Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


diumenge, 28 de febrer de 2010

a recer dels vents

Puigmal 2913m.

Després d'un dissabte de sofà-ball de manual, amb cerveseta i bossa de patates -és que no m'agraden les crispetes-, aquest matí m'he llevat sense rondinar, tot i que al tercer avís de l'alarma del mòbil, però això ho faig sempre.

La méteo hiperventilada d'ahir no convidava a fer gaire res més, encara que potser algun/a agosarat/da ho va intentar...

Doncs res, un clàssic proper ha estat l'objectiu d'aquest diumenge; el Puigmal per Núria.

Ara mateix, la carretera C-17 està en obres per l'autovia de Ripoll, i els darrers 20km d'aquesta ruta són un autèntic calvari, sense poder avançar i amb limitacions de 40km/h que, per cert, ningú no compleix.

Fujo de la gentada que envaeix Núria amb tota mena d'andròmines per a lliscar per la neu, a més a més dels esquís, és clar.


Ahir s'havia de córrer la cursa de la Lluna, però la méteo va condicionar l'esdeveniment que finalment es va desenvolupar per les pistes de Vall de Núria. L'organització, però, encara va arribar a senyalitzar l'itinerari fins el Pluviòmetre, tot i que no es va poder fer servir. Avui n'han fet la recollida.


Com sempre, el Puigmal és el cim més freqüentat de la zona; i per fer amb esquís, a la vista del panorama, sembla el que està en millors condicions.

















També ahir, va ploure fins la cota 2500 i per tant la neu se n'ha ressentit. La superfície del mantell nival està regelat i presenta una mena de crosta no uniforme que fa que la progressió sigui d'allò més variable.A l'alçada del Pluviòmetre em calço les ganivetes i ja les deixo fins el cim.

A dalt s'hi aplega gent que hi puja per tots els vessants, i cadascú gira cua cap allà on li toca.



Com sempre, el vent bufa eixerit al cim del Puigmal, encara que res a veure amb les ventades de la nit i matinada. Però els efectes eòlics han deixat una imatge impagable que hi posa el valor afegit a l'ascensió d'aquest cim tan nostrat: es pot veure clarament Barcelona. Hi destaquen les Torres Mapfre i Collserola, i al fons la brillantor del mar.



I després de l'èxtasi visual i abans que no em quedi glaçat, començo el descens procurant no prendre mal, que vaig sol.

Faig per seguir, més o menys, la meva traça enmig d'una superfície en què el relleu està neutralitzat per la manca de sol.

La cosa s'ha animat i hi puja força gent; els de la cursa també, a recollir banderoles i a fer el cim.
Saludo alguns coneguts i continuo avall per una neu millor que no m'esperava.










MaredeDéuSenyor !!!! però quanta gent que hi ha a Núria. Marxo corrents, ja em prendré el tallat a baix.


28 de febrer, 2010
Puigmal 2913m

Ramon.

.

dimarts, 23 de febrer de 2010

cap al Madres hi falta gent

Roc de Madres 2469m.



La nevada que ha caigut les hores anteriors a la nostra arribada al Capcir, ha empolsegat generosament el paisatge.

Per la carretera ens creuem amb cotxes guarnits de nadal, com tant o més ho estan els arbres i la casa de La Farga, prop de Puigbalador.

A frec del Pont de La Farga 1400m hi ha un espai on podem deixar-hi el cotxe i sortir-ne amb els esquís als peus.

L'altre cotxe que ja hi ha, deu de ser de les quatre noies -encara em frego els ulls- que han obert la traça i que ens hem trobat força amunt, quan ja baixaven.







Així doncs, amb la comoditat del camí fet, anem endinsant-nos al bosc, que val a dir que presenta un aspecte d'allò més bucòlic.

Poc més de mil metres ens separen del cim, però, tant a la part baixa com a l'alta, tenim recorreguts llargs en què es guanya poc desnivell i això ens farà trigar més del compte.






















Sortim de la part boscosa més espessa a l'alçada del refugi lliure Oller, un xic atrotinat, a la cota 1830. Fem una ullada al mapa, ara que tenim visibilitat i la referència de la caseta.

Més amunt veiem un grup de cinc persones que vénen d'Odello, això ho sabrem més tard, és clar.

Ara que som en un indret ben obert, podem gaudir, com si fóssim en un mirador, de les muntanyes del Capcir, mig arrebossades per nuvolades errants que de moment no ens amoïnen.





