Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dijous, 30 de juny del 2011

un altre Sant Joan és possible

Cada any, per aquestes dates, procuro fugir del soroll dels petards i de la imbecil·litat d'alguns -cada cop més- dels seus usuaris.

Cada any, en dates indeterminades, em ve al cap que encara no he anat mai a la Forcanada. Trobo que s'ajunten dues causes que en poden fer-ne una de comuna. Per Sant Joan, a la Forcanada.

L'escassa informació que tinc de la Pleta d'Horno, on cal deixar el cotxe per iniciar l'excursió, no ens farà profit perquè una boira molt pixanera mulla a bastament tot el terreny. A la primera, vam trobar lloc a l'alberg de Salardú i, lluny de les falles d'Arties, vam dormir com angelets.


De nou a la Pleta d'Horno, de seguida trobem a faltar els paraneus. El gruix de neu és... inexistent, però la vegetació és tan densa com humida i en poc temps ens xopa els peus.


El camí es fa una mica pesadet amb tanta mullena i tant d'anar i tornar. Sortim de la boira i arribem al Lac deth Hòro. Seguim per la Ribèra deth Nere, entre pedregam i herbei fins que sobre els 2330m trobem, ara sí, neu.


La vall es tanca i deixem la ruta del Còth d'Alfred per enfilar-nos cap a la dreta, per un rost acanalat que ens situarà a la base de la paret SE de la Forcanada. Trobem fites que vénen de l'Est i les seguim cap a buscar la cara Sud. Hi pugem fins el collet Sud, bretxa de sortida del corredor NW.



Ens posem casc i talabard, per si de cas, i comencem l'ascensió del cim Sud de la Forcanada. Per terreny delicat, per descompost, assolim els seus 2872m i baixem a l'enforcadura per acabar de pujar, més còmodament, el punt culminant del Malh des Pois 2881m.


Aquest pic és una excel·lent talaia des d'on albirar infinites muntanyes. El dia hi acompanya.

Baixem sense necessitat d'usar el cordino, guardem els estris i triem un camí alternatiu per tornar, cap a l'Est, al Lac deth Hòro. El darrer tram del retorn se'ns fa una mica pesadet, amb tanta pedra i tanta calor.

Anem a Casau, a l'Hostal Era Verneda, magnífic lloc per a refer-nos de la trescada, amb una bona dutxa i un millor sopar. Prou a prop per anar a fer un tomb per Vielha i prou lluny per a no sentir ni una mosca a la nit. S'hi està de bé...


El dissabte volíem anar al Salòria des d'Alins, però la pista d'aproximació, que té una prohibició de pas que ens la saltem, es fa inacabable i als 6 o 7 km donem mitja volta. Ja que hi som, fem via per Tor fins al Port de Cabús. Hi deixem el cotxe i anem a estirar les cames fin la Torre de Cabús 2778m.

Tornem per Andorra sense aturar-nos a tafanejar cap botiga. Un entrepà a Oliana ens alleugereix la gana fins l'hora de sopar.

23, 24 i 25 de juny, 2011

Malh des Pois 2872m i 2881m
Pic de la Bassera 2692m
Torre de Cabús 2778m

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/ForcanadaPortDeCabus2325062011

.

diumenge, 19 de juny del 2011

visita a la Moreneta

No era cap promesa, però ens devíem una visita a la Moreneta. Així que ens vam organitzar per anar-hi.

Quedem a 3/4 de vuit del matí a Les Palmeres, d'horeta per agafar lloc a l'aparcament de l'accés del Monestir. Jo no hi arribaré a l'hora. Em trobo que el cotxe no té bateria. Collons, les bateries d'abans t'avisaven quan començaven a fer figa. Ara, arribes a la destinació, pares el motor, i quan tornes a buscar el cotxe, està sec.

Truco els companys per avisar de la incidència i que ja vaig a buscar el tren. A les vuit a la "Cope". Al final sortim mitja hora tard; un altre s'ha adormit...

Encara podem aparcar on ho fem habitualment. Els entrepans, el meu de sobrassada (mmm...), ens els cruspim a l'autoservei. I ens prenem un cafetó.

No sembla que hi hagi massa cua per veure la MaredeDéu... Fem el camí d'aproximació pels pas dels Francesos i el Pla dels Ocells. Més amunt prenem la desviació cap a la base del Cavall. Només hi ha una cordada fent la Normal.

Sense que ens hàgim de rifar formem les cordades i ens disposem a la feina. Deixem les motxilles, les vambes i les crosses rere uns matolls i pugem cap a la R0.


El més gran amb el més jove i els dos del mig juntets. El ventet ens acompanya força estona i conté la boira enfilant-se per Diables. Nosaltres ens enfilem per la ruta que el 27 d'octubre de 1935 van obrir els Boix, Costa i Balaguer.

