aymamípuntcat

ski-alpinisme indoor

2012-01-22T19:27:00.000+01:00

No hi ha cap crònica d'esquí de muntanya del Pirineu que no parli de neu escassa i molt dura i/o glaçada. Davant d'aquesta perspectiva, no sé si queden gaires alternatives, fora d'anar a buscar-se problemes i acabar com el rosari de l'Aurora.

Amb aquest panorama, opto per repetir, per enèssima vegada, un itinerari segur.

Sense necessitat de matinar gaire, i previ suficient desdejuni a Guardiola, fem cap a Masella. La muntanya presenta un aspecte desolador; només la neu artificial tenyeix de blanc amples franges de terreny, mentre la resta es mostra tan marró com el panorama d'aquest hivern.

Sense més preàmbuls, conduïm contra direcció pel voral dret de l'autopista blanca, plena d'incontrolats elements que llisquen anàrquicament com si fugissin d'un atac alienígena.

Ens avancen, vist i no vist, dos bòlids llargs i prims (parents d'en Bufa), enfundats en cridaneres granotes de competició. Tot just tenim temps de preguntar-los si la neu arriba al cim.

La neu artificial no proporciona la mateixa adherència a les pells de foca, es nota força en pendents forts amb acumulacions de neu. Inauditament, davant la impossibilitat de fer ziga-zagues per les pistes, ens cal posar ganivetes per progresar amb comoditat.

Quan arribem al Cap del Bosc (Coma Oriola) ens escapolim de la gentada per una pista tancada (Panoràmica) que fuig a la dreta i ens permet gaudir d'una certa tranquil·litat.

Arribem a la Tosa d'Alp 2535m i ens traiem els esquís ens els darres metres abans del refugi. Montserrat emergeix enmig de les boires i l'obaga enfosqueix la cara Nord del Pedra.

Un car cafè amb llet precedeix el descens pel camí per on hem vingut. El més perillós del descens, sense cap mena de dubte, han estat els snow-borders i pistaires que baixen a tota fava sense cap mena de criteri.

Sans i estalvis, repetim parada gastronòmica a Guardiola. Tenen uns plats combinats d'allò més temptadors.

21 de gener, 2012

Masella
Tosa d'Alp 2535m

Carmen, Ramon.

.

escalada 2.0

2012-01-15T20:41:00.003+01:00

Mentre esmorzem tranquil·lament a ca l'Anna (d'El Bruc), ens replantegem fer la via que havíem pensat. Potser avui no toca. Millor anem a aquella que parlàvem l'altre dia; però coi!! no tenim la ressenya...

Ep, un moment, cap problema: tenim la solució...

Trobem el que cerquem i cap allà que hi anem.

http://escalatroncs.wordpress.com/2009/04/20/granota-pique-longue-camping-montserrat/

Ens plantem a peu de via i comencem, mà a mà, la Pique Longue. Arribem a la R5 i temptegem el llarg de 6a. Després de diversos "saques", ho deixem estar; ens manca múscul i ganes de patir. Més, quan hi ha una alternativa per escaquejar-se d'aquest tram sense problemes.

La ressenya diu: L7(V) Anem caminant fins una agulla que ens queda just davant. Aquesta tirada és vertical, amb bones mans -seguint la tònica de tota la via- però els últims metres estan una mica descompostos...

Llegit això, donem per acabada l'escalada. La cordada que ens segueix, fan el mateix a la R4. Muntem el ràpel, en dos trams, i cap avall que fa baixada.

15 de gener, 2012

Montserrat
Monestir
Paret de La Granota
via Pique Longue (quasi)

Jordi, Ramon.

(no existeix testimoni gràfic d'aquesta sortida)

.

Pedagogia entretinguda

2012-01-13T00:24:00.000+01:00

Reis de glaç

2012-01-11T01:27:00.000+01:00

A l'Aran, als qui no són bons minyons, els Reis no els hi porten carbó. Els hi glacen la neu...

Després de les nevades, tardanes i escasses, va arribar l'anticicló i es va instal·lar al damunt del Pirineu aprofitant la millor oferta de vacances del Corte Inglés. "El veranito" que cantava el Georgie Dann el va seduir i va decidir que, amb creuer o sense, les muntanyes del Sud d'Europa eren un bon lloc per a romandre-hi per temps indefinit.

Així, la neu es va anar fonent de dia i glaçant de nit, convertint-se en una sòlida peça de color blanc, inalterable al pas dels esquís i a l'erosió de piolets i grampons.

Entrem a l'Aran per la Bonaigua, on hi bufa un vent que ha fet tancar els remuntadors d'aquesta zona. Ens ho rumiem un instant i decidim baixar a Beret.

Sense més aspiracions que no haver-nos de quedar dins del cotxe, pugem lleugerament cap al NW per amples pales seguint una traça ambigua que més amunt anirà desapareixent i barrejant-se amb els durs cristalls de neu.

A l'arribar al pla Tuc deth Miei 2250m un fortíssim vent ens dóna la benvinguda i fins grans de neu ens colpegen la cara. No dubtem ni un moment, pleguem les pells com podem i tirem avall sense albirar cap altra opció.

No ens ho hem guanyat, però anem a fer un dinar-berenar a Salardú abans de fer cap a l'Hostal Era Verneda de Casau.

És la nit de Reis i en Martí i en Pau esperen nerviosos l'arribada de ses Majestats. No haurà estat debades i la mitjanit farceix de joguines la sala d'estar de l'Hostal.

Les botes estan tan buides com les vam deixar al balcó. Ara que hi penso, no vam avisar que no seríem a casa.

La Borda de Servat, a Aiguamòg, és fins on es pot arribar amb cotxe. Amb esquís, seguim per la glaçada carretera que remunta la vall. La Coma de Montaner col·lecciona tots els tipus de neu que ens podem trobar i els agrumolla en una irregular superfície que, pensant en la tornada, ens fa donar mitja volta i practicar un descens en pèssimes condicions.

Amb més vent que el dia anterior, tampoc no podíem aspirar a gaire més que una passejada.

El dissabte se'ns presenta radiant. Ens acomiadem de la Maria i l'Ernest i tornem a la Bonaigua. Teníem pendent l'intent del Tuc dera Llança.

No podem pujar per fora de les pistes. Observem un grup que va cap a la Cigalera que pateix de valent per remuntar els primers pendents. Nosaltres ens ho prenem amb calma i circulem contra direcció per l'autopista blanca, plena d'elements que baixen esbojarrats a fer cua als remuntadors.

Des del final de la pista de la Llança, em calço les ganivetes i pujo fins la carena rumiant com m'ho faré per baixar. Una llengua de neu ventada m'alleugereix el primer tram i després esgarrapo el gel pensant que si caic no em trobaré cap obstacle.

Baixem per la pista del Muntanyó, molt més despoblada i més engrescadora. Això ha estat pseudoesquí de muntanya.

A Escaló, ens aturem a dinar a la fonda Castellarnau, on l'Eulàlia encara se'n recorda de quan amb el Cargol Team anàvem a la Cursa del Bassiero. Era en aquella època en què hi havia neu; us en recordeu?

5, 6 i 7 de gener, 2012

Tuc deth Miei, Coma de Montaner, "sots"Tuc dera Llança
Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/AranReis2012

.

BON NADAL

2011-12-24T21:25:00.003+01:00

Llocs per a gaudir

2011-12-23T20:21:00.000+01:00

Ara ve Nadal, matarem el gall, i a la tia Pepa, li darem un tall...

Aquestes vacances de Nadal, qui les tingui, poden ser una bona ocasió per a gaudir, a les nostres muntanyes, d'un parell d'establiments on allotjar-se i passar-hi uns dies en perfecta comunió amb la natura.

A l'Aran, al petit i tranquil poble de Casau, hi ha l'Hostal Era Verneda on la Maria i l'Ernest us faran sentir com a casa. Prou lluny i prou a prop de Vielha per a no sentir el seu brogit o per anar a fer-hi un tomb o a prendre una xocolata a Eth Brèç.

A la Cerdanya, quasi 1000 metres més alt que Casau, passat el poble de Lles, hi ha el refugi de Cap del Rec en què l'Adolf i la Montse tindran cura de la vostra estada i notareu que sou en un refugi diferent.

Amb el Cadí present a tothora en pantalla panoràmica, podeu fer ascensions pels cims que envolten el refugi i la seva àrea d'influència, fins els Estanys de la Pera. O, simplement, passejar pels seus boscos.

Doncs ja ho sabeu, si en teniu l'oportunitat, no la deixeu escapar.

Bones vacances.

.

Neva al Pirineu !!!!

2011-12-19T12:08:00.001+01:00

Amb els esquís amagats dins del cotxe, faig cap a Estana. Només hi vaig a fer el cafè amb els companys del CEG que han anat a tombar per allí.

Plegats, fem via a Cap del Rec. Una fina capa de neu enfarina la carretera i hi posa un pèl d'emoció als revolts.

Feia força temps que no hi pujava a Cap del Rec 1960m i, ves per on, hi trobo vells coneguts al càrrec del refugi. Després de les salutacions ens posem al dia.

La tranquil·litat dels refugis quan hi ha poca gent, és impagable. Si a sobre et tracten bé, és collonut.

No tinc intenció de treure els esquís del seu amagatall. Botes de caminar i paraneus, ben abrigats, ens endinsem al bosc per encetar l'ascensió de la Tossa Plana. La passejada fins el Refugi del Pradell discorre per un paisatge bucòlic d'arbres curulls de neu que ens protegeixen del vent del Nord.

Obrim traça per un mantell de neu molt irregular, amb importants acumulacions o clapes de herba a la part baixa i clapes de neu molt dura a la part alta.

El vent enforteix el fred i ens abriguem per a l'ocasió: tres capes, gorra, caputxa, guants i manyoples. Paciència i cap amunt. Quan vénen les ràfegues ens hem de girar d'esquena al vent i esperar que passin.

Sense aturar-nos per res més, arribem a la Tossa Plana de Lles 2916m on només hi romanem per trepitjar el cim i donar mitja volta. Ni foto de cim. Cames ajudeu-me cap avall que fa baixada.

Perdent metres, recuperem, de mica en mica, el confort i tornem a passejar amb tranquil·litat per tornar al refugi. Dinem i cap a casa.

17 i 18 de desembre, 2011

Tossa Plana de Lles 2916m
Maria, Xavi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/TossaPlana181211
https://picasaweb.google.com/113029430959211501160/201112TossaPlanaIPratDeCadi

.

Bon vent i... cava i torró

2011-12-19T11:19:00.000+01:00

Ja no vaig arribar a Ull de Ter; l'Albert em va trucar, el fortíssim vent hi feia impossible qualsevol activitat.

Ens vam trobar a St. Pau de Segúries després que ell i el Rafa se les veiessin per baixar des de l'aparcament de l'estació de Vallter, amb cadenes i esquivant els cotxes que s'atravessaven a la carretera.

Esquís i raquetes es van quedar al cotxe per una altra ocasió. Anem cap a Alpens. Cava i torró a la motxilla, passegem fins el Puig Cornador per a donar l'entrada a la temporada d'hivern del C.E.Rubí.

Ara, només hi falta la neu, que aquest any ve amb retard.

Doncs, Salut i muntanyes.

17 de desembre, 2011

Puig Cornador
Albert, Jordi, Jordi, Montse, Orland, Rafa, Rosa... (no recordo tots els noms), Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/PuigCornador171211

.

Estem arreglats...

2011-12-11T17:47:00.001+01:00

Mentre els polítics s'instal·len al luxe de la Conferència sobre el Canvi Climàtic a Durban, per no arribar a cap acord per salvar el medi ambient, el Pirineu presenta la seva pitjor imatge al començament de desembre.

Mai un pont de la puríssima i immaculada constitució espanyola havia negat la possibilitat d'estrenar la temporada d'esquí amb dignitat. Aquest any, però, la neu està de vaga. Potser és que el Govern li ha abaixat el sou...

Llegint les cròniques dels més agosarats, queda clar que l'opció més viable és el Pirineu Oriental. Ja ho veurem. Per a no trobar-hi massa gent, sortim de dilluns a divendres, evitant els caps de setmana.

Dia 5: Refresquem la tècnica fent unes baixades amb forfet de migdia a Vallter. La darrera pujada la fem amb les motxilles per baixar cap al Refugi d'Ull de Ter 2235m on amb prou feines arribem a la dotzena d'hostes. La cosa està més fotuda que no em pensava.

Dia 6: És difícil fugir de les clàssiques repeticions a la zona d'Ull de Ter. Triem a la baixa i anem a buscar el Coll de la Geganta 2611m per anar cap al Bacivers. La previsió de la méteo dóna vents de 60km/h.

El sol lluu al cel que les ventisques tenyeixen del blanc del polsim de la neu. En treure el nas al coll, el vent ens rep amb la mateixa força que arrossega els núvols i ens foragita sense contemplacions.

Esvaïts els dubtes, no ens estem per històries i ho deixem estar. No ha estat gaire reeixit l'inici de la temporada. Fotem el camp.

Dia 7: A La Tor de Querol, a l'Alta Cerdanya (Catalunya Nord), hi trobem allotjament al Village Club d'Yravals, ben situat respecte de Puigcerdà, per anar a sopar, i dels objectius muntanyencs susceptibles de ser abordats amb sanes intencions.

Dia 8: Quan arribem al Coll de Pimorèn 1920m tinc la impressió que haurem de marxar amb una mà al davant i una al darrere. Però la crònica del Xavif parla de la pista que s'enfila per la Coma d'en Garcia.

Ens hi endinsem amb el cotxe fins els 2140m en què comença la neu. Caminem cinc minuts i ens calcem els esquís. La neu presenta bones condicions. Compartim l'itinerari amb d'altres esquiadors àvids de neu.

Assolim la Portella de la Coma d'en Garcia 2534m i seguim fins el cim del Puig de Coma d'Or 2826m. Tornem per on hem vingut.

Dia 9: Descartem el Puigmal per no haver de traginar els esquís a l'esquena -20 minuts diuen-. Amb poques esperances enfilem cap a Andorra. El Pedrons no és cap excepció i la cota de neu s'eleva més enllà d'allò raonable per anar a cercar-la.

Pelegrinem pel Pas de la Casa i Grau Roig sense trobar-hi cap motivació engrescadora. Es confirmen les pitjors previsions. La neu és escassa i està molt alta.

Fugim d'Andorra i la bogeria que l'acompanya, amb neu o sense. El magnetisme d'aquest país sobre la massa consumidora, és tot un misteri per a mi. No em quedaré a esbrinar el per què.

5 al 9 de desembre, 2011

Ull de Ter.
Puig de Coma d'Or 2826m

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/UllDeTer5I61211
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/PicComaDOr081211

.

ensaïmada de sobrassada

2011-12-01T16:41:00.001+01:00

Des de les meves primeres visites a Mallorca, tenia interès per recórrer la Serra de Tramuntana. Per això, calia trobar el moment i disposar dels dies necessaris. Aplegats els dos primers assumptes, ens llancem a l' "aventura" a mans del tercer element: la méteo.

La travessia sencera ocupa vuit jornades que no farem. Ens fem la ruta a mida i, cercant la comoditat, reduïm la travessia a cinc dies, de refugi a refugi. D'Esporles a Pollença. És el tram senyalitzat i amb refugis oberts i guardats. I quan menys gent hi trobarem.

En aquest cas, el mot refugi és ben bé un eufemisme. Els refugis del Consell de Mallorca són establiments que ofereixen un confort i un servei que supera el que s'espera d'un refugi convencional. Per molts anys !!!!

Després de setmanes de no caure ni una gota i d'un diumenge més que calorós, el dilluns arriba una borrasca que obre l'aixeta i ens té tres dies condicionats.

Així doncs, sense pressa per començar a caminar, aprofito per passar-me per Fora Corda a comprar-me uns pantalons per fer la ruta, me'ls he deixat a casa...

Dilluns 21: A l'Estació Intermodal -Pl. Espanya- prenem el bus que ens deixarà a Deià i ja no hi caminarem des d'Esporles.

Refugi de Can Boi

Dimarts 22: Els núvols ens ofereixen una treva-trampa. Sortim cap a la Cala Deià i després seguim l'itinerari del GR221. Al cap d'una estona comença a ploure i ho farà de forma intermitent fins que arribem al refugi Muleta, a prop del Port de Sóller.

Far de Cap Gros

En tornar de fer-hi un tomb, trobem un grup d'illencs i madrilenys amb qui coincidirem la resta de les etapes.

Dimecres 23: Amb el tramvia de Sóller escurcem l'inici d'etapa per anar a Biniaraix. Abans d'arribar-hi, però, la pluja ens torna a fer la guitza. Busquem alternativa en el bus L354, sense sort amb els horaris. Entre quatre hores sota la pluja o 27,00€ de taxi, ens inclinem per la segona opció per anar a l'Embassament de Cúber i arribar al refugi Tossals Verds, ara plou, ara no plou...

Tramvia de Sóller

Aquí hi retrobem la parella "british".

Dijous 24: Es consolida el bon temps arribat ahir a la tarda i ens posem en marxa amb normalitat. Ja era hora. Pugem cap al Coll del Telègraf i ens ve a rebre la boira. És que té collons la cosa. Per no deixar passar l'oportunitat, pugem l'únic cim de la travessia: Puig d'en Galileu 1181m i iniciem la baixada cap al Santuari de Lluc i el refugi Son Amer.

Santuari de Lluc

Havent dinat, anem a sentir cantar "Els Blauets" a la Basílica del Santuari de Lluc.

Sopar de germanor amb el queda del grup illenc-madrileny i amb els "british". Demà darrera etapa.

Divendres 25: Igual que ocorre amb el GR20, la darrera etapa del GR221 no té cap lògica i és per dir que arribes fins a l'altre extrem de l'illa. Després d'una lleugera pujada cap al Coll Pelat i el Coll des Pedregaret, comencem la davallada final per pistes i carreteres. Arribats a la Ma-10 fem autostop fins a Pollença, donant per acabada la travessia a la plaça del poble.

Pollença

Posats a fer consideracions, llevat que la darrera etapa seria més elegant si acabés a LLuc, és un tipus de recorregut de baixa i mitja muntanya, amb terreny molt pedregós que rellisca molt quan està mullat. L'etapa més interessant és la pujada al Barranc de Biniaraix, que no vam poder fer per la pluja.

21 al 25 de novembre, 2011

Serra de Tramuntana. Mallorca
Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Tramuntana21251111

.

retorn als orígens

2011-11-11T01:01:00.001+01:00

Quan arribem a l'aparcament del Prat de Peiró, l'agent rural (o similar) que ens rep ens avisa que el llac de Sant Maurici l'han buidat per a fer-hi obres de manteniment i que el trobarem com era abans de construir-hi la presa, sembla que l'any 1954.

Així doncs, aquest lloc tan conegut ens ofereix un petit incentiu afegit a la seva bellesa natural.

Per no contribuir a l'escalfament del planeta, i per imperatiu legal, deixem el cotxe i prenem el camí de l'Isard, en el seu primer tram, artificial. En un passeig compartit amb visitants furtius fem via al refugi Mallafré 1930m, on l'Helena ja ens espera. L'estufa escaliva el seu petit habitacle, tot fent-lo acollidor. A mi és que m'agraden més els refugis "d'abans".

Per atapeir la tarda estirem les cames fins el Portarró d'Espot. En guanyar altura descobrim una petita part de la història d'aquest racó del Pirineu. Veiem com era el llac de Sant Maurici. També veiem els efectes de més de cinquanta anys d'embassament. Testimonis muts, els Encantats s'abillen amb les primeres neus de la temporada.

Mentre rumiem la resposta a la pregunta d'uns israelians, de com aconseguirem la independència, anem prenent posicions al dormitori i a les taules que ja no abandonarem fins haver sopat. Amb el canvi d'hora la sobretaula s'estira més enllà del reglament.

Uns quants cafès amb llet després de quarts de vuit sortim del refu camí del Subenuix. Repetim una petita part del camí d'ahir i prenem la seva desviació, a bastament indicada. Ens endinsem en la Vall de Subenuix, que transiciona de la terra a la neu per un infinit laberint de roca arrebossada.

Un rost blanc i tou ens mena al collet SE del Subenuix 2900m des d'on albirem, en primer terme, l'altre Pallars i algun dels seus llacs. Cinquanta metres de menys a més entretinguts ens situen a l'estret cim del Pic de Subenuix 2949m. Fem equilibris per a la foto de grup.

La baixada es desenvolupa sota una lleugera anarquia allà on el terreny ho permet. Més endavant preval l'ordre establert, tothom passa per l'adreçador del camí traçat. Una mica dispersos anem arribant al refugi. Recollim els estris que hi hem deixat i fem una cerveseta.

Tornem al cotxe. Ens aturarem a sopar a Tremp i enfilarem Comiols de tornada cap a casa, camí d'un merescut descans.

29 i 30 d'octubre, 2011
Pic de Subenuix 2949m

Albert, Àlex, Alfred, Consol, Enric, Ester, Josep, Josep Ma, Maria, Maribel, Mireia, Mònica, Núria, Ricard, Xavi, Ramon.

Fotos: Enric Ester Josep Mònica Xavi Ramon

.

breument i amb retard

2011-11-03T00:01:00.001+01:00

La darrera setmana de vacances vaig tornar al Pirineu aragonès.

Primer, al refugi de La Renclusa, del 25 al 28. I després, del 28 al 30, la Volta al Posets.

Aquesta va ser, breument descrita, l'activitat:

diumenge 25: BCN - La Renclusa
dilluns 26: intent a l'Agulla Schmitd Endell; faig el Pico del Medio 3346m i la Punta Astorg 3355m. No sé si faig el Madito...
dimarts 27: el tresmil dubtós, Torre Cordier 3052m

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Vac11Benasque_02250911

dimecres 28: La Renclusa - La Besurta. Enllaç en cotxe fins la vall d'Estós. Estós - Biadós
dijous 29: Biadós - Ángel Orús
divendres 30: Ángel Orús - Estós - BCN

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Subenuix29I301011

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, les vacances d'estiu ja fa un mes que s'han acabat...

.

no calen paraules

2011-10-23T19:18:00.000+02:00

three weeks ago

2011-10-12T01:11:00.002+02:00

Quan el juliol de l'any passat vam anar a fer la travessia dels Frondellas, a part de la nuvolada que se'ns acostava, vam topar amb la peculiar descripció de l'itinerari per part del Capdevila. No hase falta desir nada más.

L'opció encertada va ser rapelar per allà on el Capdevila baixa com la Heidi arrossegant la cadira de rodes de la Clara.

Ens va quedar pendent el Frondella SW i vam dir de tornar-hi, més endavant. Va ser el mes passat, per l'Aresta Robach.

Volíem evitar la feixuga pujada als llacs d'Arriel i per això vam anar a dormir al refugi Respomuso, per agafar, l'endemà, el camí dels llacs. Contrastem la informació trobada al Desnivel amb el guarda del refu i ens confirma la possibilitat d'accedir a la cresta des del vessant S.

Passem el contrafort Ledormeur i quan la vista ja no té impediments per albirar l'aresta, deixem el camí i ens dirigim per terreny pedregós i tarterós, cap a cercar la bretxa. N'hi ha dues de bretxes, triem la de l'esquerra i l'encertem.

Situats a l'Aresta Robach, ens equipem i iniciem el seu recorregut seguint més la intuïció que la ressenya, més aviat escassa. A l'ensamble, anem fent per trams aeris i descompostos, però sense dificultat tècnica.

Cavalquem per l'Aresta, amb bones condicions de méteo, tot i l'anunciat canvi de temps per a la tarda.

Amb els primers núvols, arribem al pas clau de l'aresta. Catalogat de IV per algun desaprenssiu, tenim informació que l'han hagut de passat amb estreps. Una placa força vertical i llisa amb una fissura, també vertical, a la seva dreta on s'hi pot posar un allien petit i una altra a l'esquerra on el Jordi hi posa un tasconet.

Amb l'únic parell de peus de gat que portem, el Jordi negocia amb èxit aquest pas que podem dir tranquil·lament, de V. Jo, amb les botes, haig de pujar a pols per les cordes. No hi ha manera que se m'arrapin.

Superat el pas maleït, continuem per l'aresta, més eixerits, a veure si arribem al cim abans que la nuvolada.

Passo un tram curt però especialment descompost, una pedrota se me'n va dels peus i ataca com un projectil esmicolat al Jordi; per sort sense punteria.

Ens desencordem per atansar caminant el cim del Frondella SW 3004m.

Però encara no hem acabat la feina. Ara hem de trobar la manera de fotre el camp d'aquí. Hi ha una "normal" descrita com a complicada. No volem complicacions i ens busquem la vida per rapelar pel vessant NW.

No ens costa gaire trobar un bon lloc per a instal·lar-hi les cordes, dos cordinos de 30 ens deixen a la base de la paret; però se'ns complica la vida en recuperar-les. Malgrat totes les precaucions, el nus es traba i no hi ha manera que les cordes baixin.

Intentem pujar per les cordes, autoassegurat amb el shunt, però la paret desploma una mica i ja només pensem en sortir d'aquí al més aviat possible. Ens queda molt per arribar a La Sarra. Renunciem. Les deixem lligades a la base. Qui necessiti rapelar, que ho faci, però que no se les emportin per la cara.

Després de l'infinit pedregam d'Arriel, arribem als llacs i prenem el camí, ja era hora. Just arribem al trencant de La Sarra, ens cau una bona tamborinada. Estàvem avisats.

Passada la tempesta, fem via cap a La Sarra, contents per l'aresta i amb un cert mal regust per haver-hi deixat les cordes. Fou un mal menor.

22 i 23 de setembre, 2011

Aresta Robach al Frondella SW 3004m

Jordi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/FrondellaSW22I230911

.

JA N'HI HA PROU !!!!

2011-10-06T20:02:00.000+02:00

Barcelona, 6 d’octubre de 2011

Ahir, el Govern va cedir a la pressió mediàtica i d’opinió pública i va afirmarque aquest any

cap Departament tindria lots de Nadal.

Aquesta va ser la resposta a la filtració –potser estratègicament estudiada- ala premsa de la

compra dels lots de Nadal per al personalactiu i jubilat d’FGC.

Es tracta d’una nova retallada, d’una nova agressió a les condicions laboralsdels treballadors

d’FGC, en un clar incompliment d’aquestes, bésigui per incompliment del Conveni Col·lectiu,

bé sigui per incompliment de beneficis socialsque s’apliquen des dels orígens d’aquesta

empresa.

Tot plegat, forma part de l’àmplia criminalització del sector públic per partdels mitjans de

comunicació i de la mediatitzada opiniópública.

Des del mes de juny del 2010, la plantilla d’FGC pateix una retallada del 5%del seu sou, en un

clar incompliment del seu Conveni Col·lectiu.Aquest any 2011 s’hi ha d’afegir la congelació del
sou. Ningú no ha alçat la veu per defensar lescondicions econòmiques d’aquests treballadors.
Al contrari.

Des de l’aplicació del mateix decret, la plantilla d’FGC s’ha anat reduint ambmotiu de la

prohibició de contractar nou personal,augmentant les càrregues de feina dels treballadors
actuals.

La situació de greuge comparatiu amb d’altres empreses del sector i d’altresàmbits, ens deixa

en una clara posició de desavantatge econòmici social davant d’aquestes altres empreses.
Renfe i TMB són massa potents per a quel’administració s’atreveixi a retallar-los les seves
condicions.

Amb tota aquesta situació de crisi global i particular, els treballadors d’FGCtrobem a faltar, per

part de la Direcció, una actitud decidida enquè defensi davant l’opinió pública la més que
provada professionalitat i dedicació dels seustreballadors, sotmesos a un esgotador i continu
linxament mediàtic.

Lluny d’aquesta mancança, la Direcció aprofita la conjuntura per collar en totel que pot els

seus Agents, en qualsevol de les novessituacions de negociació que es donen, incomplint
acords, escrits o no, en una actituddesconeguda i desconcertant de la Direcció, carregant-se
sense miraments la pau social, raonablementinstal·lada des dels temps a FGC.

El Govern ja “amenaça”, a través de la premsa, amb la retirada de la paga deNadal a tots els

empleats públics i amb una nova retallada delssous per situar-los al nivell de 2007. L’opinió
pública, en general, aplaudeix aquestesmesures amb una animadversió cap a l’empleat públic
que només s’entén des de pensaments retrògradsi d’enveja cap a condicions laborals
guanyades amb molts anys de lluita i també desacrifici.

A l’opinió pública els demanem que quan agafin el tren en cap de setmana, elsdies festius, el

Nadal o Cap d’any, per anar amb els seus amicsi familiars, facin l’exercici de pensar que en
aquelles estacions i en aquells trens hitreballen persones que no podran fer el mateix.

A la premsa, els demanem un tractament més objectiu i realista de la situaciódels treballadors

d’FGC, que eviti l’esmentat linxament sociald’aquests treballadors, pel sol fet de ser-ho d’una
empresa pública.

A la Direcció de l’Empresa, els demanem que defensi fermament allà on toqui la

professionalitat i les condicions laborals isocials pactades, i que per tant, canviï la seva actitud
cap als treballadors.

Finalment, deixar clar que els treballadors d’FGC sempre hem estat sensibles ales situacions

socials i econòmiques que es viuen, i enespecial, aquesta crisi salvatge que portem
arrossegant en els últims anys i per la qualcosa sempre hem actuat amb sentit comú davant
aquestes situacions.

PER LA DEFENSA DE LA DIGNITAT DELS TREBALLADORS D’FGC !!!!

cinc de deu amb folre (polar) i manilles

2011-09-24T21:52:00.001+02:00

Lluny de d'intentar emular la Colla Jove dels Xiquets de Valls, aquestes vacances de caire domèstic -per manca de pressupost- han estat enfocades amb l'objectiu d'anar assolint el major nombre possible dels tresmils que em falten.

Si comptem la darrera cota tresmilera afegida a la llista del Juan Buyse, la Torre Cordier, dels 213 cims de més de tres mil metres que hi ha al Pirineu, me'n falten quinze.

Amb aquesta idea preparo un itinerari consistent en diferents "camps base" des dels quals anar intentant aquestes ascensions.

Gavarnie. Refugi La Grange de Holle.

dilluns 5, Pic de Pimené 2801m

Primer dia d'activitat que ha de servir de presa de contacte amb la muntanya. Des de Gavarnie, aquest cim, excel·lent mirador de tots els pics de la zona, presenta un desnivell gens menyspreable: 1435 metres.

dimarts 6, Grand Tapou 3150m. Punta Sup. del Tapou 3132m. Punta Inf. del Tapou 3124m. Pic de Milieu 3130m

Amb el rodatge del dia anterior, emprenem la llarga i a estones pesada aproximació a la zona del Tapou. Una incompleta informació, tant del mapa com de la guia, no planteja la possibilitat d'un camí més directe, que no obstant existeix. El trobarem a la baixada.

Així doncs, voltem el Pic Rond i el Pic Pointu per arribar als Llacs de Montferrat. Encara faltarà un bon tros per arribar, pel terreny pedregós i incòmode que ens acompanyarà totes les vacances, al cim del Tapou, les seves Puntes i el Milieu.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Vac11Gavarnie040911

Bujaruelo. Refugi de Bujaruelo.

dijous 8 i divendres 9, intent a l'Ag. Inf. del Clot de la Hount

Per la llarga i infinita vall de l'Ara pugem a dormir a la Cabana Cerbillona. Tenim sort, no hi ha ningú. La insolació diürna atempera de forma agradable el seu interior i la nit és ben acollidora.

Deixem el camí del Puerto de los Mulos en un punt des d'on ens sembla que podrem accedir al Barranc de Vignemale. Ho fem per un terreny absolutament inòspit, però seguint la lògica arribem on volem.

Trobem les agulles del Clot de la Hount, però no la manera de pujar-hi. Després de mirar-ho del dret i del revés ho deixem estar.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Vac11Bujaruelo070911

Ordesa. Refugi de Góriz.

diumenge 11, pujada al refugi

El darrer dia en què puja el bus d'Ordesa aquesta temporada ens n'assabentem que no en tindrem per baixar. No ens deixen pujar el cotxe; ens diuen que truquem un taxi des d'un lloc on només hi ha cobertura Movistar i molt justet. És molt demanar que les coses es facin amb sentit comú?

El refu és ple de gom a gom, com ho estarà cada dia. No obstant això, la gent que el porta ho fa com cal.

dilluns 12, Punta de las Escaleras 3027m. Monte Perdido 3355m. intent al Dedo del Monte Perdido, Pitón SW del Cilindro 3194m

En fer la ruta de Las Escaleras, només som tres persones. La resta de la humanitat puja per la ruta normal. Quina tranquil·litat.

En la interpretació que faig del mapa de l'Alpina no sé veure l'enorme bretxa que separa l'aresta del Dedo. La desfaig per res. Baixant per l'Escupidera me n'adono de l'error. M'acosto a la Bretxa Oriental del Dedo i no ho acabo de veure clar. Ho deixo córrer, que no vull prendre mal.

Sense la motxilla, m'estiro fins el Pitón SW.

dimarts 13, Punta de las Olas 3022m. Espalda d'Esparrets 3077m

Una llarga excursió per arribar al llunyà Esparrets que ens obliga a evitar una pala de neu força inclinada per una tartera no menys perillosa. Per baixar trobem una alternativa més "còmoda".

Poc m'hi tornaran a trobar per allí.

dimecres 14, Bretxa de Roland 2807m

Volíem anar fins la Bretxa i tornar per la carena fent els cims, però una anunciada depressió els embolcalla en la boira. Ho deixem en una jornada de "promenade". Feia molts anys que no passava per la prohibida Gruta de Casteret i pel Paso de los Sarrios, perfectament equipat.

Tornem pels Llanos de Millaris, sense arribar-hi, molt més passejable.

La dutxa és d'aigua freda, però, un cop superat el tràngol, s'agraeix d'allò més.

dimecres 15, Senda de los Cazadores

La darrera nit a Góriz és una tortura. Els roncs d'un individu fan tremolar el refugi més que els martells pneumàtics dels treballadors de l'ampliació. Quan ja no puc més, m'agafo un parell de mantes i baixo al menjador. N'hi ha un parell que se m'han avançat.

Tornem a la Pradera d'Ordesa per la Faja de Pelay, sobrevolant la vall 600 metres per damunt. Des del refugi i mirador de Calcilarruego baixem a sac per un camí trencagenolls. Els qui el pugen suen la cansalada.

El tan sa com antic costum de l'autostop ens resol el problema de transport cap a Torla. Sort, perquè no teníem cobertura.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Vac11Ordesa110911

Benás. La Renclusa

dissabte 17, Tuca de Salbaguardia 2738m

Des de Benás ja es pot pujar en cotxe a La Besurta. Abans d'arribar-hi ja hi trobem el camí, còmode i ben traçat, que mena al Portillón de Benasque 2444m i segueix fins al Salbaguardia.

De tornada passem el Portillón per baixar a fer un mos al refugi francès de Vénasque.

diumenge 18, Refugi La Renclusa

Tranquil·la jornada d'aproximació a La Renclusa. Arribem a temps que l'Antonio ens faci uns boníssims ous ferrats amb patates. Sense paraules.

A la tarda veiem com neva. Tot queda ben tapat.

dilluns 19, intent Torre Cordier i cap a casa

Sortim per no quedar-nos al refugi. Neva, hi ha boira, fa fred i vent i no és dia per anar a fer crestes. Triem el tresmil més jove, només cal caminar. Quan arribem a la cota 2715 ja n'estem tips del mal temps i fem mitja volta.

Cap grup ha fet l'Aneto, els que més, han passat el Portilló Sup.

Després de rumiar-ho força estona, veient la cresta nevada i amb la previsió de fred per a l'endemà, donem per acabat aquest tram de les vacances.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Vac11Benasque170911

Al capdavall cinc "nous" tresmils. Molta sola gastada per la duresa de les condicions de la muntanya. I la ja sabuda constatació que, més enllà del Monte Perdido i l'Aneto, gairebé no hi ha vida.

del 4 al 19 de setembre, 2011

Carmen, Ramon.

.

Crestes sense pollastre

2011-09-01T17:28:00.002+02:00

Sort que érem els últims. Potser ens hagués tocat el rebre, però això ho contaré més tard.

El sopar del refugi Respomuso va ser tolerable, més que el de l'any passat quan vam anar als Frondellas, però no pas per tirar coets. Els de L'Ordal no devien tastar el del dia abans...

Aquest cop no hi havia mosquits i ens vam tapar amb la flassada per dormir. Però el que més ens va cridar l'atenció, va ser la manca de neu quasi absoluta. De fet, no calia grampons ni piolet.

Cresta de Costerillou

Amb tot això, ens acostem a sota l'Agulla d'Ussel per fer la Cresta de Costerillou. Abans de començar a pujar ens equipem, primer el casc, sobretot. Abillats com cal, inaugurem l'ascensió entrant per unes plaques inclinades cap a buscar unes terrassetes i després una canal-xemeneia que no cal arribar a trepitjar. Grimpem buscant el camí més fàcil i aviat arribem al cim de l'Agulla d'Ussel 3022m.

Pujant l'Agulla D'Ussel

Tot i el sol, un vent constant afavoreix que ens posem una segona capa; el polar 100 serà suficient. La visió de la cara Nord ens mostra una desoladora imatge del que en queda de la Glacera de les Neus. Aviat, els esquís de muntanya, seran un estri per guarnir l'habitació del material.

Inici de la Cresta

Refets de l'impacte, decidim encordar-nos per iniciar la cresta i progressar a l'ensamble mentre sigui possible. Tot i portar una ressenya -del Capdevila !!!!- anem seguint la lògica i ens en sortim més que bé. Només hem de recular en un lloc. Al tram que considerem més complex, ens posem els peus de gat. Jo aviat tinc un indescriptible desig de treure-me'ls. Quin mal...

Penjat sobre Les Neus

Sense saber-ho, per no llegir bé la ressenya, arribem a la Torre de Costerillou 3049m i sense parar esment munten el rapel per baixar a la bretxa i continuar la cresta. En recuperar la corda, es queda travada i per un instant se'ns complica la vida. El nus s'ha encallat i no podem pujar a treure'l. Si no ens en sortim l'haurem de tallar i seguir amb el que en quedi.

Ràpel de la Torre Costerillou

Per l'aresta que hem de seguir m'enfilo amb la corda lligada per mirar d'estirar-la horitzontalment. De primer no me'n surto, però després d'un moment de desesperació, sobtadament, cedeix i ens escapolim, sense saber-ho, de posteriors embulls.

Abans de desencordar-nos, però, encara tindrem un altre envitricoll amb la corda. Des del refugi se senten els meus crits adreçats al Jordi per a que la recuperi. Res a fer, al final surto a pèl i desentortolligo l'embolic. És el darrer tram encordats.

Balaitús

Uns bascos ens informen que la Torre de Costerillou ja l'hem passat. Ara ho entenem tot. Ens alliberem dels lligams i seguim caminant fins el Balaitús 3144m. Hi descansem una estona, ben sols. Tothom ja ha marxat del cim. Encara no sabem la sort que hem tingut.

La manca de neu fa que la canal de la Bretxa Latour estigui despullada i ens mostri les seves misèries. Haurem de fer quatre ràpels; si no haguéssim pogut recuperar les cordes al ràpel del Costerillou, potser hauríem tingut problemes per sortir-ne.

Canal de la bretxa Latour

En ser els últims ningú no ens llança pedres, però només de moure les cordes al rapelar, nosaltres mateixos ens les fotem per barret. La darrera, important, no ens caça perquè no tocava. Quina paranoia... Sort que érem els últims.

Al refugi ens hi aturem un quart, a fer un mos i avisar que baixarem tard. A La Sarra, ens espera la Miru, hi arribem amb la llum dels frontals.

27 i 28 d'agost, 2011

Cresta de Costerillou
Agulla d'Ussel 3022m
Torre de Costerillou 3049m
Balaitús 3144m

Jordi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/CosterillouMegamix27I28082011

.

per la Sierra de Gredos أبو عامر محمد بن أبي عامر ابن عبد الله المعافري

2011-08-26T14:58:00.002+02:00

Crònica de l'ascensió a la Plaza del Moro Almanzor.

Després de voltar la muralla d'Àvila i arribar a Hoyos del Espino, prenem la carretera de La Plataforma, indret que es deu anomenar així per l'exacte definició del lloc. Una esplanada asfaltada on es deixa el cotxe i on comença, salvada la temptació del bar, la Senda de Laguna Grande, el cami que ens menarà al refugi Elola.

Malgrat la fonètica àrab, l'empedrat que arrebossa el sender ens recorda les vies romanes. Massa pedra per al meu gust, millor els tous camins de terra.

Guanyem altura per arribar a Los Barrerones i tornar a descendre fins la Laguna Grande. Al seu extrem Sud hi trobem el refugi a la cota 1945.

Ja és massa tard per sopar de refugi. Ja ho sabíem, treiem la carmanyola i ens hi posem. Hi ha gent però no està ple, s'hi està còmode.

L'esmorzar, aquest sí del refugi, és una mica escàs. El cafè amb llet, dues llesques de pa sense torrar i quatre galetes per persona. És clar que l'ascensió és curta i no cal gaire combustible.

Als deu minuts ens en tornem al refugi. La tempesta que ens amenaçava ha arribat molt ràpid. El porxo del refugi ens acull al moment que l'aigua es deixa anar sense miraments. L'acústica del circ escampa el ressò dels trons.

Tant ràpid com ha vingut se'n va. El cel s'asserena i tornem a sortir. Com nosaltres, tots els que s'han aixoplugat més enllà del porxo.

Seguim les traces de camí i les fites allà on no n'hi ha. Cap al SW, com si anéssim a la Portilla Bermeja, sense arribar-hi, però. A l'altura d'El Nevero -hi deu ser tot l'estiu- girem al NW a cercar la Portilla del Crampón. A partir d'aquí, anem embolicant el cim en sentit horari fins que trobem el tram de grimpada previ a l'estret bloc que culmina el Pico Almanzor 2592m.

Més de quatre persones ja en són moltes, fem equilibris i torn per a les fotos i deixem lloc als que vénen darrere.

Des d'aquest mirador s'entén millor allò de "ancha es Castilla".

Al refugi només ens hi aturem a recollir les quatre coses que hi hem deixat. La clara i el pernil ens el fotem al bar de La Plataforma, impossible de resistir una nova temptació.

Però en superem una altra, no comprem Yemas de Santa Teresa...

17 i 18 d'agost, 2011

Circo de Gredos
Pico Almanzor 2592m

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Gredos17I180811?authkey=Gv1sRgCM-bjdSg79PYIQ

.

Puigmal BV / Núria JMJ

2011-08-13T15:16:00.001+02:00

Mai havia vist tanta gent a Núria, un divendres.

La megafonia interior del Cremallera que et dóna la benvinguda i t'explica quatre històries de la Vall de Núria queda ofegada per la música, alternativa, que sona al cotxe del darrere.

És alternativa, però no pas estranya. Neix d'un grup força nombrós que va abillat amb un punt d'uniformitat. Avui, el Cremallera -que, per cert, climatitza a una temperatura hivernal- va molt ple per ser un dia feiner, tot i que vacacional.

El proppassat dijous, a Barcelona, també s'hi veia més gent d'allò habitual. I també en destacava, d'aquesta gent, aquest punt d'uniformitat. Tot plegat, elemental estimat Watson, ens informa que una part dels joves de les JMJ 2011 estant desplegats per Barcelona i d'altres llocs d'interès turístico-religiós. Núria no se n'escapa. Nosaltres, pels pèls.

Pocs minuts més enllà del migdia, "on time", prenem el camí del Puigmal, cap al Pla de l'Ortigar. El nom deu venir d'antic, perquè d'ortigues no en veiem cap. Tampoc hi veiem gaire gent, que bé, la soledat de la muntaya.

Quan ens anem endinsant a la Coma de l'Embut, però, la cosa va canviant. De primer, gent que baixa, del cim, suposem. I més amunt, gent que hi puja. Sospitosament, la vestimenta ens és familiar. Aquí també hi són. Definitivament, estem rodejats.

A bon ritme, anem guanyant metres i avançant aquest jovent que es nota que no tenen hàbits muntanyencs, però de fe no els hi manca.

A la part final del recorregut, la densitat de població per metre quadrat, augmenta una cosa de no dir. I la visió del cim, literalment okupat, és una mica irreal...