Els capricis de la natura, combinant neu i vent, ens regalen imatges de postal que ens engalanen la ruta.

I és aquest vent que gela l'ambient, que ens suggereix la bona idea de posar-nos les jaquetes de "gore" i el tapaorelles o les gorres; quan més amunt més fred.








Quan ens anem acostant al cim, van apareixen diferents grups; cada cop hi ha més gent.

I entre ells, en Dani Fa i el David que pugen per la Castellana amb dos companys més.

Em fa il·lu trobar vells amics de la muntanya a la muntanya.






Al cim del Roc de Madres 2469m, que fa quinze dies se'ns havia resistit, no hi podem romandre gaire.

El fred és intens i la cabana és gairebé colgada i fa de mal arrecerar-s'hi. Així que no triguem gaire en tocar el dos.

La primera part del descens s'ha de fer amb cura de no enganxar-se amb alguna pedra, però és 100% esquiable.





I després ja és un festival de neu pols, on esquivar els arbres es converteix en un divertit joc, mentre la pèrdua d'altitud fa més confortable la sensació tèrmica.


Ens aturem a fer un mos al sostre de la cabana Oller i després acabem de baixar pel mig del bosc on s'han de fet rutllar les millors habilitats per esquivar les branques.

Llarga, bonica i ben aprofitada jornada de muntanya.


Roc de Madres 2469m
20 de febrer, 2010

Cèsar, Carmen, Ramon.



dimecres, 17 de febrer de 2010

Fugint de la por

Festejant el Bataillance

Un episodi de mal temps amb nevades i forts vents fa que el risc d'allaus al Pirineu francès pugi al nivell 4 sobre 5, amb fortes acumulacions a les cares Sud.
La idea, doncs, d'anar al Midi de Bigorre des de La Mongie, haurà d'esperar.

Com que ja tenim reservat l'allotjament, a L'Aínsa, replantegem l'objectiu i ens decidim per una cara Nord més propera i més segura.

















A peu de cotxe, a la sortida francesa del Túnel de Bielsa, ens calcem esquís i raquetes i comencem a remuntar la vall del Riu Nère.
El dia és tan net com fred, amb una llum transparent on es retallen els perfils muntanyosos que amb tota la seva bellesa fa que ens oblidem dels -8ºC que ens acullen.

















Mentre nombrosos cascadistes aprofiten les bones condicions per a penjar-se de gegants caramells de gel, nosaltres anem fent via per la vall del Nère cap a la muntanya de Bataillance; volem pujar el pic homònim.
Ascendim solitaris amb la companyia del silenci blanc i escumós de la neu acabada de caure que amaga una dura base que més amunt ens complicarà la vida.

















Dos xicots que progressen adequadament per la nostra traça arriben on nosaltres ens hem aturat a consultar el mapa; el llunyà Port de Bataillance se'ns presenta com una opció per anar a buscar la carena del cim, però un d'aquests xicots, coneixedor del lloc, ens comenta que també hi podem arribar pel seu llom N-NW.

Una megaallau caiguda de sota del cim del Bataillance centra la nostra atenció i ens posa en alerta. Aquesta temporada està sent especialment tràgica en accidents per allaus. Així doncs, entenem que la progressió per l'ampla aresta serà l'itinerari menys exposat.
Mentre nosaltres anem guanyant alçada, els dos xicots no ho han vist clar i han preferit girar cua.


















El vent ha dibuixat un capritxós relleu que ens permet avançar amb comoditat per les seves irregularitats, tot escapolint-nos dels seus límits, susceptible d'obligar-nos a posar grampons per poder continuar amb seguretat.

Quan el mantell nivós s'uniformitza i les arrugues s'esvaeixen com tractades per un "plan Pond's belleza en siete días", la seva duresa ens obliga a posar grampons si és que volem seguir amb l'ascensió.
Però hi ha un detall que ens fa repensar el què farem. El terreny presenta, a la cota 2500, un important i profund punt de fractura just en el lloc en què ens hauríem d'aturar a posar els grampons.

Un dia esplèndid, tot i el fred, una neu esplèndida, un recorregut esplèndid... massa esplendor per jugar-s'ho tot a una sola carta. Els darrers esdeveniments se'ns apareixen en forma d'espasa de Damocles.

















Mentre la Carmen dóna mitja volta sobre les seves passes de forma immediata, jo em desempallego de les ganivetes i les pells tan ràpid com puc per fotre el camp al més aviat possible.

