dissabte, 8 de novembre del 2014
dilluns, 28 de juliol del 2014
El circ de la muntanya
Que la muntanya s'està convertint en un circ o, potser, en un parc temàtic, és una realitat inqüestionable; cada cop hi ha més curses, raids, ultraraids, quilòmetres verticals i no sé quantes tonteries més.
D'entrada, aclarir que per a mi la muntanya és una activitat, una filosofia de vida, mai una competició. I això ho dic tot i haver participat en curses d'esquí de muntanya en una època determinada. Era l'època en què hi anàvem a passar-ho bé, a "picar-nos" amb els companys de cursa i a fer descensos com si ens hi anés la medalla d'or olímpica i després dinar tots plegats mentre en comentàvem els detalls.
Aviat, però, van començar a aparèixer equips "pseudoprofessionals" i les organitzacions van començar a escurçar els horaris de tall, deixant fora de les curses aquells qui anàvem, només, a gaudir-ne.
Van canviar els criteris i les curses d'equip van ser substituïdes per les individuals, quelcom absolutament contradictori en el món de la muntanya, mirall de la companyonia i la solidaritat entre alpinistes. El mirall, però, es va anar entelant.
I va aparèixer el Kilian Jornet i el mirall es va trencar.
Ara, tothom es pensa que per anar a la muntanya n'hi ha prou amb posar-se unes vambes i córrer molt. I si hi ha cap problema ja vindrá l'Organització de la cursa a treure'ns les castanyes del foc. I si no, trucarem al 112 i que vinguin els Bombers.
Al mateix Jornet el van haver de treure de l'Aiguille du Midi, als Alps.
No entenc aquesta dèria per organitzar curses i més curses, carregant-se els valors de la muntanya, si és que en quedaven gaires, i convertint-la en pistes de competició.
Crec que s'hauria de fer més pedagogia sobre la muntanya, els seus valors i, sobretot, els seus riscos. I explicar que quan truquem al 112 estem posant en marxa un engranatge molt car en diners i d'un valor incalculable en la vida del personal de socors.
Però, esclar, això no ven ni cinc. Els mitjans només parlen de la muntanya quan hi ha morts o quan el Jornet polvoritza un rècord. I alguns dels qui viuen de la muntanya s'apunten al que calgui per treure'n profit.
Per part meva, només em queda allunyar-me tant com pugui d'aquest tipus de món exclusivament competitiu. I mirar el calendari de curses abans d'anar a la muntanya, per no haver de coincidir amb aquest circ mediàtic i poder, així, gaudir de la muntanya tal i com l'he coneguda sempre, des de ben menut.
.
D'entrada, aclarir que per a mi la muntanya és una activitat, una filosofia de vida, mai una competició. I això ho dic tot i haver participat en curses d'esquí de muntanya en una època determinada. Era l'època en què hi anàvem a passar-ho bé, a "picar-nos" amb els companys de cursa i a fer descensos com si ens hi anés la medalla d'or olímpica i després dinar tots plegats mentre en comentàvem els detalls.
Aviat, però, van començar a aparèixer equips "pseudoprofessionals" i les organitzacions van començar a escurçar els horaris de tall, deixant fora de les curses aquells qui anàvem, només, a gaudir-ne.
Van canviar els criteris i les curses d'equip van ser substituïdes per les individuals, quelcom absolutament contradictori en el món de la muntanya, mirall de la companyonia i la solidaritat entre alpinistes. El mirall, però, es va anar entelant.
I va aparèixer el Kilian Jornet i el mirall es va trencar.
Ara, tothom es pensa que per anar a la muntanya n'hi ha prou amb posar-se unes vambes i córrer molt. I si hi ha cap problema ja vindrá l'Organització de la cursa a treure'ns les castanyes del foc. I si no, trucarem al 112 i que vinguin els Bombers.
Al mateix Jornet el van haver de treure de l'Aiguille du Midi, als Alps.
No entenc aquesta dèria per organitzar curses i més curses, carregant-se els valors de la muntanya, si és que en quedaven gaires, i convertint-la en pistes de competició.
Crec que s'hauria de fer més pedagogia sobre la muntanya, els seus valors i, sobretot, els seus riscos. I explicar que quan truquem al 112 estem posant en marxa un engranatge molt car en diners i d'un valor incalculable en la vida del personal de socors.
Però, esclar, això no ven ni cinc. Els mitjans només parlen de la muntanya quan hi ha morts o quan el Jornet polvoritza un rècord. I alguns dels qui viuen de la muntanya s'apunten al que calgui per treure'n profit.
Per part meva, només em queda allunyar-me tant com pugui d'aquest tipus de món exclusivament competitiu. I mirar el calendari de curses abans d'anar a la muntanya, per no haver de coincidir amb aquest circ mediàtic i poder, així, gaudir de la muntanya tal i com l'he coneguda sempre, des de ben menut.
.
diumenge, 2 de març del 2014
Travessa dels Tres Colls de Núria
Breu relat d'un magnífic recorregut per les Valls de Núria i les seves veïnes Nord-Catalanes. (Sempre que algú diu "seré breu", s'enrotlla com una persiana).
Arribem a Núria 1970m amb el Cremallera de les 08:30 de Ribes. Quan acabem d'equipar-nos i ens posem en marxa, ja són 3/4 de 10 del matí. Un matí esplèndidament assolellat i curull de neu pertot, llevat d'alguna carena pelada, ens acull i ens convida a gaudir de la bellesa d'aquestes muntanyes.
Així, doncs, ens encarem cap a la Vall de Finestrelles seguint la traça de gent més matinera que nosaltres. Arrecerats del vent, la calor es deixa notar mentre pugem cap al collet del Roc de la Maula 2391m. Un curt tram herbei ens fa treure els esquís per passar-lo.
Zigzaguegem cap a la carena i el Pic de Finestrelles 2832m on, ara sí, el vent es deixa notar i no ens fa gaire gràcia romandre-hi més estona de la necessària; el fred és ben viu.
Canviem de vessant cap al Nord en el primer descens del dia. Una neu enamoradissa ens obsequia una esquiada que fa goig. Malgrat la neu, no volem perdre més cota de la necessària i fem un flanqueig ben ajustat cap la Coma d'Eina 2400m.
Ens desabillem de baixada i ens arromanguem per a la segona pujada. Anem compartint itinerari amb dos grups més, de tres i dues persones. Els obridors de traça no els veiem ni l'ombra, però els estem molt agraïts.
Anem fent cap al Coll de Torre d'Eina 2671m, punt clau de la Travessa, ja que cal decidir si continuem o anem a cercar el camí de retorn. Les condicions meteorològiques conviden a seguir i les físiques no ens fan desistir. El grup de tres plega, un dels seus no es troba bé. El grup de dos decideix completar la ruta i ens fusionem amb ells. Ara en som set.
Comencem a mirar l'hora, el darrer Cremallera surt a 2/4 de 7 del vespre. Encara, però, no anem contrarellotge.
La Coma de l'Infern no té una neu tan de gaudi com la primera baixada, però procurem traure'n profit buscant la de millor orientació. Baixem i baixem, a donar la volta a l'Agulla de l'Hereuet, mentre la Torre d'Eina ens vigila de prop. Lloc màgic.
Som a la Cota 2258m. Aquí encetem la darrera pujada, la de la tornada, cap al Coll d'en Bernat 2618m. Sembla més llarg que no és i el seu recorregut és preciós. Hi arribem que el Sol ja ha tocat el dos. Tornem a mirar el rellotge, encara anem "on time".
Per afrontar el flanqueig cap al Coll de NouFonts, ens posem les ganivetes per salvar la darrera pujadeta fins la cota 2686 i fer aquest flanqueig, amb la neu majoritàriament profunda, on ens cal esmerçar més temps del previst.
Atansem el Coll de NouFonts 2654m a les 17:40. Un dels nostres s'ha quedat enrere, sense avisar, i no acaba d'espavilar. Impermeable als nostres crits, veiem que, ara sí, el rellotge ens estreny. Decidim que tothom avall i jo l'espero; sembla que ja es mou.
Quan arriba al Coll són prop de les sis. Un problema a les fixacions ha provocat l'aturada. L'ajudo a plegar pells i ganivetes mentre s'ajusta l'equip per a la darrera baixada.
Iniciem un descens vertiginós, ara sí, contrarellotge. Un altre problema tècnic atura un del grup de dos; hi posem remei i seguim baixant. Són les sis en punt. Ja podem començar a relaxar-nos, ara tenim clar que arribarem a temps a Núria.
