Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimarts, 29 de juliol de 2008

la meva bso (la vida és un videoclip)


A casa tinc un LP (aquells discos de plàstic) d'en John McLaughlin, anomenat Shakti, en què toca amb músics hindús una peça d'allò més dinàmica i bellugadissa.
I remenant per Internet, l'he trobada; això és:


Shakti, Montreux Jazz Festival, 1976 Joy pt.1


dilluns, 28 de juliol de 2008

les meves vacances


Aquest any m'ha costat més decidir què faria per vacances. Com que l'any passat vaig fer un trekking, aquest any potser faria un viatge, però no ho acabava de tenir clar del tot.

Fins a primers de juliol no m'hi he posat amb els catàlegs. L'únic que tenia clar és que no volia anar sol pel meu compte; així que penso... potser a l'Uzbekistan, Samarcanda, la Ruta de la Seda... No surten a l'octubre, ja m'han fotut.

A veure què surt a l'octubre... Em quedo amb Níger, Madagascar, o Indonèsia... És clar que un trekking amb ascensió tampoc no estaria malament. Em miro quatre coses i envio un correu a Sanga, des d'on em confirmen la sortida del trek del Mera Peak.

Ara tinc clar què és el que em ve més de gust. A l'octubre me'n vaig al Mera.

http://www.vsanga.com/secundarias/trekking_ascension/TA_mera_peak.htm

m'he comprat uns gatets...


Els que corrien per casa ja eren força vellets, ja donaven mostres de la seva edat i no estaven pel que havien d'estar.

Què podia fer? Forçar-los sense tenir en compte la seva precarietat no em semblava bé, encara haurien pogut donar-me un disgust. Així que... els he liquidat, això sí, ben content dels anys que hem estat junts.

Els nous són més propis de l'època actual, com d'una raça nova diria jo...

Els vaig estrenar a l'Stromberg i van anar genial. Al final ja em feien mal i tenia ganes de treure-me'ls, senyal inequívoc que em van bé.

Ara, doncs, toca treure'n profit.






Siau. ;-)

STROMBERG


Ara potser fa massa calor per a cruspir-se una botifarra de Calaf, així que ho substituïm per d'altres menges més lleugeres, que no entorpeixin l'activitat prevista.

Amb el "cavall de ferro" pugem a St. Joan i anem cap al Gorro Frigi, a buscar-li la volta, o sia, a la part del darrere, on no toca el sol. Així doncs, aixoplugats a l'ombra del Gorro, gaudim d'una temperatura perfecta per a gaudir (valgui la redundància) de la via Stromberg, un itinerari guapíssim i ben equipat.

De tornada, passegem pel camí de St. Miquel fins el Monestir. Un entrepà i una bona dosi de coca i xocolata és el merescut homenatge que ens fem.


24 de juliol, 2008
via Stromberg al Gorro Frigi

amb el Cèsar

dilluns, 21 de juliol de 2008

Madriu - Grau Roig


un banyet a l’estany de Montmalús

El taxista que ens retorna al Carles i a mi a buscar els cotxes ens explica una història de quan era contrabandista.
Duia farcells de 36 kg de tabac, a peu, generalment cap a Catalunya. La ruta més llarga era la de Berga, hi esmerçaven una setmana per arribar-hi.
Sovint deixaven Andorra des de Les Escaldes, pel camí d’Entremesaigües.

Amb les motxilles bastant menys feixugues i sota un bon sol iniciem la nostra excursió per aquest mateix camí, a la cota 1220m aprox.
L’objectiu d’avui és arribar a l’estany de Montmalús.

Amb un pas tranquil però constant ens endinsem a la vall de Madriu i comencem a guanyar metres per la calçada romana que sembla l’empedrat camí que acull el GR7.
Passem per les cases d’Entremesaigües 1470m i Ràmio 1600m, abans de fer una breu aturada per a remullar-nos la cara.

La natura se’ns mostra exuberant i ens regala els sentits amb els sons, colors i olors.

De tant en tant ens creuem amb gent que baixa d’alguna “ferrata” que hi deu d’haver per la zona, els casc penjant a la motxilla els delata.
D’altra gent fa el mateix camí que nosaltres, sense saber-los les intencions. Els diferents refugis que hi ha en aquest tram del GR7/11 fa que el ventall de possibilitats sigui d’allò més ampli.

El doll de la deu del refugi de Fontverd 1880m raja amb intermitència, moguda pels embats de les bategades de la muntanya.

Tot just passada la Barraca de la Farga 1950m ens aturem a dinar i a reposar una mica, els mosquits, però, incansables companys de viatge, comencen a manifestar-se com a esperits omnipresents no desitjats.
Què deia el Manel sobre no sé què de l’extermini...?

Dos ases emparats a l’ombra d’un pi solitari, a l’inici del Pla de l’Ingla 2100m, veuen torbat el seu no fer res al pas del nostre grup; què pensaran de nosaltres (camacos pixapins)?

“Es fa pregar” ens diu la dona, que ja té una edat, ben a prop del refugi de Riu dels Orris 2230m. Quan hi arriba s’asseu al verd, cansada però amb la il·lusió que l’ha portada fins aquí.

Reomplim les cantimplores abans de continuar la marxa, ara per un tram que s’enfila una mica més.
D’esquena a la fronterera Tossa Plana de Lles, caminem cap al nord-est, en direcció a l’estany de l’Illa 2480m.
El seu refugi, tan gran com lleig, és una irresistible temptació per a alguns; però la força de la majoria és un bon ajut per a no caure-hi i prosseguir el nostre camí.

Al Port de Vallcivera 2517m ens decidim per prendre el GR11. Arribarem a l’estany de Montmalús des del sud.
Però ara se’ns presenta una nova temptació: al final del Pla de Vallcivera 2300m hi ha una esplanada tan verda com estupenda, envoltada per un riu i un estanyol.
En aquesta ocasió no som prou forts i hi caiem sense remissió. Hi plantem les tendes i ens disposem a passar-hi la nit.
Abans, encara ens podrem fer un banyet, ni que sigui de peus.
El contacte amb la natura, i encara no ho sabem prou bé, està garantit.

L’aplec del mosquit andorrà, aquest any se celebra al Pla de Vallcivera. Vinguts de totes les contrades del país dels Pirineus, es lliuren a una orgia desenfrenada de xuclades diverses en la superfície epidèrmica dels pobladors homínids del Pla, nòmades de cap de setmana.

Són quarts de quatre de la matinada quan el primer tro retruny a sobre nostre. Tot seguit comença l’espectacle de so, llum i aigua, que riute’n de les fonts de Montjuïc.
L’espectacle dura una hora i escaig, temps infinit per a alguns; de les quatre tendes n’hi ha dues que en pateixen les conseqüències.

El sol treu el nas tímidament per entremig dels núvols, són les vuit del matí i ja es pot considerar l’opció de posar-nos en marxa.
Un cop esmorzats, eixuts i recollits, baixem uns metres abans de prendre el camí que ens menarà a l’estany de Montmalús 2420m i al seu refugi 2438m, al que arribem a corre-cuita per escapar-nos d’una breu però intensa pluja.

Amb condicions més favorables s’assoleix l’objectiu de la sortida i els/les més valents/tes es banyen, de dalt a baix, a l’estany.

És el moment d’iniciar el retorn a casa.
Ens allunyem de l’estany camí de la collada de Montmalús 2707m, on deixem les motxilles per atansar-nos al proper Pic de Montmalús 2782m, magnífic mirador de les muntanyes i valls que ens envolten.

A partir d’aquí ja tot és baixada. Per un corriol fins l’estanyol sense nom a la cota 2386m, i després per les pistes d’esquí que han esbudellat el bosc i els camins, fins a Grau Roig 2100m on, valorant altres opcions, donem per acabada la travessia.

Mentre esperem el taxi que recollirà els conductors, celebrem, amb unes clares i cerveses, l’èxit de l’excursió.

Quan el taxista, en veure les motxilles, ens pregunta si venim d’una bona caminada, ens comenta que ell també n’havia fet de bones.
I comença a explicar-nos una història...