Aprofitem un moment de badada dels eclesiàstics per a fer-nos la foto al cim. De seguida ens foragiten de la creu i al so de la Marsellesa, són catòlics gavatxos, l'envolten i hi immortalitzen el moment.

No ens hi entretetenim gaire. Anem amb transport públic (i gratuït) i el rellotge ens marca el ritme. Mentre encara hi arriben fidels, nosaltres toquem el dos per agafar el Cremallera de dos quarts de cinc. Abans, ja a Núria, tenim temps d'omplir una mica el pap.

Una unitat de les antigues, amb climatització natural, ens retorna a Ribes de Freser on disposarem de mitja horeta per fer una clara a La Cantina de l'estació.

Uns altres joves, aquests de "Birres de Freser", tal com raja a les samarretes que, també uniformement, els vesteixen, okupen el bar. A quarts de sis de la tarda, les cerveses ja comencen a córrer. És festa major, la nit s'endevina llarga.

Amb el retard habitual, pas exagerat, arriba l'R3 que ens menarà a Barcelona. Una dona sudamericana s'esvera una mica quan el tren passa de llarg a Centelles. Haurà de baixar a La Garriga i tornar enrere.

Nosaltres, ens dispersem per St. Andreu Arenal i Barcelona Sants. Objectiu acomplert amb dignitat i sense baixes. L'endemà, cadascú a lo seu.

12 d'agost, 2011

Puigmal 2911m

Andrés, Juan, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/PuigmalBV120811?authkey=Gv1sRgCNfmvNu_gJqlCA

.

m'he batejat

2011-08-09T14:23:00.005+02:00

Aquest proppassat dissabte vaig fer la litúrgia del bateig, segons els preceptes establerts. Amb l'oficiant i la madrina. Ja sabeu allò que qui no té padrins no va a bateig.
L'oficiant em dóna el vestit que m'hauré de posar i m'explica com serà la celebració, en quin ordre seguirem les passes i com anirem comprovant que tot vagi bé. No, no m'he canviat el nom, ni m'he convertit a cap religió. He fet el meu bateig de busseig.

A Tossa, al centre de busseig Andrea's Diving, amb un instructor, en Pierre, per a mi sol (qüestió de sort) i acompanyat d'una (fada) madrina, m'he iniciat en aquest món que només coneixia dels documentals de La 2 i d'alguna pel·li.

la fada madrina

Anxovat dins del trajo de neoprè, em vaig equipant. Primer, els pesos; després, el "jacket" amb l'ampolla d'aire comprimit. Tot plegat és força feixuc, però de seguida ens fiquem a l'aigua i tot sura.

Provo a respirar amb el cap sota l'aigua i cap problema. Així doncs, cap avall. A partir d'aquest moment, 30 minuts passejant pel fons del mar, proper a la costa, fins a 8,5 metres de profunditat.

L'instructor està pendent de mi en tot moment, jo només m'haig d'ocupar de respirar, compensar la pressió a les oïdes i gaudir de l'entorn.

Quan en Pierre m'indica que ja hem de sortir, tinc la sensació que el temps ha passat molt de pressa i encara m'hi quedaria una estona més. Però no podria ser molt més, ja que m'he ventilat quasi tot l' aire. Una de les coses que s'han d'aprendre: moure's amb lentitud per consumir menys aire.

Bé, l'experiència ha estat collonuda. Ara ja m'estic pensant fer un curs. Algú s'hi anima... ?

6 d'agost, 2011

Tossa; bateig de busseig.

Carmen, Ramon.

.

una altra Olla és possible

2011-08-08T15:36:00.000+02:00

Si el temps compleix la previsió o s'endarrereix, tindré l'oportunitat d'acabar la primera etapa sense mullar-me. Amb aquesta condició, que si no es compleix me la menjaré amb patates, encetaré aquesta primera etapa de la particular travessia que encara no es fa, que jo sàpiga, organitzada ni en pla "sky runner". I per molts anys.

dissabte, 30 de juliol, Núria - Ull de Ter

Per dormir una mica més, agafo el segon tren cap a Ribes. Hi guanyo una hora de son. Ara que el Cremallera i la Renfe, per fi, han coordinat els horaris, no cal sortir corrents del tren en arribar a Ribes.

Amb les campanades de migdia escampant-se per les valls, començo a enfilar la Coma de les Molleres. Malgrat ser un dissabte vacacional, no hi ha gaire afluència muntanyenca. Al Coll de Nou Creus 2795m hi trobo el primer excursionista, un francès carregat amb un bon armari. Mentres intercanviem salutacions, arriba un grup autòcton des del Puigmal, volen seguir cap al Pic de l'Àliga.

Pic de l'Infern i Pic dels Gorgs

Jo segueixo per la cresta, Pic de la Fossa del Gegant 2808m, Coll de Carançà 2723m, Coll de la Vaca 2793m, Pic Inf. de la Vaca 2820m. En aquest punt, malgrat les obscures bromes que volen fer-hi cap des del Nord, descarto baixar per Tirapits i segueixo per dalt. M'atanso, pel tros més divertit, cap al Pic dels Gorgs 2848m i Pic de l'Infern 2869m.

Refugi d'Ull de Ter

El Portell dels Gorgs 2789m m'obre el pas cap al Pic de Fresers 2835m i la Collada de Coma Mitjana 2705m cap al Bastiments 2883m. Només queda baixar al Coll de la Marrana 2529m per atansar-me al Refugi d'Ull de Ter 2235m.

Amb dues magdalenes no en tinc prou per sucar al Colacao, són massa petites. Me'n cruspeixo dues més per no patir fins l'hora de sopar.

diumenge, 31 de juliol, Ull de Ter - Coma de Vaca

El recorregut directe entre aquests dos refugis és massa curt per a omplir una jornada, per això l'estiro pels cims que els separen, més o menys, de Nord a Sud.

Desfaig el camí, amb molts altres caminaires, cap al Coll de la Marrana i en un gir de 180º assoleixo el Gra de Fajol 2712m Hi arribo al mateix temps que l'Aurora, la Núria i el Ramon, una família amb qui he coincidit a Ull de Ter i que em tornaré a trobar a Coma de Vaca. Fa vuit dies que tresquen per aquestes muntanyes.

Gra de Fajol

Baixo directe cap al Coll de Coma de l'Orri 2499m per encarar la carena fins el Puig de les Borregues 2693m. En les revisions que l'Alpina fa dels seus mapes, canvien noms i cotes. Aquest Puig de les Borregues, em sembla que abans era el Puig Pastuira, tot i que hi ha un Cim de Pastuira, més baixet, més cap al SE.

Segueixo per la Serra del Catllar fins el Pic de Fontlletera 2581m per baixar al Coll de Tres Pics 2396m. Aquí hi faig una aturada gastronòmica. Avui, el dia és més bo, però encara hi ha boires que malden per amagar els camins en la seva grisor.

Refugi de Coma de Vaca

Refet de les sensacions pantagruèliques, endarrereixo una mica la baixada cap al refugi per pujar, primer, al Puig de Balandrau 2585m. A la tornada, ara sí, descendeixo cap al NW, per la drecera que mena directament al Refugi de Coma de Vaca 2000m.

Aquí me'n surto amb només dues magdalenes, una mica més grans.

dilluns, 1 d'agost, Coma de Vaca - Núria

Els grups que ahir vam sopar plegats i en divertida harmonia, dotze persones en total, ens dispersem en totes direccions. Les més veteranes, cap a Carançà. Els de Manlleu a desfer el camí que vaig fer jo. La família "tipus" cap a Queralbs. I els del Gra de Fajol cap al Torreneules, per la cresta que neix a l'esquena mateix del refugi.

Barraca de Coma de Vaca

Jo marxo tot sol per la Coma de Vaca. Poquíssimes vegades he fet aquest recorregut i la darrera vegada va ser amb esquís i de baixada. D'això ja fa.

A la Jaça de Dalt vaig a buscar el corriol que, entre evidències i intuïcions, em durà a la Collada de Torreneules 2561m. Sóc enmig dels dos Torreneules. El més alt també el van canviar de nom a l'Alpina, però per a mi, i crec que per a molta gent, seguiran sent els dos Torreneules.

Collada de Torreneules

M'enfilo, doncs, al Torreneules Gran 2739m per, pel Collet de Fontnegra 2663m, arribar al Pic de Fontnegra 2728m. El Serrat de la Coma del Clot, amb el Pic de la Pala 2475m i el Pic de l'Àliga 2422m tanca aquesta "Olla" de forma irregular, més aviat triangular, a l'Alberg del Pic de l'Àliga.

cap a casa

Amb el telefèric, baixo còmodament fins a Núria. Els horaris del Cremallera i del tren em permeten recuperar forces tranquil·lament abans d'iniciar el viatge de tornada cap a casa. Enmig, encara hi ha temps per a un gelat.

30 i 31 de juliol i 1 d'agost de 2011

Núria - Ull de Ter - Coma de Vaca - Núria.

Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/NuriaUllDeTerComaDeVacaNuria3007AL10811

.

Montserrat eXprés

2011-07-21T20:42:00.000+02:00

Matxacada postmatinal montserratina, condicionada per la méteo.

Descartada l'opció de Núria per la plujosa previsió del Meteocat (a Núria s'hi feia la cursa de l'Olla), quan miro la webcam del Santuari, ja és massa tard per anar-hi. A Montserrat tampoc no plou i encara tinc marge d'anar-hi.

Per variar, per moure el cotxe i, sobretot, per poder passar per ca l'Anna (ous amb patates per esmorzar-dinar), trio la regió d'Agulles i em poso en marxa a dos quarts tocats de dues.

Surto de Can Maçana cap a Coll de Guirló i prenc el trencant del camí de la Portella per atansar-me al refugi Vicenç Barbé. Poca gent, per no dir ningú, per aquesta zona de la muntanya sagrada. Els dos últims que veig en aquest vessant, estan penjats davant del refugi mateix. Llei del mínim esforç.

Segueixo pel camí del Pas del Príncep cap al Coll de Porc o de Port i fins el Coll del Miracle. Mentrestant, s'aixeca un vent tempestuós i algunes boires miren d'instal·lar-s'hi sense èxit. Confiat en que la cosa aguanti, descarto baixar per la Canal del Miracle i, des d'aquest punt de no retorn, me'n vaig a buscar el Coll del Migdia per tornar cap a casa.

Començo, doncs, un rosari de muntanyes russes on anar passant colls es converteix en pujades verticals esgotadores i baixades que obliguen a penjar-se dels arbres. Així passo el Coll de les Comes i baixo a la Coma dels Naps de Dalt. Recoi, quin nom...

Una nova remuntada cap al Montgrós 1118m i penúltima baixada, a la Canal del Migdia. Sense treva, nova enfilada, al Coll del Migdia. Sóc al punt més llunyà de la sortida i inicio la tornada baixant la Canal de la Llum fins a trobar el GR172 que, amb alguna pujada tan llarga com inesperada, em porta de nou a Can Maçana.

La cantimplora buida i la samarreta ben xopa després de quatre hores de bona trescada, donen fe que els ous amb patates ja són història.

17 de juliol, 2011

Trencacames per Agulles, Montgrós 1118m

Ramon.

.

descobrint paratges de revista

2011-07-14T15:03:00.002+02:00

La Sibèria Catalana, deia un article al Vèrtex que parlava de la zona de Camporells. Evidentment, es referia a l'època hivernal, però de Camporells (també anomenat -que no vol dir que sigui correcte- CampoRRells) n'havia sentit a parlar més d'un cop. Encara, però, no ho coneixia.

A l'estiu, les temperatures són més benignes i al vespre s'hi està de conya amb una segona capa primeta.

estany del Mig

Sense cap complicació, aconsegueixo parlar amb en Jean, el guarda del refugi de Camporells, que en sentir el meu accent ja em contesta directament en català. Em diu que és ple, però que hi ha la possibilitat de dormir en tenda. Som-hi doncs. Si el refu és ple, dormirem millor lluny del bullit de potencials roncs i saraus diversos nocturns.

Amb el cotxe pugem, des de l'estació desquí de Formiguera, seguint les evidents indicacions, per uns pista fins que una barrera ens tanca el pas. A partir d'aquí, uns senyals grocs ens porten de la maneta, per la Serra d'en Mauri, fins la porta del refugi.

refugi de Camporells

En Jean ens rep amablement, ens dóna la tenda, d'aquestes "automàtiques" del Decathlon, i ens indica el lloc per acampar. A dos quarts de vuit, a sopar.

Un esplèndid mati dominical embolica l'hora de l'esmorzar i assaona la jornada. Per la seva aresta NE ascendim el fort pendís del Petit Peric, mut testimoni de la zona lacustre de Camporells i les seves valls glacials de manual.

aresta NE del Petit Peric

Passem pel Petit Peric 2690m quasi sense aturar-nos-hi, per seguir la carena, força ventilada, per cert. Tinc molt present, l'he vista moltes vegades, la imatge dels dos Perics i les seves carenes vistes des del Sud. Sempre m'imaginava l'itinerari, no sé per què, pujant primer el gran i baixant pel petit. Però no, avui ho fem diferent.

al Puig Peric

Del coll dels Perics tornem a enfilar-nos, ara cap al gran. Més curta i menys tibada, la seva aresta Est ens mena al cim del Puig Peric 2810m. Com deien a les cròniques dels pioners catalans que conquerien els grans cims del món: dalt del cim estant s'albira a l'horitzó un mar de muntanyes i un munt de llacs. El Carlit, el Canigó, El Puigmal, la Tosa d'Alp, el Cadí... Els llacs de Camporells i de la Vall de la Llosa...

estany de l'Herbari

Seguint el consell del guarda, tornem al coll dels Perics i baixem cap al SE, fins la cota 2300 per girar a l'E-NE i remuntar pocs metres abans no arribem, paral·lels al GR del Tour del Capcir, de nou al refugi.

estany del Mig i refugi

No tenen "Panaché" i ens el fem nosaltres, al gust. El pernil, avui ha sortit més bo que de costum, que ja costa.

Tranquil·lament, desfem el camí de la Serra d'en Mauri per tornar al cotxe. Les boires ens fan d'ombrel·la i apaivaguen la calor estival.

9 i 10 de luliol, 2011

Petit Peric 2690m
Puig Peric 2810m

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/Camporells9I10072011

.

divendres calorós

2011-07-11T14:29:00.002+02:00

Barrejats amb els guiris, pugem amb el funi fins a Sant Joan i anem cap a la Magdalena a patir la 3a. tirada de la 98 octanos. La resta molt bé.

8 de juliol, 2011

Montserrat

Gorros

Magdalena Sup.

via 98 octanos

Cèsar, Ramon.

trescalada

2011-07-04T14:14:00.003+02:00

Que potser ets d'Olot? No coneixeràs en Peña?

A un quart d'onze passem pel refugi del Pedra i la fem petar una estoneta amb el guarda. Li expliquem les nostres intencions i ens diu que quan baixem tindrem l'arrosset a taula...

el refugi Estasen

Amb aquesta bona expectativa, ens posem en marxa. Les aproximacions de les vies del Pedra sempre són una mica pallisses, amb encigalada inclosa, i la d'avui no en serà l'excepció. Quan se'ns acaba el corriol i no veiem cap més fita, comencem a enfilar-nos pendent amunt, sense camí però en la bona direcció.

tram de corda fixa a l'aproximació

Així aconseguim arribar a la base de la paret, en un punt on trobem dos trams de corda fixa que, prèvia nova encigalada, ens mena a l'inici de la via. Una pintada a la roca així ho indica.

L'Estasen és una via oberta per ell mateix, el 30 de juny del 1928, amb la companyia d'en Puntes, Vila i Rovira. És una escalada, doncs, ben clàssica, que recorre la cara Nord amb trams d'escalada i d'altres on s'hi va a l' "ensamble". Hi ha un primer llarg a La Piràmide, després cal fer una llarga transició fins a l'altura d'El Dit, i d'allà arrenquen 600m de llargs i transicions fins el cim d'El Calderer.

4t. llarg

Així que ens repartim la tasca d'anar de primer i cadascú de nosaltres farà un terç mal comptat del recorregut.

5è llarg

Els tram de transició més llarg té 200 metres i fa que ens cansem més del compte. Portem gent al davant i això al Pedra sempre fa una mica d'angúnia, el terreny és descompost i es fàcil que et caigui alguna pedra. Amb lo bé que s'escala entre setmana...

10è llarg

Acabem la darrera tirada i ens enfrontem als darrers 100 metres de paret. Els senyals verds que anem trobant ens menen al cim del Calderer; abans, però, no ens en lliurem de les conseqüències d'arrossegar les cordes per aquest terreny. Un pedrot fa diana. Per sort, no és gaire greu.

danys col·laterals

acabats de coure

Una mica de formatge i alguna barreta energètica per encarar el descens fins l'Enforcadura i la baixada de la malmesa tartera fins el camí de tornada cap al refugi.

L'arrosset va fer front amb èxit a les expectatives.

2 de juliol, 2011

Pedraforca
El Calderer
via Estasen

Cèsar, Jordi, Ramon.

àlbum megamix del Jordi i el Ramon
les del Cèsar

.

un altre Sant Joan és possible

2011-06-30T14:49:00.000+02:00

Cada any, per aquestes dates, procuro fugir del soroll dels petards i de la imbecil·litat d'alguns -cada cop més- dels seus usuaris.

Cada any, en dates indeterminades, em ve al cap que encara no he anat mai a la Forcanada. Trobo que s'ajunten dues causes que en poden fer-ne una de comuna. Per Sant Joan, a la Forcanada.

L'escassa informació que tinc de la Pleta d'Horno, on cal deixar el cotxe per iniciar l'excursió, no ens farà profit perquè una boira molt pixanera mulla a bastament tot el terreny. A la primera, vam trobar lloc a l'alberg de Salardú i, lluny de les falles d'Arties, vam dormir com angelets.

De nou a la Pleta d'Horno, de seguida trobem a faltar els paraneus. El gruix de neu és... inexistent, però la vegetació és tan densa com humida i en poc temps ens xopa els peus.

El camí es fa una mica pesadet amb tanta mullena i tant d'anar i tornar. Sortim de la boira i arribem al Lac deth Hòro. Seguim per la Ribèra deth Nere, entre pedregam i herbei fins que sobre els 2330m trobem, ara sí, neu.

La vall es tanca i deixem la ruta del Còth d'Alfred per enfilar-nos cap a la dreta, per un rost acanalat que ens situarà a la base de la paret SE de la Forcanada. Trobem fites que vénen de l'Est i les seguim cap a buscar la cara Sud. Hi pugem fins el collet Sud, bretxa de sortida del corredor NW.

Ens posem casc i talabard, per si de cas, i comencem l'ascensió del cim Sud de la Forcanada. Per terreny delicat, per descompost, assolim els seus 2872m i baixem a l'enforcadura per acabar de pujar, més còmodament, el punt culminant del Malh des Pois 2881m.

Aquest pic és una excel·lent talaia des d'on albirar infinites muntanyes. El dia hi acompanya.

Baixem sense necessitat d'usar el cordino, guardem els estris i triem un camí alternatiu per tornar, cap a l'Est, al Lac deth Hòro. El darrer tram del retorn se'ns fa una mica pesadet, amb tanta pedra i tanta calor.

Anem a Casau, a l'Hostal Era Verneda, magnífic lloc per a refer-nos de la trescada, amb una bona dutxa i un millor sopar. Prou a prop per anar a fer un tomb per Vielha i prou lluny per a no sentir ni una mosca a la nit. S'hi està de bé...

El dissabte volíem anar al Salòria des d'Alins, però la pista d'aproximació, que té una prohibició de pas que ens la saltem, es fa inacabable i als 6 o 7 km donem mitja volta. Ja que hi som, fem via per Tor fins al Port de Cabús. Hi deixem el cotxe i anem a estirar les cames fin la Torre de Cabús 2778m.

Tornem per Andorra sense aturar-nos a tafanejar cap botiga. Un entrepà a Oliana ens alleugereix la gana fins l'hora de sopar.

23, 24 i 25 de juny, 2011

Malh des Pois 2872m i 2881m
Pic de la Bassera 2692m
Torre de Cabús 2778m

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/ForcanadaPortDeCabus2325062011

.

visita a la Moreneta

2011-06-19T23:49:00.002+02:00

No era cap promesa, però ens devíem una visita a la Moreneta. Així que ens vam organitzar per anar-hi.

Quedem a 3/4 de vuit del matí a Les Palmeres, d'horeta per agafar lloc a l'aparcament de l'accés del Monestir. Jo no hi arribaré a l'hora. Em trobo que el cotxe no té bateria. Collons, les bateries d'abans t'avisaven quan començaven a fer figa. Ara, arribes a la destinació, pares el motor, i quan tornes a buscar el cotxe, està sec.

Truco els companys per avisar de la incidència i que ja vaig a buscar el tren. A les vuit a la "Cope". Al final sortim mitja hora tard; un altre s'ha adormit...

Encara podem aparcar on ho fem habitualment. Els entrepans, el meu de sobrassada (mmm...), ens els cruspim a l'autoservei. I ens prenem un cafetó.

No sembla que hi hagi massa cua per veure la MaredeDéu... Fem el camí d'aproximació pels pas dels Francesos i el Pla dels Ocells. Més amunt prenem la desviació cap a la base del Cavall. Només hi ha una cordada fent la Normal.

Sense que ens hàgim de rifar formem les cordades i ens disposem a la feina. Deixem les motxilles, les vambes i les crosses rere uns matolls i pugem cap a la R0.

El més gran amb el més jove i els dos del mig juntets. El ventet ens acompanya força estona i conté la boira enfilant-se per Diables. Nosaltres ens enfilem per la ruta que el 27 d'octubre de 1935 van obrir els Boix, Costa i Balaguer.

Resseguim els camins de la història i fem la darrera reunió abraçats a la Moreneta que s'eleva sobre el cim del Cavall Bernat, l'agulla més màgica de Montserrat.

18 de juny, 2011

Montserrat
Cavall Bernat
via Normal

Cèsar-Pere, Jordi-Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/CavallBernat180611
https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/CavallBernat02?authkey=Gv1sRgCOCK5I_itIrHJA&feat=email

(falten les del Llobarro)

.

cançó de l'estiu

2011-06-17T13:54:00.000+02:00

L'estiu comença oficialment el proper dimarts 21, hora amunt, hora avall. La calor ja fa dies que ens acompanya.

Les festes majors començaran a omplir les places dels pobles i la disbauxa omplirà els seus carrers. Sens dubte, una cançó ens acompanyarà durant aquest període estival...

