Bisaurín, el retrobament.
Sona el despertador a l’apartament de Jasa on ens allotgem; el refugi de Lizara no disposa de places per al cap de setmana i hem hagut de buscar alternatives.
L’estança de la Paquita és més que correcte.
Pugem a esmorzar directament al refugi, per anar per feina i no perdre gaire temps. Però la carretera que hi dóna accés té un petit parany, un tram glaçat prou llarg per a que no passin segons quins cotxes sense cadenes.
Un dels nostres s’hi queda i hem d’empènyer-lo per treure’l del “marron”.
La carretera, a la part final, és una trampa d’un sol carril enclotat entre dues parets de més d’un metre de neu cadascuna, on és impossible girar cua o creuar-se amb un altre vehicle.
El dia se’ns presenta assolellat però ventós, sobretot a les part altes. La pols de neu arrossegada per les ratxes de vent forma insòlits núvols que s’aboquen al buit des de les balconades cimeres.
Una consistent traça d’infanteria assenyala de manera inequívoca el camí que neix al Refugi de Lizara 1540m cap al clàssic Bisaurín.
La duresa de la neu i la considerable inclinació dels prop de 600m de la seva cara Sud, desaconsellen la utilització de raquetes; així doncs, els companys trien el mètode de transport més primitiu: a peu i a pèl. Jo els faig dentetes amb els esquís.
No som pocs els candidats a petjar el cim, i una bona corrua de gent s’escampa per la muntanya.
El Colláu de lo Foratón 2016m és el punt intermedi del recorregut, i un bon lloc per a fer un mos preventiu i per calçar-se els grampons. Les ganivetes les posaré més amunt.
Llargues ziga-zagues es dibuixen sobre l’amplada de l’arrebossada cara Sud del Bisaurín, cosida també per més d’una cremallera de petjades que la sargeixen de baix a dalt.
Amb ritme tranquil però constant anem sumant metres a les cames i els descomptem del dèbit dels 1130m de desnivell que haurem de fer per atènyer el cim.
A la part alta el vent embogeix en remolins de cristalls de neu que se’ns claven com agullons a la cara i ens impedeix progressar amb decòrum. Més d’un i d’una acaben ajaguts al terra per a protegir-s’hi.
Els 2670m del cim del Bisaurín queden quelcom protegits de les ratxes de vent i s’hi pot romandre, tampoc gaire, a guaitar l’increïble paisatge presidit pel majestuós i irrepetible Midi d’Ossau.
En el constant anar i venir de gent, compartim temps i espai amb uns companys catalans i valencians que fan la travessia cap a Gabardito, amb esquís i raquetes.
Nosaltres encetem la davallada; a peu no presenta cap complicació. Amb esquís, la qualitat de la neu, pols dura, la inclinació considerable i la llargària de la cara Sud, són un regal impagable per a un descens de vici pecaminós.
En diferents tongades anem arribant al refugi, on ens reagrupem. El fred, amanit per aquest vent etern, és força viu i no engresca gens a prendre la fresca.
Al refugi s’espera l’arribada d’una vintena de cotxes amb la gentada que l’endemà farà una marxa social al Bisaurín.
Així doncs, hem de fugir al més aviat possible per a no veure’ns capturats a l’aparcament de Lizara.
Al tercer intent ens en sortim.
Bisaurín
21 de febrer, 2009
Carmen, Diego, Isabel, Miguel, Natalia, Paloma, Quique, Rafa, Tomás, Ramon.
http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/BisaurinFebrer09
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada