Del Petit Príncep, d'Antoine de Saint-Exupéry:
Encara va dubtar una mica i després es va aixecar. Va fer un pas. Jo no em podia ni moure.
Tan sols hi va haver un llampec groc a prop del seu turmell. Es va quedar immòbil un instant. No va cridar. Va caure suaument, com cau un arbre. No va fer ni soroll, perquè tot era sorra.
I ara, és clar, ja fa sis anys…
Ara ja m’he consolat una mica. És a dir… no pas del tot. Però sé molt bé que ha tornat al seu planeta, perquè, al matí, no en vaig trobar el cos. No era un cos gaire pesant… I a la nit m’agrada escoltar les estrelles. Són com cinc-cents milions de cascavells…
Estimat amic,
La notícia de la teva mort em va tallar, literalment, la respiració.
Sense defugir la realitat, encara ho haig d'assimilar. Em prendré el temps que calgui.
Els records amb tu a la muntanya em col·lapsen; penso en els teus inicis en l'esquí de muntanya, en aquella baixada inoblidable de l'Algas en què vas anar més per terra que dret. I com ens ho passàvem de bé.
Les memorables escalades a la Ravier del Tozal, baixant a les fosques per les clàvies; i a la GAM de Diables, penjats d'aquells burins que ara no gosaríem ni tocar.
La por que vam passar amb les tempestes elèctriques baixant de la Dent du Gèant o al bivac del Perdiguero...
Tantes històries, tantes vivències que vam poder compartir.
Valguin aquestes paraules com a senzill homenatge i gratitud per la teva amistat.
.
1 comentari:
Comparteixo la teva pena, i les teves paraules, com un vent gelat, que rosega l' espinada en una mala nit.
M' aferro al record dels cims compartits.
Xavi Figueras.
Publica un comentari a l'entrada