per la Sierra de Gredos أبو عامر محمد بن أبي عامر ابن عبد الله المعافري

Crònica de l'ascensió a la Plaza del Moro Almanzor.

Després de voltar la muralla d'Àvila i arribar a Hoyos del Espino, prenem la carretera de La Plataforma, indret que es deu anomenar així per l'exacte definició del lloc. Una esplanada asfaltada on es deixa el cotxe i on comença, salvada la temptació del bar, la Senda de Laguna Grande, el cami que ens menarà al refugi Elola.

Malgrat la fonètica àrab, l'empedrat que arrebossa el sender ens recorda les vies romanes. Massa pedra per al meu gust, millor els tous camins de terra.

Guanyem altura per arribar a Los Barrerones i tornar a descendre fins la Laguna Grande. Al seu extrem Sud hi trobem el refugi a la cota 1945.

Ja és massa tard per sopar de refugi. Ja ho sabíem, treiem la carmanyola i ens hi posem. Hi ha gent però no està ple, s'hi està còmode.

L'esmorzar, aquest sí del refugi, és una mica escàs. El cafè amb llet, dues llesques de pa sense torrar i quatre galetes per persona. És clar que l'ascensió és curta i no cal gaire combustible.

Als deu minuts ens en tornem al refugi. La tempesta que ens amenaçava ha arribat molt ràpid. El porxo del refugi ens acull al moment que l'aigua es deixa anar sense miraments. L'acústica del circ escampa el ressò dels trons.

Tant ràpid com ha vingut se'n va. El cel s'asserena i tornem a sortir. Com nosaltres, tots els que s'han aixoplugat més enllà del porxo.

Seguim les traces de camí i les fites allà on no n'hi ha. Cap al SW, com si anéssim a la Portilla Bermeja, sense arribar-hi, però. A l'altura d'El Nevero -hi deu ser tot l'estiu- girem al NW a cercar la Portilla del Crampón. A partir d'aquí, anem embolicant el cim en sentit horari fins que trobem el tram de grimpada previ a l'estret bloc que culmina el Pico Almanzor 2592m.

Més de quatre persones ja en són moltes, fem equilibris i torn per a les fotos i deixem lloc als que vénen darrere.

Des d'aquest mirador s'entén millor allò de "ancha es Castilla".

Al refugi només ens hi aturem a recollir les quatre coses que hi hem deixat. La clara i el pernil ens el fotem al bar de La Plataforma, impossible de resistir una nova temptació.

Però en superem una altra, no comprem Yemas de Santa Teresa...


17 i 18 d'agost, 2011

Circo de Gredos
Pico Almanzor 2592m

Carmen, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Gredos17I180811?authkey=Gv1sRgCM-bjdSg79PYIQ

.

Puigmal BV / Núria JMJ

Mai havia vist tanta gent a Núria, un divendres.

La megafonia interior del Cremallera que et dóna la benvinguda i t'explica quatre històries de la Vall de Núria queda ofegada per la música, alternativa, que sona al cotxe del darrere.

És alternativa, però no pas estranya. Neix d'un grup força nombrós que va abillat amb un punt d'uniformitat. Avui, el Cremallera -que, per cert, climatitza a una temperatura hivernal- va molt ple per ser un dia feiner, tot i que vacacional.

El proppassat dijous, a Barcelona, també s'hi veia més gent d'allò habitual. I també en destacava, d'aquesta gent, aquest punt d'uniformitat. Tot plegat, elemental estimat Watson, ens informa que una part dels joves de les JMJ 2011 estant desplegats per Barcelona i d'altres llocs d'interès turístico-religiós. Núria no se n'escapa. Nosaltres, pels pèls.

Pocs minuts més enllà del migdia, "on time", prenem el camí del Puigmal, cap al Pla de l'Ortigar. El nom deu venir d'antic, perquè d'ortigues no en veiem cap. Tampoc hi veiem gaire gent, que bé, la soledat de la muntaya.