A 1/4 de 7 ens traiem els esquís i afluixem les botes. Entrem a l'estació del Cremallera de Núria.
Hem realitzat una meravellosa travessa, amb condicions difícilment millorables i en impagable companyia.
22 de febrer, 2014
Travessa dels Tres Colls de Núria
Carmen, David, Pedro, Txell, Ramon.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6199455
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/TresCollsDeNuria220214
.
Arribem a Núria 1970m amb el Cremallera de les 08:30 de Ribes. Quan acabem d'equipar-nos i ens posem en marxa, ja són 3/4 de 10 del matí. Un matí esplèndidament assolellat i curull de neu pertot, llevat d'alguna carena pelada, ens acull i ens convida a gaudir de la bellesa d'aquestes muntanyes.
Així, doncs, ens encarem cap a la Vall de Finestrelles seguint la traça de gent més matinera que nosaltres. Arrecerats del vent, la calor es deixa notar mentre pugem cap al collet del Roc de la Maula 2391m. Un curt tram herbei ens fa treure els esquís per passar-lo.
Zigzaguegem cap a la carena i el Pic de Finestrelles 2832m on, ara sí, el vent es deixa notar i no ens fa gaire gràcia romandre-hi més estona de la necessària; el fred és ben viu.
Canviem de vessant cap al Nord en el primer descens del dia. Una neu enamoradissa ens obsequia una esquiada que fa goig. Malgrat la neu, no volem perdre més cota de la necessària i fem un flanqueig ben ajustat cap la Coma d'Eina 2400m.
Ens desabillem de baixada i ens arromanguem per a la segona pujada. Anem compartint itinerari amb dos grups més, de tres i dues persones. Els obridors de traça no els veiem ni l'ombra, però els estem molt agraïts.
Anem fent cap al Coll de Torre d'Eina 2671m, punt clau de la Travessa, ja que cal decidir si continuem o anem a cercar el camí de retorn. Les condicions meteorològiques conviden a seguir i les físiques no ens fan desistir. El grup de tres plega, un dels seus no es troba bé. El grup de dos decideix completar la ruta i ens fusionem amb ells. Ara en som set.
Comencem a mirar l'hora, el darrer Cremallera surt a 2/4 de 7 del vespre. Encara, però, no anem contrarellotge.
La Coma de l'Infern no té una neu tan de gaudi com la primera baixada, però procurem traure'n profit buscant la de millor orientació. Baixem i baixem, a donar la volta a l'Agulla de l'Hereuet, mentre la Torre d'Eina ens vigila de prop. Lloc màgic.
Som a la Cota 2258m. Aquí encetem la darrera pujada, la de la tornada, cap al Coll d'en Bernat 2618m. Sembla més llarg que no és i el seu recorregut és preciós. Hi arribem que el Sol ja ha tocat el dos. Tornem a mirar el rellotge, encara anem "on time".
Per afrontar el flanqueig cap al Coll de NouFonts, ens posem les ganivetes per salvar la darrera pujadeta fins la cota 2686 i fer aquest flanqueig, amb la neu majoritàriament profunda, on ens cal esmerçar més temps del previst.
Atansem el Coll de NouFonts 2654m a les 17:40. Un dels nostres s'ha quedat enrere, sense avisar, i no acaba d'espavilar. Impermeable als nostres crits, veiem que, ara sí, el rellotge ens estreny. Decidim que tothom avall i jo l'espero; sembla que ja es mou.
Quan arriba al Coll són prop de les sis. Un problema a les fixacions ha provocat l'aturada. L'ajudo a plegar pells i ganivetes mentre s'ajusta l'equip per a la darrera baixada.
Iniciem un descens vertiginós, ara sí, contrarellotge. Un altre problema tècnic atura un del grup de dos; hi posem remei i seguim baixant. Són les sis en punt. Ja podem començar a relaxar-nos, ara tenim clar que arribarem a temps a Núria.
A 1/4 de 7 ens traiem els esquís i afluixem les botes. Entrem a l'estació del Cremallera de Núria.
Hem realitzat una meravellosa travessa, amb condicions difícilment millorables i en impagable companyia.
22 de febrer, 2014
Travessa dels Tres Colls de Núria
Carmen, David, Pedro, Txell, Ramon.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=6199455
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/TresCollsDeNuria220214
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)