Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimarts, 22 de juny del 2010

escalada imperial

A les 7 del matí era a Barcelona i a quarts d'una del migdia em penjava a La Cabrera (Madrid), sota un sol castigador només alleugerit per un ventet agraït.

La via triada, en funció de la dificultat i l'ocupació de la paret, és la Piloto, al Pico de la Miel.



Ens hi pengem dues cordades i en el meu cas, a tirada cada un, em "salvo" del llarg de 6a, que no crec que hagués pogut passar de primer...



En conjunt, una via maca per a conèixer una "nova" zona de la Meseta.


19 de juny, 2010
La Cabrera
Pico de la Miel
via Piloto

Carmen, Carol, Miguel (variant super-piloto)
Rafa, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/LaCabrera190610

.

dimecres, 16 de juny del 2010

alta ruta Montserratina

Teníem ganes de caminar i de penjar-nos una mica, però sense fer gaires quilòmetres perquè la méteo amenaçadora ens podia esgarrar el dia. O almenys, així ho feia pensar la previsió. Quin lloc, doncs, millor que Montserrat per a fer-ho tot d'una?

Quan hem arribat al Bar Anna, encara no hi havia gaire gent i ens han dut les botifarres prou ràpid. Esmorzats, hem encetat la caminada a Can Maçana cap al Coll de Porc pel coll de Guirló.

Del coll de Porc fem la Travessia dels Frares, seguint els senyals blaus que s'enfilen per cadenes i graons metàl·lics a mode de curta ferrada, ens aturem a l'Agulla del Bisbe a fer la via de l'Esperó de Llebeig.



Les cordes ens juguen una mala passada i, com si tinguessin vida pròpia, s'enrinxolen i no volen baixar. No ens queda més remei que acudir al seu rescat, sortosament sense excessives complicacions.

Seguim pujant i baixant canals cap al Portell Estret i per la Travessia de les Agulles arribem a la Portella per retornar a Can Maçana.

Llarga excursió de puja-baixa constant, amb la cirereta del Bisbe per guarnir una divertida i força assolellada jornada. Les cames contentes i els braços, Déu n'hi do.

13 de juny, 2010
Alta Ruta d'Agulles

Cèsar, Llobarro, Ramon.

http://picasaweb.google.es/cesarmartinezisert/ALTARUTA?authkey=Gv1sRgCOyqopaa4PnLPQ&feat=email
http://picasaweb.google.es/104228584162005788695/Montserrat130610?authkey=Gv1sRgCPW0iYSz4ePpfw&feat=email

.

divendres, 11 de juny del 2010

Corpus: flors i violes

Si la memòria no em falla, que de vegades sí, la darrera vegada que vaig passar pel Bayssellance, fou l'agost del 77. Hòstia, el segle passat, aviat és dit. A la zona del Vignemale hi he anat més a sovint; ara feia uns quatre anys que no hi tornava.

La festivitat del Corpus, que ja no se celebra a Barcelona, allarga fins a quatre els dies del cap de setmana. Un parell de canvis a la feina i podré gaudir-ne. La méteo i l'ocupació lògica del refugi, ens fa deixar el diumenge fora dels plans, amb tres dies ja en farem prou.

Dijous 3. Fem els 500km del viatge fins a Gavarnie i el Barrage d'Ossoue 1834m, fins on només fa quatre dies que s'hi arriba; dinem i preparem la motxilla per pujar cap al refugi. Aviat el camí desapareix sota la neu i seguim la traça gramponera d'algú més matiner que nosaltres. A partir de la Gran Cascada 2020m la neu per anar amb esquís és pràcticament contínua. A peu, es pot anar combinant trams de camí amb traça d'infanteria.



Les marmotes es passegen sense massa contemplacions entre nosaltres, sembla que estiguin fora de lloc, fa calor per seguir hivernant, però hi queda molta neu sobre el terreny.

Quan arribem on l'itinerari es dirigeix decididament cap a l'entrada de la part baixa de la glacera del Vignemale, ens aturem a mirar per on hem de continuar. Una traça s'enfila de valent pel rost i una altra se'n va a voltar massa enllà. Triem la via directa, que, vista des de baix, sembla més que vagi cap a on volem.

Passem de la incomoditat del terreny sense camí a la petjada plana esculpida a la neu i així arribem al renovat refugi de Bayssellance 2651m. Només hi ha un dispeser, nosaltres serem els segons i darrere nostre van arribant la resta dels onze que espera la Paola, l'amable guarda, que ens atén amb força cordialitat.



Divendres 4. Després de rumiar-nos-ho bé, vam canviar l'hora d'esmorzar de les cinc a les sis. Una horeta més que s'agraeix a la matinada i que no modifica les condicions de la muntanya.

Amb els grampons calçats desfem uns quants metres per anar a cercar l'entrada cap a la glacera. Tots anem cap al mateix lloc, encara que després cadascú farà la seva. Es progressa amb comoditat sobre la dura neu clivellada només per les traces d'anteriors dies que encara testimonien altres ascensions.

Aboquem el cap tímidament sobre la sortida del Couloir de Gaube i la mirada es perd a l'abisme mentre un calfred recorre la nostra pell.

