Després del fiasco del Taillon, amb una méteo de puta pena i una neu de piolet i grampons, ens disposem a resoldre un assumpte que fa temps que ens cou.
Esperonats per una crònica de només fa dues
setmanes, en què encara no s'arriba en cotxe (per neu a la pista) al punt
d'inici de l'itinerari, i per treure'ns l'espineta de la temporada passada, en
què no ens va funcionar la logística, ens decidim a fer un nou intent al
Cotiella.
Dormim a l'Alberg de Sin, molt recomanable,
perquè a Saravillo (des d'on surt la pista de la Basa de la Mora), els
allotjaments que hi ha, són un cau de problemes.
Doncs bé, només dues setmanes després de la
crònica esmentada, nosaltres ja arribem en cotxe (per la pista de la Basa de la
Mora) al punt d'inici de l'ascensió: allà on hi ha un indicador a El
Monticiello i La Fuenfria, abans d'arribar al Refugi de Labasar
Així doncs, esquís a l'esquena. I durant una
bona estona. En aquestes dues setmanes, la fosa de neu ha estat espectacular.
És una altra muntanya. Si ho arribo a saber, no hi hagués anat, però com que ja
hi som, encarem l'objectiu " a verlas venir".
El resultat és que portegem els esquís una
hora, fins la cota 2135, per la ruta que amb neu és molt còmoda i que amb
pedres i pedrots, és tot un rosari.
Un cop els esquís als peus, anem fent via cap
a les Agulles de Labasar i la Collada de la Pala del Puerto, on hi arribem per
una bona traça.
Baixem al fons de la vall i, abans de tornar a
posar pells, aprofitem l'aturada per a ganyipar una mica. Coincidim amb uns
bascos que ja estan de tornada; que matiners !!
Aprofitem la seva traça per remuntar fins la
Colladeta de las Neiss, on hi arribem enmig de la boira. Ja no ens la treurem
de sobre. Així fem cap al cim, mirant a terra per seguir el camí sense veure on
anem.
S'acaba la pujada, senyal inequívoc que som al
cim del Cotiella. Les petjades, també, així ho indiquen. No es veu "un
pijo". Fotos testimonials i cap avall resseguint la traça de descens dels
bascos.
A la Colladeta de las Neiss recuperem la
visibilitat i podem gaudir molt més de l'esquiada.
El retorn al Collado de la Pala del Puerto es
converteix en un calvari. Les pells no s'enganxen de tan xopes com estan; la
neu, molt humida, no ens aguanta en el flanqueig i el Sol ens fa l'única visita
del dia en el pitjor lloc possible.
Esgotats els renecs, assolim el Collado. Nunca
mais !!
La resta del descens no presenta més
inconvenients que creuar algun pas pedregós i, un cop tornem a carregar els
esquís a la motxilla, baixar pel corriol del bosc, molt més còmode, a buscar la
pista que ens tornarà al cotxe.
Comencem a posar les motxilles al cotxe que
ressona el primer tro. En cinc minuts es desferma una forta tempesta de llamps,
trons i calamarsa. Ens ha anat d'un pèl.
