consideracions sobre el GR20

Ara que ja fa un mes -falten dos dies- que vam acabar el GR20, em permeto la llicència de reflexionar sobre aquest itinerari.

El missatge omnipresent en totes les informacions relatives a aquest recorregut és el de la seva extrema duresa i dificultat. El més dur d'Europa, o el més difícil de França, són els qualificatius que es troben impresos a les guies i ressenyes.

De debò n'hi ha per tant? En el meu cas, puc dir que la dificultat i la duresa s'ha basat en el pes extrem que he hagut de carregar, donat que a partir de l'octubre els refugis no estan guardats i per tant cal dur el menjar; i a més no tenen mantes, així que cal portar sac. Això ha fet que la motxilla, en el pitjor dels casos, m'hagi arribat a pesar uns 24 kg. És cert que hauria pogut fer una motxilla més lleugera prescindint de coses, però en una travessia de 15 dies pot passar de tot.

Així doncs, i tornant al recorregut en sí, crec que els adjectius que se li dediquen són excessius. És clar que qualsevol opinió al respecte no deixa de ser subjectiva.

Si fem el GR20 a l'estiu, amb tots els refugis reservats a mitja pensió i hi comprem el pícnic per a l'etapa següent, es pot dir que amb una motxilleta de dia més un sac prim, ja en tindríem prou.

Llavors, la duresa aniria lligada a les condicions de les etapes. Només dues jornades superen els 1000m de desnivell, la resta oscil·len entre els 500m i els 900m. Res que un excursionista/muntanyenc que surti cada una o dues setmanes no pugui assolir. No així en el perfil tipus "Camino de Santiago".

Les dificultats tècniques, en condicions normals, estan rebaixades per l'ajut de les cadenes en els trams més difícils. I això només és molt notable en la quarta etapa, la del Circ de la Solitud. La resta, fora de la primera i segona etapa i un pas puntual de la setena, si no recordo malament, només és caminar.

Més dur ha estat en l'aspecte psicològic que no pas en el físic, acabar alguna etapa del tram Sud sense cap altre interès ni alicient que el d'arribar al refugi per seguir a l'endemà. Quina motivació té caminar prop de sis hores per un bosc per enllaçar dos punts comunicats per carretera?

D'això se'm planteja el dubte de si un itinerari ha de ser "pur" tant sí com no, o si pot ser més elegant incloent-hi etapes d'enllaç amb vehicle, com passa amb la famosa travessia Chamonix-Zermatt.

Per tant, m'atreveixo a fer una proposta de GR20 diferent, amb més interès alpinístic que de "Camino de Santiago", prescindint de les sis etapes del tram Sud i aprofitant part d'aquests dies per a completar amb ascensions les etapes del tram Nord.

Això seria:

• època més favorable: segona quinzena de setembre.
• amb cotxe propi, deixant-lo a Vizzavona (final tram Nord) i anant amb tren fins a Calvi/Calinzana (inici GR20).
• reserva prèvia dels refugis a mitja pensió i comprant-hi el pícnic de l'endemà.

Etapes:

1. Calinzana - Ortu di u Piobu
2. Ortu di u Piobu - Carrozzu
3. Carrozzu - Ascu Stagnu
4. Ascu Stagnu - Monte Cinto (cim més alt de Corsica) - Ascu Stagnu
5. Ascu Stagnu - Tighjetu
6. Tighjetu - Ciottulu à i Mori + ascensió Capu Tafunatu
7. Ciottulu à i Mori - Manganu
8. Manganu - Petra Piana
9. Petra Piana - Monte Ritondu - Petra Piana
10. Petra Piana - L'Onda, per la variant de les crestes
11. L'Onda - Vizzavona, per la variant del Monte d'Oru

Regaleu-vos a Vizzavona una estada a l'hotel Casa Alta per celebrar el final de la travessia.

A partir d'aquí, agafeu el vostre cotxe -o llogueu-ne un a Corti- i aneu per carretera fins l'estació d'esquí d'E Capanelle per fer l'ascensió del Monte Rinosu pel llac de Bastani.

Un altre cim interessant és el de L'Alcudina, el més alt del Sud de Corsica. Des del poble de Quenza es puja al refugi d'Asinau i a aquest cim.

Finalment, acosteu-vos, per carretera, al Focce di Bavedda i feu excursions i escaleu per les Agulles de Bavedda, amb un granit excel·lent.

Si voleu arribar a Conca, per carretera fareu més via i us estalviareu l'etapa més horrorosa i inútil de tot el GR20.

.