Just a la sortida d'Espot hi ha l'esplanada davant dels Bombers on deixem els cotxes. Els taxistes han obert la carretera fins més amunt de l'aparcament, però ni pugen ni deixen pujar. A més, el seu estat tampoc no ho recomana.
Però, què hi faig aquí envoltat de raquetistes? Abandonat a la sort de diverses i contradictòries previsions de la méteo, una casualitat em posa en mans del grup del CEGràcia que va a Amitges. Estic convençut a mitges d'anar a Amitges; l'altra meitat és quedar-me a casa.
Neva a la Diagonal de Barcelona. Un paisatge mig insòlit ens acompanya fins més enllà de Cervera. A Bellcaire ja és tot verd. Esmorzats, acabem el viatge. Espot 1320m.
Amb els esquís (i les raquetes) a la motxilla, iniciem el llarg camí cap al refugi. Encara no sabem el que ens espera i fem via alegrement per la mig nevada, mig glaçada, carretera fins l'aparcament del Prat de Pierró. No hi cap ni una agulla, està ple... de neu.
Em calço els esquís, més que res per no carregar-los a l'esquena, pel camí de l'Isard i ja no em caldrà treure'ls. Els raquetistes van bé sense raquetes per la endurida traça que solca l'itinerari. A St. Maurici ens rep un canvi de temps, més fred i una forta rufaga que impedeix la visibilitat.
Ens aixopluguem al porxo de la caseta d'Informació del Parc. Són les 4 de la tarda i a mi se'm comença a pujar la mosca. Trobo que hem perdut pistonada i l'estat del camí no afavoreix el ràpid desplaçament d'un grup tan nombrós com divers.
Hem perdut dos membres que han anat a pixar mentre ens acostàvem a la caseta i no sabem on collons s'han fotut. Es desferma un embolic d'opinions i una pitjor pèrdua de temps. Si són al davant, ja els trobarem; si són no sé on, aniran avall o al Mallafré. No és un cas greu.
Més greu és que a les cinc encara som a tocar de St. Maurici i el temps cada cop és pitjor i ens en queda menys per arribar amb llum. Els comento que caldria anar més per feina. Fins i tot els proposo recular fins al més proper Mallafré. Que no...
Passat l'Estany de Ratera, decideixo despenjar-me del grup i fer via amb intenció d'arribar de dia al refugi i, si calia, tornar a buscar-los o fer-los senyals amb el frontal. Se m'hi afegeix una seguidora amb qui compartim opinió.
La visibilitat es cada cop pitjor i l'escassa llum no hi ajuda gaire. Atrapem un grup de sis que van perduts, seguint una traça que s'esvaeix amb la pols de neu que aixeca el vent. És un moment de dubte. Jo sé on és el refugi, però no el veig. Busco i trobo traces, però les torno a perdre.
Si fos més d'hora, una hora més d'hora, me n'aniria a cercar el refugi on crec que ha d'estar. Però només ens queda una hora de llum i si la caguem ens fotrem en un bon merder. La seguidora em proposa girar cua, retrobar el Grup i seguir les nostres traces per arribar a un lloc segur, que hauria estat el refugi de Mallafré.
Una nit al ras és absolutament innegociable amb aquestes condicions. Les conseqüències serien fatals...
Abans de prendre una decisió, encara provo sort amb una enèsima traça que torna a fondre's. Casum la puta, no veig res !!!! I estic segur que el refugi és on és, però no goso temptar la sort enmig de la mitja boira. Em rendeixo quan el Grup ens atrapa. I apareix un GPS que confirma que el refugi és on jo dic.
Recupero la moral i la confiança que no hauria d'haver perdut. Ara que sé on sóc i on vaig em poso a obrir traça. Som vint individus navegant entre la foscor i per pales inclinades de neu pols sobre una base dura. Trobem traces de baixada que alguns proposen de seguir cap amunt. Em costa convèncer-los que no és la millor manera.
Amb llargues ziga-zagues guanyem els darrers metres fins arribar a l'altura de la soterrada pista estiuenca per on hi pugen els taxistes. Per fi veiem el Refugi d'Amitges 2380m, mig colgat en un increïble tou de neu. Són les 7 del vespre, de la nit, negra nit. El Grup s'ha tornat a estirar, massa. Deixo la motxilla i els esquís i surto amb el frontal a animar els que van arribant.
Al refugi hi trobo vells amics i coneguts, amb qui comento l'epopeia. M'informen que a l'exterior estem a -17,6ºC amb una sensació tèrmica de -28ºC. Ja deia jo que feia fred...
Els últims arriben passades les vuit, quan ja fa estona que endrapem el sopar. Seria bo, amb el pap ple, reflexionar sobre tot el que s'ha fet malament en aquesta sortida, però no sóc jo el més indicat. Els dos que s'havien esfumat, són al Mallafré.
L'endemà es compleixen les previsions canviants del MeteoCat i no les del Mountain Forecasts. Així, la boira, la neu, el fred i el vent només conviden a tocar el dos al més aviat possible. Jo, baixo amb els col·legues esquiadors per una excel·lent neu pols, jugant amb els arbres allà on el bosc ho permet. Després, seguim la pista i la carretera, fins que l'asfalt ens frena en sec.
A cal "Juquim" fem una cervesa. Els col·legues se'n van a dinar a Montardit i jo me'n torno als Bombers, a esperar els companys raquetistes que han baixat caminant. Arriben quasi tres hores després.
A Espot busquem un lloc on es pot fer un plat combinat o un entrepà. A cal "Juquim" no es pot, és ple.
23 i 24 de febrer, 2013
Refugi d'Amitges
Andrés, Jordi, Jordi, Laura, Loli, Maria, Montse, Montse, Núria, Pep, Regina, Toni, Sergio, Xavi, Ramon. (i me'n falta un...)
Amics i coneguts esquiadors: Andrea, Anna, Enric, Jordi, Oriol, Salvany.
https://picasaweb.google.com/115397720341576987582/Amitges23I240213
https://plus.google.com/photos/100884935041167203633/albums/5849076149558133825?authkey=CMmg0paW3urZJQ
https://picasaweb.google.com/tonipard/20130223I24RefugiAmitges?authuser=0&feat=directlink
.
2 comentaris:
A Montardit de Baix, al Celler dels Joglars, uummm!! sobretot l'entrecot de vadella ecològica
http://www.elcellerdelsjoglars.com/el_restaurant.html
Ja ho dic jo, amb aquest temps cal buscar el resguard del sol a la roca!!
Publica un comentari a l'entrada