Dit i fet. La ruta dels Azules ja la coneixia, però l'altra, no. I combinar-les ens oferia la possibilitat de fer un complet i exigent recorregut per aquestes muntanyes.
Com en d'altres ocasions, fem nit a la Casa de Piedra 1636m, on hi arribem just a l'hora de sopar. Prou tranquils per ser un cap de setmana d'agost.
El dissabte les boires amaguen les muntanyes. Fins i tot una escadussera pluja obre un dubte que s'esvaeix amb els núvols. La fresqueta ens anima a no esperar més i iniciem la caminada. Les boires no acaben de fer net, ans al contrari. Ens atansem els uns a l'altra i ens hi endinsem perdent de vista el món.
Ens separem de la majoria de la gent, que van al més assequible Garmo Negro. Un estret corriol fressat i guarnit amb fites ens porta cap al NW. Més endavant, el camí s'eixampla i perd inclinació. Hi sentim veus dels qui van al davant. Cada cop més veus. Potser massa veus, no? Fa una estona no hi havia tanta gent. Tres nois baixen contents; han fet el cim, el Garmo Negro. Recollons, ens hem passat de llarg el camí cap al coll.
La boira i les nombroses fites, potser massa, ens han enredat i hem anat massa cap a l'W. Reculem fins al riu que no fa gaire que hem creuat. Allí hi ha d'haver el camí que ens interessa. Un altre grup, que també va al Garmo, ens confirma que hem de tirar riu amunt. Nosaltres els informem que van massa alts i que un ample sender els espera uns vint metres per sota d'on som.
Més boira, més fites i menys camí; un pedregam ens mena al no gaire llunyà Cuello de Pondiellos 2809m. A l'altre costat el sol lluu esplèndid i il·lumina la paret SE dels Infiernos. A primer cop d'ull no sembla que s'hi pugui pujar tranquil·lament. Però el Pedro m'ha dit que ell hi va baixar i pujar sempre és més fàcil.
Mentre ens acostem a la paret, observem el descens de dues persones. Suposem que haurem de fer el seu camí a la inversa. Van a poc a poc, però constants. Ens creuem a la base de paret. Intercanviem informació i ens desitgem bona ruta. El terreny és descompost però no presenta dificultat. Anem atents, per l'esquerra de la canal, ara més a prop, ara més lluny.
Arribats a la Cresta dels Infiernos, hi deixem les motxilles per anar a fer l'Infierno SE 3079m, el primer dels tres. Recuperem l'equipatge i continuem pel fil, no gens estret, de l'aresta. Assolim l'Infierno Central 3083m, el més alt.
La muntanya canvia de color i entrem a la "Marmolera" i en sortim abans de petjar l'Infierno NW 3075m. Curiosíssim i interessant accident morfològic que caracteritza aquests cims.
Seguim l'irregular camí que discorre per l'esquerra de l'aresta, en sentit Nord. Arribem al Cuello del Infierno, al costat de l'Ibón de Tebarrai. La gana ens demana que ens aturem a fer un mos. Encara queda una estona fins el refugi. Un bivac a recer del vent ens acull mentre dinem.
Seguim el GR11 cap a l'E. El primer tram nevat el passem seguint la traça, la neu ja està estovada. El segon l'esquivem perquè és massa dretot i no cal que ens hi fiquem.
Els Ibones Azules estan impressionants. De fet, l'aigua raja a dojo pertot. La relativa proximitat del refugi fa que hi hagi bastanta gent passejant-hi. I com dic, és relativa la distància fins al Refugi Bachimaña 2200m. Hi arribem després de voltar, per l'W, tot l'embassament de Bachimaña Alto, que no s'acaba mai, sobretot quan véns de tan lluny.
Massa a prop del cotxe, encara no dues hores, l'accés d'aquest refugi el fan massa "familiar" i l'ambient que s'hi respira no és precisament gaire alpí. En fi, això és una altra història i una causa perduda.
El diumenge no tenim temps de fer cap cim, però ens acostem fins el proper Port de Marcadau 2541m, d'on podríem passar al refugi Wallon. Serà en una altra ocasió. Tornem al Bachimaña, recollim i baixem fins la Casa de Piedra, on acabem la travessa per les calderes d'en Pere Botero.
23, 24 i 25 d'agost, 2013
Picos del Infierno
Carmen, Ramon.
http://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5128842
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Infiernos23Al250813
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada