Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dijous, 21 de juliol de 2011

Montserrat eXprés

Matxacada postmatinal montserratina, condicionada per la méteo.

Descartada l'opció de Núria per la plujosa previsió del Meteocat (a Núria s'hi feia la cursa de l'Olla), quan miro la webcam del Santuari, ja és massa tard per anar-hi. A Montserrat tampoc no plou i encara tinc marge d'anar-hi.

Per variar, per moure el cotxe i, sobretot, per poder passar per ca l'Anna (ous amb patates per esmorzar-dinar), trio la regió d'Agulles i em poso en marxa a dos quarts tocats de dues.

Surto de Can Maçana cap a Coll de Guirló i prenc el trencant del camí de la Portella per atansar-me al refugi Vicenç Barbé. Poca gent, per no dir ningú, per aquesta zona de la muntanya sagrada. Els dos últims que veig en aquest vessant, estan penjats davant del refugi mateix. Llei del mínim esforç.

Segueixo pel camí del Pas del Príncep cap al Coll de Porc o de Port i fins el Coll del Miracle. Mentrestant, s'aixeca un vent tempestuós i algunes boires miren d'instal·lar-s'hi sense èxit. Confiat en que la cosa aguanti, descarto baixar per la Canal del Miracle i, des d'aquest punt de no retorn, me'n vaig a buscar el Coll del Migdia per tornar cap a casa.

Començo, doncs, un rosari de muntanyes russes on anar passant colls es converteix en pujades verticals esgotadores i baixades que obliguen a penjar-se dels arbres. Així passo el Coll de les Comes i baixo a la Coma dels Naps de Dalt. Recoi, quin nom...

Una nova remuntada cap al Montgrós 1118m i penúltima baixada, a la Canal del Migdia. Sense treva, nova enfilada, al Coll del Migdia. Sóc al punt més llunyà de la sortida i inicio la tornada baixant la Canal de la Llum fins a trobar el GR172 que, amb alguna pujada tan llarga com inesperada, em porta de nou a Can Maçana.

La cantimplora buida i la samarreta ben xopa després de quatre hores de bona trescada, donen fe que els ous amb patates ja són història.

17 de juliol, 2011

Trencacames per Agulles, Montgrós 1118m

Ramon.

.

dijous, 14 de juliol de 2011

descobrint paratges de revista

La Sibèria Catalana, deia un article al Vèrtex que parlava de la zona de Camporells. Evidentment, es referia a l'època hivernal, però de Camporells (també anomenat -que no vol dir que sigui correcte- CampoRRells) n'havia sentit a parlar més d'un cop. Encara, però, no ho coneixia.

A l'estiu, les temperatures són més benignes i al vespre s'hi està de conya amb una segona capa primeta.

estany del Mig

Sense cap complicació, aconsegueixo parlar amb en Jean, el guarda del refugi de Camporells, que en sentir el meu accent ja em contesta directament en català. Em diu que és ple, però que hi ha la possibilitat de dormir en tenda. Som-hi doncs. Si el refu és ple, dormirem millor lluny del bullit de potencials roncs i saraus diversos nocturns.

Amb el cotxe pugem, des de l'estació desquí de Formiguera, seguint les evidents indicacions, per uns pista fins que una barrera ens tanca el pas. A partir d'aquí, uns senyals grocs ens porten de la maneta, per la Serra d'en Mauri, fins la porta del refugi.

refugi de Camporells

En Jean ens rep amablement, ens dóna la tenda, d'aquestes "automàtiques" del Decathlon, i ens indica el lloc per acampar. A dos quarts de vuit, a sopar.

Un esplèndid mati dominical embolica l'hora de l'esmorzar i assaona la jornada. Per la seva aresta NE ascendim el fort pendís del Petit Peric, mut testimoni de la zona lacustre de Camporells i les seves valls glacials de manual.

aresta NE del Petit Peric

Passem pel Petit Peric 2690m quasi sense aturar-nos-hi, per seguir la carena, força ventilada, per cert. Tinc molt present, l'he vista moltes vegades, la imatge dels dos Perics i les seves carenes vistes des del Sud. Sempre m'imaginava l'itinerari, no sé per què, pujant primer el gran i baixant pel petit. Però no, avui ho fem diferent.

al Puig Peric

Del coll dels Perics tornem a enfilar-nos, ara cap al gran. Més curta i menys tibada, la seva aresta Est ens mena al cim del Puig Peric 2810m. Com deien a les cròniques dels pioners catalans que conquerien els grans cims del món: dalt del cim estant s'albira a l'horitzó un mar de muntanyes i un munt de llacs. El Carlit, el Canigó, El Puigmal, la Tosa d'Alp, el Cadí... Els llacs de Camporells i de la Vall de la Llosa...

estany de l'Herbari

Seguint el consell del guarda, tornem al coll dels Perics i baixem cap al SE, fins la cota 2300 per girar a l'E-NE i remuntar pocs metres abans no arribem, paral·lels al GR del Tour del Capcir, de nou al refugi.

estany del Mig i refugi

No tenen "Panaché" i ens el fem nosaltres, al gust. El pernil, avui ha sortit més bo que de costum, que ja costa.

Tranquil·lament, desfem el camí de la Serra d'en Mauri per tornar al cotxe. Les boires ens fan d'ombrel·la i apaivaguen la calor estival.

9 i 10 de luliol, 2011

Petit Peric 2690m
Puig Peric 2810m

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/Camporells9I10072011

.

dilluns, 11 de juliol de 2011

divendres calorós

Barrejats amb els guiris, pugem amb el funi fins a Sant Joan i anem cap a la Magdalena a patir la 3a. tirada de la 98 octanos. La resta molt bé.


8 de juliol, 2011

Montserrat
Gorros
Magdalena Sup.
via 98 octanos

Cèsar, Ramon.

.

dilluns, 4 de juliol de 2011

trescalada

Que potser ets d'Olot? No coneixeràs en Peña?

A un quart d'onze passem pel refugi del Pedra i la fem petar una estoneta amb el guarda. Li expliquem les nostres intencions i ens diu que quan baixem tindrem l'arrosset a taula...

el refugi Estasen

Amb aquesta bona expectativa, ens posem en marxa. Les aproximacions de les vies del Pedra sempre són una mica pallisses, amb encigalada inclosa, i la d'avui no en serà l'excepció. Quan se'ns acaba el corriol i no veiem cap més fita, comencem a enfilar-nos pendent amunt, sense camí però en la bona direcció.

tram de corda fixa a l'aproximació

Així aconseguim arribar a la base de la paret, en un punt on trobem dos trams de corda fixa que, prèvia nova encigalada, ens mena a l'inici de la via. Una pintada a la roca així ho indica.


L'Estasen és una via oberta per ell mateix, el 30 de juny del 1928, amb la companyia d'en Puntes, Vila i Rovira. És una escalada, doncs, ben clàssica, que recorre la cara Nord amb trams d'escalada i d'altres on s'hi va a l' "ensamble". Hi ha un primer llarg a La Piràmide, després cal fer una llarga transició fins a l'altura d'El Dit, i d'allà arrenquen 600m de llargs i transicions fins el cim d'El Calderer.

4t. llarg

Així que ens repartim la tasca d'anar de primer i cadascú de nosaltres farà un terç mal comptat del recorregut.

5è llarg

Els tram de transició més llarg té 200 metres i fa que ens cansem més del compte. Portem gent al davant i això al Pedra sempre fa una mica d'angúnia, el terreny és descompost i es fàcil que et caigui alguna pedra. Amb lo bé que s'escala entre setmana...

10è llarg

 Acabem la darrera tirada i ens enfrontem als darrers 100 metres de paret. Els senyals verds que anem trobant ens menen al cim del Calderer; abans, però, no ens en lliurem de les conseqüències d'arrossegar les cordes per aquest terreny. Un pedrot fa diana. Per sort, no és gaire greu.

danys col·laterals

acabats de coure

Una mica de formatge i alguna barreta energètica per encarar el descens fins l'Enforcadura i la baixada de la malmesa tartera fins el camí de tornada cap al refugi.

L'arrosset va fer front amb èxit a les expectatives.

2 de juliol, 2011

Pedraforca
El Calderer
via Estasen

Cèsar, Jordi, Ramon.

àlbum megamix del Jordi i el Ramon
les del Cèsar

.