un conte d'alçada

d'Usuhaia cap a El Calafate, nov. 2004

Els motors de l’avió giraven a la màxima potència. La mateixa amb que brogien i que ens feia córrer per la pista de l’aeroport abans d’enlairar-nos.
Amb una inclinació de quasi 45º de seguida vam deixar enrere, i a sota, la ciutat d’Ushuaia. La més austral del món, segons els argentins, encara que els xilens tenen Puerto Williams, que segons els mapes és més al sud.
El Canal de Beagle s’anava estretint i les seves illes s’anaven fent petites. Les Islas de los Lobos, habitada per llops marins. Les Islas de Los Pájaros, plenes de cormorans.
L’illa on hi ha el Faro de Les Eclairiers, que ajuda els navegants que transiten el Beagle.
També s’allunyaven les muntanyes, mig nevades, que acullen nombrosos llacs, alguns encara gelats, tot i ser ben a prop del mar.
Al cap d’una estona volàvem per sobre d’un immens mar de núvols. Tot a sota nostre havia desaparegut.
L’avió va començar a descendir a poc a poc. Llavors va començar a reduir la velocitat i de sobte els motors es van parar. Però l’avió va seguir planejant, lentament, talment com si volgués aterrar damunt dels núvols.
Al cap d’una estona, davant la nostra incredulitat, l’aeronau s’havia aturat del tot a sobre d’aquell gran pedaç de cotó fluix.
Un sepulcral silenci s’havia estès per tot l’espai dels viatgers. Ningú no gosava moure’s. Just en aquest moment la veu del Capità ens va treure del nostre esglai comunicant-nos, amb una perceptible pau, que aquest era un vol especial que incloïa la possibilitat de gaudir d’una experiència única. Ens convidava a sortir a l’exterior.
Sense donar crèdit a les paraules que acabàvem de sentir ens vam mirar els uns als altres sense que ningú fes el més mínim gest.
Seguíem paralitzats. No sabíem què fer.
Llavors les hostesses, amb un somriure amable i cordial, van començar a obrir les portes. Una lleugera i fresca brisa va envair l’interior de l’avió, alhora que la Sobrecàrrec, de qui ja havíem oblidat el nom, ens mostrava com n’era de divertit moure’s per la densa superfície blanca.
Si anava amb compte, com si caminés de puntetes, només ensorrava els talons de les seves sabates. Si volia, feia desaparèixer els braços fins els colzes i els tornava a treure.
Ens feia gestos per a que l’acompanyéssim.
Encara bocabadats i absorts per la inimaginada sensació de ser on érem, els viatgers de les primeres files van començar a aixecar-se tímidament.
Els més agosarats van provar, temorosos, de trepitjar aquella superfície inconeguda. Aviat, en veure que no passava res, tots vam ser fora i vam començar a fer les més difícils cabrioles mentre el Capità ens observava des de la cabina tot comentant la jugada amb els seus tripulants. Aquella no era la primera vegada que això passava.
Amb la complicitat de les hostesses, i la seva experiència, corríem enfonsant-nos fins els genolls sense el més mínim esforç. Tot i ser a més de 9000m tampoc no teníem fred ni ens costava respirar. Sens dubte tot allò era ben estrany, però ara això no ens preocupava.
Agafats pels turmells formàvem llargs cucs i ens submergíem pel fons d’aquest mar que no ens mullava.
També provàvem de llençar-nos entre tres o quatre, a veure qui arribava més lluny o més al fons.
Quan ens capbussàvem tot era d’un blanc ben espès. No es veia res però ens sentíem tranquils.
Llavors, tot d’una, vam sentir el senyal acústic que ens indicava que ens cordéssim els cinturons de seguretat.
La veu del Capità ens informava que havíem començat el descens cap a l’aeroport d’El Calafate.
Tenia el cap arrepenjat a la finestreta, quan vaig obrir els ulls no es veia res. Tot era d’un blanc ben espès.
De sobte es va començar a veure, encara petit, el gran Lago Argentino, a la vora del qual hi ha el poble d’El Calafate i el seu aeroport.
Quasi de manera imperceptible vam aterrar, i l’avió ja rodava per la pista. Un cop aturat les hostesses van obrir les portes per a la sortida dels passatgers.
En passar pel seu davant, abans de sortir, vaig notar que el seu somriure, amable i cordial, m’era d’allò més familiar.
Em vaig aturar un instant, envoltat d’una sensació de dubte, abans de deixar anar un “Ciao”.
Ramon.