Potser hem estat massa cauts; si haguéssim pogut passar sense aturar-nos ho hauríem fet, però hem considerat que no calia exposar-nos.
Hem quedat amb el Bataillance que ja hi tornarem més endavant.

El descens amb esquís és d'aquells que creen addicció. Dues persones més, que han estimat la nostra opinió, també han decidit tirar avall. Hi ha terreny de sobres per a que cadascú hi dibuixi el seu traç.

Mentre la gent gaudeix del xivarri del "Carnaval de Bielsa", nosaltres sopem a l'empara de la tranquil·litat de L'Aínsa, on hi trobem vells coneguts.


13 de febrer, 2010
intent al Bataillance

Carmen, Ramon.


http://picasaweb.google.es/ramon.aymami/IntentBataillance130210

.

dimarts, 16 de febrer de 2010

dimecres, 10 de febrer de 2010

Madres solo hay uno

Què és un mosset?

Al diccionari no hi surt cap definició; però, com que sembla un diminitiu, potser podríem dir que és un mosso petitet... ?
No ho sé pas, però Mosset, amb majúscula, és el nom d'una remota població del Conflent, situada més amunt de Prada, al N-NW del Canigó, a la vall de la Castellana.

Fins aquest llogarret perdut al mig del Pirineu nordcatalà ens hi atansem després d'un llarg recorregut per l'itinerari recomanat pel Google Maps, per La Jonquera, El Voló, Illa i Prada; tot plegat quatre hores ben bones, esmorzar i peatges a part, per a 240km.


Una petita i abandonada estació d'esquí, Ladou, amb un únic telesquí i una única pista, amagada de la carretera que puja al Coll de Jau, és el punt de partida del recorregut que volem fer per pujar al cim del Roc de Madres; itinerari descrit a la guia "Esquí de montaña en el Pirineo Catalán" de l'editorial Desnivel.


De neu no n'hi falta, menys després de la nevada que ha caigut durant la matinada. Encara hi trobem la llevaneus quan hi arribem.

Ens hi posem ben encetat el migdia, prou tard per la distància al cim, la quantitat de neu, la méteo amenaçadora i les hores de llum que ens queden, però almenys volem conèixer l'indret.


Una traça matinera ens facilita la progressió per la vall de la Castellana, però no sabem on va. La seguim mentre creiem que va en la bona direcció, fins que arribem a una pista i enfilem netament cap al S, quan nosaltres hem d'anar cap a l'W-SW.


Moment de reflexió: és tard, ara neva bastant, el vent bufa ben fort, encara som al bosc, anem ben despistats i la traça s'ha acabat de cop i ara ens toca pencar a nosaltres; res no fa pensar que l'esforç serà recompensat en forma de cim i descens de pel·lícula per una neu pols seca d'aquella que ara mateix no tenen a Vancouver.


Fora pells, no pas per al descens, sinó per a remar més cómodament per la pista que ara seguirem de tornada, sense passar pel mig del bosc, a veure si ens porta al refugi de Callau que abans hem vist de lluny.


El refu de Callau és tancat i barrat, això no és cap sorpresa; el que no sabem és si l'obren a l'època estival, sembla una mica atrotinat, i no s'endevina cap part hivernal. Vaja, com si no hi fos.

Acabem de fer via cap al cotxe; tot i que cap avall s'endevina el sol, al Coll de Jau, on ens hi acostem abans de marxar, el vent circula sense impediments a cor què vols. A dalt de la muntanya hagués estat força dur i no sé si ens n'haguéssim sortit.

La tornada la fem per Puigcerdà i Berga; si fa no fa, potser és millor per aquí.

D'aquí a quinze dies ho tornarem a provar des de Puigbalador.


intent al Roc de Madres
6 de febrer, 2010

Carmen, Ramon.

.

dimarts, 9 de febrer de 2010

una de cinema...

I M P R E S S I O N A N T...

Dues hores de tensió i incertesa en què la mà magistral de la directora Kathryn Bigelow retrata -amb una magnífica fotografia- al detall la vida d'uns artificiers a l'Irak molt més enllà de la guerra.

Un món hostil per sí mateix que afavoreix, sota la pressió de jugar-se la vida a cada missió, tant, tenir la por al cos sense treva, com anar un pas per davant de la mort.

Més enllà de qüestions filosòfiques sobre la invasió de l'Irak.



.