Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimecres, 27 de febrer del 2013

Hi havia una vegada...

Truco a la Casa del Parc, d'Espot. - Es pot pujar amb cotxe fins l'aparcament del Pierró? - No, no es pot, heu de pujar a peu des d'Espot.

Just a la sortida d'Espot hi ha l'esplanada davant dels Bombers on deixem els cotxes. Els taxistes han obert la carretera fins més amunt de l'aparcament, però ni pugen ni deixen pujar. A més, el seu estat tampoc no ho recomana.


Però, què hi faig aquí envoltat de raquetistes? Abandonat a la sort de diverses i contradictòries previsions de la méteo, una casualitat em posa en mans del grup del CEGràcia que va a Amitges. Estic convençut a mitges d'anar a Amitges; l'altra meitat és quedar-me a casa.

Neva a la Diagonal de Barcelona. Un paisatge mig insòlit ens acompanya fins més enllà de Cervera. A Bellcaire ja és tot verd. Esmorzats, acabem el viatge. Espot 1320m.


Amb els esquís (i les raquetes) a la motxilla, iniciem el llarg camí cap al refugi. Encara no sabem el que ens espera i fem via alegrement per la mig nevada, mig glaçada, carretera fins l'aparcament del Prat de Pierró. No hi cap ni una agulla, està ple... de neu.


Em calço els esquís, més que res per no carregar-los a l'esquena, pel camí de l'Isard i ja no em caldrà treure'ls. Els raquetistes van bé sense raquetes per la endurida traça que solca l'itinerari. A St. Maurici ens rep un canvi de temps, més fred i una forta rufaga que impedeix la visibilitat.


Ens aixopluguem al porxo de la caseta d'Informació del Parc. Són les 4 de la tarda i a mi se'm comença a pujar la mosca. Trobo que hem perdut pistonada i l'estat del camí no afavoreix el ràpid desplaçament d'un grup tan nombrós com divers.

Hem perdut dos membres que han anat a pixar mentre ens acostàvem a la caseta i no sabem on collons s'han fotut. Es desferma un embolic d'opinions i una pitjor pèrdua de temps. Si són al davant, ja els trobarem; si són no sé on, aniran avall o al Mallafré. No és un cas greu.


Més greu és que a les cinc encara som a tocar de St. Maurici i el temps cada cop és pitjor i ens en queda menys per arribar amb llum. Els comento que caldria anar més per feina. Fins i tot els proposo recular fins al més proper Mallafré. Que no...

Passat l'Estany de Ratera, decideixo despenjar-me del grup i fer via amb intenció d'arribar de dia al refugi i, si calia, tornar a buscar-los o fer-los senyals amb el frontal. Se m'hi afegeix una seguidora amb qui compartim opinió.

La visibilitat es cada cop pitjor i l'escassa llum no hi ajuda gaire. Atrapem un grup de sis que van  perduts, seguint una traça que s'esvaeix amb la pols de neu que aixeca el vent. És un moment de dubte. Jo sé on és el refugi, però no el veig. Busco i trobo traces, però les torno a perdre.

Si fos més d'hora, una hora més d'hora, me n'aniria a cercar el refugi on crec que ha d'estar. Però només ens queda una hora de llum i si la caguem ens fotrem en un bon merder. La seguidora em proposa girar cua, retrobar el Grup i seguir les nostres traces per arribar a un lloc segur, que hauria estat el refugi de Mallafré.

Una nit al ras és absolutament innegociable amb aquestes condicions. Les conseqüències serien fatals...

Abans de prendre una decisió, encara provo sort amb una enèsima traça que torna a fondre's. Casum la puta, no veig res !!!! I estic segur que el refugi és on és, però no goso temptar la sort enmig de la mitja boira. Em rendeixo quan el Grup ens atrapa. I apareix un GPS que confirma que el refugi és on jo dic.

Recupero la moral i la confiança que no hauria d'haver perdut. Ara que sé on sóc i on vaig em poso a obrir traça. Som vint individus navegant entre la foscor i per pales inclinades de neu pols sobre una base dura. Trobem traces de baixada que alguns proposen de seguir cap amunt. Em costa convèncer-los que no és la millor manera.

Amb llargues ziga-zagues guanyem els darrers metres fins arribar a l'altura de la soterrada pista estiuenca per on hi pugen els taxistes. Per fi veiem el Refugi d'Amitges 2380m, mig colgat en un increïble tou de neu. Són les 7 del vespre, de la nit, negra nit. El Grup s'ha tornat a estirar, massa. Deixo la motxilla i els esquís i surto amb el frontal a animar els que van arribant.


Al refugi hi trobo vells amics i coneguts, amb qui comento l'epopeia. M'informen que a l'exterior estem a -17,6ºC amb una sensació tèrmica de -28ºC. Ja deia jo que feia fred...

Els últims arriben passades les vuit, quan ja fa estona que endrapem el sopar. Seria bo, amb el pap ple, reflexionar sobre tot el que s'ha fet malament en aquesta sortida, però no sóc jo el més indicat. Els dos que s'havien esfumat, són al Mallafré.

L'endemà es compleixen les previsions canviants del MeteoCat i no les del Mountain Forecasts. Així, la boira, la neu, el fred i el vent només conviden a tocar el dos al més aviat possible. Jo, baixo amb els col·legues esquiadors per una excel·lent neu pols, jugant amb els arbres allà on el bosc ho permet. Després, seguim la pista i la carretera, fins que l'asfalt ens frena en sec.

A cal "Juquim" fem una cervesa. Els col·legues se'n van a dinar a Montardit i jo me'n torno als Bombers, a esperar els companys raquetistes que han baixat caminant. Arriben quasi tres hores després.

A Espot busquem un lloc on es pot fer un plat combinat o un entrepà. A cal "Juquim" no es pot, és ple.


23 i 24 de febrer, 2013

Refugi d'Amitges

Andrés, Jordi, Jordi, Laura, Loli, Maria, Montse, Montse, Núria, Pep, Regina, Toni, Sergio, Xavi, Ramon. (i me'n falta un...)

Amics i coneguts esquiadors: Andrea, Anna, Enric, Jordi, Oriol, Salvany.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Amitges23I240213
https://plus.google.com/photos/100884935041167203633/albums/5849076149558133825?authkey=CMmg0paW3urZJQ
https://picasaweb.google.com/tonipard/20130223I24RefugiAmitges?authuser=0&feat=directlink
.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Algú té dues hores de sobra...??

Ras i curt, sortim de l'estació de Formiguera 1740m a les onze del quasi migdia per anar cap al Mortiers. A mi ja em semblablabla...

Un dissabte esplendorós ens reserva els darrers aparcaments en l'atapeïda estació d'esquí, punt de partida cap a Camporrells. A Puigcerdà ens hem entretingut més del compte amb l'esmorzar i en saludar vells amics.

Posar en dansa nou persones per a fer esquí de muntanya (i raquetes) no és una tasca fàcil. Que si les botes, que si les pells, que si l'ARVA... ARVA?? pregunta un; per a què l'ARVA? No tinc resposta...


Enfilem cap al Serrat de la Calmasella per les pistes d'aquesta menuda estació del Capcir. La calor ens acompanya i aviat ens convida a treure'ns roba, ep, la justa. Salvat el desnivell més rost, planegem amb tendència a l'alça per la part baixa de la Serra de Mauri, fins que superem el segon telecadira i ens allunyem dels ginys mecànics que malmeten la muntanya.


El vent ha despullat de neu la part més alta de la Serra de Mauri 2428m, però encara ens podem estalviar treure'ns els esquís tot cercant els millors passos. Encara pensàvem en el Mortiers quan vam decidir baixar amb pells, per una excel·lent neu pols, fins el Refugi de Camporrells 2240m.


Quan hi arribem el trobem obert. Oberta la trinxera a la neu que el colga parcialment, hi entrem a fer un mos i una cervesa, després de triar entre això o anar cap al cim i tornar tard a Formiguera. Anem dues hores endarrerits i prioritzem gaudir de l'indret i tornar-hi un altre dia amb temps per a romandre-hi tot el cap de setmana.


No sense recança i amb ganes de quedar-nos, ens acomiadem dels guardes i iniciem el camí de retorn. Pugem de nou al cim de la Serra de Mauri sense estalviar-nos cap esguard vers els Peric, Puig de la Portella Gran, Morters, Mortiers, Terrers...


Arribat el moment del descens, traiem, ara sí, les pells i ens disposem a gaudir de les magnífiques condicions que ens regala la muntanya. No deixem escapar ni un metre dels set-cents de baixada fins a l'estació i l'aparcament.


La Teresa i la Pilar ens obsequien amb coca i llonganissa de Campdevànol abans d'anar a Puigcerdà a fer unes claretes i unes olives. Un clàssic abans de tornar cap a casa.


16 de febrer, 2013

Serra de Mauri 2428m
Camporrells 2240m

Amparo, Carmen, Pilar G., Pedro, Roger, Teresa, Txell, Xavi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Camporrells160213
.

dimarts, 12 de febrer del 2013

obre la finestra

Un tercer cap de setmana sense sortir pel mal temps hagués estat causa de divorci. Divorci entre la méteo i jo, perquè estava disposat a sortir en qualsevol cas.

La carretera que va a Cap del Rec estava emblanquinada, però hi vam arribar bé sota una feble nevada. Força gent al refugi, encara que la seva amplitud garantia comoditat i el seu personal la cordialitat; ambdós elements s'agraeixen en aquests allotjaments col·lectius.

Tots confiem en que es compleixi la previsió de bon temps per a l'endemà al matí.


Esmorzem guaitant per la finestra els quatre flocs que encara cauen. Mentre suquem els croissants al cafè amb llet, es va obrint la finestra, la del bon temps, la que tots esperem...


Sortim de Cap del Rec 1960m pel camí del bosc seguint la traça de raquetes que uns francesos reobren sobre la que ahir van fer uns esqui-alpinistes. Arribem al Refugi del Pradell 2115m. I seguim la traça fins que cacem els raquetistes al Pla de les Someres, on ara obren netament el camí. Ni rastre de la traça d'ahir.


Entre un altre xicot i jo, anem fent un solc de nova factura, cap al Nord. Ara, desprotegits del vent en sortir del bosc, es nota més la fredor i no està de més abrigar-se. De passada fem un glop.


No recordo els anys que feia que no veia la Cerdanya tan blanca. I més encara, que no em posava els esquís en aquesta zona. Amb el risc d'allaus a nivell 3, la Tossa Plana és una opció raonablement segura i la qualitat de la neu, garantia d'una bona esquiada.


El Pedro m'atrapa quan manquen 130 metres fins el cim. Em dóna un relleu. Aquest darrer tram l'obrim entre tres.

Els darrers metres a tocar del cim estan ventats, igual que el vessant andorrà. La tramuntana ha fet de les seves. Fot un fred que pela a la Tossa Plana de Lles 2916m. Fa mandra entretenir-se amb la càmera i només faig fotos del cim, mentre espero que arribi el Pedro, que no sé on s'ha fotut.


Quan ja em tremolen les pestanyes decideixo tirar avall, just en el moment en què apareix. Després d'uns quants improperis, l'espero que trepitgi el punt més alt i, encabat que tregui les pells i s'ajusti les botes (mentre la Sagrada Família creix a un ritme vertiginós), iniciem el descens per una neu impagable que ens arrebossa fins el genolls.


A mig descens retrobem l'Amparo, que s'ho ha pres amb calma i gaudi. Ens "dóna" permís per a que no l'esperem en el descens. Mil gràcies, Amparo. Acabem fent eslàlom pel bosc per arribar al Pradell.


Per la pista gran i agafant el trencant de la petita, amb alguna remadeta, fem cap a Cap del Rec, ara ben ple de gent que hi ha pujat a aprofitar llurs bones condicions.

Mentre lentament la finestra es va tancant, aprofitem per a dinar al refugi. Ben menjats i ben esquiats, la caravana de la tornada -del Túnel fins a Berga- és una anècdota.


9 i 10 de febrer, 2013

Tossa Plana de Lles 2916m

Amparo, Pedro, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/TossaPlana100213
.