Travessia vall de Madriu – Montmalús – Grau Roig
19 i 20 de juliol, 2008

Carles, Carme, Manel, Marc, Oana, Pedro, Rita, Sara, Ramon.

enllaç fotos:

dilluns, 14 de juliol de 2008

món curiós

M'han reenviat això, i aquí ho deixo, per a gaudi dels qui ho mirin.

Ferrata auténtica
El Caminito del Rey es un senda aérea construida en las paredes del Desfiladero de los Gaitanes en El Chorro, (Álora-Málaga). Es un camino adosado al citado desfiladero con una longitud de 3 km., que cuenta con largos tramos y con una anchura de apenas 1 m.

Este camino está colgado en las paredes verticales del desfiladero y a una distancia media de 100 m. sobre el río.

Este sendero se construyó porque la Sociedad Hidroeléctrica del Chorro, propietaria del Salto del Gaitanejo y del Salto del Chorro, necesitaba un acceso entre ambos "saltos de agua" para facilitar tanto el paso de los operarios de mantenimiento como el transporte de materiales y la vigilancia de los mismos.

Las obras se iniciaron en 1901 y concluyeron en 1905. El camino comenzaba junto a las vías del tren de Renfe y recorría el Desfiladero de los Gaitanes, comunicando y facilitando el paso entre ambos lados. Para inaugurar esta gran obra, en 1921, el rey Alfonso XIII se desplazó hasta el lugar en la presa del Conde del Guadalhorce cruzando para ello el camino previamente construido. Fue a partir de este momento cuando las gentes comenzaron a denominar a aquel camino como Caminito del Rey, nombre que se mantiene en la actualidad.

Con el paso del tiempo y como consecuencia del abandono y la falta de mantenimiento ha llevado a esta importante y singular obra a deteriorarse de tal manera que se hace casi impracticable. De hecho en casi todo el recorrido, podemos comprobar que faltan barandillas y hay zonas en el pavimento que se han destruido y desaparecido, quedando a la vista sólo la viga de la base.
Precisamente fue su peligrosidad uno de los factores que contribuiría a su fama, numerosos excursionistas se dirigían a El Chorro motivados por recorrer el Caminito (aunque también por su zona de escalada, una de las más importantes de Europa). Esto propició numerosos accidentes (algunos mortales) a lo largo de los años y acrecentó su leyenda negra.

En el año 1999 y 2000, se produjeron varios accidentes mortales que costaron la vida a cuatro excursionistas, por lo que la Junta de Andalucía, para evitar más desgracias decidió cerrar los accesos al camino, demoliendo su sección inicial a fin de evitar el paso de los visitantes. Actualmente está decretada la imposición de una multa de 6.000 € al que circule por el Caminito del Rey (saltándose los accesos cerrado o accediendo mediante escalada) o por los túneles del tren (zona por el que también se puede volver del Caminito y con peligrosidad evidente).

En 2007 se están realizando los estudios previos y proyectos necesarios (por parte del Ministerio de Fomento) para su completa restauración.


dilluns, 7 de juliol de 2008

la meva bso ( la vida és un videoclip)

Encara que ja feia 5 anys que s'havia publicat l'àlbum, jo no el vaig sentir ni escoltar fins el 96.
Em va agradar des del primer moment. El per què, segueix sent un... ENIGMA.

Enigma - Mea culpa







Enigma - Mea Culpa. Mystic Love - Part2


dimarts, 1 de juliol de 2008

Núria - Carançà - Toès, juny 08


la blava o la vermella ?

Hagués pogut ser un goril·la electrocutat a la catenària, però potser no ho tenien al catàleg d’incidències. Era més creïble el fet que un cotxe havia caigut a la via des d’un pont, a Manlleu.
Aquest succés ens va tenir aturats a Vic més d’una hora, i això va possibilitar que en Phil, que pujava amb el tren de darrera, ens atrapés.

Cap a migdia iniciem des de Núria 1964m, degudament protegits del sol decididament estiuenc, la Carançà eXtrem (X de 10a edició).

