Finalment, l'evolució de les previsions de la méteo ens engresca a instal·lar-nos a La Renclusa 2140m tots els dies, evitant així desplaçaments i pèrdues de temps. Ho farem fins el dissabte, tractant d'evitar la gentada que, amb seguretat, envairà el refugi el cap de setmana.
Dijous 2
El mantell nival presenta un aspecte immillorable; gruixut, uniforme, extens... només solcat per una neta i elegant traça per a cada itinerari. Anirem fent d'W a E. Triem començar per un extrem i així és que ens endinsem per sobre dels Ibons de la Renclusa.
L'encant es desfà amb la traça que desapareix sota la trinxada trinxera dels d'infanteria, enraquetats o no. Nosaltres mateixos ens encarreguem de tornar-nos a encantar traçant un nou i net camí per sortir del caos i anar a trobar, de nou, les ziga-zagues que guanyen altura amb comoditat.
L'Alba és l'objectiu, tot i que falta matisar quina opció. Després d'un cop d'ull al terreny i repassant l'estadística d'ascensions, ens decidim pel Pic (d'Alba), descartant la Dent, la "Muela" i el Gendarme del mateix nom. Anem a buscar l'entrada cap a la cara W, que fem abandonant els esquís i calçant-nos els grampons.
Sort del camí obert a la neu per anònims companys d'afició, que ens permet progressar, no sense esforç, per la inclinada pala de la cara W. Així assolim el Pic d'Alba 3107m en solitària companyia; els més propers es mouen per les Maladetas Occidentals.
Recuperem els esquís i, fora pells, iniciem el descens. Cap a la meitat del trajecte variem el recorregut de pujada, més cap a l'E, per evitar haver de remar. Ens en sortim força bé i fem cap a La Renclusa pensant en entaular-nos per apaivagar el rum-rum estomacal.
Divendres 3
Hi havia dues previsions del tot oposades per avui i dues propostes conseqüents. A les 06:00 no neva i això activa la proposta conseqüent amb la previsió optimista. No sé si m'explico...
Amb vistes a l'Aneto (com a objectiu per a l'endemà, no com a panoràmica) i seguint la progressió plantejada (d'W a E) per a no repetir itineraris, repetim l'itinerari d'ahir... només en el primer tram i el deixem per encarar, netament al S, la Glacera de la Maladeta.
Anem fent en harmoniosa companyia amb efímers anònims companys d'afició. Ara tu, ara jo, mantenim oberta la traça per a posteriors visitants. En apropar-nos al contrafort del Cordier, s'esdevé una selecció de personal per objectius. El nostre, menys ambiciós i més polèmic (una cota "3000" amb pretensió de cim que només ho sembla si es mira des de baix), també és el menys freqüentat.
Deixem els esquís i entrem al passadís d'una estreta aresta de neu, que posa el toc d'emoció per arribar a la Torre Cordier 3052m. Cim estrany, aquest, que fem perdent altura des del punt d'accés. En fi...
Boires baixes amenacen d'esborrar el relleu i fer-nos el descens més feixuc. Però només van de passada i aviat s'esvaeixen. Gaudim, doncs, de les irregularitats del terreny, ben empolsinades de blanc element.
Avui canviem la clara per la Cocacola, tenim més sed, per acompanyar el tiberi.
Dissabte 4
La que havia de ser la nit més plàcida, perquè ens canvien del dormitori general a una habitació de sis, esdevé la pitjor pels insofribles roncs del bola de greix calb que ocupa una de les places. Dormim el que podem i esmorzem mig ensopits.
L'arribada d'en Pedro, amb qui havíem quedat per fer l'Aneto, ens esperona i aixequem el cul de la cadira. Ens abillem per a l'ocasió i inaugurem aquest dissabte, amb renovada ambició.
El guirigall de traces ha empobrit la uniformitat del terreny de dies passats. Sempre, la traça d'esquí, es veu envaïda i destrossada pels raquetistes i alhora redestrossada pels d'infanteria pura. La conseqüència és haver d'anar saltant d'una traça a l'altra, o fer-ne o refer-ne d'altres.
Malgrat tot, podem agafar un ritme constant que ens mena al Portillón Sup. 2900m. El passem, a peu, sense problemes i caminem fins la "pedra de l'esmorzar" on ens aturem a omplir el pap. Aquesta aturada esdevindrà estratègica, ja que ens fornirà de l'energia necessària per a prosseguir l'ascensió en confortable travessa de la Glacera d'Aneto, fins el Coll de Coronas 3195m.
Els darrers 200 metres els guanyarem sense canviar de tàctica, tot i la pressió d'altres aspirants anetistes, més ràpids, que ens escalfen el clatell. No ens sorprèn que siguin bascos.
L'espai de l'avantcim presenta una sobreocupació que vulnera l'espai vital. Diverses opcions omplen el ventall de possibilitats, abans del Pas de Mahoma. Nosaltres triem deixar la motxilla amb els esquís i posar-nos els grampons. El "tozolón" d'en Pedro diu que ell ja l'ha fet i que ens espera al costat dels esquís. Ens fa el reportatge...
