Del Frondella SW a l'Estasen del Pedraforca i d'aquí a Núria o La Codolosa. Del cap de setmana al diumenge i del diumenge al sofà atemporal.
Més tard que no pas d'hora, però prou d'hora per no fer salat, pujo al tren un parell de minuts abans no surti. El trajecte dura el temps necessari per a llegir el diari i el suplement dominical. Em dino l'esmorzar mentre pujo amb el cremallera i bado per la finestra mentre m'enlairo amb la llei del mínim esforç.
Després del cafè, a peu de plaça on ja no es ven la mel i el mató, començo a esquivar els diferents grups, de variable composició numèrica, que fan el mateix camí que jo, però en sentit contrari. Esclar, ells van de baixada. Hauran pujat a peu?
A una parella mexicana els explico que primer trobaran l'ermita de St. Miquel i que el mirador és una mica més avall, a la dreta.
La selecció natural va fent feina i quan més m'allunyo dels ginys mecànics, menys gent em trobo. I tots de tornada. Aquests sí que, d'on vénen, han pujat a peu.
Em creuo amb la gent i amb les seves històries, les que expliquen i arriben a les meves oïdes de forma espontània. Dues mares joves protegeixen, agafant-les de la mà, les seves dues filles petites. Una mare, que camina amb l'ajuda d'un bastó d'esquí, li diu a l'altra que l'únic problema que li dóna el genoll és que no pot fer muntanya... L'únic problema... No m'imagino no podent fer muntanya.
Les parets regalimen l'aigua acumulada de les recents pluges i estan despullades d'escaladors, inèdit en un dia festiu. I les canals escupen aquesta aigua amb forma de rierols. No és pas un bon dia per a penjar-s'hi. Els Gorros no tapen cap cap.
Una altra història trista envaeix l'ambient. Dues noies escolten amb atenció una tercera que els explica que ell era molt bon alpinista, que mentre la família esquiava a pistes, ell feia un cim i els telefonava per dir-los que ja baixava. Però no va arribar mai... Sense comentaris.
La tercera història serà la bona? Una parella jove es prepara uns entrepans de tonyina asseguts a un pont d'obra. S'enduran les deixalles? En un marge de les escales de Sant Jeroni, un grup de xinesos adolescents mengen entrepans, aquests ja els porten fets.
A les mateixes escales, més amunt, un xicot sudamericà hi puja amb crosses mentre la dona, sudamericana, que l'acompanya renega esbufegant de l'ofrena que va fer a no sé quina MaredeDéu; no era la Moreneta.
Els 1236m del cim de Sant Jeroni s'han tret el barret de boira i es constitueixen en perfecta talaia de planúries i muntanyes properes i llunyanes. Mallorca no es veu, malgrat la indicació de la taula d'orientació que presideix la balconada.
Per variar canvio de vessant i torno pel Pla dels Ocells. Fins i tot s'hi esmicola algun raig perdut de sol, en un darrer intent de fer-ne un diumenge preciós.
D'altres passerells van més que vénen, però abans han hagut d'anar-hi. A punt de tancar el cercle, m'aturo a canviar-me la samarreta suada; haig de compartir espai vital al Cremallera i no es tracta de crear animadversió perquè sí.
El 21 !!!! Jo, una coca sisplau, sense la carpeta. Són 2'90€. Gràcies, Adéu.
En el viatge de tornada no tinc res per llegir. Tampoc no hagués pogut fer-ho. Un pare, dues mares i tres nens em tenen ben distret fins la darrera estació.
La coca "cau" amb un gran bol de Colacao ben fred i xocolata. Molt millor que una llarga tarda de sofà.
5 de juny, 2011
Sant Jeroni 1236m
Ramon.
.
2 comentaris:
Què t'has estrenat amb el tema del GPS?
No, que va, ho he trobat a Internet...
Publica un comentari a l'entrada