Malgrat les feixugues motxilles, un pas dignament alegre ens porta cap al coll de Noucreus 2795m, prèvia paradeta a la seva Coma.
I sense les motxilles ens atansem al proper Pic de Noucreus 2799m.
Encara hem de pujar els darrers... 13 metres de desnivell fins el Pic de la Fossa del Gegant 2808m abans de llançar-nos en caiguda lliure cap al coll de Carançà 2723m i la vall que li dóna el nom.

El camí que baixa cap a l’Estany Blau reconeix content les petges d’aquells que hi van passar l’any anterior, embolcallats en la boira i amarats de pluja. Ara els regala el seu blau intens mentre el Pic de l’Infern, sentinella de pedra, vigila que tot vagi bé.

Més avall, l’Estant Negre, parcialment envoltat del blanc de la neu, ens convida a aturar-nos a la seva vora. Un mos i una ajaguda general farceixen l’estona que hi romanem.

Alleugerits els estómacs i les espatlles, seguim amb el programari que l’operador ens ha introduït en connectar-nos al sistema.
Els números verds cauen en cascada mentre nosaltres davallem sota els efectes de la píndola vermella...o era la blava?

El bon temps i el temps de vacances convida a la passejada general, i així és que anem trobant d’altres usuaris que van de bornada per la zona, amunt i avall.

Què se n’haurà fet de la forquilla, ara òrfena del seu origen i amb destí desconegut, a l’abast de qualsevol desaprensiu...

Passem l’Estany de les Truites, també anomenat Gran, o de Carançà, segons els mapes d’un costat o de l’altre.

Anem guanyant cansament mentre anem perdent alçada. El sol ja ens ha rostit les cames quan ens endinsem en el bosc, i a la temuda pregunta de “quant falta?” ressona amb basarda la resposta: “mitja hora o una hora...”

Un gavatx malcarat ens diu que no som a Canet Platja perquè plantem les tendes a prop de la seva.
Obviem això i la resta de tonteries que diu i ens acomodem allà on podem. L’entorn del Ras de Carançà 1830m és ben ple de gent.

A la vora del foc on en Manel cuina els botifarrons, celebrem els aniversaris de la Laia (de can Colomer) i en Xavi regant-ho amb vi negre com la nit.
Abans, l’ase del guarda del refugi s’ha cruspit el pa, amb bossa i tot, de l’Enric. El senyor Smith canvia d’identitat i es multiplica en forma de vaca, però sense ulleres; fóra estrany, oi?
I en Morfeu només se’ns apareix en somnis.

A dos quarts de vuit del matí el sol ja inunda les tendes i s’escampa pel pla. Acabades les ablucions i l’esmorzar, i recollits els estris, ens disposem a continuar la travessia.

A dos quarts de deu fa mitja hora que caminem; de les tres hores anunciades, el cartell que trobem ens fa saber que en manquen quatre fins l’aparcament...
Mitja hora o una hora...

En ordenada fila índia ens desplacem en silenci pel mig del bosc, potser amoïnats per la forquilla?

I de sobte ens trobem la primera passarel·la; a partir d’ara tot seran ponts i passarel·les... o potser encara no...

Quan després d’una bona estona trobem la segona passarel·la comença el joc. Desafiant el vertigen encetem una dansa damunt les aigües de la Carançà per camins metàl·lics que pengen d’un fil.

L’aigua s’amaga dins un gran pou i pren un camí diferent. El nostre, excavat a la roca, vola en línia recta mentre el riu es perd gorja avall.

Al petit poble de Toès, a la comarca del Conflent, ens retrobem amb el riu i donem per acabada la travessia.
Alguns aprofiten per a donar-se una remullada.
Cervesa, Panachè i embotit per fer passar la set i la gana fins que en Jean Claude no ens dugui a l’estació de Puigcerdà.

La desena edició de la Núria – Carançà ha estat un èxit rotund, sense excepcions.

Assegut al seient del tren miro amb sorpresa el portaequipatges; allà on abans hi havia la forquilla, ara hi veig la Laia...
Quina píndola m’he pres?


Carançà eXtrem
28 i 29 de juny, 2008

Carles, Enric, Esther, José Miguel, Laia, Laia, Laia, Manel, Phil, Xavi, Ramon.

fotos: http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/NRiaCaranJuny08