Quan la neu de la pala que mena a la cresta es fa escadussera, ens hem de treure els grampons per seguir progressant en condicions. Arribem al cim del Pique Longue 3298m quan tot just hi ha arribat un xicot solitari que hi puja des del cotxe.




La natura s'exhibeix als nostres ulls en un autèntic espectacle, paraula que defineix l'increïble panorama que s'albira des del cim. 360º de muntanyes infinites, acolorides, enfarinades, romes, esmolades... Quan se'ns acaben els noms coneguts i hem fet totes les fotos del món, ens posem en marxa per crestejar fins el Clot de la Hount 3289m i carenejar cap el Cerbillona 3247m i el Pic Central 3235m, passant pel Coll de Lady Lister, abans de retornar al refugi.

La tarda del divendres, l'esplanada del refugi es va omplint de gent que, de tots els vessants de la muntanya, va arribant-hi. Alguns ho fan carregats de material, sembla que vagin a fer qui sap què. Tot i així, no es perd la comoditat d'un refugi mig buit. I menys nosaltres, que amb un cop de sort, a l'haver arribat els primers, gaudíem d'una habitació per a nosaltres sols.



Dissabte 5. Ens estirem una mica més i esmorzem a les set. Es dia de tornada, però abans ens acostem al proper coll de la Hourquette d'Ossoue, d'on veiem l'entrada del Couoir de Gaube. De la Hourquette assolim el Petit Vignemale 3032m per una neu prematurament estovada; de fet, a la nit no ha glaçat i la neu no està en les millors condicions.



Retornem al Bayssellance a recollir les quatre coses que hi hem deixat i baixem fins al Barrage d'Ossosue mentre la gent s'enfonsa a la glacera del Vignemale i d'altres pugen des del cotxe sense saber el que els espera.

Alguns esquiadors em fan posar les dents llargues mentre jo llisco per les pales de neu tant com em deixen les soles de les meves botes de caminar.

En un revolt de la carretera hi trobem un marge per aturar-nos a menjar una mica i prendre la cervesa comprada a Gavarnie. Quan passem la frontera, ens aturarem a Vielha a fer un cafetó.


3, 4 i 5 de juny, 2010
Pique Longue, Clot de la Hount, Cerbillona, Pic Central, Petit Vignemale.

Carmen, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/Vignemale34I50610

.

dimecres, 2 de juny del 2010

canvio escalada per ascensió inèdita


La cara Nord estava embolcallada per la boira i les canals es veien, s'endevinaven, plenes de neu. Nombrosos dolls reguen la muntanya, gens assedegada després de la llarga temporada de neu i pluja.

Deixem, doncs, l'Estasen per a una altra vegada i ens acostem fins a Gósol. Ja que hi som, pujarem al Pedra, però per una ruta desconeguda per a nosaltres.



Davant de l'oficina d'informació, atesa per una simpàtica pubilla, un senyal indica per on es va al Coll del Verdet. Encetem, així, un camí solitari, marcat amb els colors de PR, que serpenteja pel bosc enfangat guanyant metres fins a sortir a cel obert. Ja veiem el Coll del Verdet i sentim les veus de la gentada que hi puja des del refugi Estasen. Hi fem parada.



Ens afanyem a escapolir-nos dels escamots diumengers que fan el Pedra per primera vegada, amb nens i nenes, la tieta i vés a saber si la sogra i tot. La Canal del Verdet és de color gris calcari farcida de blanc de neu al seu fons i amb alguna pedra candidata a precipitar-se per generació espontània sobre el personal candidat a petjar les empremtes d'antics pioners.



Grimpant i desgrimpant per terreny entretingut i crestejant els suaus lloms que enllacen la carena, arribem al punt culminant del massís. Els 2497m del Pollegó Superior ens sustenten per la força de la gravetat entre el cel i la Terra. La densitat d'excursionista per metre quadrat ens empeny a fugir a la recerca de sensacions més aïllades.



Per arribar al cim del Calderer, fem una mica el mico penjant-nos de les cadenes que no tenen res a veure amb l'anís. De tan a prop, sentim les veus del Superior, però tornem a estar sols com a mussols, al cim del Calderer 2493m.



Hora de tornar; ens despengem pels penjolls metàl·lics i anem a buscar el corriol que mena a l'Enforcadura. No vull ni saber com deu d'estar la tartera de Saldes; la darrera vegada que hi vaig passar, vaig jurar que no hi tornaria, i podré mantenir el jurament. La baixada pel costat de Gósol és una bonica passejada, força còmoda, malgrat les frontisses del Llobarro.



Cal Paraire és la casa de queviures per vendre i tastar que ens dóna la benvinguda tot entrant a la Plaça Major de Gósol. Les costelles de xai amb allioli -demaneu, no el bo, sinó el millor- us faran llepar-vos els dits abans de les postres; mel i mató pot ser una bona opció, però com no en tenien, vam fer un flam d'ou...


29 de maig, 2010
Pedraforca 2497m.
Calderer 2493m.

Cèsar, Llobarro (Jordi), Ramon.


.