Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimecres, 27 de juny de 2018

Revetlla en silenci

Quan els astres s'alineen en positiu, tots els objectius són més fàcils d'assolir. Nosaltres hi posem les ganes i la resta ve rodada...

M'agraden les tradicions, i la revetlla de St. Joan no n'és l'excepció. Però, no m'agraden els brètols que fan dels petards una guerra de guerrilles. Si vull soroll i cremades, ja m'ho faré a mida. A la Vall Fosca hi falta gent.

Sortim el divendres per acostar-nos al territori. Fem nit en un magnífic alberg, a La Torre de Cabdella. Si heu de fer-hi un àpat, estigueu un parell de dies fent dejuni, o camineu molt per fer gana...

Montorroio i Pala Pedregosa

Ben esmorzats, doncs, arribem al Pantà de Sallente, on hi deixarem el cotxe.


Sortim del Pantà pel camí de ferradura de la Canal del Pígolo, fins a trobar la via de l'antic carrilet de l'Estany Gento.



El carrilet de l'estany Gento és un petit ferrocarril de cinc quilòmetres i via de 60 cm d'ample que s'usava per transportar materials per a les preses i tots els sistemes hidroelèctrics que es van anar construint durant el segle XX. Actualment, trobarem encara els rails i les travesses en tot el seu traçat, menys en alguns dels trams de túnels on s'han aixecat per facilitar el pas caminant.

A partir d'aquí, s'acaben les comoditats del camí; abandonem el traçat i iniciem un penós camp a través fins arribar a les cotes altes, a atansar la carena i fer via fins el Montorroio.




Seguim cap a la Collada de Coma d'Espòs per una mena de viarany i, un cop a la Collada, ens haurem de buscar la vida per anar guanyant metres, novament, amb penositat. Com més amunt, millor i més descansat, fins arribar a la carena i al cim de la Pala Pedregosa.



El descens segueix la mateixa tònica, campi qui pugui, fins l'Estany Frescau, on per fi hi trobarem un corriol com Déu mana, per anar fent fins el Refugi de la Colomina.


Gairebé, estrenem l'ampliació i renovació del refugi, acabada l'any passat. Còmode i acollidor, i ben atès pels guardes, totes i tots ben amables i simpàtics. 

A les set del vespre se sopa, i a les set del matí s'esmorza. Tot, ben organitzat.

Pic de Peguera

Des del refugi de la COLOMINA, prenem el GR que volta per l'W els estanys de la Colomina i de Mar, per anar a buscar el costerut Pas de l'Ós.



Des d'aquest mateix Pas, per una drecera, o una mica més endavant, on hi trobarem un indicador cap al Mallafré, abandonem el GR i seguim un corriol ben fresat i fitat fins el Coll W de Peguera.


Des del Coll W, iniciarem l'ascensió a la carena del Peguera per un sender molt ben traçat que va guanyant alçada amb comoditat. Un cop a la carena, farem una entretinguda grimpada, amb alguns passos aeris, però sempre amb bona presa. No obstant, caldrà anar atent.



Així, arribem al bloc granític que marca el punt més alt del PEGUERA.

El retorn el farem pel mateix camí.


Del refugi de la Colomina, seguirem GR avall a trobar el camí de l'Estany Gento i, un cop passat aquest, per la via del carrilet passarem quatre túnels -no cal frontal- fins arribar al trencant de la Canal del Pígolo, per baixar a la Presa de Sallente.

22, 23 i 24 de juny, 2018

Montorroio 2862m
Pala Pedregosa 2882m
Pic de Peguera 2980m

Carmen, Ramon.

.

dijous, 21 de juny de 2018

Comença l'estiu


Sortim del llarg hivern sense transició. Penjats els esquís, toca treure la pols a les vambes i/o botes de trekking. Preparem la gorra pel sol i...amunt i cims. La SEX ens motiva.

SEX i muntanya, la millor combinació. Uuueeep...que intueixo mals pensaments. La SEX (Secció d'EXcursionisme del MADTEAM), no és el que us penseu, eh, hahaha...


Així doncs, feta la crida pel grup de whats, ens trobem, vuit motivats, a Viladrau. Ben esmorzats, anem fins a l'aparcament de l'Àrea de les Ferreres.

Ruta clàssica pel Massís del Montseny; potser l'ascensió més entretinguda i tècnica d'aquest Massís. Sense ser difícil, no es pot menystenir el risc de moure's per terreny vertical, amb molt bones preses, però que no admet cap error, com qualsevol altra grimpada.

Sortim de l'aparcament de l'Àrea de les Ferreres i, de seguida, pugem fort pel bosc, seguint senyals vermells.


Anem aproximant-nos a la base dels Castellets i comencem a guanyar metres pels esperons, amb diferents trams de transició entre les zones de grimpada. Els senyals vermells segueixen indicant-nos la ruta.

