Fem el viatge d'una tirada i ens plantem a la porta de la cabana quan ja fa fosqueja. No hi ha ningú en aquest refugi sense nom, que s'amaga entre dos revolts tancats, a la carretera que remunta la Neste de Couplan, subsidiària de la d'Aure.
El termòmetre del cotxe fa estona que parpelleja a 3ºC advertint del risc de glaçada a la carretera. El contrast amb la temperatura de casa fa que tinguem una sensació d'un fred que pela; una sensació ben real i que ens convida a abrigar-nos "full equip".
La cabana està en millors condicions que la darrera vegada que hi vaig romandre, pel St. Joan de fa dos anys. La taula té un hule i hi ha mitja dotzena de cadires; llenya per la llar de foc i també hi ha espelmes i, fins i tot, un llibre-registre. La porta i la finestra estan reparades. Està clar que algú en té cura. Moltes gràcies.
El meu sac de dormir, un René Desmaison de ploma, de fa quaranta anys, ja no és el que era. Després de sopar i petar una mica la xerrada, m'hi fico vestit i em tapo tant com puc, deixant només un foradet per respirar. Un cop agafada la temperatura, la nit és d'allò més plàcida.
Llostreja amb empegueïment quan obrim els ulls. El fred no es tan viu com esperàvem. Esmorzem i fem via cap al punt d'inici de l'excursió. Aparquem davant mateix de l'entrada a la Vall d'Estaragne, amb intenció d'assolir el cim que la bateja, un tresmil que ja blanqueja en les seves cotes més altes.
Amb el mocador protegint la closca i les mans enguantades, comencem a caminar a l'ombra d'aquest gegant pirinenc. No hi ha cap més ànima en aquest indret, cosa estranya tenint en compte la gentada que hem trobat en d'altres ocasions. Sense badar boca ens anem endinsant en la muntanya.
El que guanyem en metres ho perdem en comoditat. El camí es torna pedregós i costerut i hem de tibar de braços -amb els bastons- per alliberar les cames de tot l'esforç. La ruta normal presenta una capa de neu, a tenir en compte, sobre les inclinades plaques de pedres per on discorre. Probablement relliscarà prou per entorpir la marxa. Decidim anar a buscar l'Aresta Nord, a tocar del Coll d'Estaragne.
Seguim el camí traçat enmig de la tartera i girem a l'esquerra per atansar l'aresta. Ens tornem a posar els guants i el folre, que ens havíem tret en trobar-nos amb el sol. Ara, el vent, que es refreda en arrossegar-se per damunt la neu, ens fa companyia i ens destorba una mica.
Deixem les primeres petjades marcades a la neu que s'hostatja, per quedar-s'hi, a la muntanya. Avancem sense problemes fins la cota 2950m, punt en que l'aspecte del darrer tram de l'aresta, arrebossada i amb algun pas força aeri, ens fa prendre la decisió de girar cua.
Abans d'abandonar l'aresta, ens plantegem l'opció de baixar al vessant W i remuntar fins al collet al NE del Campbieil. L'alternativa d'un bon àpat a L'Ainsa, però, pren més força i quedem amb l'Estaragne que ja hi tornarem un altre dia.
La baixada és més confortable que no m'esperava per les pedreres soltes. Recuperem la caloreta de la vall i arribem al cotxe sense haver-nos creuat cap ésser viu.
Abans de marxar, anem a inspeccionar el refugi lliure de Cap de Long, més inhòspit - tot i que pot valdre en cas de necessitat- que la Cabana de la Neste de Couplan, que és com hem batejat el nostre aixopluc preferit.
A L'Ainsa també es respira aquesta mena de treva que les gernacions estiuenques donen a la Terra a partir del mes d'octubre. Que duri.
16 i 17 d'octubre, 2015
intent Pic d'Estaragne (fins a la cota 2950)
Josep Boixader, Ramon.
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/IntentEstaragne16I171015
https://onedrive.live.com/?cid=d35d9011897ea610&id=D35D9011897EA610%212523&authkey=%21ALgQRi7K2ZUe7WY
.
