Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimecres, 17 de desembre del 2014

A què collons juga ERC ??

Per no repetir allò que tothom ja sap, posaré com a punt de partida el 9N.

Els catalans vam sortir al carrer per sisena vegada en cinc anys, augmentant en nombre d'assistents de forma geomètrica,  i aquest 9N 2.344.828 persones van votar el, finalment anomenat, Procés Participatiu. Això, malgrat l'actitud colonial i antidemocràtica de l'Estat Espanyol.

Arribats aquí, el 25N el President Mas va explicar en una conferència el camí que vol seguir i que es resumeix en una Llista Única i unitària en què els partits renuncien a la seva identitat per posar el país per davant, per presentar-se a unes eleccions plebiscitàries.

La proposta d'en Mas em sembla astuta i intel·ligent. I interpreto, per les opinions que puc llegir als mitjans, que té el suport de la majoria de la societat civil sobiranista. Dels anònims i també de l'ANC, d'OMNIUM i de l'AMI.

Així les coses, hom espera que els partits hi posin de la seva part.

Amb el suport de Convergència, per raons òbvies, i la predisposició d'Unió, les contradiccions d'ICV pixant fora de test no vénen de nou. La CUP es manté en un discret marge

La notícia es produeix per la posició d'ERC. Els abanderats de l'independentisme. L'Oriol Junqueras fa una conferència on explica l'inexplicable. Pitjor encara, allò inintel·ligible.

Ningú no entén -tampoc algun sector d'ERC- a què juga el Junqueras. Bé, de fet ho entén tothom. El que no s'entén és que en Junqueras i ERC posin per davant del país els interessos de partit.

Una llista unitària, en unes eleccions plebiscitàries, amb l'aplicació de la Llei d'Hont, afavoreix un resultat d'àmplia majoria a favor de la Independència. I en conseqüència, una millor lectura de la voluntat dels catalans des de l'exterior. Vull dir des d'Europa. Espanya, amb una forta miopia democràtica, no llegeix res, ni amb binocles.

Per què, doncs, Junqueras trenca el consens en el moment més compromès del Procés?? Què hi guanyen ell i ERC?? Tant com ha costat arribar fins aquí, ara els egos dels de sempre ho llençaran tot per la borda??

És trist veure aquestes actituds d'aquells que s'omplen la boca d'independentisme i de proclamacions unilaterals. S'han escaquejat de rebre totes les hòsties que s'ha emportat en Mas i ara, que és el moment de donar la cara, es despengen amb fal·laces teories i trenquen la Unitat en contra de l'opinió majoritària de la societat.

Jo, ras i curt, n'estic fins els collons d'ERC. Ja van quedar retratats amb la votació de l'Estatut. Mai no han tingut capacitat de lideratge i ensopeguen una vegada i una altra, volgudament o no, amb la mateixa pedra: el Compromís.

Ahir vaig llegir que ERC pressiona l'ANC perquè no doni suport a la llista única. Era el que em faltava per sentir.

No em puc ni imaginar que el Procés se'n vagi en orris per l'actitud d'en Junqueras i ERC.

Ara mateix, penso -i no sóc l'únic- que si no hi ha llista única no aniré a votar; hi ha més gent que pensa així, suposo que fruit de l'emprenyament. Com suposo que, arribat el moment, sí que hi aniré. Però el que tinc clar és que MAI MÉS TORNARÉ A VOTAR ERC. ABANS NO VOTARÉ.  I això no és un rampell.
.

dissabte, 8 de novembre del 2014

dilluns, 28 de juliol del 2014

El circ de la muntanya

Que la muntanya s'està convertint en un circ o, potser, en un parc temàtic, és una realitat inqüestionable; cada cop hi ha més curses, raids, ultraraids, quilòmetres verticals i no sé quantes tonteries més.

D'entrada, aclarir que per a mi la muntanya és una activitat, una filosofia de vida, mai una competició. I això ho dic tot i haver participat en curses d'esquí de muntanya en una època determinada. Era l'època en què hi anàvem a passar-ho bé, a "picar-nos" amb els companys de cursa i a fer descensos com si ens hi anés la medalla d'or olímpica i després dinar tots plegats mentre en comentàvem els detalls.

Aviat, però, van començar a aparèixer equips "pseudoprofessionals" i les organitzacions van començar a escurçar els horaris de tall, deixant fora de les curses aquells qui anàvem, només, a gaudir-ne.

Van canviar els criteris i les curses d'equip van ser substituïdes per les individuals, quelcom absolutament contradictori en el món de la muntanya, mirall de la companyonia i la solidaritat entre alpinistes. El mirall, però, es va anar entelant.

I va aparèixer el Kilian Jornet i el mirall es va trencar.

Ara, tothom es pensa que per anar a la muntanya n'hi ha prou amb posar-se unes vambes i córrer molt. I si hi ha cap problema ja vindrá l'Organització de la cursa a treure'ns les castanyes del foc. I si no, trucarem al 112 i que vinguin els Bombers.

Al mateix Jornet el van haver de treure de l'Aiguille du Midi, als Alps.

No entenc aquesta dèria per organitzar curses i més curses, carregant-se els valors de la muntanya, si és que en quedaven gaires, i convertint-la en pistes de competició.

Crec que s'hauria de fer més pedagogia sobre la muntanya, els seus valors i, sobretot, els seus riscos. I explicar que quan truquem al 112 estem posant en marxa un engranatge molt car en diners i d'un valor incalculable en la vida del personal de socors.

Però, esclar, això no ven ni cinc. Els mitjans només parlen de la muntanya quan hi ha morts o quan el Jornet polvoritza un rècord. I alguns dels qui viuen de la muntanya s'apunten al que calgui per treure'n profit.

Per part meva, només em queda allunyar-me tant com pugui d'aquest tipus de món exclusivament competitiu. I mirar el calendari de curses abans d'anar a la muntanya, per no haver de coincidir amb aquest circ mediàtic i poder, així, gaudir de la muntanya tal i com l'he coneguda sempre, des de ben menut.
.

diumenge, 2 de març del 2014

Travessa dels Tres Colls de Núria

Breu relat d'un magnífic recorregut per les Valls de Núria i les seves veïnes Nord-Catalanes. (Sempre que algú diu "seré breu", s'enrotlla com una persiana).

Arribem a Núria 1970m amb el Cremallera de les 08:30 de Ribes. Quan acabem d'equipar-nos i ens posem en marxa, ja són 3/4 de 10 del matí. Un matí esplèndidament assolellat i curull de neu pertot, llevat d'alguna carena pelada, ens acull i ens convida a gaudir de la bellesa d'aquestes muntanyes.


Així, doncs, ens encarem cap a la Vall de Finestrelles seguint la traça de gent més matinera que nosaltres. Arrecerats del vent, la calor es deixa notar mentre pugem cap al collet del Roc de la Maula 2391m. Un curt tram herbei ens fa treure els esquís per passar-lo.


Zigzaguegem cap a la carena i el Pic de Finestrelles 2832m on, ara sí, el vent es deixa notar i no ens fa gaire gràcia romandre-hi més estona de la necessària; el fred és ben viu.


Canviem de vessant cap al Nord en el primer descens del dia. Una neu enamoradissa ens obsequia una esquiada que fa goig. Malgrat la neu, no volem perdre més cota de la necessària i fem un flanqueig ben ajustat cap la Coma d'Eina 2400m.


Ens desabillem de baixada i ens arromanguem per a la segona pujada. Anem compartint itinerari amb dos grups més, de tres i dues persones. Els obridors de traça no els veiem ni l'ombra, però els estem molt agraïts.


Anem fent cap al Coll de Torre d'Eina 2671m, punt clau de la Travessa, ja que cal decidir si continuem o anem a cercar el camí de retorn. Les condicions meteorològiques conviden a seguir i les físiques no ens fan desistir. El grup de tres plega, un dels seus no es troba bé. El grup de dos decideix completar la ruta i ens fusionem amb ells. Ara en som set.


Comencem a mirar l'hora, el darrer Cremallera surt a 2/4 de 7 del vespre. Encara, però, no anem contrarellotge.

La Coma de l'Infern no té una neu tan de gaudi com la primera baixada, però procurem traure'n profit buscant la de millor orientació. Baixem i baixem, a donar la volta a l'Agulla de l'Hereuet, mentre la Torre d'Eina ens vigila de prop. Lloc màgic.


Som a la Cota 2258m. Aquí encetem la darrera pujada, la de la tornada, cap al Coll d'en Bernat 2618m. Sembla més llarg que no és i el seu recorregut és preciós. Hi arribem que el Sol ja ha tocat el dos. Tornem a mirar el rellotge, encara anem "on time".


Per afrontar el flanqueig cap al Coll de NouFonts, ens posem les ganivetes per salvar la darrera pujadeta fins la cota 2686 i fer aquest flanqueig, amb la neu majoritàriament profunda, on ens cal esmerçar més temps del previst.


Atansem el Coll de NouFonts 2654m a les 17:40. Un dels nostres s'ha quedat enrere, sense avisar, i no acaba d'espavilar. Impermeable als nostres crits, veiem que, ara sí, el rellotge ens estreny. Decidim que tothom avall i jo l'espero; sembla que ja es mou.

Quan arriba al Coll són prop de les sis. Un problema a les fixacions ha provocat l'aturada. L'ajudo a plegar pells i ganivetes mentre s'ajusta l'equip per a la darrera baixada.

Iniciem un descens vertiginós, ara sí, contrarellotge. Un altre problema tècnic atura un del grup de dos; hi posem remei i seguim baixant. Són les sis en punt. Ja podem començar a relaxar-nos, ara tenim clar que arribarem a temps a Núria.

A 1/4 de 7 ens traiem els esquís i afluixem les botes. Entrem a l'estació del Cremallera de Núria.

Hem realitzat una meravellosa travessa, amb condicions difícilment millorables i en impagable companyia.


22 de febrer, 2014

Travessa dels Tres Colls de Núria

Carmen, David, Pedro, Txell, Ramon.


http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6199455
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/TresCollsDeNuria220214
.

divendres, 21 de febrer del 2014

Tancant la trilogia

Si prenem el Massís del Pedraforca com a punt de referència, i els pobles de Saldes i Gósol com a centre geogràfic compartit, podem triangular amb la Serra d'Ensija i la Serra del Verd i tindrem tres boniques i variades ascensions amb esquís.


Avui tanco la trilogia, iniciada el proppassat 25 de gener, amb la Serra d'Ensija.

El diumenge passat em crec la previsió meteorològica i em quedo a casa. Bé, a casa no, perquè me'n vaig a treballar a canvi de no fer-ho aquest dijous. I faig un bon ple, perquè el diumenge fa força mal temps i el dijous ha estat perfecte.

Aprofitant la seva disponibilitat, quedo amb en DaniMa, amb qui feia unes quantes temporades que no coincidia. De camí a Saldes ens anem posant al dia.

Després d'esmorzar al Forn El Roure, fem via cap a Gósol i seguim el joc de pistes cap a l'ermita de Sta. Margarida. Deixem el seu trencant a mà dreta i en el proper revolt a dretes, nosaltres seguim recte avall fins a sota del tallafocs de la línia elèctrica, on hi aparquem al costat del Torrent dels Reguerons 1569m.


Amb neu des del mateix cotxe, seguim la pista forestal durant uns 3,5km mentre el Pedraforca ens vigila des de la seva cara oculta. Anem passant torrents fins que trobem el Torrent Fosc 1800m, més ample que els anteriors i per on va el camí d'estiu.


Comencem a pujar-lo i en un canvi d'orientació se'ns comencen a fer uns pans de neu impressionants que no podem netejar i ens impossibiliten fer ziga-zagues. Enfilem amb tiralínies pel fons del torrent excavant un solc que ens fa suar de valent.


Quan ja veiem la sortida, el pendent es redreça i no podem pujar ni amb les alces llargues; com que tampoc no podem escapolir-nos en diagonal, acabem traient-nos els esquís i fent els darrers metres a peu.


A la Collada dels Belitres 2155m netegem, per fi, tota la fornada que duem enganxada a la sola dels esquís i  ja podem lliscar alegrement cap al Cap del Verd 2282m (2304m al GPS).


Hi romanem una bona estona, aprofitant les favorables condicions atmosfèriques i panoràmiques i fent una bona ullada a les muntanyes que ens envolten i les que hi ha més enllà de lluny...


I arriba el moment del descens per una bona neu, amb alguna taca de pols sahariana, què millora d'allò més quan ens deixem anar pel Torrent Fosc en una alegre dansa entre els arbres.

Novament a la pista, llisquem avall amb pas de patinador allà on la gravetat no té prou força per llançar-nos-hi.


20 de febrer, 2014

Cap del Verd 2282m

DaniMa, Ramon.


http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6181511
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/CapDelVerd200214
http://zaxmotorrader.blogspot.com/2014/02/20-2-2014-cap-del-verd-2288mts.html
.

dilluns, 17 de febrer del 2014

Passant comptes pendents

Les darreres i diverses cròniques del Pedraforca -i en particular la de l'amic Dani- m'empenyen a no deixar passar més temps sense temptar-ne l'ascensió, abans no canviïn les condicions.

Ja no sé quants caps de setmana portem amb un o els dos dies de mal temps. Aquest no n'és l'excepció, però sembla que el dissabte s'aguantarà; si més no provarem sort.

Abans de posar-nos-hi anem a "descobrir" el Forn de Saldes, en tenim bones referències i a ciència certa que no és debades. Dolç i salat, llaminer i bé de preu. I amb bon tracte, fins i tot amb el local ple.


Així doncs, amb el paladar eixerit anem cap a la Zona de Barbacoes 1430m de la carretera del Refugi Estasen. Aquí comença el Camí de la Tartera, que farem amb els esquís a l'esquena en gairebé tot el seu recorregut. Pecant d'optimisme, ens posem els esquís a la cota 1737m per alleugerir l'esquena al més aviat possible. De pujada, la poca base no és un problema.


Com és d'esperar, no som els únics que apostem per la quasi exòtica possibilitat de fer el Pedra amb esquís. I no fem via amb gaire diferència horària; així, anem pujant tots plegats però prou distants per a no molestar-nos. En agradable companyia, vaja...


Passada l'estretor de la rosta canal que s'enfila pel costat esquerre -pujant-, entrem a l'amplitud de la tartera, sense rastre de cap pedra i amb diverses ziga-zagues ens plantem a l'Enforcadura 2359m on ens espera un fortíssim vent que convida a fugir-ne, amunt o avall.


Amb la Txell ens hem distanciat del Pedro i l'Amparo. Davant la impossibilitat d'esperar-los, decidim continuar l'ascensió. La majoria de la gent gira cua a l'Enforcadura. Donem l'encàrrec a un d'aquests grups que avisin els companys que som amunt.


Deixem els esquís ben clavats al bell mig del coll i anem a cercar el camí que s'enfila per la ruta normal, amb neu traçada pels pocs que ens precedeixen. La roca que ens envolta ens protegeix de les ventades i fa més còmoda la pujada; amb els bastons n'hi ha prou, no cal grampons.


Després d'un esgarrifós esguard cap a l'estimball de la Cara Nord, atansem el cim del Pedraforca, al Pollegó Superior 2510m. L'únic grup que hi trobem encara té temps de fer-nos la foto de cim, abans no marxen. Els núvols ens envolten pel Cadí, la Serra d'Ensija i la Serra del Verd, però no s'atreveixen amb el massís del Pedra.


Baixem sense més problemes quan, a punt d'arribar a l'Enforcadura, trobem el Pedro; l'Amparo ho ha deixat córrer més avall. La Txell s'aixopluga en un còmode racó, a mig recer del vent i jo acompanyo el Pedro fins el cim.

El 7 de febrer del 2009 vaig fer un intent al Pedra i em vaig quedar a l'Enforcadura per anar massa tard; amb el Pedro, puc acomplir la part pendent d'aquella ascensió. Gràcies, Pedra.


Ens retrobem amb la Txell que ja treu el nas, avorrida d'esperar-nos. Fem mans i mànigues per posar-nos els esquís en una intensa lluita amb les forces eòliques i fotem el camp tan bon punt estem abillats. En perdre altura ens escapolim del vent.


La neu no és per fer-ne festes, però, sense lluir estil, anem fent pendent avall. El dubte és a la canal, però els qui han passat abans ens han deixat el terreny a punt. Cadascú amb la seva tècnica, la baixem millor que no ens pensem.


Ja només ens queda arribar a l'entrada del bosc, on ens traiem els esquís i els carreguem a la motxilla. Xino-xano anem a retrobar l'Amparo, que ens espera pacientment per anar a fer un mos al Forn de Saldes. Una bona excusa per a tastar i comprar noves llaminadures.


15 de febrer, 2014

Pedraforca 2510m

Amparo, Pedro, Txell, Ramon.


http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6147559
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Pedraforca150214
.

dilluns, 3 de febrer del 2014

Els senyals de la Muntanya

Sempre em sorprèn que els alpinistes, que se suposa que estimen la muntanya, utilitzin els verbs "atacar" i "conquerir" per referir-se a assolir un cim, quan és la muntanya qui ho decideix.

Quan després d'un episodi de mal temps generalitzat, els profetes meteorològics et prometen el manà celestial, el problema és triar on anar a menjar-te'l.

No obstant, de vegades, quantes més opcions més costa fer la tria. I com que cadascú se'l vol cruspir d'una manera pròpia, i passa que no es pot repicar i anar a la processó, dóna la sensació que, al capdavall, aquell dia no toca. I al final, deixes que cadascú se'l mengi com vulgui, si és que se l'ha de menjar.

Jo, em menjo una botifarra de Calaf, èxit assegurat, a Ca l'Anna del Bruc. Torno enrere, a Collbató, per a emprendre una caminada ja coneguda i no per això menys interessant.

Collbató 410m - Camí Vell - trencall a St. Joan - St. Joan 1010m - Pla de les Taràntules - St. Jeroni  1237m - Pla dels Ocells - Monestir 715m - St. Miquel - cota 840 - Camí de les Bateries - Collbató.


2 de febrer de 2014

Un tomb per Montserrat

Ramon.
.

diumenge, 2 de febrer del 2014

per eliminació

El gat escaldat de l'aigua tèbia en fuig...

Per això, (després d'esperar a que sigui de dia per veure a les webcams la méteo de la zona i prendre una decisió) en arribar a Gósol i començar a pujar, amb el cotxe, la pista de Santa Magdalena i veure-hi la fangada que hi ha, no esperem a trobar gaire neu i girem cua abans no ens emmerdem massa.
El Pedraforca, amb la tartera ben nevada, compleix les condicions allavoses d'orientació Est.
Ens queda l'opció de la Serra d'Ensija; anem a veure què...


Per arribar a la Pleta de la Vila 1611m passem un primer tram de carretera nevat, que de bon matí deu d'estar glaçat. Curiosament, de la meitat en amunt l'asfalt està net. Què ha passat? O millor dit, la màquina ha volat els dos primers km i n'ha netejat els dos segons?

Deixem aquesta feina per al Professor D'Arbó.

Aquí hi ha neu i no hi ha allaus. Fem ple, doncs.


Esquís als peus, continuem per la pista del Coll de Pradell fins el trencall de la Font Freda, que prenem per endinsar-nos al bosc per un estret corriol que, quan arriba al Torrent de la Font d'Ensija, ens obliga a treure'ns els esquís per fer el curt tram de camí que segueix paral·lel al torrent.


Aviat en sortim cap al marge dret i ens tornem a calçar els esquís per anar fent amb comoditat. Seguim una traça matxucada per raquetes que ens va portant, sense esforç, cap a la sortida del bosc, ara ja molt esclarissat.

Albirem el Refugi d'Ensija 2161m i ens hi atansem, tot i estar tancat, a posar-hi un waypoint, abans d'enfilar-nos al darrer tram de la Serra d'Ensija, copat pel cim de la Gallina Pelada 2316m.



No hi romanem gaire al cim; el vent ens incomoda i quan aconseguim plegar les pells i fer quatre fotos, amb l'omnipresent Pedraforca, iniciem el descens. Les primeres neus són de difícil gestió, però tant com anem baixant anem trobant una millor qualitat del mantell nival que ens permet fruir fins a trobar, de nou, l'estretor del torrent.


Així, ens tornem a carregar els esquís a l'espatlla i baixem, ja, fins la pista, d'on tornem a esquiar cap al cotxe.

Tard hem començat i en proporció hem acabat, però, sens dubte, ha estat la millor tria del dia i de la zona.


25 de gener, 2013

Pic de la Gallina Pelada 2316m

Carmen, Ramon.


.

diumenge, 19 de gener del 2014

Gener primaveral

Just una setmana abans de la Setmana dels Barbuts hem d'anar a cercar la neu cap als 2000 metres. Per sota d'aquesta cota la cosa està magra.

Tot i l'escassa originalitat de la tria, les condicions de la muntanya ens empenyen a assegurar-nos el "tanto" cap a un vell conegut. I no som els únics; durant el recorregut anem trobant uns quants grups amb les mateixes intencions.


Com és d'esperar, no ens caldrà esforçar-nos en obrir traça. Tot just sortir del Pla de l'Orri 1860m i enfilar la Vall d'Arriu Malo, ja ens trobem el solc que esberla el mantell blanc. Diferents geometries guarneixen la ruta del Rosari, que no és cap penitència.


Ens sorprèn una calor inaudita per l'època que ens fa descamisar-nos. Amb aquest ambient primaveral anem avançant. Veiem per sota nostra l'Estanh de Bacivèr, glaçat. Girem cap al Nord i deixem la traça que es dirigeix cap al ventat Tuc del Rosari.


Fem drecera per damunt de la superfície sòlida del primer Estanh deth Rosari de Bacivèr i guanyem altura per endinsar-nos a la Coma deth Tuc de Vacivèr. Ara, la densitat d'esqui-alpinistes per metre quadrat ha crescut.



Atansem el Còth deth Clòt der Os i ja només en resta fer la darrera pujada fins el cim del Tuc de Vacivèr 2644m. Aquest Tuc té dos cims, un a tocar de l'altre; el més alt assenyalat amb una fita i el veí guarnit amb una creu, acaparador de les fotos de cim.

Mentre ens preparem per al descens, la pala va quedant lliure d'usuaris que ens precedeixen. Esperem una miqueta i la tenim tota per a nosaltres sols.



Ens hi llencem amb la confiança que transmet la compactació del mantell nival. Hi fruïm de ple i no deixem escapar ni un gir, abans d'anar a cercar la vall i tornar al Pla de l'Orri fent us de tots els recursos per no perdre altura i escaquejar-nos del tram de remada habitual. Ens surt bé, tot.


El diumenge hem d'esperar a que vingui la noia de l'apartament per a formalitzar-ne la sortida. Això ens fa perdre un temps preciós. Paral·lelament, hem decidit sortir de l'Aran per no repetir més cims i anem a mirar com està l'altre costat del Túnel de Vielha.


Com era d'esperar, Conangles té molt poca neu a les cotes baixes. Per aprofitar el temps que encara tenim, tirem pel dret cap a la Vall de Boí. Descartada la Vall de St. Martí, ens n'anem directes al Pla de Vaques 2020m. És migdia i si volem fer res només ens queda l'estació de Boí-Taüll.



Tan lluny com podem de la pista, anem pujant i afegint algun element d'emoció -una petita canal- abans d'arribar a la inevitable part alta de la pista, que voreja la carena fins al cim del Puig Falcó 2751m.

El descens, obviament, és amb molt bona neu...


10, 11 i 12 de gener, 2014

Tuc de Vacivèr 2644m
Puig Falcó 2751m.

Carmen, Jordi, Miru, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/AranBoi11I120114
.

divendres, 10 de gener del 2014

Reis, carbó i caramels

Després del fiasco del Castanesa, pel creuament inadequat de dues informacions diferents en l'inici, tot i descobrir un senzill refugi -Cabana d'Ardoners- en un preciós indret, la tropa necessitava recuperar la moral...

La nit anterior a la nit de Reis, la Val d'Aran es tenyeix de blanc en les seves cotes més baixes i la vigília de Reis es fa de dia amb l'avís que la treva s'acabarà al migdia.


No volem moure gaire el cotxe ni repetir llocs. Hi ha uns quants cims no gaire alts, a la Vall, als que s'hi accedeix per llargues pistes forestals. La neu impedeix passar-hi en cotxe i això afegeix hores sense més interès que treure el cap a cel obert.

Sortim de Betren 1010m amb els esquís a l'esquena i la falsa esperança de descarregar-los al més aviat possible. L'espessor del bosc ens amaga la crua realitat, que es tradueix en 400 metres de desnivell sense continuïtat de neu. Dues hores després ens podem posar els esquís.


En més d'un moment m'assalta la idea de girar cua, però ni per horari ni per alternatives sembla recomanable fer-ho. Així, doncs, en un ampli exercici de paciència, concentro la meva energia en sortir d'aquest parany.

Per fi s'acaba el bosc i arribem a la Cabana 1943 -número de l'any, no de l'altura, que és 1600m- que servirà per diferenciar les dues parts de l'ascensió. Finalitzada l'aproximació a la muntanya, ens disposem a iniciar l'ascensió del cim al mateix moment en què la méteo es disposa a donar per acabada la treva.


Amb la satisfacció de veure quasi el final, comencem a pujar per les antigues pistes de la Tuca durant 600 metres, gairebé en línia recta, fins el punt més alt. La boira, el vent i la neu arriben un pèl abans que nosaltres a Era Cauva 2219m. El Pedro ni s'atura i gira cua a l'instant, amb pells i tot. La Carmen i jo lluitem contra els elements per fotre el camp tan aviat com puguem.


Els primers metres del descens els fem a cegues, anant d'un pal de l'antic teleesquí al següent, enmig de la boira. Més avall ja se'ns obre el panorama i només ens enfrontem a una forta borrufada i una pesada neu en els darrers 100 metres abans de la Cabana, on ens aturem a fer un mos reparador.


Sota una intensa pluja, ens endinsem en el bosc fins que la neu s'acaba i, ara ja sabent el que ens espera, tornem a carregar els esquís a la motxilla. Ens ho prenem amb filosofia fins a Betren.

Els nervis dels més petits floreixen l'espera de la Nit de Reis, que s'allarga fins que no arriben.



El dia de Reis ens deixem d'experiments i anem a lo segur. Sortim, esquís als peus, on han de ser sempre, de la Borda Servat 1474m, a la Val d'Aiguamòg. Fem via per la pista, tranquil·lament, fins a trobar l'entrada a la Coma de Montanèr. Una traça ben fressada ens convida a endinsar-nos-hi.


El darrer tram s'enrosta fins a sortir del bosc, tot creuant la pista que ja va cap a Pruedo. Entrem al Pletiu de Salana a l'esguard del seu cim. La neu regelada brilla i ens reserva una crosta que no hem demanat a la carta als Reis.


Veiem un grup que fa el Tuc i comença a baixar. Ens creuem a cent metres del cim i no reconeixem la Lara, ni ella ens reconeix a nosaltres. Amagats rere les ulleres de sol, intercanviem anònimes salutacions cordials.

A la cota 2400 deixem els esquís; el terreny clapeja i no ens volem embolicar. Assolim el Tuc d'era Salana 2483m i gaudim d'un magnífic panorama a 360º. Només les Maladetes s'amaguen rere els núvols.


Recuperem els esquís i iniciem una davallada d'allò més diversa. La crosta no ens dispensa i ens fa la guitza una estona. Més avall s'ha transformat i recuperem la dignitat. La Coma presenta una neu fonda i pesada que tampoc no ens permet gaires filigranes.



Així arribem a la pista, on, ara sí, fruïm de la millor neu del dia en la tornada cap a la Borda Servat.

Mentre ens fotem la clareta reglamentària a l'Alberg de Salardú, per acompanyar el pernil, donem per acabat aquest llarg cap de setmana. Alhora, s'acaben les festes de Nadal i per fi tornarem a la normalitat.

Que tinguem tots un molt Bon Any //*//


4 al 6 de gener, 2014

Era Cauva 2219m
Tuc d'era Salana 2483m

Amparo, Carmen, Pedro, Ramon.


http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5913820
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5913830
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/AranReis2014
.