Qui és el responsable de la deplorable manipulació de TV3 ??
És socialista? d'Iniciativa, potser? i els d'Esquerra què hi tenen a dir?

Em sento profundament indignat, em falten paraules per a expressar totes les sensacions que he viscut en les darreres hores; em sento irremeiablement enganyat.

S'acosten les eleccions, a la tardor, i la primera impressió que tinc, és de no votar, ni ara ni mai més. Probablement, canviaré d'idea amb el pas del temps, però una cosa és ben certa i em sap molt de greu haver arribat a aquesta conclusió: no votaré cap partit de l'actual Govern, no s'ho mereixen. Mai m'he sentit tant maltractat per un govern català.

Acabo perquè, com he dit, no trobo les paraules. Intentaré relaxar-me, però no baixaré la guàrdia. Per a mi això ha estat la gota que ha fet vessar el got. Ja no els suporto més.

En fi, necessitava deixar-ho anar.

.