.

trescant per la "Sierra"

2011-06-15T22:32:00.002+02:00

Aprofito una visita al país veí per anar a conèixer allò que en diuen la "Sierra". En concret la del Guadarrama i el seu pic principal, el Pico Peñalara, que dóna nom a un club de muntanya emblemàtic de Madrid.

Així doncs, amb el "Cercanias" fem cap a Cercedilla d'on prenem el tren de via estreta que puja al Puerto de Navacerrada i a Cotos, porta d'entrada al Parque Natural de Peñalara.

Esmorzem mentre esperem els companys que hi pugen amb cotxe. Coincidim amb la celebració del Maratón Alpino Madrileño i això afegeix un to més festiu, encara, al lloc i al recorregut que farem.

El camí és una ampla pista que, des de Cotos va a buscar el llom de la muntanya. El sol ens fa suar, però menys que els esforçats maratonians que ens anem creuant, ells ja van de baixada.

Arribats al llom, som a la frontera amb Segovia. D'aquell costat hi puja un nombrós grup que van al mateix cim que nosaltres.

L'itinerari no presenta cap dificultat; malgrat això, amb un mal pas, la Bego cau plegada a terra en trencar-se la cama. Els seus crits de queixa i de dolor donen versemblança a allò que sembla que no pugui ser. Però, a més, la posició del peu respecte de la cama no deixa cap dubte de la trencadissa.

De seguida comencem el protocol de protecció de l'accidentada mentre truquem al 112. De la multitud apareix una metgessa que es fa càrrec de la situació. Un equip de control de la MAM ens deixa una ombrel·la i el guia del grup nombrós ens facilita les coordenades GPS. La comoditat del terreny facilita tota l'operació. Arriben els Bombers i, fetes les actuacions pertinents, evaqüen la ferida.

La resta del grup ja no hi podem fer res i continuem l'excursió. De seguida arribem al cim del Pico Peñalara 2428m, el teníem ben a prop. El recorregut que fem és circular i seguim la carena cap al Risco de los Claveles 2388m per iniciar el descens cap a la Laguna de los Pájaros.

Ara ja tornem, per Los Llanos de Peñalara i la Laguna Claveles, i cap avall que fa baixada tornem a Cotos. El Juan, a veure la Bego i els altres, cap a casa.

Mentrestant, la Bego és traslladada a l'hospital. Fractura de tíbia i peroné per sobre del turmell. L'operaran i l'hi posaran una placa collada amb onze cargols...

12 de juny, 2011

Pico de Peñalara 2428m.
Parque Natural de Peñalara

Bego, Carmen, Isabel, Juan, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/Penalara120611

.

canvio sofà per tren + cremallera

2011-06-07T02:47:00.001+02:00

La méteo proposa i l'home en disposa; així és com els plans d'aquest proppassat cap de setmana han anat canviant de lloc i de dia fins arribar a no res.
Del Frondella SW a l'Estasen del Pedraforca i d'aquí a Núria o La Codolosa. Del cap de setmana al diumenge i del diumenge al sofà atemporal.

Més tard que no pas d'hora, però prou d'hora per no fer salat, pujo al tren un parell de minuts abans no surti. El trajecte dura el temps necessari per a llegir el diari i el suplement dominical. Em dino l'esmorzar mentre pujo amb el cremallera i bado per la finestra mentre m'enlairo amb la llei del mínim esforç.

Després del cafè, a peu de plaça on ja no es ven la mel i el mató, començo a esquivar els diferents grups, de variable composició numèrica, que fan el mateix camí que jo, però en sentit contrari. Esclar, ells van de baixada. Hauran pujat a peu?

A una parella mexicana els explico que primer trobaran l'ermita de St. Miquel i que el mirador és una mica més avall, a la dreta.

La selecció natural va fent feina i quan més m'allunyo dels ginys mecànics, menys gent em trobo. I tots de tornada. Aquests sí que, d'on vénen, han pujat a peu.

Em creuo amb la gent i amb les seves històries, les que expliquen i arriben a les meves oïdes de forma espontània. Dues mares joves protegeixen, agafant-les de la mà, les seves dues filles petites. Una mare, que camina amb l'ajuda d'un bastó d'esquí, li diu a l'altra que l'únic problema que li dóna el genoll és que no pot fer muntanya... L'únic problema... No m'imagino no podent fer muntanya.

Les parets regalimen l'aigua acumulada de les recents pluges i estan despullades d'escaladors, inèdit en un dia festiu. I les canals escupen aquesta aigua amb forma de rierols. No és pas un bon dia per a penjar-s'hi. Els Gorros no tapen cap cap.

Una altra història trista envaeix l'ambient. Dues noies escolten amb atenció una tercera que els explica que ell era molt bon alpinista, que mentre la família esquiava a pistes, ell feia un cim i els telefonava per dir-los que ja baixava. Però no va arribar mai... Sense comentaris.

La tercera història serà la bona? Una parella jove es prepara uns entrepans de tonyina asseguts a un pont d'obra. S'enduran les deixalles? En un marge de les escales de Sant Jeroni, un grup de xinesos adolescents mengen entrepans, aquests ja els porten fets.

A les mateixes escales, més amunt, un xicot sudamericà hi puja amb crosses mentre la dona, sudamericana, que l'acompanya renega esbufegant de l'ofrena que va fer a no sé quina MaredeDéu; no era la Moreneta.

Els 1236m del cim de Sant Jeroni s'han tret el barret de boira i es constitueixen en perfecta talaia de planúries i muntanyes properes i llunyanes. Mallorca no es veu, malgrat la indicació de la taula d'orientació que presideix la balconada.

Per variar canvio de vessant i torno pel Pla dels Ocells. Fins i tot s'hi esmicola algun raig perdut de sol, en un darrer intent de fer-ne un diumenge preciós.

D'altres passerells van més que vénen, però abans han hagut d'anar-hi. A punt de tancar el cercle, m'aturo a canviar-me la samarreta suada; haig de compartir espai vital al Cremallera i no es tracta de crear animadversió perquè sí.

El 21 !!!! Jo, una coca sisplau, sense la carpeta. Són 2'90€. Gràcies, Adéu.

En el viatge de tornada no tinc res per llegir. Tampoc no hagués pogut fer-ho. Un pare, dues mares i tres nens em tenen ben distret fins la darrera estació.

La coca "cau" amb un gran bol de Colacao ben fred i xocolata. Molt millor que una llarga tarda de sofà.

5 de juny, 2011

Sant Jeroni 1236m
Ramon.

.

sense prou neu per a esquiar, a caminar...

2011-06-02T01:46:00.002+02:00

El primer cop que vaig anar a Gréixer va ser el novembre del 73, sí, del segle passat. Fins aquest diumenge, no recordo haver-hi tornat més. Tot i el temps passat, el record que en tinc és del refugi on vam dormir-hi. L'endemà vam fer la travessia fins La Molina, passant per les Penyes Altes i la Tosa (o Tossa?) d'Alp.

Llavors, el Berguedà es tancava en aquestes muntanyes i per passar a la Cerdanya s'havia de voltar pel Pla d'Anyella i la Molina. El 30 d'octubre del 84 es va inaugurar el mal anomenat Túnel del Cadí.

Deixem el cotxe a la cruïlla, de la carretera del Coll de Pal, on neix la pista que puja a Gréixer. Actualment, és una finca particular i n'està prohibit el pas de vehicles.

Seguim la pista deixant el poble a la nostra dreta, fins a trobar, ben a prop, l'indicador que ens assenyala el nostre itinerari. Anem a buscar el camí de la Canal de la Serp. Així doncs, pugem serpentejant pel bosc fins a treure el nas a les Costes de Gréixer i arribar al Pla de Moixeró.

Els darrers 200 metres de desnivell es reparteixen entre una altra estona de bosc i els primers trams rocosos, fins i tot amb una corda fixa, potser no n'hi ha per tant.

Encara es veu alguna clapa de neu llunyana i escassa a les muntanyes de l'altre costat de la Cerdanya.

Tornem al Pla de Moixeró i fem camí fins el Coll Dental. Allí, al costat del camí del refugi St. Jordi, surt un camí assenyalat amb vermell i fites abundants que, en direcció SE, va a buscar el Coll de la Cabrera. En aquest punt, prenem el corriol de la dreta, una mica dubtós al principi, fins el Coll d'Escriu.

Tornem a ser a la pista que, amb comoditat, ens torna a Gréixer i al cotxe.

29 de maig, 2011

Penyes Altes del Moixeró 2260m.
Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/PenyesAltesMoixero290511

.

embolica que fa fort...

2011-05-28T02:35:00.001+02:00

Molt bé, i ara què?

Després de la fatxenderia dels Mossos, vés a saber amb quines consignes els han rentat el cervell (bé, cervell no pot ser, aquests animals no en tenen de cervell) per actuar d'aquesta manera desmesurada, què s'ha aconseguit? RES !!!! RES !!!! i RES !!!!

O sí; s'ha aconseguit multiplicar el suport als INDIGNATS. INDIGNAR els qui encara no ho estaven. I multiplicar la INDIGNACIÓ dels qui ja ho estàvem.

Era evident que si la Policia entrava a la Plaça, passaria el que ha passat.

Durant tots els dies d'acampada no hi ha hagut cap aldarull; però, ara que ja han passat les eleccions i les han guanyat, els Convergents se senten amb més força, no només per seguir retallant a tort i a dret (encara que no a tothom per igual), sinó també per a disfressar-se de "jo sóc més xulo que un vuit" i, amb l'excusa del futbol (que pobra), han volgut "netejar" la Plaça i han PROVOCAT (sí, el Felip Puig, conseller d'Interior, ha provocat) els disturbis tan desmesurats i injustificables com greus.

Qui ha estat l'il·luminat que ha "pensat" en enviar els antiavalots a la Plaça Catalunya? Què es pensava que aconseguiria, sinó el que ha passat?

I després de repartir llenya indiscriminadament, han hagut de marxar amb la cua entre cames perquè els "jerifaldes" ja s'ensumaven que la història se'ls escapava de les mans. I la Plaça s'ha tornat a omplir, amb més i més gent encara i tot ha tornat a l'estadi anterior a l'arribada de la puta pasma.

Així doncs, per a què tanta faramalla i tanta garrotada sense mirar prim?

I ara, esclar, tot es justifica i el Puig, que no plegarà ni que el ventin, diu que els Mossos s'han defensat... Defensat de qui? Si la gent era asseguda al terra i els fills de puta del Gossos d'Esquadra han anat a menjar-se'ls vius...

Què cony hi tenen sota la closca aquests individus que són capaços d'estomacar amb ràbia i insolència gent que no els ha fet absolutament res?

Qui tria aquests gamarusos i què se'ls exigeix? Què se li exigeix a qui tria aquests pallusos?

Molt bé, doncs ara MÉS INDIGNACIÓ, MÉS RÀBIA per la impotència, MÉS MALA LLET contra els polítics...

.

embolica que fa fort...

2011-05-27T14:02:00.001+02:00

COM EN ELS MILLORS TEMPS, EL FUTBOL ÉS LA MILLOR EXCUSA PER A EMBOIRAR LA POLÍTICA...

quina vergonya el desallotjament de la Pl. Catalunya de Barna i la Pl. Ricard Vinyes de Lleida.

i ara, esclar, no plegarà ningú i tot estarà justificat.

per què collons, la pasma roba els estris personals i els ordinadors dels acampats?

però en quin país vivim? !!!!

MERDA de POLÍTICA.
MERDA de POLÍTICS. FÀSTIC... !!!!

V E R G O N Y A !!!!

.

una temporada estranya

2011-05-25T22:27:00.003+02:00

Mentre a Sierra Nevada encara hi ha tres metres de neu, per sobre de la cota 2800, aquí ja fa uns dies que he penjat els esquís aquesta temporada.

Enguany hi ha la mateixa escassedat de neu ara que a finals de juny d'un hivern normal. I la necessitat de matinar molt i d'arrossegar molta estona els esquís a l'esquena, no és precisament encisadora

Si compto que la primera sortida la vaig fer el febrer (a part d'una el 10-12/12/10), no es pot dir que s'hagi allargat gaire la temporada.

Que lluny queda la tradició de començar per la Puríssima i acabar per St. Joan. Però, per això, a més de neu, també cal gent.

Ara fa quatre temporades, després d'una llarga travessia pel desert, vaig anar a parar a un grup força dinàmic. Tot i tenir-hi un clar lligam amb un club, Internet n'és l'eina vertebradora, amb un actiu Blog.

A l'inici, tot van ser flors i violes, amb sortides als Alps i a llocs més "exòtics". Però la primera temporada va ser un miratge. La segona, la meva participació va ser més minsa, en part per no coincidir-ne les agendes. I la tercera...

Aquest hivern, després de la sortida del desembre, res més. Aquest hivern, a part de les respectives agendes, propostes silenciades, silencis per resposta i respostes a misses dites, han estat, clarament, els impediments per poder participar de les seves activitats.

El Blog només m'ha servit per veure'n les cròniques i les floretes que es llancen entre ells, en un autocomplaent exercici de narcisisme.

Potser, aquesta opinió no agradarà a algú. No escric això per regalar les orelles de ningú. Els fets parlen per sí sols, i amb llum i taquígrafs han quedat registrats.

L'experiència sempre és bona. Ja m'he posat el barret, les ulleres de sol i molta protecció solar. El desert se'm presenta infinit al meu davant.

Perdoneu, però algú (jo) ho havia de dir.

.

embolica que fa fort...

2011-05-24T12:41:00.010+02:00

A data de 26 de maig, l'hem recuperat...

SPAIN'S SECRET CONFLICT from Jordi SF on Vimeo.

El video que explica les veritats d'Espanya, que no interessen a segons qui, ja ha estat fulminat per la censura:

"Sorry, "SPAIN'S SECRET CONFLICT" was deleted at 9:12:04 Wed May 25, 2011. We have no more information about it on our mainframe or elsewhere."

.

sense el mestre

2011-05-21T02:31:00.001+02:00

Els dos alumnes avantatjats s'escapen de la tutoria i campen allerats cap a les muntanyes màgiques de Montserrat. Emocionats davant l'aventura de gosadia i llibertat que estan a punt d'encetar, s' "obliden" les càmeres i no en deixen testimoni gràfic de les seves escomeses.

Diuen que han pujat la RATAPLAN de la Magdalena inf., però ningú no els ha vist. Tampoc al funi de St. Joan, perquè han pujat i baixat a peu, diuen que per estalviar...

I això que han esmorzat a l'Autoservei del Monestir, envoltats dels pencaires de les reformes, però els manobres no s'hi han fixat en ells.

Ni els ocupants de l'UM de TV3 aparcada al Pla de les Taràntules en saben res d'aquest parell.

Però al bar de St. Boi, on s'han trobat... tampoc.

No sé, no sé... i ells encaparrats en que s'han fet la via teva-meva... Haurà de venir la Miss Hawley, que els faci un tercer grau, a veure si se'n surten...

La RATAPLAN, aquests dos sols, sí home...

18 de maig, 2011

Montserrat
Gorros / Magdalena Inferior
via RATAPLAN

Jordi, Ramon.

.

sense final feliç

2011-05-20T14:36:00.000+02:00

Avui fa una setmana que anava per l'A-2, amb l'aire condicionat posat i amb 29º a l'exterior. Amb els esquís al cotxe, anava cap a l'Aneto.

Les darreres cròniques llegides a l'esquidemuntanya.com i les imatges proporcionades per la webcam de La Renclusa no em feien ser gaire optimista quant a la neu que hi trobaríem, però en cap cas m'esperava haver de pujar 100 metres amb els esquís a l'esquena, per sobre de La Renclusa.

Però, la primera sorpresa va ser no trobar cap cotxe a La Besurta, bé, a la part ampla de La Besurta; abans hi havia mitja dotzena de cotxes, molt ben aparcadets, davant del bar.

De la mateixa manera, al refugi no hi havia gaire gent i l'acollida, el tracte, el tiberi i la dormida van ser d'un nivell mai vist en aquest refugi. Sense desmerèixer, el fet que fos divendres hi tindria alguna cosa a veure.

Veníem d'una setmana anticiclònica i la méteo del dissabte anunciava un 50% de probabilitats de precipitacions. Res no ho feia pensar en sortir del refugi; esquís al coll, no ens els vam calçar fins la cota 2240.

Feia mitja hora que havíem passat el Portillon Superior quan van començar a caure les primeres volves; testimonialment al principi, i amb força virulència al cap d'una estona. El cel estava totalment cobert i els núvols amagaven els cims.

Després d'un temps mort, sense que res ens fes pensar en que escampés, vam prendre la decisió de renunciar. En arribar de nou al Portillon, el temps va tornar a canviar, però ja ho vam deixar estar. Ens quedàrem sense saber si als cims s'havien esvaït les boires.

Mentre a La Renclusa ens cruspíem el pernil reglamentari, va caure una bona tamborinada que ens alleugerí la sensació de no haver tingut prou paciència.

Vam tenir el temps just d'arribar al cotxe, La Besurta ja més plena, abans no tornés a ploure.

S'ha acabat la temporada, una temporada un pèl estranya. D'això ja en parlaré més endavant.

13 i 14 de maig, 2011

intent Aneto
Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/MalTempsALAneto13I140511

.

després d'un mes

2011-05-15T11:46:00.002+02:00

Torno a la roca després d'un mes força esquiador, que no ho ha estat més per la calor fora de temps que està fent.

Després d'esmorzar a l'autoservei del Monestir, res a veure amb Ca l'Anna i la Mercè, no cal que ens juguem als xinos qui pujarà amb el funi de St. Joan, amb les tres motxilles, mentre els altres dos hi pugen a peu. Les retallades també arriben a la muntanya.

Reunits al Pla de les Taràntules, d'on marxen unes quantes guiris rosses fent fotos a tort i a dret, fem camí cap a la Magdalena Superior on ens hi pengem sense que tampoc no ens calgui jugar-nos als xinos qui es currarà les tirades de V+

La tornada a casa s'envolta d'un punt d'estrès quan només tinc el temps just de dutxar-me i sortir rabent cap a la feina, sense dinar. I és que no pot ser tot...

11 de maig, 2011

Montserrat
Magdalena Superior
via Ignasi Jorba

Jordi, Cèsar, Ramon.

https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/0511MagdalenaSupIgnasiJorba?authkey=Gv1sRgCNHXn5zNiNjJxwE&feat=email
https://picasaweb.google.com/104228584162005788695/Montserrat1152001?authkey=Gv1sRgCP6S7OTUrLj5aA&feat=email

.

perdoneu, però algú ho havia de dir...

2011-05-10T12:57:00.000+02:00

rectificar és de savis...

2011-05-06T14:14:00.003+02:00

L'hivern més sec dels darrers quaranta anys als Alps del Nord, no és la millor condició per anar a fer esquí de muntanya a finals d'abril, quan el sol ja torra els guiris més matiners a la Costa Brava.

Tot i que les pistes d'esquí d'Arêches-Beaufort han tancat una setmana abans d'hora, com que ja tenim la reserva feta a La Grange aux Loups, de Queige, hi anem confiats que, tirant de cotxe, podrem atansar-nos a la neu.

El que no sabem és que les carreteres que porten a les zones innivades, estan barrades per obres de manteniment. Així doncs, davant la impossibilitat de fer res amb esquís, fora del Grand Mont, que no ens dedicarem a repetir, cerquem una alternativa "que ens vingui de pas" i, sobretot, amb opcions d'aprofitar els dies.

El lloc trobat és a menys de 100km d'Albertville. Al Refugi de Prariond, a la Vanoise, hi accedim des de Val d'Isère, pel Pont de St. Charles. Allà hi romandrem la resta de dies, amb una molt bona acollida d'en Laurent (el guarda) i el seu equip.

La neu envolta el refugi i emblaqueix els cims de la vall. La méteo rebat les prediccions de l'home (o la dona) del temps i ens complica una mica la vida a les altures, però, en conjunt, l'estada i descoberta de la zona, es molt positiva.

Beaufortin:

Dilluns, 25 d'abril. Grand Mont d'Arêches 2686m.

Des d'Arêches prenem la carretera cap a Les Envers que més amunt es converteix en una pista un xic atrotinada. Arribem al refugi de L'Alpage 1980m on deixarem el cotxe i, molt a prop, ens calçarem els esquís.

És prou tard per a que la neu ja estigui feta una sopa. Trobar el lloc ens ha dut més temps de l'esperat. Amb l'altura, va canviant la qualitat de la neu i fins i tot hi ha un curt flanqueig susceptible de ser passat amb ganivetes. Anem a buscar el Coll de la Forclaz 2374m i allunyant-nos de la pista fem un bonic recorregut fins el cim del Grand Mont d'Arêches.

No hi romanem més temps del que cal per la foto i la transició. Uns núvols tan negres com propers ens conviden a tocar el dos al més aviat possible. El descens l'acabem just per sota del telesquí; la neu, treballada, encara conserva la cohesió de la Ratrac i en facilita la baixada. La part final, així i tot, és de pena.

Altrament, el territori presenta un aspecte desolador quant a la presència de neu per sota dels 2000m.

Dimarts, 26 d'abril. A la cerca de la neu perduda.

Volem anar al Cormet de Roselend a fer la volta a l'Aiguille du Grand Fond. Passat el Coll du Pré, iniciem la baixada cap al barratge de Roselend i en sortir de l'últim revolt hem de frenar de cop per a no menjar-nos una barrera de formigó. La carretera és tancada per obres de la presa.

No hem llegit els cartells que, força quilòmetes abans, avisen de la desfeta. Ho intentem per una altra carretera tortuosa; tampoc. El temps corre i les nostres il·lusions es fonen més ràpid que la neu. Si a St. Guérin 1559m tampoc no s'hi arriba (per anar al Cormet d'Arêches), on nassos anirem a fer esquí de muntanya?

Amb la cua entre cames tornem a Queige. És clar que hem de canviar d'escenari; Internet serà l'eina que ens traurà de l'embolic. Tafanejant blogs i webs diversos, ens decidim per la Vanoise. Una telefonada i reservem a Prariond. Ha estat un matí de frustracions i nervis. Anem a passejar per Chamonix, que, lluny de l'època romàntica del segle passat, ja no és el que era.

La Vanoise:

Dimecres, 27 d'abril. Refugi de Prariond 2324m.

Les Gorges du Malpasset ja no permeten el seu pas. Sortim del Pont de St. Charles 2094m pel camí d'estiu, esquís a l'esquena. Encara no una hora i quan albirem el refugi ja ens calcem les fustes per a fer el darrer quart d'hora.

Ens espantem de la gentada qui hi ha a la seva terrassa, dinant. Però en acabar marxen tots. Són "pisteros" que vénen del coll de l'Iseran per un itinerari fora pista. Endrapen i guitllen. A sopar només en som cinc. S'hi està de conya, al refugi.

Dijous, 28 d'abril. Pointe du Gros Caval 3285m.

En Laurent ens recomana, per la previsió de la méteo, el cim més proper. De pujada força directa, fem algunes marrades per evitar el màxim pendent. Amb les ganivetes des de molt avall, anem a cercar el pas per entrar al Glacier du Gros Caval. Els darrers 50 metres, del collet al cim, els fem a peu.

La boira vol posar-s'hi però no s'acaba de decidir. Enmig dels seus dubtes, trepitgem la Pointe du Gros Caval. Tampoc aquí ens hi entretenim gaire per no perdre de vista els esquís, clavats a la neu. I per gaudir de la boníssima neu que, glacera avall, ens regala un descens per col·leccionar.

El refugi s'ha animat una mica amb l'arribada d'un parell de grups. Avui en serem catorze a taula.

Divendres, 29 d'abril. Intent de la Grande Aiguille Rousse.

Avui és el dia indicat per a intentar assolir el cim més alt i més allunyat del refugi. En principi, la previsió de la méteo dóna "orage à la mi-journée", així que, anem fent via mirant-nos el cel de cua d'ull.

La neu, després de la nevada d'ahir al vespre, està profunda però no massa pesada, tret d'algunes acumulacions puntuals. Quasi sap greu esqueixar la uniformitat del macfarlan blanc que abriga el Glacier des Sources de l'Isère, una llarga graonada que escala el cim culminant.

La boira inicia els preàmbuls del joc. Ens acostem mútuament i estrenem els primers frecs; tímids, al principi i més decidits, després. Sense miraments, ja, ens barregem amb determinació. Perdem el món de vista i ens lliurem a la festa.

Després de creuar una esquerda impressionant, ens aturem a la cota 3200m. Tot és blanc al nostre entorn. Ens esperem una estona i decidim girar cua abans no s'esborri la traça que ens haurà de tornar al refugi.

L'encertem de ple. Es desferma una tempesta de neu que ens acompanya tot el precari descens, per l'absoluta manca de visibilitat.

La "mi-journée" s'ha presentat abans d'hora.

Dissabte, 30 d'abril. Intent de la Pointe de la Galise.

El servei de previsió meteorològica de la Vanoise no fila gaire prim. Quina part de la definició de "belle jour" que ens prometien per al matí no s'ha entés? Mentre a la vall lluu un esplèndid sol, els cims que ens envolten encara no s'han tret el barret de dormir.

Amb una certa recança iniciem la curta però tan rostada com estreta pujada que neix al costat mateix del refugi. Al final, ens traiem els esquís per a fer més via fins l'entrada de la vall de Niolet.

Anem seguint una traça de dos xicots que ens van al davant. Els veiem negociant l'entrada al Glacier de Bassagne; sembla que el terreny s'ha de treballar. Quan hi arribem nosaltres, ens trobem el pa que s'hi dóna.

Un flanqueig i una posterior col·lecció de ziga-zagues, penjats de les ganivetes, per un pendent considerable, ens acosta a una còmoda plataforma a 2900m, just a sota de l'entrada de la glacera. És el moment en què valorant el "belle jour" que amaga els cims propers de la resta del món, decidim que fins aquí hem arribat.

Sense ganes d'haver d'endevinar per on no ens la fotrem a la baixada, donem per acabada la descoberta d'aquesta zona tan interessant. Tornem al refugi i, després d'un mos, recollim per seguir cap al Pont de St. Charles.

Ens acomiadem d'en Laurent, Isabelle i companyia. De ben segur que hi tornarem. Els cims, les glaceres i l'acollida dels guardes, s'ho mereix. Nosaltres, també.

24 al 30 d'abril, 2011

Beaufortin: Grand Mont d'Arêches.
La Vanoise: Pointe du Gros Caval i d'altres recorreguts.

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/BeaufortinVanoise24300411

.

una altra història

2011-04-24T02:20:00.000+02:00

Quan pugem les escales de la part hivernal del refugi del Portillon, fa set hores i mitja que ens hem posat en marxa. Ahir ja tenia clar que l'etapa seria dura, però, en qualsevol cas, seria millor que anar a dormir el diumenge a la Cabana del Ubago de la Vall de Lliterola tot paint el millor pollastre de Benás.

Mentre els companys fan via cap a casa, nosaltres entrem a Barrabés directes a cercar allò que volem; sense mirar als costats per no haver de lluitar contra les temptacions. Superat el tràngol, anem a preparar el jaç sota els porxos de Senarta, acollidor aixopluc a peu de cotxe una nit de dilluns.

Entrar per la Vall de Remuñe 1800m, en comptes de la de Lliterola, ens fa guanyar, de sortida, uns 160m de desnivell. A més, també ens trobarem abans la neu i podrem descarregar els esquís de la motxilla. Així, al cap d'una hora, passem al marge dret de l'Agüeta de Remuñe i ens els calcem; més o menys a la Pleta dels Capellans 2060m. Inversament proporcional a l'alleugeriment de l'esquena, creix la sensació de calorada a mida que el sol va guanyant la vertical.

Mentre l'Eloi se'ns escapa, en David i jo anem passant el nostre particular rosari. Sembla que els metres facin vaga i els serveis mínims siguin del 50%. Així arribem al Portal de Remuñe 2817m i ens enfrontem, cara a cara, amb el penúltim obstacle de la jornada. Menys dret que no ens semblava vist de lluny, per fi ens atansem, després de la sifonada prop del Llac de lliterola, al Coll Inf. de lliterola 2964m.

Descendim el Vallon Inf. de Lliterola cap a un embut que ens engoleix i ens aboca a la vora trencadissa del Llac del Portillon d'Oô. Ara som per sota del refugi; hem de sortir del fons del barratge i ho fem creuant les minses però laberíntiques esquerdes de neu i glaç que folren les parets de la presa.

Tancat i barrat, el refugi del Portillon d'Oô 2568m ens acull a la seva part hivernal: tres habitacions, ampli menjador i telèfon d'emergència on rebem alguna trucada demanant-nos fer alguna reserva. Serem els seus únics habitants les dues properes nits, descartada l'opció de baixar fins a Espingo, mancat de neu des de molt amunt.

De la fosa de la neu, que regalima per les roques, n'omplim les cantimplores i així ens assegurem la hidratació i la cocció dels nostres àpats. Gana no en passem, d'alguna cosa ha de servir patir el pes de la motxilla a la pujada.

Desigualment repartits en dues habitacions, per a evitar el rítmic concert de roncs que impediria arrencar el son, acluquem els ulls gairebé immobilitzats sota mitja dotzena de mantes. Fred, tampoc no en passem.

Una matinal entretinguda, omple les hores fins el migdia solar de dimarts. Anem a pujar el Cap de la Vaca Occ. 3081m. Ho fem amb esquís fins a sota de la seva cara Nord i la pugem amb grampons tot seguint una antiga traça que ens facilita l'ascensió. Dalt del cim estant veiem la vall de Gías i en descartem el seu descens cap a Estós. Novament, les condicions nivològiques ens fan canviar els plans. Donades les circumstàncies, avançarem un dia la tornada, pel mateix camí, cap a casa.

El vent remou els porticons de les finestres durant la nit i ens fa témer que el temps no canviï abans d'hora i ens compliqui el retorn. Veiem, però, la resplendor de la plenitud de la Lluna que projecta l'ombra del refugi a la neu i això ens tranquil·litza. De dos problemes, en tenim un de resolt.

No volem tornar a passar les esquerdes del barratge i això ens fa dissenyar un itinerari alternatiu per escapolir-nos de l'escomesa. Esquís a l'esquena, el dimecres deixem el refugi del Portillon per damunt de la resclosa a cercar el camí d'estiu. Amb grampons i piolet guanyem metres pel marge dret del Vallon Inf. de Lliterola fins que la inclinació del terreny ens permet posar-nos els esquís.

Amb comoditat arribem al ja conegut Coll Inf. de Lliterola. A partir d'aquí, fem un primer descens, a l'estil de St. Esteve -per la nombrosa formació de canalons a la superfície de la neu, fruit de la fusió de la neu provocada per la pluja- que fa que els quàdriceps s'endureixin i el seu dolor ens obligui a aturar-nos a descansar.

Remuntem fins el Portal de Remuñe i ja no parem de baixar pel "tôle ondulée" que disfressa de deserts inclinats els vessants de la muntanya. Amb els músculs de les cames prou trinxats, arribem al pont que separa la neu del camí de terra.

El temps canvia de pressa darrere nostre i les boires ja amaguen els cims i comencen a baixar. No ens entretenim més d'allò estríctament necessari per a cruspir-nos el pernil, el formatge i la llonganissa que ens fan nosa a la motxilla.

Arribem al cotxe acompanyats de les primeres quatre gotes que s'avorreixen als núvols i marxen de gresca per gravetat. Endrecem sense presses i fem via cap a casa, no sense donar-nos un merescut homenatge a Seira.

Encara podrem veure la final del Barça...

18, 19 i 20 d'abril, 2011

Remuñe - refugi Portillon - Cap de la Vaca Occ. - refugi Portillon - Remuñe.

Eloi, David, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/RemunePortillon18A200411

.

amb il·lusió !!!!

2011-04-23T01:57:00.001+02:00

Un inesperat regal, en forma de carretera oberta fins La Besurta, ens sorprèn i alleugereix l'esperada traginada d'esquís en el tram més avorrit. D'aquesta manera, també, escurçarem l'aproximació al nostre punt d'acampada.

Uns quants creuaments d'e-correus formalitzen la logística de la sortida proposada des de Mataró. Bellcaire és el punt de trobada i d'esmorzar. Tots plegats, doncs, fem la resta de camí cap a Benás, ignorants de l'obsequi insospitat.

Incrèduls, encara, fem les motxilles carregant-hi els esquís i alguns també les botes i ens posem en marxa des de prop de La Besurta 1898m. Compartim camí amb majoria d' "Anetistes" i alguns passejants que van a veure com el Forau d'Aiguallut 2005m s'empassa les Aigüetes que els Uelhs de Joèu escupiran a l'Aran.

Fent lliscar les pells de foca, estrenem solitud per la Vall de l'Escaleta. La neu oculta els millors llocs per acampar i és a cop de pala que els traiem del seu amagatall, a sota mateix del Còth deth Hòro 2174m i a prop del riu que ens abastirà d'aigua.

A sota mateix del Còth deth Hòro 2241m, però a l'altre costat, ja Val d'Aran, el Lac deth Còth deth Hòro encara està cobert d'una lleugera capa de glaç. Ens hi hem acostat per estirar les cames i de seguida tornem al camp.

Sopem a horari de refugi i no triguem gaire a agafar l'horitzontal; bé, amb algun bony que la distorsiona. El fred nocturn, força distant de les xafogors de migdia, ens fa arronsar dins dels sacs més que no ens esperem. Alguns roncs, però, delaten la incapacitat de les temperatures per trencar algun son.

Mentre el diumenge es treu les lleganyes, La Forcanada és testimoni de pedra de com ens posem en marxa per encaminar-nos cap al nostre objectiu. Seguim, doncs, per la Vall de l'Escaleta i no ens aturem fins que els debutants raigs del sol ens conviden a untar-nos de protecció "F-eXtrem".

Els primers perseguidors ens encalcen mentre fem un mos reparador. Passen de llarg i tiren pel dret cap al cim. Nosaltres, fem una marrada més cap al Sud i allargant una mica més el recorregut, tenim premi amb forma d'accés al cim esquís als peus. La resta d' "empaitadors" ho fan a peu, condicionats pels rocs que esquitxen el seu llom N-NW.

Amb Il·lusió !!!! trepitgem el punt més alt del Tuc de Molières 3010m. Ens felicitem, petons i abraçades, per l'èxit del grup i posem per a la foto, mentre els gegants veïns d'enfront juguen amb els núvols a fet i a amagar.

Retrobament de vells amics, coneguts i saludats, enriqueixen el moment previ a l'inici del descens, que serà, tot ell, ràpid i divertit. La neu, degudament transformada, ofereix el seu tapís per a gaudi i esbarjo del personal.

Recollim el campament i tornem cap a Aigualluts, d'on, discretament camuflats entre la munió que baixa de l'Aneto i d'altres passejants, continuem fins La Besurta com aquell qui res.

L'amo del bar de Benás amb nom d'onomatopeia (Ñam-Ñam), no creu que el client sempre tingui la raó, i es nega a posar més d'un ou per plat; no és bo menjar-ne més d'un cada no sé quants dies, diu. I es queda tan ample...

Clares, olives i braves, fan més entretinguda l'espera del pollastre més bo de Benás i voltants.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Quatre companys se'n tornen cap a casa, mentre els altres tres van a dormir als porxos de Senarta, amb obscures intencions. Però això, ja és una altra història.

16 i 17 d'abril, 2011

Tuc de Molières 3010m. (per la Vall de l'Escaleta)

Albert, David, Eloi, Julià, Pilar, Txell, Ramon.

vegeu les fotos... clicant amb il·lusió !!!!

envoltats de gavatxos

2011-04-14T02:08:00.000+02:00

Una nova escapada matinal, abans de les vacances de setmana santa. Ara que ja fa massa calor per anar a La Codolosa, triem una bonica via a la Gorra Frígia, tot i l'inconvenient de no poder pujar a Sant Joan amb el funi -està tancat per manteniment- i haver de suar la cansalada.

Mentre fem una mica d'estiraments, arriben uns francesos que per un moment ens sembla que ens picaran la via. Però no, en trien d'altres del costat. Fem una mica de socialització i ens posem a la feina.

La calor es fa notar a la base de la paret, però aviat, en guanyar metres, comencem a sentir una agradable ventilació. Ens repartim les tirades per a que tots puguem fer de primer. Això provoca que, en fer el canvi del primer, ens fotem uns embolics amb les cordes, impressionants. Si ho volem fer expressament, no ens surt.

El darrer llarg ja no l'intercanviem, si no ens quedarem embarbussats a la paret. La creu de la Gorra Frígia fa les funcions d'ancoratge de l'última reunió. Quatre fotos i alliberem els peus del càstig dels gats. Iniciem el descens per la ruta normal, resseguint els cables i cadenes que l'asseguren. I avall que fa baixada.

foto concurs: de qui és cada parell ??

El camí de retorn al Monestir és ple de grups de joves guiris, gairebé tots del país veí, vull dir els del Nord. Deuen ser els viatges de fi de curs. Com que anem amb pressa, els avancem com podem en l'estretor del sender.

A baix, tot és ple de gom a gom; no sabem que hi regalen avui a Montserrat.

El viatge de tornada se'm gira en contra i agafo un mareig de ca l'ample que acaba amb mi al metge i sense poder anar a treballar. Quin mal rotllo més bèstia...

12 d'abril, 2011

Montserrat
Sant Joan
Gorros
Gorra Frígia
via del Carles

Cèsar, Jordi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/GorrofrigiCarles?authkey=Gv1sRgCNnV8pKesKXK-gE&feat=email

.

i tu, què hi dius?

2011-04-10T15:33:00.001+02:00

Després d'haver fet una crida per a sortir el cap de setmana i d'haver obtingut silenci administratiu com a resposta, m'he disfressat d'urbanita diumenger i he sortit a passejar.

Mentre els Bombers corrien la seva cursa, jo he triat una xocolata desfeta i una ensaïmada a la recuperada Xocoa del carrer Petritxol tot llegint l'Ara.

Entre d'altres notícies hi ha la de la Consulta per la Independència que avui se celebra a Barcelona i a una vintena de pobles de Catalunya.

Doncs ara que començo a pensar que a les municipals no votaré ningú, he aprofitat l'oportunitat per a participar en aquest referèndum democràtic. Una democràcia que a l'EspaÑa Una, Grande y Libre, no entenen ni entendran mai.

us felicito fills ;-)

2011-04-06T23:38:00.001+02:00

Era la tardor del 2008 que amb el Cèsar ens vam encigalar a la paret de la Roca dels Arcs, buscant la Tàrrega. No ho vam veure clar i ho vam deixar córrer. Quan no toca, no toca i no cal prendre mal.

Així que ho teníem pendent i no trobàvem el moment, fins que s'ha presentat tot solet. Senyal inequívoc que ara sí que toca.

Esmorzem a Artesa de Segre, on hi ha retrobament de velles glòries. El Llobarro i jo ens ho mirem amb perspectiva.

Roca dels Arcs

El sol s'ha pres seriosament això de la primavera disfressada d'estiu i escalfa de valent. L'aproximació a la Roca dels Arcs genera les primeres suors i fa pensar en una dificultat afegida a la de la paret mateixa. Un ventet generós, però, s'encarrega d'esvair aquest destorb. Només ens queda la paret.

Amb una molt bona ressenya, ens plantem a peu de via i ens disposem a resoldre aquest afer inconclús.

La Tàrrega és una via clàssica de manual. Del tot desequipada -només dos claus i mig-, no té ni les reunions muntades; això l'hi dóna un ambient que ens allunya de les darreres escalades montserratines i ens ho hem de treballar tot més, sobretot de "coco". I alguna dosi de braços també és convenient.

En el silenci d'una paret òrfena d'escaladors de cap de setmana, només els nostres esbufecs i les nostres riallades trenquen l'harmonia de la pau vertical.

La pau horitzontal la dóna la inestimable sensació de treure's els peus de gat després d'un parell d' hores. Amb la comoditat de les vambes, baixem l'erosionada cara Nord de la Roca dels Arcs fins la carretera.

A la Font de la Figuera ens restaurem per anar a restaurar-nos al bar de Vilanova.

6 d'abril, 2011

Roca dels Arcs
via Tàrrega
Cèsar, Jordi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/Tarrega060411
https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/RocaDelsAtcsTarrega?authkey=Gv1sRgCPTnr9uo9am9fw&feat=email
https://picasaweb.google.com/104228584162005788695/LaTarregaDeVilanova?authkey=Gv1sRgCM2H5qHsno_duwE&feat=email

.

escudella i carn d'Olla (de Núria)

2011-04-03T22:40:00.005+02:00

La calor d'aquests darrers dies ha fet estralls i el blanc que arrebossava la Vall, a les cotes baixes i les cares Sud, s'ha esvaït. Això no obstant, encara es poden fer quasi totes les rutes de Núria.

Sortim del Santuari 1965m, esquís als peus, cap a la Vall de Finestrelles. Un pont d'obra presenta la seva figura nua del vestit de neu que el cobria fa només uns dies. A quarts d'onze, el sol ja ha estovat la neu Déu n'hi do, i tot i que la traça que seguim presenta marques de ganivetes, és clar que no ho són pas de fa poc.

Un vent emprenyador, tot i que no pas fred, ens rep al collet del Roc de la Maula. Per estalviar-nos la sifonada del Coll de Finestrelles, pugem directament cap al Pic de Finestrelles 2829m i iniciem el recorregut per la carena, cap a l'Est.

La neu presenta continuïtat, tot i els rocs més grans. No ens cal treure i posar pells en els canvis de rasant d'aquestes muntanyes russes i podem progressar lliscant pendent avall evitant les transicions.

Passem pel Puig de Núria 2794m i el Puig del Coll d'Eina 2775m abans de perdre altura fins el Coll d'Eina 2684m. La Coma d'Eina no convida a baixar. Del coll enllà no hi ha neu i a la part de baix caldria remar un bon tros. Seguim per dalt.

Així doncs, enfilem cap al Pic d'Eina sense assolir-lo. Uns cinquanta metres per sota del cim, flanquegem per un tram pedregós d'obligat porteig d'esquís, molt curt, però; encara no uns 20 metres. Reprenem la marxa amb esquís just on ens envolta la boira.

Amb escasses referències, anem encertant el camí per ascendir el pic de Nou Fonts 2861m. De nou ens hem de treure els esquís. Els carreguem a la motxilla per baixar cap al Coll de Nou Fonts. Abans d'arribar-hi ja els podem tornar a calçar i iniciar el descens per una neu molt primavera, massa, però que encara es deixa fer.

El fons de la Coma de Nou Fonts conserva una neu de millor qualitat. Llisquem sense problemes fins que la coma s'engorja i n'hem de sortir. Un enllaç d'esquí mixt, de neu i d'herba, per arribar a la part final de la Coma de les Molleres i fer el darrer tram fins a Núria.

A l'estació del Cremallera, tenim temps d'endreçar una miqueta els estris abans d'agafar el tren cap a Ribes. A la motxilla hi hem posat un altre trosset de l'Olla.

2 d'abril, 2011

del Finestrelles al Nou Fonts

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/FinestrellesNouFonts020411

déjà vu

2011-03-31T02:22:00.001+02:00

Com si fos el dia de la marmota, arribem al Monestir, veiem que a Gorros les parets estan xopes de la pluja de la matinada i donem mitja volta. Sortim abans no ens caduqui la mitja hora de franc d'aparcament i marxem cap a El Bruc; la Mercè de Ca l'Anna ens fa uns ous ferrats amb patates, que riu-te'n tu de la botifarra de Calaf.

Amb la panxa contenta anem cap a La Codolosa on ja podem escalar amb malles i màniga curta. Repetim una via assequible, per a no patir i riure amb les nostres tonteries de crios: L'Avi Trepador... (a qui es deu referir?)

Sense temps ni de rentar-nos les mans, brutes de remenar les cordes, correm A-2 cap avall (110km/h) hahaha... per a que jo pugui agafar el tren per anar a casa, canviar els estris i anar-me'n a treballar.

La jornada laboral s'encara d'una altra manera després d'una matinal com aquesta, divertits, ben tips i amb bona companyia.

30 de març, 2011

Montserrat
Collbató
La Codolosa
via de L'Avi Trepador

Cèsar, Jordi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/LaCodolosaLAviTrepador?authkey=Gv1sRgCKH2zNDHgveMlAE&feat=email
https://picasaweb.google.com/104228584162005788695/LaCodolosa3032011?authkey=Gv1sRgCKmDrYXQofiiwgE&feat=email
.

T'estimo mountain-forecast.com

2011-03-27T21:21:00.004+02:00

No és la primera vegada que l'Snow-Forecast es queda sol en una previsió més optimista que la resta de serveis meteorològics... i l'encerta. Aquest cop ha estat la versió més muntanyenca d'aquesta pàgina.

I si diuen que la fe mou muntanyes, deu ser veritat, perquè avui, que he tingut fe en la méteo i he anat cap a Núria tot i les pluges matinals, he trobat que el Puigmal l'havien mogut. M'explico: que l'he trobat més lluny que de costum...

Surto de Núria amb un cert optimisme després d'haver vist una clariana ben blava enmig de tant de núvol. Fins i tot cauen quatre volves i les boires amaguen tots els cims.

Després de la pallissa de bici que ahir em va fotre el Llobarro, avui em moc de forma feixuga; no és el meu millor dia. M'endinso a la Coma de l'Embut seguint velles traces mig escombrades per la pluja del dissabte. Davant meu hi puja un d'infanteria; m'explica que va cap al Puigmal -que originals som- i després cap a Fontalba. Malgrat la meva mala forma, els esquís m'allunyen d'ell.

A l'altura dels Pluviòmetres, deixo la Coma i començo a pujar els pendents del Puigmal. La boira va i ve i em deixa veure prou bé l'itinerari. Si l'encerto l'endevino i em planto al cim tot sol. No deixa de ser estrany que no hi hagi ningú al Puigmal un diumenge. Al cim no s'hi està pas malament.

En un atac d'optimisme, sens dubte encomanat pel "mountain-forecast", m'havia plantejat intentar fer l'Olla de Núria, bé, fins on arribés. Amb esquís ha de ser curiós, amb un munt de transicions i puja-baixa per les carenes. Al final, però només he fet una nansa (de l'olla).

La boira segueix embolcallant les muntanyes i tampoc el meu lamentable estat físic recomana res que no sigui baixar. Entre una clariana em llanço cap a Núria per una neu que es deixa fer molt bé. De cop i volta, hi ha una escampada general de núvols i el sol dóna el relleu que em cal per gaudir a fons del descens.

M'allunyo de la Coma de l'Embut per anar al Pla de l'Ortiga i baixar directe a Núria. Aquí la neu està molt transformada, massa. Em foto un parell d'hòsties considerables en clavar-se'm els esquís en sengles pedres vestides de blanc.

Arribo al Santuari barrejat amb els novells que s'inicien per una pista en què cal remar per poder baixar...

27 de març, 2011

Puigmal 2913m
Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/Puigmal270311

.

parlant de tot

2011-03-24T13:22:00.004+01:00

No és que sigui fosc, sinó que les cortines impedeixen que la llum entri a l'habitació. Amaguen, també, la intensa nevada que cau des de primera hora de la matinada i que ha transformat el paisatge, vestint-lo de rigorós hivern en blanc i negre.

Poca cosa podrem fer avui llevat de contemplar la caiguda parsimoniosa dels gruixuts flocs que van alentint la vida.

Esmorzem tranquil·lament mentre la ràdio informa que la carretera de l'Ampriu està tallada i a Sarllé només s'hi pot pujar amb cadenes.

Davant d'aquest panomara ens veiem irremeiablement abocats a posar a prova la nostra resistència davant la dura temptació...

Som els primers a sortir de l'hostal. La carretera està coberta d'uns 40cm de neu que encara no ha estat retirada per la llevaneus. Obrim traça a poc a poc fins arribar a la carretera general on la neu torna a emblanquir l'asfalt que ja havia estat despullat per les màquines.

A Benás, la neu cobreix els carrers i es fa complicat caminar-hi sense mullar-se els peus. On podem anar si no és a un bar... entrem a Barrabés tot fent el cor fort...

El diumenge es rebel·la contra els homes del temps i es presenta serè i lluminós. La neu caiguda fins les 7 del vespre passat ha deixat un gruixut mantell de neu, susceptible de desfermar allaus i també molt pesat per obrir traça. Així doncs, anem a lo segur i aparquem a L'Ampriu 1900m per pujar el Pico Gallinero 2728m.

Mentre les llevaneus treballen durament per engrandir l'aparcament, ens untem de crema solar i ens protegim la closca del sol que lluu amb vocació clarament primaveral.

Sortim per les pistes cap al Coll de l'Ampriu, sense arribar-hi. Als 230m girem cap al Sud i anem a buscar una altra pista, tancada, per on no ha passat la ratrac i on obrir traça es converteix en una curta però dura tasca.

Ens creuem amb un solitari que ha matinat més que nosaltres i que ja ha desvirgat la pala del cim. Altrament, també n'ha obert la traça del últim tram fins al cim, cosa que agrairem d'allò més. Al cim del Gallinero hi arribem amb uns altres dos que han fet el mateix camí que nosaltres. No hi ha ningú més. S'hi está prou bé i abans que els núvols ens facin la guitza, podem veure l'Aneto i companyia.

Enllestim i preparem tanques i fixacions. El descens és un regal per compensar els moments de contenció passats a Barrabés. Una excel·lent neu pols ens deixa fer el que volem com si sabéssim esquiar molt bé. Més avall, ens endinsem a les pistes obertes i ens barregem amb "pisteros" i "snowborders".

Discretament, malgrat les motxilles, arribem a L'Ampriu i anem cap al cotxe. Un picolabis a Benás ens manté en condicions pel viatge de tornada.

11, 12 i 13 de març, 2011

Pico Gallinero 2728m
Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/BenasGallinero11Al130311

.

Abans no torna l'hivern...

2011-02-27T21:38:00.001+01:00

Després d'uns dies de l'enèssima onada de massa bona méteo i abans no arriba el pronosticat canvi de temps, fem cap a l'estació de Portè Pimorèn. Aquesta zona no està tan carregada de neu i t'hi pots moure amb més tranquil·litat que més cap a l'W.

Malgrat sortir de la mateixa estació, de l'aparcament de La Vinyola, no cal trepitjar-ne les pistes en cap moment. Això allibera una mica de la sempre estranya sensació de fer ascensions en zones "okupades".

Coma d'en Garcia

Així doncs, comencem l'ascensió pel marge esquerre del torrent i per sota del Coll de Pimorèn. D'allà es desplacen diferents grups amb el mateix objectiu que nosaltres, i uns i altres l'hi donem un aspecte familiar i conciliador a l'itinerari.

Arribem a un refugi que no trobo al mapa, d'on acaba de sortir un grup de Rubí que fan curset; raquetes i esquís a l'hora.

refugi lliure

Seguim en direcció W-SW a cercar l'ample i llarg llom que baixa del cim i el comencem a remuntar alleugerits de la calor de la coma. Al collet NW del cim hem de deixar els esquís. Abans de seguir fem un mos i mentre fem el recés arriben la Concep i el Koki.

Tots plegats ens atansem al proper Pic de la Mina 2683m des d'on ja veiem acostar-se la borrasca. Quatre fotos i tornem al collet des d'on encetem un bonic i còmode descens, amb alguna rascada sense importància a la primera pala.

al Pic de la Mina 2683m.

Al Coll de Pimorèn fem un dinaret a la furgo d'en Koki i la Concep. Cauen les primeres volves. Ells s'hi queden. Nosaltres tornem cap a casa. L'endemà no convida a festes.

26 de febrer, 2011
Pic de la Mina

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/PicDeLaMina260211

.

dos x tres o tres x dos

2011-02-27T20:46:00.003+01:00

El Cèsar hi va anar amb un col·lega seu i l'hi va agradar molt. Ens la va proposar al Llobarro i a mi i vam anar a provar-la. Però el dimarts 22 bufava un vent molt fort a Montserrat, bé, a molts llocs. Així que vam canviar d'opinió i per aprofitar el matí vam fer una caminadeta fins a St. Jeroni.

Tres dies després, el Llobarro no va poder venir i hi vam anar només nosaltres dos. No feia vent i al solet s'hi estava de pel·lícula a la Miranda del Pas dels Francesos on vam fer la segona part de la via Camí de l'Alsina.

(22) i 25 de febrer, 2011
Miranda del Pas dels Francesos
via Camí de l'Alsina

(Llobarro), Cèsar, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/VentAMontserrat220211
https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/MirandaDelPasDelsFrancesos?authkey=Gv1sRgCIiSqc3766TxXA&feat=email
https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/CamiDeLAlsina250211

.

d'això ja fa uns dies

2011-02-17T14:11:00.000+01:00

Breu crònica de la sortida a la Coma del Forn.

En aquestes que llegint cròniques i comentaris diversos, em faig a la idea que a Tavascan potser hi ha neu. Amb aquesta il·lusió fem la corresponent cua per accedir a la Ronda Litoral i, passat el tràngol, enfilem cap al Pallars.

Havent sopat a Cellers, fem cap a la Pleta del Prat 1720m. De nit, no veiem la neu que no hi ha.

Després de dormir com a soques, esmorzem el bufet lliure del refugi i ens abillem per a l'ascensió.

Sortim per la pista d'esquí, òrfena encara de multituds, a buscar la Vall de Mascarida. La neu està prou bé i pronostica un bon descens. de moment, però, anem fent metres amunt. Entrem a la Vall de Mascarida i per comes i llomades arribem fins el cim de la Coma del Forn 2685m.

Malgrat l'esplendor del dia, el molest vent fa que no ens entretinguem gaire i aviat anem per feina.

La neu es deixa esquiar prou bé en el seu conjunt. Ja la trobem transformada.

Variem una mica l'itinerari de pujada per evitar haver de remar, això implica algun flanqueig sacrificant un millor aprofitament dels pendents. Però, quina mandra això de remar...

Finalment, arribats de nou a les pistes, gaudim d'una curta baixada per neu treballada; res que no sapigueu.

Fem la cervesa a La Pleta del Prat amb els companys de batalletes que ens hi trobem. I cap a casa.

4 i 5 de febrer, 2011
Pic de la Coma del Forn

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/ComaDelForn4I50211

.

darreres activitats

2011-02-07T14:36:00.001+01:00

Escalada

Repetim a La Codolosa.

4 de febrer, 2011

Montserrat

La Codolosa

via La Rampa

Cèsar, Ramon.

Escalada

Una matinal montserratina abans d'anar a treballar. Anem a Collbató a esmorzar, però el bar Muntanya és tancat. Sembla ser que no té un calendari d'obertura massa concret. Anem a El Bruc... clara, botifarra i tallat.

Tornem a Collbató per acostar-nos a la Paret de La Codolosa, una zona excepcional per a escalar a l'hivern.

2 de febrer, 2011

Montserrat

La Codolosa

via Josep Monistrol

Cèsar, Ramon.

Esquí de Muntanya

Amb la solitud del corredor de fons, pujo la Tossa d'Alp per les pistes de Masella. Els 30cm de neu caiguts els darrers dies, donen una falsa imatge del Pirineu Oriental, molt mancat de neu en aquesta època de l'any.

Al Niu de l'Àliga, com un ritual que es repeteix cada any, em prenc un cafè amb llet ben calentó abans d'iniciar el descens. Es nota, sota la neu pols que els snowborders s'encarreguen d'escampar, la duresa del sòl amb algunes clapes de gel.

Per estirar les cames, i cap a casa.

30 de gener, 2011
Tossa d'Alp

.

Puigsacalm inèdit

2011-01-25T01:50:00.000+01:00

Mentre esperem que nevi i que no faci tant de fred per a escalar o anar amb bici, ens busquem excursions per a distreure'ns. Un bon consell m'apunta el Puigsacalm, cim que evoca els meus inicis excursionistes, ai!! quins records.

El que no vull, però, és repetir l'itinerari clàssic per Vidrà, que ja el conec força. Així doncs, tafanejo per Internet i hi trobo el que cercava. A l' Engarrista proposen una ruta circular que em fa peça.

Els famosos Túnels de Bracons, enllacen en un tres i no res l'Osona i La Garrotxa. Algú dels opositors d'aquesta vital ruta per a la comunicació entre aquestes dues comarques, m'hauria d'explicar per què no la volien. Ara mateix, l'antiga carretera Vic-Olot és un càstig diví.

Abans d'arribar a Les Preses hi ha la desviació cap a Joanetes, però primer anirem a esmorzar al Bar Vertisol, a Les Preses; a Joanetes no hi ha bar.

Iniciem el recorregut deixant a les nostres esquenes la façana principal de la preciosa església de Sant Romà. "L'edifici més vistós i representatiu de Joanetes és la seva església. Consagrada a Sant Romà, es troba documentada el segle XII. L'estil romànic d'aquest temple és un dels més interessants de la Vall. Malgrat els desperfectes que va patir a conseqüència dels terratrèmols del segle XV, se'n conserven originalment la façana, els arcs torals i la pica baptismal." Enfilem el carrer de dret, passant per davant del "Cuartel entre Oeste y Norte", fins que arribem a una cruïlla en què hi trobem un indicador cap a Santa Magdalena.

Prenem aquest ample camí i seguim els seus senyals grocs. Passem el mas abandonat de Sant Romà i més endavant el Mas Poc, també deixat de la mà de Déu. Arribats a una bifurcació, deixem a la dreta el camí de Sta. Magdalena per Les Olletes i prenem, a l'esquerra, el de Santa Magdalena per Can Guilla.

Sortim del bosc en una mena de collet (recordeu aquest collet per a la tornada), a la carena, i ja veiem a la nostra dreta cap a on anirem. Retrobem i seguim senyals grocs i un camí evident cap a la paret del Puig Corneli. "El Barret" diu una gran pintada en un roc; a la dreta fem el camí que va cap a les instal·lacions (escales, baranes, graons) del Camí Nou, per on pujarem de manera ben costuruda i distreta fins al costat mateix del Puig Corneli.

Veiem i anem cap a l'església de Santa Magdalena i el seu mas. Situada en un lloc privilegiat, és un excel·lent mirador cap a la plana d'Olot i el Pirineu. Cap a l'esquerra, agafem una pista fins una bifurcació, seguim cap al Puigsacalm. De seguida arribem al Coll de Joanetes i a la dreta hi trobem una nova bifurcació. Ara seguim cap al Puig dels Llops per un camí amb senyals de color blau i vermell.

Sortim de la fageda i tenim just al davant la rampa que mena al cim del Puig dels Llops 1486m. Tenim el Puigsacalm 1513m. a tocar i ens hi plantem en un tres i no res. EL sol apaivaga una miqueta el rigorós fred hivernal. El Pirineu està desconegut, amb només una lleugera enfarinada, recorda més l'inici de la tardor que no pas l'època en què som.

Per continuar la nostra ruta, deixem el cim cap al coll de Clivillers. Hi trobem una cruïlla ben senyalitzada d'on triem el camí del Pas dels Burros. Es tracta de donar la volta per sota del Puigsacalm i el Puig dels Llops per tornar fins el Coll de Joanetes, també anomenat Coll de Santa Magdalena.

Per aquí ja hi hem passat a la pujada. Prenem el camí que va en direcció al Puig Corneli, amatents de trobar, ben aviat, la fita que assenyala el camí dels Ganxos Vells. Iniciem el descens per aquesta canal, per un camí ben fressat, també equipat, com el seu nom indica, amb alguna instal·lació de baranes, esglaons, cordes i cadenes. Quan sortim de la canal flanquegem fins El Barret, on tanquem la volta.

Ara ja és tot cap avall. Quan fem cap al collet de la carena, deixem a l'esquerra el camí per on hi hem arribat al matí i seguim de dret a trobar el camí, amb senyals grocs, que ens menarà de nou, el darrer tram camp a través, al Mas de St. Romà.

Ja només ens quedarà arribar, còmodament, a Joanetes.

Molt maca i entretinguda excursió amb un desnivell acumulat de 1150m. Espectaculars vistes cap al Pirineu, des del Canigó fins el Cadí i Pedraforca i més enllà... Un encert.

http://picasaweb.google.com/ramon.aymami/PuigsacalmInedit220111

.

al Pirineu hi ha la meitat de neu que l'any passat... :-(

2011-01-20T01:16:00.002+01:00

Quan surto de casa per anar a buscar el tren, tinc la sensació que faré curt de roba. Amb el temps que està fent aquests dies, potser no he filat prim.

La boira amaga les muntanyes de la Plana; però, la deixem avall quan ens anem enfilant cap a L'Esquirol.

A tres quarts de dotze ja fa una estona que hem acabat d'esmorzar, potser ens hauríem de posar en marxa, no?

Doncs el solet ja escalfa prou per poder anar amb la màniga curta que m'he posat aquest matí. No semblava pas que podés ser.

Sortim de L'Esquirol en direcció a la Cavorca per anar a cercar i remuntar el Serrat del Feu en direcció a Cabrera.

Algun rampot, curt però intens, em trenca el ritme que no tinc amb la bici. En Jordi em va esperant. Per sort, em recupero ràpidament.

Abans d'arribar al coll del Vidrier, al paratge de Plan ses-lloses, ens desviem en baixada a la pista del Serrat de la Cadena.

De seguida agafem el trencall de Can Poca Roba, anem seguint la pista atrotinada que segueix la corba de nivell fins Sant Andreu de la Vola.

Anem a cercar la carretera vella al coll de Bracons, remuntem una mica cap al coll i a l'alçada de Pigallem agafem la pista que ens durà al Pla de les Enfores i remuntarem el serrat de la Cadena fins trobar-nos una altra vegada al Plan-ses-lloses.

Ara anem al coll del Vidrier, direcció a Sant Julià, a l'alçada de la Massallera trenquem a esquerres cap al Farigoler. Arribats a la carretera, baixem 5 km cap a L'Esquirol.

Diumenge espectacular, malauradament, perquè el Pirineu està que fa pena. Si no neva aviat i amb força, aquesta no serà l'única sortida amb BTT de la temporada.

Tot plegat, 30,76km en 2h:23':49" Potser no haurem cremat el llom amb formatge de l'esmorzar. Malgrat tot, anem a dinar. Què hem de fer si no?

16 de gener, 2011

BTT al Collsacabra

Jordi, Ramon.

http://picasaweb.google.com/ramon.aymami/BTTCollsacabra160111

embolica que fa fort...

2011-01-18T00:10:00.001+01:00

Res que no se sàpiga... o no és així? I doncs... "El Club de la Comedia" no el van inventar les teles privades...

Conferència d'Arcadi Oliveres, economista català i reconegut activista per la justícia social i la pau.

.

embolica que fa fort

2011-01-12T12:45:00.001+01:00

El 'lipdub' per la independència ja supera el milió de visionats a Youtube.
El vídeo ha tingut un gran ressò a la xarxa després que es convertís en rècord mundial de participació, amb 5.771 persones.

.

embolica que fa fort...

2011-01-11T13:38:00.000+01:00

perdoneu, però algú ho havia de dir...

.

BON NADAL 10 i BON ANY 11

2010-12-19T19:47:00.002+01:00

posa-te'l a pantalla completa
per tornar-lo a veure, has de tornar a entrar al Blog.

.

fugint del fred

2010-12-19T19:31:00.008+01:00

Arribem a Montserrat i el termòmetre marca -2ºC, el bar de la Plaça és tancat i l'ambient de rigorós hivern congela l'ambient. Abans que caduquin els 30 minuts d'apacarment gratuït, marxem cap al Sud.

Avui no és dilluns i podrem gaudir dels plaers de l'Anna...

L'amfiteatre de La Codolosa és l'acollidora paret, damunt de Collbató, traçada de força vies d'una dificultat prou assequible i ben equipades, que convida a fugir del fred del Monestir.

18 de desembre, 2010
Montserrat
Collbató
Paret de La Codolosa
via Alimera
via L'Avi Trepador

Cèsar, Ramon.

.

però, no hi havia tantíssima neu... ??

2010-12-17T00:41:00.000+01:00

Després d'un difícil diàleg de besucs, ens fem el càrrec que l'esmorzar ens el donaran dins d'una bossa per a que ens el cruspim allà on vulguem, però no pas tant d'hora, a les vuit, al menjador de l'hostal.

Hem dormit a Vilaller, camí de l'Aran. Al xamfrà de més avall, però, hi trobem l'alternativa. Al Bar Siscarri hi foten uns entrepans que garanteixen l'ascensió de qualsevol cim. Allà ens trobem amb en Koki i la Còncep que ja van pel final dels bocates.

Els contactes de la Vall ens desaconsellen els objectius inicials. La neu ha reculat de valent i ha despullat les muntanyes, o el fred nocturn n'ha glaçat els seus vestits. Cal anar a buscar cotes altes i orientades a Sud.

No ens escalfem gaire la closca i anem a parar al Pla de Beret 1845m. Una ruta en forma d'Scalextric esgarriat ens porta primer cap al Tuc deth Miei 2250m des d'on tracem una de les esses vers el NW fins el Cap dels Clòssos 2440m. Prop d'una dotzena i mitja d'individuus ens repartim la clapa herbosa que curulla el cim.

Després, cadascú escampa cap on li sembla; nosaltres baixem uns 200 metres fins a sota mateix del Miei i recuperem cota en direcció WSW cap el Tuc de Costarjàs 2333m. Fugim de la pista per baixar cap al Pla; la neu ens hi convida.

Anem a fer-li companyia a l'Aleix, guarda del refugi dera Honeria, que avui no tindrà més visitants. La comoditat d'un refugi en què només hi ha la pròpia gent, és impagable. Després d'un bon sopar, podrem manllevar tantes mantes com vulguem per a dormir calentons.

Aquí sí que ens donen l'esmorzar a l'hora convinguda. Sort, perquè no hi ha cap bar alternatiu al xamfrà. De fet, no hi ha xamfrà. I neu a prop, tampoc. Ens volíem firar a la zona del Portillon, però no és el lloc més adient.

Tornem cap a cotes altes; malgrat la distància d'on som, ens volem assegurar la jornada. El sol comença a escalfar el Pla de l'Orri mentre preparem l'equip.

Enfilem la vall d'Arriu Malo cap a l'Estanh de Bacivèr. Quan albirem el Tuc de Marimanha, força pelat, enfilem cap a l'Estanh deth Rosari per anar a cercar la neu de la cara Sud del Bacivèr, força millor que la resta de l'entorn.

La creu del Tuc de Bacivèr 2644m guarneix les fotos que fem des del cim, embolicats amb els "Gores" per a protegir-nos del fred vent que ens ha vingut a rebre.

