Esperances i desitjos

En aquesta època, d'estiu avançat, els skialpinistes ja han desat els esquís i els alpinistes, a seques, s'enfonsen més del que voldrien en les neus, escasses per esquiar, encara presents a les muntanyes.

Curiosament, hi ha cares Nord on la neu està més tova que en les cares Sud. Això fa que les previsions horàries dels itineraris s'alterin i l'esforç físic hagi d'augmentar. Sort que després del "patiment" sempre hi ha la recompensa d'una clara ben freda. Quin invent !!!!

Ara, doncs, toca matinar, sortir a trenc d'alba per, si s'ha de trepitjar neu, trobar les condicions favorables per progressar amb tanta comoditat com es pugui.

Altrament, propers al solstici d'estiu, la quantitat d'hores de llum disponible fa que es puguin afrontar llargues jornades de travessia o d'ascensions. I si, enmig del recorregut, passem a prop d'un estany, potser podem ser agosarats i fer una remullada recuperadora.

Tot plegat, la muntanya, en versió estiuenca, se'ns ofereix en tota la seva esplendor.

Amb l'esperança de poder-ne fruir tant com sigui possible, desitjar-vos un BON ESTIU.

SALUT i MUNTANYES.

.

Tenim el que ens mereixem??

Ahir, el programa de tele Gran Hermano VIP va fer un índex d'audiència del 36%  Què voleu que us digui, això, a mi, no em sembla normal i em fa pensar que hi ha molta feina per fer. I no sé si pot tenir remei.

A Catalunya, va fer un 28,8% amb un parcial del 18,3% davant del 18,4% del Polònia, tenint en compte que aquest programa només dura mitja horeta.

No sé si es pot assimilar aquest índex com una mena de coeficient intel·lectual de mitjana, però, realment, a mi em sembla preocupant.

Davant de tants fronts oberts per culpa de la crisi i de tots els casos de corrupció, de retallades de l'estat del benestar, de l'actitud xulesca dels polítics i tantes i tantes coses, el fet que aquest alt percentatge de gent vegi aquest programa, s'ha interpretar com una fugida endavant o com una realitat de país ??

Ara, hi ha hagut les eleccions andaluses -guanyades pel PSOE- i s'acosten les municipals i autonòmiques. Bufen vents de canvi amb l'aparició de "nous" partits polítics.

A Catalunya tenim vàries opcions pròpies, per resoldre els problemes propis, amb la mentalitat pròpia.

Diuen les enquestes -i el sentit comú- que el PP perdrà l'hegemonia al País Valencià, no sé si a les Balears i ja veurem què passa a Madrid i a les principals capitals de província.

No serà que no han tingut motius suficients, els habitats d'aquests indrets, per canviar el vot en passades eleccions, i no ho han fet. Ho faran ara ??

Pot un país en què més d'una tercera part de l'audiència televisiva mira un programa escombraria, amb personatges com la Belén Esteban i el Kiko Rivera -entre molts d'altres-, canviar els hàbits de vot ?? O l'anomenat "vot captiu", dels dos grans partits estatals, sobretot del PP, deixarà les coses igual ??

El vot no captiu se'l repartiran entre Podemos i Ciudadanos. Izquierda Unida no està passant un bon moment. Sembla que, almenys, el que sí s'acabarà és la majoria absoluta, que jo crec que hauria d'estar prohibida.

Canviem de tema. Arran del partit del Barça - Madrid i de l'accident de Germanwings, s'ha desfermat, al Twitter, una onada d'insults molt greus als catalans. Amb els morts de l'A320 ja s'han passat de la ratlla amb escreix. Com que no és una cosa nova, no perdré el temps comentant-la.

En fi, no arribo a cap conclusió, excepte que hem de marxar d'España com més aviat millor, i no només per motius econòmics i culturals.
.

Encara hi som a temps ??

Quan jo era un preadolescent, o potser encara ni això, per quedar amb els companys de muntanya ens trobàvem els divendres a la UEC Barcelona.

Petàvem la xerrada i enllestíem l'excursió del cap de setmana. Si hi havia cap inconvenient i no hi podies anar, o enviaves algun parent al lloc de trobada, o a l'hora convinguda el grup tocava el dos. El transport públic no esperava.

Si la sortida no es feia a cap hora intempestiva, tenies l'opció de trucar -al fix, esclar- i avisar. Més endavant, amb l'avenç tecnològic, el contestador automàtic et donava la possibilitat de substituir la iaia mentre era a comprar la llet.

La gent tenia sentit del compromís. Un cop quedàvem, només calia esperar el dia D i l'hora H; i, com que no hi havia previsió de méteo, si no t'havies mort, tothom com un clau a gaudir de la sortida.

L'avenç tecnològic, sempre imparable, va començar a inventar-se noves eines de comunicació que superaven amb escreix el contestador automàtic. A la iaia no la podrà millorar mai de la vida. I van néixer els mòbils. Ja no calia ser a casa per rebre trucades.

De manera directament proporcional, va desenvolupar-se l'opció de poder avisar de qualsevol inconvenient si no podies arribar a la cita motxillera. Com que ja anàvem en cotxe, podíem esperar si calia. Per estalviar, es podia substituir la trucada per un missatge de text adreçat a l'interessat.

Telèfon fix. Contestador automàtic. Telèfon mòbil. SMS.

Quatre opcions de comunicació  en comptes d'haver de confiar en la iaia. I aviat hi vam afegir el correu electrònic. Cinc canals comunicatius que encara no substituïen les trobades del dijous al CEC, amb sopar inclòs.

Paral·lelament, va anar apareixent, de manera moderada, la fórmula de desdir-se a darrera hora, amb qualsevol excusa de mal pagador, preferentment meteorològica, deixant amb el cul a l'aire l'organitzador de l'esdeveniment. El sentit del compromís -no per aparellar-se amb ningú- començava a desfer-se com un terròs de sucre.

I, como la ciencia avanza que es una barbaridad, arriba el Whatsapp, missatgeria... DE FRANC. Ja no cal tenir mesura a l'hora d'enviar missatges. No cal trucar ni deixar missatges de veu al contestador. Ja no cal anar a la trobada setmanal del Club, amb sopar o sense. Internet ens facilita d'allò més la comunicació (??).

Però com que no hi ha normes escrites i el sentit comú no dóna per més, no hi ha un criteri sensat per establir-hi feedback.

Tornem a l'inici de l'escrit. Trucada al fix >> resposta. Missatge al contestador >> devolució de trucada; si cal deixem l'encàrrec a la iaia.
Època actual. Correu, massiu o no >> no resposta equival a no interessa. Whatsapp de grup >> no resposta equival a no interessa. La meva iaia ja fa uns deu anys que va morir.

I sempre queda l'opció de "ja t'ho diré" i un quart d'hora abans decidirem entre les múltiples activitats que saturen el nostre correu o whatsapp. Mentre espera resposta, el gilipolles que s'esprem el cocus organitzant, cercant i reservant, pot jugar al Candy Crash.

Bé, no m'allargo més. No serveix de res. Fa uns deu anys ja vaig escriure quelcom semblant, i no hi havia whatsapp.

Cada cop som més tecnològics i menys persones.

No sabeu com enyoro la meva iaia.


p.s. aquí us deixo un enllaç molt interessant d'en Jordi Graupera
.