Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.



SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


dimarts, 1 de juliol del 2008

Núria - Carançà - Toès, juny 08


la blava o la vermella ?

Hagués pogut ser un goril·la electrocutat a la catenària, però potser no ho tenien al catàleg d’incidències. Era més creïble el fet que un cotxe havia caigut a la via des d’un pont, a Manlleu.
Aquest succés ens va tenir aturats a Vic més d’una hora, i això va possibilitar que en Phil, que pujava amb el tren de darrera, ens atrapés.

Cap a migdia iniciem des de Núria 1964m, degudament protegits del sol decididament estiuenc, la Carançà eXtrem (X de 10a edició).

Malgrat les feixugues motxilles, un pas dignament alegre ens porta cap al coll de Noucreus 2795m, prèvia paradeta a la seva Coma.
I sense les motxilles ens atansem al proper Pic de Noucreus 2799m.
Encara hem de pujar els darrers... 13 metres de desnivell fins el Pic de la Fossa del Gegant 2808m abans de llançar-nos en caiguda lliure cap al coll de Carançà 2723m i la vall que li dóna el nom.

El camí que baixa cap a l’Estany Blau reconeix content les petges d’aquells que hi van passar l’any anterior, embolcallats en la boira i amarats de pluja. Ara els regala el seu blau intens mentre el Pic de l’Infern, sentinella de pedra, vigila que tot vagi bé.

Més avall, l’Estant Negre, parcialment envoltat del blanc de la neu, ens convida a aturar-nos a la seva vora. Un mos i una ajaguda general farceixen l’estona que hi romanem.

Alleugerits els estómacs i les espatlles, seguim amb el programari que l’operador ens ha introduït en connectar-nos al sistema.
Els números verds cauen en cascada mentre nosaltres davallem sota els efectes de la píndola vermella...o era la blava?

El bon temps i el temps de vacances convida a la passejada general, i així és que anem trobant d’altres usuaris que van de bornada per la zona, amunt i avall.

Què se n’haurà fet de la forquilla, ara òrfena del seu origen i amb destí desconegut, a l’abast de qualsevol desaprensiu...

Passem l’Estany de les Truites, també anomenat Gran, o de Carançà, segons els mapes d’un costat o de l’altre.

Anem guanyant cansament mentre anem perdent alçada. El sol ja ens ha rostit les cames quan ens endinsem en el bosc, i a la temuda pregunta de “quant falta?” ressona amb basarda la resposta: “mitja hora o una hora...”

Un gavatx malcarat ens diu que no som a Canet Platja perquè plantem les tendes a prop de la seva.
Obviem això i la resta de tonteries que diu i ens acomodem allà on podem. L’entorn del Ras de Carançà 1830m és ben ple de gent.

A la vora del foc on en Manel cuina els botifarrons, celebrem els aniversaris de la Laia (de can Colomer) i en Xavi regant-ho amb vi negre com la nit.
Abans, l’ase del guarda del refugi s’ha cruspit el pa, amb bossa i tot, de l’Enric. El senyor Smith canvia d’identitat i es multiplica en forma de vaca, però sense ulleres; fóra estrany, oi?
I en Morfeu només se’ns apareix en somnis.

A dos quarts de vuit del matí el sol ja inunda les tendes i s’escampa pel pla. Acabades les ablucions i l’esmorzar, i recollits els estris, ens disposem a continuar la travessia.

A dos quarts de deu fa mitja hora que caminem; de les tres hores anunciades, el cartell que trobem ens fa saber que en manquen quatre fins l’aparcament...
Mitja hora o una hora...

En ordenada fila índia ens desplacem en silenci pel mig del bosc, potser amoïnats per la forquilla?

I de sobte ens trobem la primera passarel·la; a partir d’ara tot seran ponts i passarel·les... o potser encara no...

Quan després d’una bona estona trobem la segona passarel·la comença el joc. Desafiant el vertigen encetem una dansa damunt les aigües de la Carançà per camins metàl·lics que pengen d’un fil.

L’aigua s’amaga dins un gran pou i pren un camí diferent. El nostre, excavat a la roca, vola en línia recta mentre el riu es perd gorja avall.

Al petit poble de Toès, a la comarca del Conflent, ens retrobem amb el riu i donem per acabada la travessia.
Alguns aprofiten per a donar-se una remullada.
Cervesa, Panachè i embotit per fer passar la set i la gana fins que en Jean Claude no ens dugui a l’estació de Puigcerdà.

La desena edició de la Núria – Carançà ha estat un èxit rotund, sense excepcions.

Assegut al seient del tren miro amb sorpresa el portaequipatges; allà on abans hi havia la forquilla, ara hi veig la Laia...
Quina píndola m’he pres?


Carançà eXtrem
28 i 29 de juny, 2008

Carles, Enric, Esther, José Miguel, Laia, Laia, Laia, Manel, Phil, Xavi, Ramon.

fotos: http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/NRiaCaranJuny08


4 comentaris:

miscel·lAnna ha dit...

és una travessa que sempre he volgut fer i encara tinc pendent, que hi farem...
Ja veig que vàreu tenir un dies fantàstic, quina enveja

Jordi O ha dit...

I aquesta forquilla que apareix sense que jo pobre mortal pugui saber d'on ha sortit?

Ho si que ho se!" que t'havies pres?

Anna, ens apuntem a la 11a?

miscel·lAnna ha dit...

i taaaaant, Jordi i tant! compte-hi!,
reservat

Jaume J ha dit...

... i digueu-me viciós però fer el circuit Núria-Carança amb esquís també val mooooolt la pena (a mi m'agrada més la blanca)