Benvinguts a l' AYMAMÍPUNTCAT

Els itineraris que es descriuen en aquest Blog no fan, en cap cas, la funció de cap guia excursionista o de muntanya. Si en seguiu algun, ho feu sota la vostra responsabilitat.
Abans de sortir a la muntanya, informeu-vos bé de la ruta, la méteo i el material necessari per afrontar-la.


SALUT i MUNTANYES //*//

Ramon.


diumenge, 24 d’abril de 2011

una altra història

Quan pugem les escales de la part hivernal del refugi del Portillon, fa set hores i mitja que ens hem posat en marxa. Ahir ja tenia clar que l'etapa seria dura, però, en qualsevol cas, seria millor que anar a dormir el diumenge a la Cabana del Ubago de la Vall de Lliterola tot paint el millor pollastre de Benás.

Mentre els companys fan via cap a casa, nosaltres entrem a Barrabés directes a cercar allò que volem; sense mirar als costats per no haver de lluitar contra les temptacions. Superat el tràngol, anem a preparar el jaç sota els porxos de Senarta, acollidor aixopluc a peu de cotxe una nit de dilluns.


Entrar per la Vall de Remuñe 1800m, en comptes de la de Lliterola, ens fa guanyar, de sortida, uns 160m de desnivell. A més, també ens trobarem abans la neu i podrem descarregar els esquís de la motxilla. Així, al cap d'una hora, passem al marge dret de l'Agüeta de Remuñe i ens els calcem; més o menys a la Pleta dels Capellans 2060m. Inversament proporcional a l'alleugeriment de l'esquena, creix la sensació de calorada a mida que el sol va guanyant la vertical.


Mentre l'Eloi se'ns escapa, en David i jo anem passant el nostre particular rosari. Sembla que els metres facin vaga i els serveis mínims siguin del 50%. Així arribem al Portal de Remuñe 2817m i ens enfrontem, cara a cara, amb el penúltim obstacle de la jornada. Menys dret que no ens semblava vist de lluny, per fi ens atansem, després de la sifonada prop del Llac de lliterola, al Coll Inf. de lliterola 2964m.


Descendim el Vallon Inf. de Lliterola cap a un embut que ens engoleix i ens aboca a la vora trencadissa del Llac del Portillon d'Oô. Ara som per sota del refugi; hem de sortir del fons del barratge i ho fem creuant les minses però laberíntiques esquerdes de neu i glaç que folren les parets de la presa.


Tancat i barrat, el refugi del Portillon d'Oô 2568m ens acull a la seva part hivernal: tres habitacions, ampli menjador i telèfon d'emergència on rebem alguna trucada demanant-nos fer alguna reserva. Serem els seus únics habitants les dues properes nits, descartada l'opció de baixar fins a Espingo, mancat de neu des de molt amunt.


De la fosa de la neu, que regalima per les roques, n'omplim les cantimplores i així ens assegurem la hidratació i la cocció dels nostres àpats. Gana no en passem, d'alguna cosa ha de servir patir el pes de la motxilla a la pujada.

Desigualment repartits en dues habitacions, per a evitar el rítmic concert de roncs que impediria arrencar el son, acluquem els ulls gairebé immobilitzats sota mitja dotzena de mantes. Fred, tampoc no en passem.


Una matinal entretinguda, omple les hores fins el migdia solar de dimarts. Anem a pujar el Cap de la Vaca Occ. 3081m. Ho fem amb esquís fins a sota de la seva cara Nord i la pugem amb grampons tot seguint una antiga traça que ens facilita l'ascensió. Dalt del cim estant veiem la vall de Gías i en descartem el seu descens cap a Estós. Novament, les condicions nivològiques ens fan canviar els plans. Donades les circumstàncies, avançarem un dia la tornada, pel mateix camí, cap a casa.

El vent remou els porticons de les finestres durant la nit i ens fa témer que el temps no canviï abans d'hora i ens compliqui el retorn. Veiem, però, la resplendor de la plenitud de la Lluna que projecta l'ombra del refugi a la neu i això ens tranquil·litza. De dos problemes, en tenim un de resolt.


No volem tornar a passar les esquerdes del barratge i això ens fa dissenyar un itinerari alternatiu per escapolir-nos de l'escomesa. Esquís a l'esquena, el dimecres deixem el refugi del Portillon per damunt de la resclosa a cercar el camí d'estiu. Amb grampons i piolet guanyem metres pel marge dret del Vallon Inf. de Lliterola fins que la inclinació del terreny ens permet posar-nos els esquís.

Amb comoditat arribem al ja conegut Coll Inf. de Lliterola. A partir d'aquí, fem un primer descens, a l'estil de St. Esteve -per la nombrosa formació de canalons a la superfície de la neu, fruit de la fusió de la neu provocada per la pluja- que fa que els quàdriceps s'endureixin i el seu dolor ens obligui a aturar-nos a descansar.


Remuntem fins el Portal de Remuñe i ja no parem de baixar pel "tôle ondulée" que disfressa de deserts inclinats els vessants de la muntanya. Amb els músculs de les cames prou trinxats, arribem al pont que separa la neu del camí de terra.

El temps canvia de pressa darrere nostre i les boires ja amaguen els cims i comencen a baixar. No ens entretenim més d'allò estríctament necessari per a cruspir-nos el pernil, el formatge i la llonganissa que ens fan nosa a la motxilla.


Arribem al cotxe acompanyats de les primeres quatre gotes que s'avorreixen als núvols i marxen de gresca per gravetat. Endrecem sense presses i fem via cap a casa, no sense donar-nos un merescut homenatge a Seira.

Encara podrem veure la final del Barça...


18, 19 i 20 d'abril, 2011

Remuñe - refugi Portillon - Cap de la Vaca Occ. - refugi Portillon - Remuñe.

Eloi, David, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/RemunePortillon18A200411

.

dissabte, 23 d’abril de 2011

amb il·lusió !!!!

Un inesperat regal, en forma de carretera oberta fins La Besurta, ens sorprèn i alleugereix l'esperada traginada d'esquís en el tram més avorrit. D'aquesta manera, també, escurçarem l'aproximació al nostre punt d'acampada.

Uns quants creuaments d'e-correus formalitzen la logística de la sortida proposada des de Mataró. Bellcaire és el punt de trobada i d'esmorzar. Tots plegats, doncs, fem la resta de camí cap a Benás, ignorants de l'obsequi insospitat.


Incrèduls, encara, fem les motxilles carregant-hi els esquís i alguns també les botes i ens posem en marxa des de prop de La Besurta 1898m. Compartim camí amb majoria d' "Anetistes" i alguns passejants que van a veure com el Forau d'Aiguallut 2005m s'empassa les Aigüetes que els Uelhs de Joèu escupiran a l'Aran.


Fent lliscar les pells de foca, estrenem solitud per la Vall de l'Escaleta. La neu oculta els millors llocs per acampar i és a cop de pala que els traiem del seu amagatall, a sota mateix del Còth deth Hòro 2174m i a prop del riu que ens abastirà d'aigua.

A sota mateix del Còth deth Hòro 2241m, però a l'altre costat, ja Val d'Aran, el Lac deth Còth deth Hòro encara està cobert d'una lleugera capa de glaç. Ens hi hem acostat per estirar les cames i de seguida tornem al camp.


Sopem a horari de refugi i no triguem gaire a agafar l'horitzontal; bé, amb algun bony que la distorsiona. El fred nocturn, força distant de les xafogors de migdia, ens fa arronsar dins dels sacs més que no ens esperem. Alguns roncs, però, delaten la incapacitat de les temperatures per trencar algun son.

Mentre el diumenge es treu les lleganyes, La Forcanada és testimoni de pedra de com ens posem en marxa per encaminar-nos cap al nostre objectiu. Seguim, doncs, per la Vall de l'Escaleta i no ens aturem fins que els debutants raigs del sol ens conviden a untar-nos de protecció "F-eXtrem".


Els primers perseguidors ens encalcen mentre fem un mos reparador. Passen de llarg i tiren pel dret cap al cim. Nosaltres, fem una marrada més cap al Sud i allargant una mica més el recorregut, tenim premi amb forma d'accés al cim esquís als peus. La resta d' "empaitadors" ho fan a peu, condicionats pels rocs que esquitxen el seu llom N-NW.

Amb Il·lusió !!!! trepitgem el punt més alt del Tuc de Molières 3010m. Ens felicitem, petons i abraçades, per l'èxit del grup i posem per a la foto, mentre els gegants veïns d'enfront juguen amb els núvols a fet i a amagar.


Retrobament de vells amics, coneguts i saludats, enriqueixen el moment previ a l'inici del descens, que serà, tot ell, ràpid i divertit. La neu, degudament transformada, ofereix el seu tapís per a gaudi i esbarjo del personal.


Recollim el campament i tornem cap a Aigualluts, d'on, discretament camuflats entre la munió que baixa de l'Aneto i d'altres passejants, continuem fins La Besurta com aquell qui res.

L'amo del bar de Benás amb nom d'onomatopeia (Ñam-Ñam), no creu que el client sempre tingui la raó, i es nega a posar més d'un ou per plat; no és bo menjar-ne més d'un cada no sé quants dies, diu. I es queda tan ample...


Clares, olives i braves, fan més entretinguda l'espera del pollastre més bo de Benás i voltants.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos. Quatre companys se'n tornen cap a casa, mentre els altres tres van a dormir als porxos de Senarta, amb obscures intencions. Però això, ja és una altra història.


16 i 17 d'abril, 2011

Tuc de Molières 3010m. (per la Vall de l'Escaleta)

Albert, David, Eloi, Julià, Pilar, Txell, Ramon.

vegeu les fotos... clicant amb il·lusió !!!!

.

dijous, 14 d’abril de 2011

envoltats de gavatxos

Una nova escapada matinal, abans de les vacances de setmana santa. Ara que ja fa massa calor per anar a La Codolosa, triem una bonica via a la Gorra Frígia, tot i l'inconvenient de no poder pujar a Sant Joan amb el funi -està tancat per manteniment- i haver de suar la cansalada.


Mentre fem una mica d'estiraments, arriben uns francesos que per un moment ens sembla que ens picaran la via. Però no, en trien d'altres del costat. Fem una mica de socialització i ens posem a la feina.


La calor es fa notar a la base de la paret, però aviat, en guanyar metres, comencem a sentir una agradable ventilació. Ens repartim les tirades per a que tots puguem fer de primer. Això provoca que, en fer el canvi del primer, ens fotem uns embolics amb les cordes, impressionants. Si ho volem fer expressament, no ens surt.


El darrer llarg ja no l'intercanviem, si no ens quedarem embarbussats a la paret. La creu de la Gorra Frígia fa les funcions d'ancoratge de l'última reunió. Quatre fotos i alliberem els peus del càstig dels gats. Iniciem el descens per la ruta normal, resseguint els cables i cadenes que l'asseguren. I avall que fa baixada.

foto concurs: de qui és cada parell ??

El camí de retorn al Monestir és ple de grups de joves guiris, gairebé tots del país veí, vull dir els del Nord. Deuen ser els viatges de fi de curs. Com que anem amb pressa, els avancem com podem en l'estretor del sender.

A baix, tot és ple de gom a gom; no sabem que hi regalen avui a Montserrat.

El viatge de tornada se'm gira en contra i agafo un mareig de ca l'ample que acaba amb mi al metge i sense poder anar a treballar. Quin mal rotllo més bèstia...

12 d'abril, 2011

Montserrat
Sant Joan
Gorros
Gorra Frígia
via del Carles

Cèsar, Jordi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/GorrofrigiCarles?authkey=Gv1sRgCNnV8pKesKXK-gE&feat=email

.

diumenge, 10 d’abril de 2011

i tu, què hi dius?



Després d'haver fet una crida per a sortir el cap de setmana i d'haver obtingut silenci administratiu com a resposta, m'he disfressat d'urbanita diumenger i he sortit a passejar.


Mentre els Bombers corrien la seva cursa, jo he triat una xocolata desfeta i una ensaïmada a la recuperada Xocoa del carrer Petritxol tot llegint l'Ara.


Entre d'altres notícies hi ha la de la Consulta per la Independència que avui se celebra a Barcelona i a una vintena de pobles de Catalunya.


Doncs ara que començo a pensar que a les municipals no votaré ningú, he aprofitat l'oportunitat per a participar en aquest referèndum democràtic. Una democràcia que a l'EspaÑa Una, Grande y Libre, no entenen ni entendran mai.

dimecres, 6 d’abril de 2011

us felicito fills ;-)

Era la tardor del 2008 que amb el Cèsar ens vam encigalar a la paret de la Roca dels Arcs, buscant la Tàrrega. No ho vam veure clar i ho vam deixar córrer. Quan no toca, no toca i no cal prendre mal.

Així que ho teníem pendent i no trobàvem el moment, fins que s'ha presentat tot solet. Senyal inequívoc que ara sí que toca.

Esmorzem a Artesa de Segre, on hi ha retrobament de velles glòries. El Llobarro i jo ens ho mirem amb perspectiva.

Roca dels Arcs

El sol s'ha pres seriosament això de la primavera disfressada d'estiu i escalfa de valent. L'aproximació a la Roca dels Arcs genera les primeres suors i fa pensar en una dificultat afegida a la de la paret mateixa. Un ventet generós, però, s'encarrega d'esvair aquest destorb. Només ens queda la paret.

Amb una molt bona ressenya, ens plantem a peu de via i ens disposem a resoldre aquest afer inconclús.


La Tàrrega és una via clàssica de manual. Del tot desequipada -només dos claus i mig-, no té ni les reunions muntades; això l'hi dóna un ambient que ens allunya de les darreres escalades montserratines i ens ho hem de treballar tot més, sobretot de "coco". I alguna dosi de braços també és convenient.

En el silenci d'una paret òrfena d'escaladors de cap de setmana, només els nostres esbufecs i les nostres riallades trenquen l'harmonia de la pau vertical.


La pau horitzontal la dóna la inestimable sensació de treure's els peus de gat després d'un parell d' hores. Amb la comoditat de les vambes, baixem l'erosionada cara Nord de la Roca dels Arcs fins la carretera.

A la Font de la Figuera ens restaurem per anar a restaurar-nos al bar de Vilanova.

6 d'abril, 2011

Roca dels Arcs
via Tàrrega
Cèsar, Jordi, Ramon.

https://picasaweb.google.com/ramon.aymami/Tarrega060411
https://picasaweb.google.com/cesarmartinezisert/RocaDelsAtcsTarrega?authkey=Gv1sRgCPTnr9uo9am9fw&feat=email
https://picasaweb.google.com/104228584162005788695/LaTarregaDeVilanova?authkey=Gv1sRgCM2H5qHsno_duwE&feat=email

.

diumenge, 3 d’abril de 2011

escudella i carn d'Olla (de Núria)

La calor d'aquests darrers dies ha fet estralls i el blanc que arrebossava la Vall, a les cotes baixes i les cares Sud, s'ha esvaït. Això no obstant, encara es poden fer quasi totes les rutes de Núria.

Sortim del Santuari 1965m, esquís als peus, cap a la Vall de Finestrelles. Un pont d'obra presenta la seva figura nua del vestit de neu que el cobria fa només uns dies. A quarts d'onze, el sol ja ha estovat la neu Déu n'hi do, i tot i que la traça que seguim presenta marques de ganivetes, és clar que no ho són pas de fa poc.


Un vent emprenyador, tot i que no pas fred, ens rep al collet del Roc de la Maula. Per estalviar-nos la sifonada del Coll de Finestrelles, pugem directament cap al Pic de Finestrelles 2829m i iniciem el recorregut per la carena, cap a l'Est.

La neu presenta continuïtat, tot i els rocs més grans. No ens cal treure i posar pells en els canvis de rasant d'aquestes muntanyes russes i podem progressar lliscant pendent avall evitant les transicions.


Passem pel Puig de Núria 2794m i el Puig del Coll d'Eina 2775m abans de perdre altura fins el Coll d'Eina 2684m. La Coma d'Eina no convida a baixar. Del coll enllà no hi ha neu i a la part de baix caldria remar un bon tros. Seguim per dalt.

Així doncs, enfilem cap al Pic d'Eina sense assolir-lo. Uns cinquanta metres per sota del cim, flanquegem per un tram pedregós d'obligat porteig d'esquís, molt curt, però; encara no uns 20 metres. Reprenem la marxa amb esquís just on ens envolta la boira.



















Amb escasses referències, anem encertant el camí per ascendir el pic de Nou Fonts 2861m. De nou ens hem de treure els esquís. Els carreguem a la motxilla per baixar cap al Coll de Nou Fonts. Abans d'arribar-hi ja els podem tornar a calçar i iniciar el descens per una neu molt primavera, massa, però que encara es deixa fer.



















El fons de la Coma de Nou Fonts conserva una neu de millor qualitat. Llisquem sense problemes fins que la coma s'engorja i n'hem de sortir. Un enllaç d'esquí mixt, de neu i d'herba, per arribar a la part final de la Coma de les Molleres i fer el darrer tram fins a Núria.

A l'estació del Cremallera, tenim temps d'endreçar una miqueta els estris abans d'agafar el tren cap a Ribes. A la motxilla hi hem posat un altre trosset de l'Olla.


2 d'abril, 2011

del Finestrelles al Nou Fonts
Carmen, Ramon.


.