Una oportuna boirina ens protegeix de la solana.


Arribem a una zona de camí empedrat, amb orientació S-SW, que ens portaria al Coll de Les Agudes. Aquí hem de fer atenció a unes fites que ens indiquen l'inici del darrer tram de grimpada, senyalitzada ara amb pintura groga. Abandonem, doncs, aquest camí tarterós i ens dediquem a enfilar-nos de quatre grapes.

Així arribarem al cim de la carena i, de seguida, a Les Agudes.



Després d'un mos i les fotos de rigor, fem el GR5.2 fins el Turó de l'Home, sense més història.

Per tornar, desfem aquest camí fins el Coll de Les Agudes i seguim el boscós GR5.2 cap a St. Marçal, on no hi hem d'arribar si no volem passar de llarg del cotxe. Per això, quant el corriol desemboca en una pista, la seguirem cap al Nord.


Estarem atents a trobar un trencant, a la dreta a 180º, cap a Arbúcies i el seguirem fins a la carretera, per on arribarem a l'aparcament, distant encara no mig km.

A Can Bofill, rematarem la jornada.

17 de juny, 2018

Les Agudes 1706m (pels Castellets)
Turó de l'Home 1706

Bego
Fèlix
Jordi Mir
Josep Boixader
Josep Parés
Xavier Veja
Ramon (ot)
Ramon(et)

.

dilluns, 4 de juny de 2018

Apurant el llarg hivern


Després d'un dinar familiar, se'm presenta un dubte: fer la migdiada, o fer l'última de la temporada. És el clàssic final de cada any; Maladetes, Néouvielles, o Gavarnie pels més agosarats. Trio Maladetes, per pragmatisme.

La méteo diu que s'embolica diumenge a migdia, així que caldrà matinar. Però...surto de casa el dissabte a les cinc de la tarda i no em dóna temps de pujar a La Renclusa (a part que quan arribo, plou). A més, la pista de La Besurta està inundada al Plan d'Estan i l'aproximació és més llarga de l'habitual.

Tot plegat, dormo al cotxe. Bé, lo de dormir és un dir. Hi passo la nit. Vull una Califòrnia !!!!


A les quatre de la matinada els estels brillen al cel, malgrat una potent lluna en període minvant. Esmorzo i preparo els estris i a les 04:45 em poso en marxa. Per no fer tant d'asfalt -i perquè suposo que el gual també estarà inundat- vorejo l'Ibón del Plan d'Estan pel GR que va pel Nord. Com que es fosc, no l'acabo de trobar, però el terreny no presenta inconvenients per anar camp a través. A la tornada, ho faré amb encert.

Després d'una hora i quart, em puc posar els esquís i, ja sense esperar, les ganivetes. Sóc a sota de La Renclusa.


Passo pel refugi i em dirigeixo cap a l'Ibón de La Renclusa. Segueixo una traça antiga. Tots els mortals que es belluguen per la zona, es dirigeixen cap a la Glacera de la Maladeta. Jo, vaig tot sol. Ni una ànima.

Vaig guanyant metres per flanquejos delicats per la duresa de la neu. Convé anar atent, no hi ha marge d'error i una relliscada no seria el més aconsellable.


El cel, força enterenyinat, no transforma la neu. Com més amunt, més gelada. Em trobo a dos-cents metres per sota del Collado de Alba i valoro que vaig sol i que no hi ha ningú més en aquest sector. Decideixo girar cua.


Els primers girs em reafirmen en la meva decisió. Els esquís, amb prou feina esgarrapen la neu i em dedico a derrapar per no arriscar. Em plantejo, fins i tot, baixar amb grampons. Abans, però, m'hi fixo en una zona amb pendents més suaus i enfilo cap allà. La neu segueix sent molt dura, però en cas de caiguda no aniré gaire lluny.


Més avall, i per l'orientació de les pales per on baixo, començo a trobar la neu una mica transformada. Ara, ja puc baixar amb normalitat. Buff... No les tenia totes. Si puges massa d'hora, la neu està impossible; si puges massa tard, la neu està impossible...

Me'n vaig molt a la dreta per tenir un descens directe cap al refugi i estalviar-me alguna remada.

Passo La Renclusa i arribo al punt on haig de tornar a carregar els esquís. Són més de les nou del matí i encara hi ha gent que puja. Em sembla que faran salat.

A La Besurta, absolutament buida de cotxes, m'hi fixo en un indicador del GR que he intentat agafar aquesta matinada. Amb la de vegades que he estat en aquest indret i no l'havia vist mai. És el que té anar amb cotxe...


El corriol em porta, evitant la carretera, al Refugio Plan d'Estan (lliure) i, després d'un curt tram d'asfalt, el recupero per on he passat a les fosques. 

2 i 3 de juny, 2018

intent Maladetes Occidentals pel Collado d'Alba

Ramon.

.