Quan ens anem endinsant a la Coma de l'Embut, però, la cosa va canviant. De primer, gent que baixa, del cim, suposem. I més amunt, gent que hi puja. Sospitosament, la vestimenta ens és familiar. Aquí també hi són. Definitivament, estem rodejats.

A bon ritme, anem guanyant metres i avançant aquest jovent que es nota que no tenen hàbits muntanyencs, però de fe no els hi manca.

A la part final del recorregut, la densitat de població per metre quadrat, augmenta una cosa de no dir. I la visió del cim, literalment okupat, és una mica irreal...

Aprofitem un moment de badada dels eclesiàstics per a fer-nos la foto al cim. De seguida ens foragiten de la creu i al so de la Marsellesa, són catòlics gavatxos, l'envolten i hi immortalitzen el moment.

No ens hi entretetenim gaire. Anem amb transport públic (i gratuït) i el rellotge ens marca el ritme. Mentre encara hi arriben fidels, nosaltres toquem el dos per agafar el Cremallera de dos quarts de cinc. Abans, ja a Núria, tenim temps d'omplir una mica el pap.

Una unitat de les antigues, amb climatització natural, ens retorna a Ribes de Freser on disposarem de mitja horeta per fer una clara a La Cantina de l'estació.

Uns altres joves, aquests de "Birres de Freser", tal com raja a les samarretes que, també uniformement, els vesteixen, okupen el bar. A quarts de sis de la tarda, les cerveses ja comencen a córrer. És festa major, la nit s'endevina llarga.

Amb el retard habitual, pas exagerat, arriba l'R3 que ens menarà a Barcelona. Una dona sudamericana s'esvera una mica quan el tren passa de llarg a Centelles. Haurà de baixar a La Garriga i tornar enrere.

Nosaltres, ens dispersem per St. Andreu Arenal i Barcelona Sants. Objectiu acomplert amb dignitat i sense baixes. L'endemà, cadascú a lo seu.



12 d'agost, 2011

Puigmal 2911m

Andrés, Juan, Ramon.

https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/PuigmalBV120811?authkey=Gv1sRgCNfmvNu_gJqlCA

.

m'he batejat

Aquest proppassat dissabte vaig fer la litúrgia del bateig, segons els preceptes establerts. Amb l'oficiant i la madrina. Ja sabeu allò que qui no té padrins no va a bateig.
L'oficiant em dóna el vestit que m'hauré de posar i m'explica com serà la celebració, en quin ordre seguirem les passes i com anirem comprovant que tot vagi bé. No, no m'he canviat el nom, ni m'he convertit a cap religió. He fet el meu bateig de busseig.

A Tossa, al centre de busseig Andrea's Diving, amb un instructor, en Pierre, per a mi sol (qüestió de sort) i acompanyat d'una (fada) madrina, m'he iniciat en aquest món que només coneixia dels documentals de La 2 i d'alguna pel·li.

la fada madrina

Anxovat dins del trajo de neoprè, em vaig equipant. Primer, els pesos; després, el "jacket" amb l'ampolla d'aire comprimit. Tot plegat és força feixuc, però de seguida ens fiquem a l'aigua i tot sura.

Provo a respirar amb el cap sota l'aigua i cap problema. Així doncs, cap avall. A partir d'aquest moment, 30 minuts passejant pel fons del mar, proper a la costa, fins a 8,5 metres de profunditat.

L'instructor està pendent de mi en tot moment, jo només m'haig d'ocupar de respirar, compensar la pressió a les oïdes i gaudir de l'entorn.

Quan en Pierre m'indica que ja hem de sortir, tinc la sensació que el temps ha passat molt de pressa i encara m'hi quedaria una estona més. Però no podria ser molt més, ja que m'he ventilat quasi tot l' aire. Una de les coses que s'han d'aprendre: moure's amb lentitud per consumir menys aire.

Bé, l'experiència ha estat collonuda. Ara ja m'estic pensant fer un curs. Algú s'hi anima... ?


6 d'agost, 2011

Tossa; bateig de busseig.

Carmen, Ramon.

.