Després d'un dinar familiar, se'm presenta un dubte: fer la migdiada, o fer l'última de la temporada. És el clàssic final de cada any; Maladetes, Néouvielles, o Gavarnie pels més agosarats. Trio Maladetes, per pragmatisme.
La méteo diu que s'embolica diumenge a migdia, així que
caldrà matinar. Però...surto de casa el dissabte a les cinc de la tarda i no em
dóna temps de pujar a La Renclusa (a part que quan arribo, plou). A més, la
pista de La Besurta està inundada al Plan d'Estan i l'aproximació és més llarga
de l'habitual.
Tot plegat, dormo al cotxe. Bé, lo de dormir
és un dir. Hi passo la nit. Vull una Califòrnia !!!!
A les quatre de la matinada els estels brillen al
cel, malgrat una potent lluna en període minvant. Esmorzo i preparo els estris i a les
04:45 em poso en marxa. Per no fer tant d'asfalt -i perquè suposo que el gual també estarà inundat- vorejo l'Ibón del Plan d'Estan pel GR que va pel Nord. Com que es fosc, no l'acabo de trobar, però el terreny no presenta inconvenients per anar camp a través. A la tornada, ho faré amb encert.
Després d'una hora i quart, em puc posar els
esquís i, ja sense esperar, les ganivetes. Sóc a sota de La Renclusa.
Passo pel refugi i em dirigeixo cap a l'Ibón
de La Renclusa. Segueixo una traça antiga. Tots els mortals que es belluguen per la zona, es dirigeixen cap a la Glacera de la Maladeta. Jo, vaig tot sol. Ni
una ànima.
Vaig guanyant metres per flanquejos delicats
per la duresa de la neu. Convé anar atent, no hi ha marge d'error i una
relliscada no seria el més aconsellable.
El cel, força enterenyinat, no transforma la
neu. Com més amunt, més gelada. Em trobo a dos-cents metres per sota del
Collado de Alba i valoro que vaig sol i que no hi ha ningú més en aquest
sector. Decideixo girar cua.
Els primers girs em reafirmen en la meva
decisió. Els esquís, amb prou feina esgarrapen la neu i em dedico a derrapar
per no arriscar. Em plantejo, fins i tot, baixar amb grampons. Abans, però, m'hi
fixo en una zona amb pendents més suaus i enfilo cap allà. La neu segueix sent
molt dura, però en cas de caiguda no aniré gaire lluny.
Més avall, i per l'orientació de les pales per
on baixo, començo a trobar la neu una mica transformada. Ara, ja puc baixar amb
normalitat. Buff... No les tenia totes. Si puges massa d'hora, la neu està impossible; si puges massa tard, la neu està impossible...
Me'n vaig molt a la dreta per tenir un descens
directe cap al refugi i estalviar-me alguna remada.
Passo La Renclusa i arribo al punt on haig de
tornar a carregar els esquís. Són més de les nou del matí i encara hi ha gent
que puja. Em sembla que faran salat.
A La Besurta, absolutament buida de cotxes, m'hi fixo en un indicador del GR que he intentat agafar aquesta matinada. Amb la de vegades que he estat en aquest indret i no l'havia vist mai. És el que té anar amb cotxe...
El corriol em porta, evitant la carretera, al Refugio Plan d'Estan (lliure) i, després d'un curt tram d'asfalt, el recupero per on he passat a les fosques.
2 i 3 de juny, 2018
intent Maladetes Occidentals pel Collado d'Alba
Ramon.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada