Mentre esperem que nevi com cal i les muntanyes s'emblanqueixin amb l'arribada de la Setmana dels Barbuts, els nostres polítics, i dic nostres perquè són els que tenim, han arribat, per fi, a un acord per desencallar el Procés.
Com diu la cançó, "ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí".
Es dóna la paradoxa que, al meu entendre i sentir, aquest temps que ha passat des del 9N fins el 14 de gener ens ha portat de l'excitació del moment a la relaxació del refredament. pel desencontre dels líders quant al com, quan i qui.
En aquest parell de mesos, els debats han canviat de tema i els tertulians han canviat les formes; sense perdre els origens, esclar. Els fatxes han deixat de dir-nos nazis -ja té collons, la cosa- i la Kemacho ens ha regalat les oïdes amb el seu silenci.
Ahir, però, després d'una llarga reunió, en Mas i en Junqueras, juntament amb els representants de la societat civil, van tancar un acord per a revifar el Procés. Immediatament, com un ressort, van saltar tots els automatismes i en un instant tots els protagonistes, actius i passius, van recuperar els seus papers i discursos.
Com que ja ens coneixem tots, no cal repetir els ets i els uts. Els gossos antidemocràctics ja han bordat com pitbulls assedegats de sang independentista. Tot l'arc parlamentari, com diuen a la tele, antiindepe ja ha posat el crit al cel i exclama el seu rebuig pel Procés i "preocupació" pels catalans.
A mi no m'acaba de fer el pes l'acord, però és el que és i el que permet tirar endavant. La reacció dels antiindepes em diu que no deu ser tan dolent. És més, si fa posar nerviosos a determinats individus, és que la cosa va bé.
Ara, des d'avui mateix, recuperem els discursos, insults i demagògies habituals. I així estarem fins el 27S, barrejant-hi les municipals i autonòmiques del maig.
No sé si esquiarem gaire, molt o gens. Però de ben segur que estarem distrets, molt distrets; alhora que avorrits.
Endavant les atxes //*//
.