El Pas de Mahoma el gestionem amb tranquil·litat i sense embussos. Les puntes dels grampons es claven a la neu i esgarrapen la roca en el curt i mixt recorregut horitzontal que ens separa del cim. L'amplitud de l'Aneto 3404m ens acull sense estretors. Només set persones fem torns per immortalitzar-nos al costat de la creu, mig enterrada a la neu, per cert. Abraçades anònimes ens feliciten i les hi tornem amb gratitud.
Recuperem els esquís i iniciem el llarg descens de 1700 metres fins el cotxe. La neu es presenta d'una qualitat pols insuperable i això gairebé fins al final de la llarga Glacera d'Aneto, a Barrancs. Sense veure ni una pedra, tan emprenyadores en altres ocasions, arribem a Aigualluts 2051m en la millor esquiada de l'Aneto mai viscuda.
Per anar més còmodes, posem pells i anem fent per Aigualluts, passant pel Forau. En arribar a la cruïlla de La Renclusa, buidem una motxilla i me n'hi vaig a recuperar el material que hi havíem deixat per no anar gaire feixucs. Els companys m'esperen fent el ronso.
Acabem de baixar a La Besurta i fem la pista cap a l'Hospital de Benás. Cloem la llarga jornada del llarg pont que escurcem per tornar a casa i gaudir del diumenge lluny d'aglomeracions muntanyenques. Suc de taronja, croissants, colacao...
Boires baixes amenacen d'esborrar el relleu i fer-nos el descens més feixuc. Però només van de passada i aviat s'esvaeixen. Gaudim, doncs, de les irregularitats del terreny, ben empolsinades de blanc element.
Avui canviem la clara per la Cocacola, tenim més sed, per acompanyar el tiberi.
Dissabte 4
La que havia de ser la nit més plàcida, perquè ens canvien del dormitori general a una habitació de sis, esdevé la pitjor pels insofribles roncs del bola de greix calb que ocupa una de les places. Dormim el que podem i esmorzem mig ensopits.
L'arribada d'en Pedro, amb qui havíem quedat per fer l'Aneto, ens esperona i aixequem el cul de la cadira. Ens abillem per a l'ocasió i inaugurem aquest dissabte, amb renovada ambició.
El guirigall de traces ha empobrit la uniformitat del terreny de dies passats. Sempre, la traça d'esquí, es veu envaïda i destrossada pels raquetistes i alhora redestrossada pels d'infanteria pura. La conseqüència és haver d'anar saltant d'una traça a l'altra, o fer-ne o refer-ne d'altres.
Malgrat tot, podem agafar un ritme constant que ens mena al Portillón Sup. 2900m. El passem, a peu, sense problemes i caminem fins la "pedra de l'esmorzar" on ens aturem a omplir el pap. Aquesta aturada esdevindrà estratègica, ja que ens fornirà de l'energia necessària per a prosseguir l'ascensió en confortable travessa de la Glacera d'Aneto, fins el Coll de Coronas 3195m.
Els darrers 200 metres els guanyarem sense canviar de tàctica, tot i la pressió d'altres aspirants anetistes, més ràpids, que ens escalfen el clatell. No ens sorprèn que siguin bascos.
L'espai de l'avantcim presenta una sobreocupació que vulnera l'espai vital. Diverses opcions omplen el ventall de possibilitats, abans del Pas de Mahoma. Nosaltres triem deixar la motxilla amb els esquís i posar-nos els grampons. El "tozolón" d'en Pedro diu que ell ja l'ha fet i que ens espera al costat dels esquís. Ens fa el reportatge...
El Pas de Mahoma el gestionem amb tranquil·litat i sense embussos. Les puntes dels grampons es claven a la neu i esgarrapen la roca en el curt i mixt recorregut horitzontal que ens separa del cim. L'amplitud de l'Aneto 3404m ens acull sense estretors. Només set persones fem torns per immortalitzar-nos al costat de la creu, mig enterrada a la neu, per cert. Abraçades anònimes ens feliciten i les hi tornem amb gratitud.
Recuperem els esquís i iniciem el llarg descens de 1700 metres fins el cotxe. La neu es presenta d'una qualitat pols insuperable i això gairebé fins al final de la llarga Glacera d'Aneto, a Barrancs. Sense veure ni una pedra, tan emprenyadores en altres ocasions, arribem a Aigualluts 2051m en la millor esquiada de l'Aneto mai viscuda.
Per anar més còmodes, posem pells i anem fent per Aigualluts, passant pel Forau. En arribar a la cruïlla de La Renclusa, buidem una motxilla i me n'hi vaig a recuperar el material que hi havíem deixat per no anar gaire feixucs. Els companys m'esperen fent el ronso.
Acabem de baixar a La Besurta i fem la pista cap a l'Hospital de Benás. Cloem la llarga jornada del llarg pont que escurcem per tornar a casa i gaudir del diumenge lluny d'aglomeracions muntanyenques. Suc de taronja, croissants, colacao...
1 al 4 de maig, 2013
La Renclusa
Pic d'Alba 3107m; Torre Cordier 3052m; Aneto 3404m.
Carmen, Ramon. I el Pedro.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada