Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimarts, 17 de febrer del 2015

Encara hi som a temps ??

Quan jo era un preadolescent, o potser encara ni això, per quedar amb els companys de muntanya ens trobàvem els divendres a la UEC Barcelona.

Petàvem la xerrada i enllestíem l'excursió del cap de setmana. Si hi havia cap inconvenient i no hi podies anar, o enviaves algun parent al lloc de trobada, o a l'hora convinguda el grup tocava el dos. El transport públic no esperava.

Si la sortida no es feia a cap hora intempestiva, tenies l'opció de trucar -al fix, esclar- i avisar. Més endavant, amb l'avenç tecnològic, el contestador automàtic et donava la possibilitat de substituir la iaia mentre era a comprar la llet.

La gent tenia sentit del compromís. Un cop quedàvem, només calia esperar el dia D i l'hora H; i, com que no hi havia previsió de méteo, si no t'havies mort, tothom com un clau a gaudir de la sortida.

L'avenç tecnològic, sempre imparable, va començar a inventar-se noves eines de comunicació que superaven amb escreix el contestador automàtic. A la iaia no la podrà millorar mai de la vida. I van néixer els mòbils. Ja no calia ser a casa per rebre trucades.

De manera directament proporcional, va desenvolupar-se l'opció de poder avisar de qualsevol inconvenient si no podies arribar a la cita motxillera. Com que ja anàvem en cotxe, podíem esperar si calia. Per estalviar, es podia substituir la trucada per un missatge de text adreçat a l'interessat.

Telèfon fix. Contestador automàtic. Telèfon mòbil. SMS.

Quatre opcions de comunicació  en comptes d'haver de confiar en la iaia. I aviat hi vam afegir el correu electrònic. Cinc canals comunicatius que encara no substituïen les trobades del dijous al CEC, amb sopar inclòs.

Paral·lelament, va anar apareixent, de manera moderada, la fórmula de desdir-se a darrera hora, amb qualsevol excusa de mal pagador, preferentment meteorològica, deixant amb el cul a l'aire l'organitzador de l'esdeveniment. El sentit del compromís -no per aparellar-se amb ningú- començava a desfer-se com un terròs de sucre.

I, como la ciencia avanza que es una barbaridad, arriba el Whatsapp, missatgeria... DE FRANC. Ja no cal tenir mesura a l'hora d'enviar missatges. No cal trucar ni deixar missatges de veu al contestador. Ja no cal anar a la trobada setmanal del Club, amb sopar o sense. Internet ens facilita d'allò més la comunicació (??).

Però com que no hi ha normes escrites i el sentit comú no dóna per més, no hi ha un criteri sensat per establir-hi feedback.

Tornem a l'inici de l'escrit. Trucada al fix >> resposta. Missatge al contestador >> devolució de trucada; si cal deixem l'encàrrec a la iaia.
Època actual. Correu, massiu o no >> no resposta equival a no interessa. Whatsapp de grup >> no resposta equival a no interessa. La meva iaia ja fa uns deu anys que va morir.

I sempre queda l'opció de "ja t'ho diré" i un quart d'hora abans decidirem entre les múltiples activitats que saturen el nostre correu o whatsapp. Mentre espera resposta, el gilipolles que s'esprem el cocus organitzant, cercant i reservant, pot jugar al Candy Crash.

Bé, no m'allargo més. No serveix de res. Fa uns deu anys ja vaig escriure quelcom semblant, i no hi havia whatsapp.

Cada cop som més tecnològics i menys persones.

No sabeu com enyoro la meva iaia.


p.s. aquí us deixo un enllaç molt interessant d'en Jordi Graupera
.