Resseguim els camins de la història i fem la darrera reunió abraçats a la Moreneta que s'eleva sobre el cim del Cavall Bernat, l'agulla més màgica de Montserrat.

18 de juny, 2011

Montserrat
Cavall Bernat
via Normal

Cèsar-Pere, Jordi-Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/CavallBernat180611
https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/CavallBernat02?authkey=Gv1sRgCOCK5I_itIrHJA&feat=email

(falten les del Llobarro)

.

divendres, 17 de juny del 2011

cançó de l'estiu

L'estiu comença oficialment el proper dimarts 21, hora amunt, hora avall. La calor ja fa dies que ens acompanya.

Les festes majors començaran a omplir les places dels pobles i la disbauxa omplirà els seus carrers. Sens dubte, una cançó ens acompanyarà durant aquest període estival...



.

dimecres, 15 de juny del 2011

trescant per la "Sierra"

Aprofito una visita al país veí per anar a conèixer allò que en diuen la "Sierra". En concret la del Guadarrama i el seu pic principal, el Pico Peñalara, que dóna nom a un club de muntanya emblemàtic de Madrid.

Així doncs, amb el "Cercanias" fem cap a Cercedilla d'on prenem el tren de via estreta que puja al Puerto de Navacerrada i a Cotos, porta d'entrada al Parque Natural de Peñalara.


Esmorzem mentre esperem els companys que hi pugen amb cotxe. Coincidim amb la celebració del Maratón Alpino Madrileño i això afegeix un to més festiu, encara, al lloc i al recorregut que farem.

El camí és una ampla pista que, des de Cotos va a buscar el llom de la muntanya. El sol ens fa suar, però menys que els esforçats maratonians que ens anem creuant, ells ja van de baixada.


Arribats al llom, som a la frontera amb Segovia. D'aquell costat hi puja un nombrós grup que van al mateix cim que nosaltres.

L'itinerari no presenta cap dificultat; malgrat això, amb un mal pas, la Bego cau plegada a terra en trencar-se la cama. Els seus crits de queixa i de dolor donen versemblança a allò que sembla que no pugui ser. Però, a més, la posició del peu respecte de la cama no deixa cap dubte de la trencadissa.



De seguida comencem el protocol de protecció de l'accidentada mentre truquem al 112. De la multitud apareix una metgessa que es fa càrrec de la situació. Un equip de control de la MAM ens deixa una ombrel·la i el guia del grup nombrós ens facilita les coordenades GPS. La comoditat del terreny facilita tota l'operació. Arriben els Bombers i, fetes les actuacions pertinents, evaqüen la ferida.

La resta del grup ja no hi podem fer res i continuem l'excursió. De seguida arribem al cim del Pico Peñalara 2428m, el teníem ben a prop. El recorregut que fem és circular i seguim la carena cap al Risco de los Claveles 2388m per iniciar el descens cap a la Laguna de los Pájaros.


Ara ja tornem, per Los Llanos de Peñalara i la Laguna Claveles, i cap avall que fa baixada tornem a Cotos. El Juan, a veure la Bego i els altres, cap a casa.

Mentrestant, la Bego és traslladada a l'hospital. Fractura de tíbia i peroné per sobre del turmell. L'operaran i l'hi posaran una placa collada amb onze cargols...

12 de juny, 2011

Pico de Peñalara 2428m.
Parque Natural de Peñalara

Bego, Carmen, Isabel, Juan, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/Penalara120611

.

dimarts, 7 de juny del 2011

canvio sofà per tren + cremallera

La méteo proposa i l'home en disposa; així és com els plans d'aquest proppassat cap de setmana han anat canviant de lloc i de dia fins arribar a no res.
Del Frondella SW a l'Estasen del Pedraforca i d'aquí a Núria o La Codolosa. Del cap de setmana al diumenge i del diumenge al sofà atemporal.

Més tard que no pas d'hora, però prou d'hora per no fer salat, pujo al tren un parell de minuts abans no surti. El trajecte dura el temps necessari per a llegir el diari i el suplement dominical. Em dino l'esmorzar mentre pujo amb el cremallera i bado per la finestra mentre m'enlairo amb la llei del mínim esforç.

Després del cafè, a peu de plaça on ja no es ven la mel i el mató, començo a esquivar els diferents grups, de variable composició numèrica, que fan el mateix camí que jo, però en sentit contrari. Esclar, ells van de baixada. Hauran pujat a peu?

A una parella mexicana els explico que primer trobaran l'ermita de St. Miquel i que el mirador és una mica més avall, a la dreta.


La selecció natural va fent feina i quan més m'allunyo dels ginys mecànics, menys gent em trobo. I tots de tornada. Aquests sí que, d'on vénen, han pujat a peu.