El descens de l'esmentada cara Sud és la cirereta del pastís del cap de setmana. Malgrat alguna marrada, anem fent amb alegria fins arribar a l'aparcament de l'Orri.

Cerveses, patates, formatge i olives per a celebrar un senzill però complet cap de setmana.

10, 11 i 12 de desembre, 2010

Tuc deth Miei

Cap dels Clòssos

Tuc de Costarjàs

Tuc de Bacivèr

Anna, Còncep, Glòria, Koki, Manel, Ricard, Ramon.

http://picasaweb.google.com/ramon.aymami/BeretOrri10121210

http://picasaweb.google.com/pasdeguia/MieiBaciver

http://picasaweb.google.com/annamesalles/201011IniciTemporada

si avui és dilluns, això és El Bruc.

2010-12-09T18:52:00.000+01:00

Arribem a l'aparcament del Monestir i abans de baixar del cotxe ja veiem que els "Gorros" estan mullats, així que sense ni aturar-nos fem la volta a la rotonda i li donem la volta a la muntanya.

Quan ja anem salivant pensant en la botifarra de Calaf, ens trobem l'Anna tancat. Estupefactes, mirem si hi ha algun cartell o avís, res. De sobte, ens ve al cap que és dilluns; l'Anna tanca els dilluns. Segon cop. Ens quedem sense saber si això té res a veure amb la setència contra l'Estatut del TC que avui celebra el seu patronatge.

Abans d'anar a Can Jorba, esmorzem la botifarra a un altre bar. La situació es va redreçant.

Com que la gent deu ser de pont, o penjats d'un pont per la vaga dels controladors, l'agulla de Can Jorba està Sol(a) Solet(a) i cap allà hi falta gent.

6 de desembre, 2010
Montserrat
Can Jorba
Ag. de Can Jorba
via Sol Solet

Llobarro-Cèsar, Carmen-Ramon.

.

inici de temporada d'hivern

2010-12-01T18:03:00.002+01:00

A principi de la setmana passada, la méteo donava el 100% de probabilitats de precipitació a Panticosa per al cap de setmana; ja teníem la reserva del refugi feta i no la volíem canviar. A mesura que passaven els dies, la méteo, tant de l'AEMET com de l'Snow Forecast, anava canviant cap a millor i la previsió ja era més tranquil·litzadora.

Una trucada al refugi Casa de Piedra 1636m ens va fer saber, a més, la gran quantitat de neu caiguda els darrers dies. Caldria, doncs, portar esquís o raquetes. Molta neu però poc assentada entre els 1600 i 2000 metres feien triar entre carregar els esquís a la baixada o dur raquetes. La segona va ser l'opció escollida.

A les vuit del vespre del divendres, el termòmetre del cotxe dóna una temperatura de 8º sota zero a Baños de Panticosa. Quan ens n'anem a dormir ja hem arribat als -11ºC. Amb el sac de llençol, ens caldran fins a quatre mantes per a mantenir el confort.

Es compleixen les previsions més optimistes i el dia es lleva fred i serè. Els Picos de las Argualas estan massa carregats de neu i són molt amunt si cal obrir la traça. No cal començar la casa per la teulada. Farem un camí ja conegut de l'any passat per anar cap als Ibones de Brazato, amb la intenció, per no repetir cim, de pujar els Picos de Labaza; l'Alpina en fa una inintel·ligible descripció d'ascensió, però hi diu que l'Aresta Sud és fàcil.

Arribats, després de seguir en part una traça d'esquí i de fer-ne una de nova, al Cuello Alto de Brazato 2578m, ens mirem decebuts l'Aresta Sud dels Labaza. No sembla difícil, però plena de neu i aèria com s'endevina, no ens engresca gaire complicar-nos la vida. Donem la pujada per finita, mentre un parell de manyos amb esquís es fan enrere, atrapats pel que sembla neu dura, a la cara Nord de l'avantcim cota 2732m del Pico de Baciás.

El cel s'ennuvola seguint fil per randa el guió establert, però res fa témer que la baixada se'ns compliqui.

Mentre els companys esquiadors es queixen com si les rascades que esgarrapen les soles dels seus esquís les patissin en pròpia pell, nosaltres baixem per la via més directa que podem, enfonsant-nos d'allò més en l'espessa i encara no gaire assentada neu.

Les dreceres que ens permet fer el camí es tornen divertides baixades en què si caus no pot passar res. Ens hi llancem sense mirament. Fins al bosc.

Arribem tranquil·lament a la Casa de Piedra.

El diumenge volem anar fins els Ibones Azules passant per l'embassament de Bachimaña, a veure com està la construcció del nou refugi, tot i que amb la paralització de les obres de Baños, la Casa de Piedra segueix en actiu; tenen concessió fins el 2017.

La primera part del camí, més propera al riu, per la seva estretor, no permet l'utilització de les raquetes, així que cal obrir traça sense cap suport. Més amunt ja podem calçar-nos les raquetes, però hi ha tanta neu que la progressió és massa lenta per fer un horari prou digne. L'entorn està vestit de poesia visual; en gaudim tant com podem impossibilitats de retenir-ho digitalment, hem oblidat la càmera. Només arribem fins als 1950m, abans de la Cuesta del Fraile.

El temps fa un tomb i en poc temps canvia el color del cel, mentre comença a barrufar fem cap al refugi. Compartim el menjador, tot fent un mos, amb força gent que hi arriba per prendre quelcom. No hi ha res més obert a Baños.

Pel retrovisor del cotxe es veu com els cims s'han anat posant el barret. Cap al Sud sembla que el Sol encara conserva la seva força. Cal abaixar el para-sol del parabrisa per conduir amb comoditat...

26, 27 i 28 de novembre, 2010
Baños de Panticosa
Casa de Piedra

Carmen, Ramon.

.

modèstia versus fantasmes

2010-11-29T23:40:00.004+01:00

embolica que fa fort...

2010-11-25T23:34:00.002+01:00

Per què no votaré els socialistes (mai més??) ??.

Hi ha res pitjor, en democràcia, que sentir-se decebut del partit que teòricament és més a prop de la classe treballadora?

En les darreres conteses electorals -municipals, nacionals, estatals i europees- dels últims vuit anys, he votat tots els components del tripartit, segons el moment. Amb això vull dir que no "sóc" de cap d'ells, però són, eren, els més propers. Ara, després del segon tripartit, tinc clar qui no votaré.

És probable que no sigui prou objectiu, però als desgavells generals -retallades socials, gestió dels Mossos (codi ètic) i Bombers (focs d'Els Ports), limitació a 80km/h, pèssima gestió d'FGC, etc-, responsabilitat per acció o per omissió dels tres partits del Govern, s'hi afegeix l'assumpte concret del conflicte a FGC -viscut en primera persona- per l'incompliment del Conveni Col·lectiu amb la reducció del 5% del sou, a més del greuge comparatiu amb Renfe, Adif, Aena, Bus, Metro, etc.

En la negociació per a la resolució d'aquest conflicte, els socialistes, des de les instàncies més altes del Govern, passant pel conseller de PTOP, al president d'FGC, van enganyar els sindicats i els treballadors per dues vegades, impossibilitant arribar a cap acord i forçant, doncs, les vagues que s'han dut a terme. Els altres partits del Govern no van fer res per a impedir-ho.

Actualment, els polítics només estan pendents de la campanya electoral, en què s'omplen la boca d'hipocresia amb tota mena de promeses, mostrant la seva cara amable de llops amb pell de xai.

Després de l'experiència, no em queda cap argument, cap ni un, per a votar novament cap dels partits del tripartit.

És probable que no sigui prou objectiu, però no m'ha quedat ni un bri d'esma per a suportar quatre anys més aquesta colla d'ineptes.

.

el President d' FGC no explica les coses tal com son...

2010-11-18T01:29:00.001+01:00

UGT demana al President de FGC que no confongui a la ciutadania i que compleixi els acords signats

dimecres, 17 novembre de 2010

FGC i el conseller Nadal han acordat amb el comitè d'empresa en dues ocasions (3 i 20 de setembre) retornar el 5% del sou a la plantilla i, per tant, respectar el conveni col.lectiu de l'empresa. En relació a les declaracions fetes pel president de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (Joan Torres) al programa “Els matins” de TV3 avui dia 17 de novembre, la secció sindical de la UGT de Catalunya vol fer els següents aclariments:

En primer lloc volem deixar clar que la plantilla de FGC no és funcionària. Disposem d’un conveni col·lectiu propi fruit de la negociació col·lectiva entre empresa i treballadors, que regula les nostres relacions i que, a hores d’ara, s’està incomplint amb l’aplicació del Decret llei 3/2010.

Certament existeix un acord de 2006 refrendat per treballadors (a través de les federacions i les seccions), empreses de transport i el Departament de Treball de la Generalitat en el qual es fixa per a vagues de 24 hores que en les franges horàries denominades “vall” no s’hauran d’establir serveis mínims. Aquest acord és vigent i és el que tant el dia 15 de novembre com avui dia 17 s’ha aplicat.

En referència a les directrius sindicals a les quals s’ha fet referència, volem aclarir que no s’ha pressionat en cap moment els treballadors i treballadores de FGC per tal que s’adherissin a les aturades. No hem d’oblidar que aquestes aturades van ser refrendades en una assemblea de treballadors.

Pel que fa a les promeses que, segons el president de FGC, els sindicats hem fet a la plantilla perquè estàvem en època de campanya sindical, hem d’assenyalar que els preacords i acords als quals s’havia arribat amb la Presidència de l’empresa i amb el propi conseller de Política Territorial i Obres Públiques eren anteriors i van ocasionar que es desconvoquessin dues vagues.

El dia 3 de setembre es va arribar a un preacord amb el conseller Joaquim Nadal i el president de FGC, Joan Torres, per retornar el 5% del sou a la plantilla i per tant respectar el nostre conveni, fet que va comportar la desconvocatòria de la vaga del dia 7 de setembre.

Posteriorment, el dia 20 de setembre, es va signar un nou acord amb la representació dels treballadors, el conseller Nadal i el president de FGC en el qual també es va arribar al compromís de signar un acord de Govern durant el mes d’octubre de 2010 per aprovar el Contracte Programa 2011-2014. Aquest Contracte Programa s’havia de basar en la congelació de les necessitats i subvencions i en la recuperació de la negociació col·lectiva per tal de recuperar el reequilibri retributiu en base als salaris del 31/05/2010. Aquesta signatura va portar a la desconvocatòria de la vaga del dia 21 de setembre.

Aquests dos acords o promeses, tant del president de FGC com del conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, són els que realment han generat unes expectatives a la plantilla que després no s’han portat a terme.

http://www.ugt-cat.net/subdominis/ferroviaris/index.php?option=com_content&task=view&id=184&Itemid=1

.

consideracions sobre el GR20

2010-11-17T00:46:00.003+01:00

Ara que ja fa un mes -falten dos dies- que vam acabar el GR20, em permeto la llicència de reflexionar sobre aquest itinerari.

El missatge omnipresent en totes les informacions relatives a aquest recorregut és el de la seva extrema duresa i dificultat. El més dur d'Europa, o el més difícil de França, són els qualificatius que es troben impresos a les guies i ressenyes.

De debò n'hi ha per tant? En el meu cas, puc dir que la dificultat i la duresa s'ha basat en el pes extrem que he hagut de carregar, donat que a partir de l'octubre els refugis no estan guardats i per tant cal dur el menjar; i a més no tenen mantes, així que cal portar sac. Això ha fet que la motxilla, en el pitjor dels casos, m'hagi arribat a pesar uns 24 kg. És cert que hauria pogut fer una motxilla més lleugera prescindint de coses, però en una travessia de 15 dies pot passar de tot.

Així doncs, i tornant al recorregut en sí, crec que els adjectius que se li dediquen són excessius. És clar que qualsevol opinió al respecte no deixa de ser subjectiva.

Si fem el GR20 a l'estiu, amb tots els refugis reservats a mitja pensió i hi comprem el pícnic per a l'etapa següent, es pot dir que amb una motxilleta de dia més un sac prim, ja en tindríem prou.

Llavors, la duresa aniria lligada a les condicions de les etapes. Només dues jornades superen els 1000m de desnivell, la resta oscil·len entre els 500m i els 900m. Res que un excursionista/muntanyenc que surti cada una o dues setmanes no pugui assolir. No així en el perfil tipus "Camino de Santiago".

Les dificultats tècniques, en condicions normals, estan rebaixades per l'ajut de les cadenes en els trams més difícils. I això només és molt notable en la quarta etapa, la del Circ de la Solitud. La resta, fora de la primera i segona etapa i un pas puntual de la setena, si no recordo malament, només és caminar.

Més dur ha estat en l'aspecte psicològic que no pas en el físic, acabar alguna etapa del tram Sud sense cap altre interès ni alicient que el d'arribar al refugi per seguir a l'endemà. Quina motivació té caminar prop de sis hores per un bosc per enllaçar dos punts comunicats per carretera?

D'això se'm planteja el dubte de si un itinerari ha de ser "pur" tant sí com no, o si pot ser més elegant incloent-hi etapes d'enllaç amb vehicle, com passa amb la famosa travessia Chamonix-Zermatt.

Per tant, m'atreveixo a fer una proposta de GR20 diferent, amb més interès alpinístic que de "Camino de Santiago", prescindint de les sis etapes del tram Sud i aprofitant part d'aquests dies per a completar amb ascensions les etapes del tram Nord.

Això seria:

època més favorable: segona quinzena de setembre.
amb cotxe propi, deixant-lo a Vizzavona (final tram Nord) i anant amb tren fins a Calvi/Calinzana (inici GR20).
reserva prèvia dels refugis a mitja pensió i comprant-hi el pícnic de l'endemà.

Etapes:

Calinzana - Ortu di u Piobu
Ortu di u Piobu - Carrozzu
Carrozzu - Ascu Stagnu
Ascu Stagnu - Monte Cinto (cim més alt de Corsica) - Ascu Stagnu
Ascu Stagnu - Tighjetu
Tighjetu - Ciottulu à i Mori + ascensió Capu Tafunatu
Ciottulu à i Mori - Manganu
Manganu - Petra Piana
Petra Piana - Monte Ritondu - Petra Piana
Petra Piana - L'Onda, per la variant de les crestes
L'Onda - Vizzavona, per la variant del Monte d'Oru

Regaleu-vos a Vizzavona una estada a l'hotel Casa Alta per celebrar el final de la travessia.

A partir d'aquí, agafeu el vostre cotxe -o llogueu-ne un a Corti- i aneu per carretera fins l'estació d'esquí d'E Capanelle per fer l'ascensió del Monte Rinosu pel llac de Bastani.

Un altre cim interessant és el de L'Alcudina, el més alt del Sud de Corsica. Des del poble de Quenza es puja al refugi d'Asinau i a aquest cim.

Finalment, acosteu-vos, per carretera, al Focce di Bavedda i feu excursions i escaleu per les Agulles de Bavedda, amb un granit excel·lent.

Si voleu arribar a Conca, per carretera fareu més via i us estalviareu l'etapa més horrorosa i inútil de tot el GR20.

.

quan no hi ha sherpes a Occident

2010-11-11T03:00:00.005+01:00

CORSICA GR20 15 dies de Nord a Sud

Quan vam començar a cercar informació del GR20 –itinerari que travessa l’illa de Còrsega de Calinzana a Conca-, totes les referències parlaven de l’extrema duresa d’aquest recorregut, considerat com un dels més durs de tot el continent.

Semblava, doncs, una bona aposta per a les vacances d’aquest any, minvades de pressupost.

Bàsicament, hi ha una proposta corsa que fa la ruta en quinze dies, de Nord a Sud i una altra de catalana, a l’inrevés, en deu dies. I, posats a fer, en Kilian Jornet la va fer en menys de 33h.

Optem per la primera opció, la més assenyada, de llarg. Es tracta d’anar de refugi a refugi; fent-hi mitja pensió, no ens caldrà dur gaire pes. O això ens pensem, fins que el dia abans de fer el viatge ens n’assabentem per la web del Parcu di Corsica http://www.parc-corse.org/ que els refugis deixen d’estar guardats a partir de l’1 d’octubre.

Això canvia la logística i haurem de carregar menjar per a varis dies, en funció d’on puguem comprar menjar i per a quants dies. “À travers la montagne corse”, guia del GR20 editada per la “Federation Française de la Randonnée Pédestre”, i la web http://www.entremontanas.com/ forneixen tota la info necessària, malgrat alguns errors amb les cotes, per a emprendre aquesta aventura, que es pot complementar amb recerques internautes. Els horaris ja són una altra història. Cap dels dos no hi compten les aturades. Els de la web són molt optimistes (potser sense motxilla...); els de la guia, més normals, no contemplen la possibilitat d’anar carregat amb 20kg o més.

Perquè no només pleguen els guardes dels refugis a primers d’octubre, alguna “gîte d’etape” també haurà tancat, i també s’haurà esfumat alguna de les possibilitats de comprar tiberi. No podem, però concretar-ne les dates.

Així, doncs, ens basem en la teòrica oferta hotelera coincident amb els refugis d’alguna de les etapes.

Tret d’aquesta condició, que marcarà substancialment la travessia, la méteo i d’altres factors, alguns insospitats, complementaran sobradament les quinze jornades d’aquest GR.

Via París, el dia 2 volem fins Aiacciu i hi dormim; el dia 3 en tren (bus en cas de les habituals avaries) anem fins a Calvi i també hi dormim; i el dia 4 amb taxi ens desplacem fins la propera Calinzana per iniciar la travessia.

Els horaris anotats són totals, amb aturades incloses.

E1 04/10 Calinzana 230m – Refugi Ortu di u Piobbu 1560m 6h45’ +1360/-60

La primera etapa és la de més desnivell; la motxilla, amb menjar per a tres dies, pesa uns 20kg i la previsió de MétéoFrance i la d’un vell cors no s’equivoca i ens cau un bon xàfec. Per sort, al tram més compromès, amb grimpada i cadenes, ja ha deixat de ploure i la roca està eixuta.

Al refu hi trobem dos mallorquins i ens sorprenem de la quantitat de gent que enceta la travessia en aquestes dates.

E2 05/10 Ortu di u Piobbu 1560m – Refugi Carrozzu 1270m 6h45’ +780/-917

Fa temps, algú es va inventar els “moments Nescafè”; amb la guia de la FFRandonnée, es van crear els “moments tortura”, que consisteixen, bàsicament, en cagar-la amb els horaris i que determinats trams es facin insuportablement infinits...

De la Bocca di Pisciaghja a la Bocca d’Avartoli fem dues hores en comptes de només una, com proposa la guia.

Comencem a repetir cares, amb en Michel compartirem tota la travessia.

E3 06/10 Carrozzu 1270m – Ascu Stagnu 1422m 5h45’ +790/-638

Quan hi arribem, en Michel i els mallorquins s’estan fotent un bon àpat a la terrassa de l’hotel Le Chalet http://www.hotel-lechalet-asco.com/ . La seva “gîte” està tota ocupada per un grup d’escolars així que agafem una habitació de l’hotel, amb l’aigua de la dutxa ben, ben calenta.

Hi comprem queviures per als propers dos dies.

Sopar cors de germanor amb els de ses Illes.

L’hotel, amb la botiga i la “gîte”, tanca el 15 d’octubre.

E4 07/10 Ascu Stagnu 1422m – Refugi de Tighjettu 1683m 6h40’ +1059/-798

L’etapa més espectacular de tot el recorregut, amb les dues hores d’entrada i sortida d’E Cascettoni (Circ de la Solitud), amb nombrosos trams de cadenes i una escala que ajuden, sens dubte, a resoldre el recorregut per les impressionants parets del Circ.

Avui estem sols amb en Michel; l’etapa ha provocat la primera selecció natural.

E5 08/10 Tighjettu 1683m – Castellu di Verghju 1404m 8h +650/-750

En una combinació diferent de les dues pròximes etapes, allarguem la primera més enllà del refugi Ciottulu à i Mori, fins a Castellu di Verghjo. Això ens permet escurçar la propera, massa llarga. I, sobretot, sopar, dormir i esmorzar a la “gîte” del seu hotel –no hi ha res més en aquesta antiga estació d’esquí- i comprar menjar per als propers quatre dies.

Aquí també tanquen el dia 15.

Avui també hem gaudit d’un infinit “moment tortura” abans no hem arribat al final d’etapa.

E6 09/10 Castellu di Verghju 1404m – Refugi de Manganu 1601m 6h30’ +530/-350

Els armaris tornen a ser feixucs, més que els dies anteriors; amb tantes pujades i baixades, els nostres genolls se’n comencen a sentir.

A la Bocca San Petru se’ns menja la boira i més amunt ens escup del seu interior per regalar-nos un paisatge encisador. Quan deixem la cresta de la Serra San Tumasgiu i arribem a la Bocca a Reta, la boira ja s’ha acomiadat de nosaltres. Però no per gaire temps...

E7 10/10 Manganu 1601m – Refugi Petra Piana 1842m 6h50’ +830/-589

La Bocca à e Porte 2225m és la cota màxima del GR si no es fa cap de les variants que ascendeixen cims. Nosaltres, carregats com anem, no farem cap variant.

Però la boira ha decidit acompanyar-nos tota la jornada; ens perdem les vistes extraordinàries cap als llacs de Melu i Capitellu. Això diu la guia.

I també perdem de vista els senyals blancs i vermells que balisen el camí, just quan som a prop del refugi. Sentim, però, les veus de la gent que hi ronda. Hi arribem quan comença a desfermar-se una forta i llarga tempesta.

La sorpresa que ens espera a Petra Piana, és una companyia de militars de la Legió Estrangera que dupliquen en nombre la capacitat del refugi. De muntanyencs en som tretze; fora plou a bots i barrals. Els militars cedeixen tants llocs com calen per als civils i els que no hi caben surten a muntar les tendes a fora, sota l’aiguat. Increïble.

E8 11/10 Petra Piana 1842m – Refugi de L’Onda 1430m 4h30’ +490/-902

Els militars marxen a les 7 del matí, sota un aiguat encara considerable. Havien d’anar cap a Manganu, però amb aquestes condicions toquen el dos cap avall. Potser van cap a L’Onda, potser ens els tornarem a trobar...

Nosaltres sortim a les deu; ja ha parat de ploure, però la boira segueix impertorbable.

La que serà l’etapa més curta del GR, també ho és còmoda. Baixem fins la Passarel•la de Tolla i pugem fins el refu... Els militars no hi són.

Els actors segueixen canviant; els russos s’han quedat a Petra Piana, els polonesos no sabem on són, i apareixen uns francesos que la fan de Sud a Nord i uns altres de Nord a Sud. I en Michel, és clar.

E9 12/10 L’Onda 1430m – Vizzavona 920m 6h20’ +711/-1221

Darrera etapa del tram Nord del GR20. Tenim constància que a La Gare de Vizzavona està tot tancat. No hi cap botiga per comprar menjar per als propers dies. I com que a partir de Vizzavona no hi ha cap opció de reavituallar-se fins a Conca, ens caldrà fer una jornada de parèntesi per anar a Corti a buscar la teca. De passada farem la jornada de descans que també havíem previst.

També sabem que hi ha un hotelet anomenat Casa Alta http://www.casa-alta.fr/ que està obert tot l’any i del qual tenim molt bones referències. Ens hi instal•lem en una habitació ben acollidora. La dutxa, després de quatre dies, no té preu i el sopar és un festival de la cuina corsa. Juntament amb l’amabilitat d’en Vincent, l’amo, l’estada en aquest hotel és un oasi enmig de la duresa de la travessia.

13/10 Vizzavona – Corti – Vizzavona

L’esmorzar a la Casa Alta està a l’alçada. A Corti hi anem en bus i tornarem en tren, coses de l’oferta del transport públic. A part de comprar-hi el menjar per als propers sis dies, a Corti hi fem una mica el guiri, passegem, ens connectem a Internet, i ens mullem una mica amb la barrumbada que cau a la tarda.

E10 14/10 Vizzavona 920m – Refugi E Capanelle 1640m 5h50’ +890/-224

Comencem el tram Sud amb les motxilles més pesades de tot el recorregut. Als 17kg habituals, de tot el material que portem per necessitat i per si de cas (tot és relatiu), cal afegir-hi els dos litres d’aigua i uns 5kg de tiberi; tot plegat uns 24kg. Ens assegurem no passar gana i ens regalem moments de caprici.

Aquesta és una de les etapes inútils de la travessia. No aporta res i només és l’enllaç de dos indrets que es podria fer amb cotxe, donada la manca d’interès del recorregut.

El refugi E Capanelle és petit i ple de gent. Tenim sort que hi ha qui munta la tenda per estar més còmode i això allibera quatre places, dos per a nosaltres i dos per a dos francesos que hi arriben cap al tard. A fora torna a ploure.

Entre les noves incorporacions, s’hi afegeix la Nuri.

E11 15/10 E Capanelle 1640m – Refugi de Prati 1820m 7h25’ +890/-590

Es confirma la tendència a la baixa de l’interès del tram Sud. Més quan ja portem cinc dies caminant enmig de la boira, sense veure res de les parts altes i caminant per boscos de les parts baixes.

Al passar per la Bocca di Verde, una cruïlla de pistes forestals, ens assalta la primera temptació d’abandonar en veure uns boletaires que pugen al seu cotxe... Però encara ens queda molt de tiberi...

Avui som dels primers en arribar al refugi; els que han anat per la variant del Monte Rinosu arriben tard i mullats, en Michel també. Els alemanys no arriben.

E12 16/10 Prati 1820m – Refugi d’Usciolu 1750m 6h +697/-747

No passen més de deu minuts des que sortim del refugi, que el que havia de ser una jornada de crestejar entre els dos refugis i veure la costa Est de l’illa, es converteix en una jornada on la boira i el fred són l’única companyia. Ja hem perdut el compte dels dies que fa que només veiem la boira. Aquesta etapa tenia pinta de ser interessant...

Com que és dissabte, nombrosos excursionistes nadius han tingut la mateixa idea: anar a fer nit a Usciolu... que maco!!!! La tranquil•litat ens dura ben poc.

E13 17/10 Usciolu 1750m – Refugi d’Asinau 1530m 8h25’ +845/-1065

La info sobre aquesta etapa –llarga i dura- i la previsió de temps que ens han dut els excursionistes de cap de setmana –fred i neu-, fa que ens plantegem seriosament abandonar. Ja n’estem tips de caminar entre la boira i el fred, arrossegant un armari que mai no havia pesat tant, i tot només per dir que haurem fet el GR20. Doncs no.

Som els últims en deixar el refugi. Convenim que quan arribem a la Bocca di l’Agnone valorarem l’opció d’escapar-nos cap a Zicavo. Però el cert és que el dia es va arreglant i esperarem a la propera cruïlla amb possibilitat d’escapolir-nos.

Finalment fem tota l’etapa, que resulta ser una de les més maques del GR. I fem l’únic cim de la travessia, almenys l’únic cim evident: el Pic de l’Alcudina 2134m. Encara hi trobem restes de la nevada de la matinada.

E14 18/10 Asinau 1530m – Refugi d’I Paliri 1055m 6h45’ +429/-910

Nou càstig de caminar i caminar perquè sí, perquè cal enllaçar tant sí com no aquests dos refugis, encara que sigui contra natura. Els que fan la “Variante Alpine” encara hauran tingut l’al•licient de passar per les Agulles de Bavedda, però ja hem quedat que nosaltres portem massa pes per fer les variants.

Arribem a Foce di Bavedda i hi fem una aturadeta gastronòmica just en el moment en què es desferma una fortíssima tempesta de la que ens en lliurem.

Amb el pap ple continuem la jornada que acabem passant per la porta del refugi més auster de tots, arribant-hi cinc minuts abans que la tempesta que s’anunciava sonorament ja feia una estona. Estem tenint sort amb les pluges.

Com que hem quedat amb la panxa contenta, regalem els espagueti, la tonyina, el tomàquet i el formatge als tres alemanys, que no s’acaben de creure el mannà que els ha caigut del cel.

E15 19/10 I Paliri 1055m – Conca 252m 5h30’ +200/-963

L’etapa més lletja i horrorosa de tot el GR20. Feta només per estirar el recorregut el més cap al Sud possible. Camí ple de còdols, com si caminessis per algun bosc de la Costa Brava.

L’únic interès i satisfacció de l’etapa és acabar-la i prendre’s una cervesa a la “gîte” La Tonnelle per donar per finalitzat aquest mític, i rebuscat en la seva part Sud, GR20.

del 4 al 19 d'octubre
Travessia del GR20 a Corsica

Carmen, Ramon (amb la companyia d'en Michel i la Nuri).

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/CorsicaGR20Octubre_10

.

la ciència i la música

2010-10-31T21:46:00.001+01:00

al programa Redes (La 2, els diumenges al vespre), l'Eduard Punset explica el funcionament de la cèl·lula amb aquest video. ho he trobat genial.

a l'espera de la crònica

2010-10-27T14:35:00.000+02:00

Pic de L'Alcudina 2134m

embolica que fa fort...

2010-09-28T10:16:00.000+02:00

els colombians copien els alemanys...

.

embolica que fa fort...

2010-09-27T11:06:00.000+02:00

Qui gosarà posar en qüestió el seny dels alemanys...?

.

travessia de crestes

2010-09-22T18:31:00.002+02:00

Mentre el Posets es veu ple de gent, al cim del Pavots només hi ha tres persones quan hi arribem. Ens demanen d'on venim i s'estranyen una mica quan els diem que del Collado de Grist. I més quan els fem saber que anem al Posets. Ells vénen directament de la Vall de Llardaneta. Nosaltres venim de la mateixa vall, més concretament, del refugi Ángel Orús 2115m, on hem passat la nit.

Ahir vam fer cap al poble d'Eriste per pujar fins a l'aparcament de la Pleta de l'Estallo. Pujaríem al refugi Ángel Orús per l'agradable camí que surt del Puen d'Espigantosa. L'estada en aquest macroedifici, amb força ocupants, es pot considerar correcte.

A les sis del matí ja som a taula per esmorzar al més aviat possible; encara farem les primeres passes amb la llum dels frontals, però aviat clarejarà. Hem de sortir d'hora perquè la nostra empresa d'avui és de llarg abast, volem fer la Cresta Espadas-Posets.

Seguim la Vall de Llardaneta, rere tots els que van directament al Posets. Quan arribem a l'altura de la Canal Fonda, la seva via normal, ens quedem sols al camí que mena a l'Ibón de Llardaneta. Anem guanyant altura en diagonal per atansar el Collado de Grist 2864m. Dues persones ens vénen al darrere, però creuaran el coll i seguiran cap a Biadós.

Nosaltres encetem la grimpada per la cresta que ja no deixarem fins al seu darrer cim. Així, amb passatges entretinguts però no pas difícils, anem guanyant metres fins que sortim al tram superior de la carena per on caminem fins el primer cim de la jornada: Diente Royo 3010m.

La méteo, element important en una travessia d'aquesta mena, es mostra impecable. Ni un núvol i només un lleugeret vent que es desdibuixa contra el folre polar prim.

Aviat arribem al cim veí per l'aresta, més fàcil que no sembla a la vista. Al Pavots 3124m és on trobem les úniques persones en tota la cresta. Quan els diem que anem cap al Posets, els sembla que és massa lluny, tot i tenir un amplíssim marge d'hores de llum.

Ara ens enfrontem al tram més llarg entre cims, amb un ambient força alpí, passatges molt aeris, encara que sense dificultat. Fins que arribem als Picos de Las Espadas 3332m. Fem una paradeta de cinc minuts abans de fer cap a l'anomenat "Paso de Caballo"; un estret llom amb uns impressionants estimballs a ambdós costats, però que es pot passar caminant, malgrat que és l'únic lloc on ens encordem per pura precaució. Precisament, l'accés a aquest pas és força més exposat que el passatge en sí.

Ens enfilem a la Tuca de Llardaneta 3311m i ens relaxem tot caminant fins la Tuqueta Roya 3273m. Des del Collado Jean Arlaud veiem, amb prou feina, la sortida del corredor que puja de la Glacera de Llardana.

Cent quinze metres ens separen del final de la cresta, o millor dit, del seu darrer cim i el més alt: el Posets 3375m. Encara ens faltarà crestejar, de baixada, per l'ampli llom i posterior pala fins el Collado del Diente.

Al Posets no hi queda ningú i en podem gaudir amb merescuda tranquil·litat. Ni el vol d'un planejador sense motor interromp la mitja horeta que ens regalem com a premi, mentre ens cruspim uns talls de pernil del bo.

Del Collado del Diente ens endinsem a la Canal Fonda on ens cal posar els grampons per a fer els seus darrers metres, just abans de retrobar el camí que ens menarà al refugi Ángel Orús.

Fem un glop i hi recollim un parell de coses que no hem carregat abans de desfer el camí d'Espigantosa.

No passem de Graus que ens hem d'aturar a sopar, la gana no ens deixa esperar més...

4 i 5 de setembre, 2010
Cresta Espadas-Posets
Diente Royo 3010m - Pavots 3124m - Espadas 3332m - Tuca de Llardaneta 3311m - Tuqueta Roya 3273m - Posets 3375m.

Carmen, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/EspadasPosets4I50910

.

un altre curt del Marc Fàbregas

2010-09-17T12:58:00.000+02:00

DIADA NACIONAL de CATALUNYA

2010-09-11T01:23:00.000+02:00

digue'm agosarat

2010-09-08T13:24:00.002+02:00

En la meva dèria per assolir els tresmils del Pirineu, vaig ensopegant amb els ossos que se'm resisteixen. El Pico de la Rimaya i el Gendarme Schmidt-Endell, al massís de la Maladeta, són d'aquells que s'hi ha d'anar expressament. Vull dir que no són de fàcil accés i cal anar a buscar-los i no passejant, precisament.

Així que em vaig plantejar -que no inventar- intentar fer una travessia de crestes en què poguéssim assolir, entre d'altres, aquests dos cims, de manera que des del Cuello de Alba faríem les Maladetes Occidentals i seguiríem pel Pico de la Rimaya cap a la Maladeta Oriental. Baixaríem al Collado Maldito i ascendiríem el Gendarme Schmidt-Endell per fer la Cresta del Medio i cap avall.

Mentre dinem a Benasque, sentim la conversa de dos xicots que parlen de fer la segona part del nostre objectiu. Per això aniran a bivaquejar al Portillón. Nosaltres també hem previst fer un bivac. D'entrada havia pensat en fer-lo allà on ens enxampés, però això volia dir arrossegar l'armari durant tota la travessia. Una altra opinió més encertada proposa de fer el bivac al Llac de Paderna, deixar-hi els estris allí i recollir-los en tornar. Així ho farem.

Les restriccions de trànsit estiuenques ens obliguen a agafar el bus per anar a La Besurta 1900m. Només de posar la motxilla al portaequipatges d'aquest bus, ja ens fem una idea del que ens espera... mama por...

Escapolits de l'amenaça del cap de setmana més calorós d'aquest estiu, suem sota l'armari bivaco-escalador camí del nostre allotjament. En passar per La Renclusa 2140m podem copsar-hi l'ambient més significatiu d'un cap de setmana d'estiu al cim més alt del Pirineu.

Al costat del Llac de Paderna 2240m, doncs, hi trobem un magnífic lloc, arrecerats en un racó al costat d'uns blocs de pedra, on posar-hi les màrfegues.

Fent temps per al sopar, fem un escampall de material i preparem les motxilles per a l'endemà. Potser n'hem fet un gra massa, però no se'ns acut què hi podem deixar que no ens calgui. Així que la motxilla s'omple de tots els per-si-de-cas necessaris per a l'empresa que ens empeny.

Amagat dins del sac amb només un foradet per a respirar, obro els ulls als suggeriments explícits del Cèsar per a que ens llevem. Recoi, quina mandra!! Un colacao i dos donuts omplen d'energia la maquinària muntanyenca.

La manca absoluta de neu deixa al descobert els infumables pedregams que conformen la muntanya i que haurem d'anar travessant, alguns trams amb més pena que glòria, fins que no arribem al Cuello de Alba 3081m.

Acabada l'aproximació, ens atansem fins la carena i pugem el primer cim, el Pico Mir 3184m. Però en un error d'interpretació el confonem amb la Punta Delmás, de manera que els següents cims tampoc són els que ens pensem. Així, quan creiem que som al Sayó, en realitat som al Cordier. No és fins al cap d'una bona estona que en un moment d'inspiració, reinterpretem el mapa, donant sentit a allò que veiem i que no ens quadrava.

Per tant, després del Mir, hem fet el Pico Sayó 3211m i el Pico Cordier 3263m. Donades les circumstàncies i veient el que ens queda per davant, reordenem les nostres expectatives, baixant dels núvols i tocant de peus a terra. Ens vestim d'escalacrestes i deixem la resta de material (bastons, piolet, grampons, roba, etc.) al Cordier amb intenció d'abordar el Pico de la Rimaya i tornar.

Hi anem i tornem, però sense haver arribat al maleït cim, que sembla que quan més ens hi acostem, més s'allunya. Malgrat disposar de la millor méteo possible, d'altres factors ens fan deixar-ho estar per a una altra ocasió. Tornar al Llac de Paderna i baixar fins a La Besurta, a esperar el bus, ens tindrà entrentinguts una bona estona.

Tres tristos tresmils semblen poca cosa davant les honestes, però potser desmesurades, intencions inicials.

A l'alberg del Càmping Aneto hi trobem lloc per a dormir.

El diumenge optem per estirar les cames amb una motxilla lleugera. Pugem la Tuca de Salbaguardia 2738m i passem el Portillón de Benás 2444m per baixar al refugi francès de Vénasque 2250m (ells ho escriuen així). Tornem a La Besurta i cap avall. Impressionant espectacle muntanyós allà on arriba la vista. Magnífic.

A la tercera anirà la vençuda al Pico de la Rimaya? I del Gendarme Schmidt-Endell ja en parlarem...

27 al 29 d'agost, 2010
Pics Mir, Sayó i Cordier.
Tuca de Salbaguardia.

Cèsar, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/Maladeta27290810
http://picasaweb.google.es/cesarmartinezisert/Maladetes?authkey=Gv1sRgCMjgjLqlkKrdlAE&feat=email

.

una ruta llicenciada

2010-08-26T00:48:00.001+02:00

De camí cap a la Vall de Ribes ens aturem a Sant Quirze amb intenció d'esmorzar, però ens trobem amb la desagradable sorpresa que el Bar Sport és tancat per vacances. Quan vegi a la mestressa ja li demanaré on ha estat.

Seguim fins a Ribes i esmorzem allí abans d'anar a Queralbs, a deixar el cotxe a l'estació del Cremallera. Però no l'agafem el tren de Núria; fem el tram de carretera fins la Central de Daió de Baix, on començarem l'excursió que ens portarà al Camí dels Enginyers.

Molts cotxes aparcats als marges de la carretera i al costat de la Central testimonien que un dissabte en època de vacances hi ha gent per a donar i vendre. El riu, amb formoses gorgues que conviden al bany refrescant i el Salt del Grill acaparen molts d'aquests usuaris de la natura.

Nosaltres ens endinsem en la part més espessa del camí de les Gorges del Freser. La part que comença al Pont de Daió discorre per dins d'un dens bosc calorós i humit, per on gairebé no corre l'aire. No és fins que creuem el riu pel pont de la Molsor, a prop de la Font de la Costa Rubí, que guanyant altura pel marge esquerre de les Gorges gaudim d'una millor ventilació i ens sentim més còmodes.

Caminem per la part pedregosa, granítica ella, més alts que el refugi de Coma de Vaca, abans de baixar al Planell a fer una aturadeta al costat del refu. També aquí hi ha força gent. Fins i tot m'he trobat un "jefe" pel camí.

Podem dir que som a la meitat psicològica de l'itinerari. El Camí dels Enginyers, que diuen que va ser construït per facilitar la feina als enginyers que estudiaven la possibilitat de fer un embassament entre els rius Coma de Vaca i Freser, surt de darrere del refugi i s'enfila en un joc de muntanyes russes que segueix transversalment, per un vertiginós recorregut, l'orografia que mena dels Torreneules i els seus torrents, abocats als abismes de les Gorges del Freser, que ara tenim a l'altre costat.

Tot d'una, el camí s'ajau i manté la seva planada fins a passar per sota de l'Alberg de Núria, on decidim pujar-hi a prendre el telecabina per baixar a Núria. Per avui ja hem caminat prou.

El viatge en el Cremallera fins a Queralbs ens oferirà un punt de vista diferent del recorregut per on hem trescat aquest calorós dissabte estiuenc.

21 d'agost, 2010
Queralbs - Coma de Vaca - Núria

Carmen, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/CamiDelsEnginyers210810

.

de les d'abans

2010-08-17T12:23:00.008+02:00

En Llobarro vol fer de primer i em fa una proposta combinada de caminar i escalar, per dir-ho d'alguna manera, a l'antiga. Res d'acostar-se a l'agulla amb el mínim esforç. Ben al contrari, sortirem del poble, farem el camí, escalarem i cap avall.

Així doncs, ben esmorzats, amb la solitud d'un divendres d'estiu, enfilem el Camí de les Bateries des de Collbató. Ben senyalitzat i amb traces d'haver estat arranjat no fa pas gaire, el camí Vell de Collbató a Montserrat és un recorregut distret i amb molt bones vistes que es fa amb comoditat.

En arribar al trencant de St. Joan, el prenem per pujar-hi. Ara el recorregut es torna més rost i pedregós. Passem per l'estació superior del funi de St. Joan i prenem el camí de St. Jeroni fins passada la Gorra Frígia. Just on el camí comença una baixadeta hi ha una clariana de roca a ma esquerra, amb l'espàrrec d'un parabolt clavat, per la que cal enfilar-s'hi i de seguida hi trobem un corriol que passat un collet ens menarà al peu de via.

L-1 40 mt 10 Bolts dificultat . . . III+ /I V / III
L-2 25 mt 06 Bolts dificultat . . . III / IV / III
L-3 25 mt 03 Bolts dificultat . . . III / II
L-4 35 mt 04 Bolts dificultat . . . II / I
L-5 38 mt 10 Bolts dificultat . . . Ae (6a) / IV+

Per no allargar-me, diré que el company s'ho va currar de valent i amb molta dignitat.

Després del relax inigualable del fet de treure'ns els peus de gat, baixem per la normal, penjats de cables i cadenes i lliscant pel fang de la canal; què hi farem...

Reprenem la part clàssica de la sortida i des de St. Joan baixem fins el Pla de les Taràntules per escometre l'altre costat del Camí de les Bateries i tornar a Collbató.

Una clareta i unes patates per fer passar la gana, i cap a casa.

13 d'agost, 2010
Camí de les Bateries
Gorra Frígia
via Lo Tio Gos

Llobarro, Ramon.

.

la meva bso (la vida és un videoclip)

2010-08-05T11:24:00.001+02:00

Doncs diria que jo tenia 17 anys quan vaig sentir per primer cop aquests pioners de la música electrònica. Em van enganxar des del primer moment i els vaig anar seguint d'acord a les possibilitats de l'època...

.

embolica, que fa fort...

2010-07-28T19:30:00.003+02:00

Avui, el Parlament Català ha prohibit les corrides de toros per majoria absoluta en una votació que ha despertat molta expectació pertot arreu. Els polítics de la dreta feixista i intolerant s'han encarregat d'enverinar aquest assumpte, que va néixer d'una ILP dels antitaurins i defensors dels animals, convertint-lo en una qüestió més per atacar Catalunya, que ara està molt de moda i deu de ser molt rendible electoralment.

El PP ja ha anunciat que portarà aquesta llei al Congreso per anul·lar la prohibició de les corrides de toros a Catalunya.

Novament la demagògia i hipocresia pepera, que es va desenvolupar a tota màquina amb l'Estatut recorrent al TC articles que a Andalucia votava a favor, es desferma en contra de Catalunya per una situació que a les Canarias existeix des de l'any 1991 sense que el PP dels collons n'hagi dit mai res de res al respecte.

No trobo paraules per dir el que en penso d'aquests individus sense haver-los d'insultar de la manera més barroera.

I no entenc com hi ha gent que es deixa enganyar d'aquesta forma.

La capacitat d'indignació és increïblement infinita...

embolica, que fa fort...

2010-07-23T15:58:00.001+02:00

... i ja sabeu allò que diuen, que la realitat sempre supera la ficció.

HitMani
Cargado por elblocdelbixo. - Ver más videos de comedia.

.

embolica, que fa fort...

2010-07-21T13:40:00.000+02:00

La dignitat existeix, encara que no sigui patrimoni dels nostres actuals polítics.

.