Corpus de pedra i sol

Midi d'Ossau, per la normal.

al sol del Midi d’Ossau

Hi ha muntanyes que per la seva especial i característica bellesa t’atrauen més que no pas d’altres.
El Midi n’és una.

Solcat per tots els seus vessants i farcides de vies les seves parets, aquest antic volcà d’andesita, amb símptomes de “tresmil”, eleva els seus 2884m d’alçada vers el cel amb una elegància extrema.

Així que no puc, ni vull, dir que no a la proposta d’ascendir-lo.

Una assolellada tarda de Corpus, que amb el seu divendres col·lateral em prenc manllevat per afegir-ho al cap de setmana, deixem el cotxe a l’aparcament de la carretera que ve del Portalet.

Carregats amb el material que creiem imprescindible, i que ho serà, encetem el camí ben fressat que zigzagueja d’un costat a l’altre del vessant per enganyar el fort pendent que ens separa del Coll de Pombie 2118m.
En arribar-hi, el Midi ens dóna la benvinguda i ens convida a acostar-nos al seu refugi, el de Pombie 2032m.



Aquest festiu dia feiner no hi ha fet cap gaire gent i s’hi està ben confortable. La Karine, guarda del refugi, dona que impressiona per la seva grandària, ens fa sentir com a casa.

Un esplèndid divendres d’estiu se’ns ofereix amb generositat, i la poca gent que hi ha es dispersa per la paret; nosaltres anem sols cap al Coll de Suzon 2127m, punt de partida de la via normal al Midi.
En aquest punt abandonem el camí principal i n’agafem un de secundari que en direcció SW s’acosta a la base de la paret i inici de la grimpada.

Aquesta via Normal combina de forma força equilibrada el caminar i el grimpar. Tres xemeneies de diferent dificultat i separades entre elles per terreny descompost però accessible, conformen l’itinerari menys dificultós del pic.

El fet d’estar sols a la via ens dóna la tranquil·litat que ningú no en farà caure pedres, principal problema en un diumenge qualsevol.

Així doncs, just on s’acaba el camí que ve del coll, iniciem la grimpada de la primera xemeneia pel punt més evident.
La roca es mostra una mica polida, però les preses són bones. Només cal fer atenció quan una gran roca ens barra el pas i ens cal fugir per l’esquerra per un curt pany de paret més polit encara, però amb dues estaques de ferro que si convé et fan passar la por. Més amunt hi trobem una instal·lació de ràpel.



Els guardes ens han dit que a partir de la segona xemeneia hi trobarem neu. De fet, portem piolet i grampons, per si de cas.

Sortim de la primera xemeneia cap a la dreta i seguim les fites vers una llunyana canal plena de neu que identifiquem com a la segona xemeneia. Comencem a envoltar la muntanya.

Però ni nosaltres ni els guardes l’hem encertada. La canal no és la xemeneia, i la xemeneia no té neu.
Abans d’arribar a la canal veiem una entrada a mà esquerra molt més factible i lògica. Provem sort i l’encertem, més fàcil que l’anterior, també disposa d’una bona instal·lació de ràpel que ens confirma l’itinerari.
A la baixada hi posem una gran fita.

Ara fem un tros més llarg de camí, sempre cap al Nord, a la recerca de la tercera xemeneia. Però aquest nom no li escau gaire i en no conèixer-la ens la passem de llarg anant a cercar una altra entrada més amunt, més a l’esquerra i més semblant al que entenem per xemeneia i que, aquest cop sí, és ben blanca de neu.

Escometem l’entrada de la suposada xemeneia amb piolet i grampons, imprescindibles, per un pendent prou rost (+/-30º) i en fem la primera meitat, uns 30 metres, fins arribar a un tram rocós.



En no trobar cap signe de pas evident, deduïm que no anem bé i abandonem la canal cap a la dreta, per la roca, i cap amunt.
Anem a parar a la Creu del Pas del Portillon 2657m, sortida de la tercera xemeneia.

Retrobat el camí original, ja només ens queda ascendir per corriols, pedrots i algun tramet de neu els 200 metres i escaig que ens separen del cim.



Assaborim els imponents 2884m del Midi d’Ossau enmig d’un silenci captivador i com a mirador excepcional de muntanyes incògnites i d’altres no tant.

Ara ja sens dubtes, tot i la proliferació de fites, comencem a baixar a buscar la Creu del Pas del Portillon i, ara sí, ens endinsem en la tercera xemeneia, que es desgrimpa fàcilment. Quan l’espai es fa més ample i costerut, hi trobem un ràpel que ens estalvia tornar a posar els grampons.

Tot i alguna petita marrada, desfem el trajecte amb comoditat i optem per rapelar, i no complicar-nos la vida, les altres dues xemeneies.

El pernil i el formatge ens demanen a crits que els alliberem de les bosses al buit. No ens fem pregar i el seu delit és el nostre plaer.


11, 12 i 13 de juny, 2009
Pic del Midi d’Ossau 2884m
Carmen, Ramon.

http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/MidiDOssauJuny09