Em creuo amb la gent i amb les seves històries, les que expliquen i arriben a les meves oïdes de forma espontània. Dues mares joves protegeixen, agafant-les de la mà, les seves dues filles petites. Una mare, que camina amb l'ajuda d'un bastó d'esquí, li diu a l'altra que l'únic problema que li dóna el genoll és que no pot fer muntanya... L'únic problema... No m'imagino no podent fer muntanya.

Les parets regalimen l'aigua acumulada de les recents pluges i estan despullades d'escaladors, inèdit en un dia festiu. I les canals escupen aquesta aigua amb forma de rierols. No és pas un bon dia per a penjar-s'hi. Els Gorros no tapen cap cap.

Una altra història trista envaeix l'ambient. Dues noies escolten amb atenció una tercera que els explica que ell era molt bon alpinista, que mentre la família esquiava a pistes, ell feia un cim i  els telefonava per dir-los que ja baixava. Però no va arribar mai... Sense comentaris.

La tercera història serà la bona? Una parella jove es prepara uns entrepans de tonyina asseguts a un pont d'obra. S'enduran les deixalles? En un marge de les escales de Sant Jeroni, un grup de xinesos adolescents mengen entrepans, aquests ja els porten fets.


A les mateixes escales, més amunt, un xicot sudamericà hi puja amb crosses mentre la dona, sudamericana, que l'acompanya renega esbufegant de l'ofrena que va fer a no sé quina MaredeDéu; no era la Moreneta.

Els 1236m del cim de Sant Jeroni s'han tret el barret de boira i es constitueixen en perfecta talaia de planúries i muntanyes properes i llunyanes. Mallorca no es veu, malgrat la indicació de la taula d'orientació que presideix la balconada.

Per variar canvio de vessant i torno pel Pla dels Ocells. Fins i tot s'hi esmicola algun raig perdut de sol, en un darrer intent de fer-ne un diumenge preciós.

D'altres passerells van més que vénen, però abans han hagut d'anar-hi. A punt de tancar el cercle, m'aturo a canviar-me la samarreta suada; haig de compartir espai vital al Cremallera i no es tracta de crear animadversió perquè sí.

El 21 !!!! Jo, una coca sisplau, sense la carpeta. Són 2'90€. Gràcies, Adéu.

En el viatge de tornada no tinc res per llegir. Tampoc no hagués pogut fer-ho. Un pare, dues mares i tres nens em tenen ben distret fins la darrera estació.

La coca "cau" amb un gran bol de Colacao ben fred i xocolata. Molt millor que una llarga tarda de sofà.

5 de juny, 2011

Sant Jeroni 1236m
Ramon.

.

dijous, 2 de juny del 2011

sense prou neu per a esquiar, a caminar...

El primer cop que vaig anar a Gréixer va ser el novembre del 73, sí, del segle passat. Fins aquest diumenge, no recordo haver-hi tornat més. Tot i el temps passat, el record que en tinc és del refugi on vam dormir-hi. L'endemà vam fer la travessia fins La Molina, passant per les Penyes Altes i la Tosa (o Tossa?) d'Alp.


Llavors, el Berguedà es tancava en aquestes muntanyes i per passar a la Cerdanya s'havia de voltar pel Pla d'Anyella i la Molina. El 30 d'octubre del 84 es va inaugurar el mal anomenat Túnel del Cadí.

Deixem el cotxe a la cruïlla, de la carretera del Coll de Pal, on neix la pista que puja a Gréixer. Actualment, és una finca particular i n'està prohibit el pas de vehicles.


Seguim la pista deixant el poble a la nostra dreta, fins a trobar, ben a prop, l'indicador que ens assenyala el nostre itinerari. Anem a buscar el camí de la Canal de la Serp. Així doncs, pugem serpentejant pel bosc fins a treure el nas a les Costes de Gréixer i arribar al Pla de Moixeró.

Els darrers 200 metres de desnivell es reparteixen entre una altra estona de bosc i els primers trams rocosos, fins i tot amb una corda fixa, potser no n'hi ha per tant.


Encara es veu alguna clapa de neu llunyana i escassa a les muntanyes de l'altre costat de la Cerdanya.


Tornem al Pla de Moixeró i fem camí fins el Coll Dental. Allí, al costat del camí del refugi St. Jordi, surt un camí assenyalat amb vermell i fites abundants que, en direcció SE, va a buscar el Coll de la Cabrera. En aquest punt, prenem el corriol de la dreta, una mica dubtós al principi, fins el Coll d'Escriu.

Tornem a ser a la pista que, amb comoditat, ens torna a Gréixer i al cotxe.

29 de maig, 2011

Penyes Altes del Moixeró 2260m.
Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/PenyesAltesMoixero290511

.